Mercè Ibarz

Mercè Ibarz (Saidí, 1954). Narradora, crítica cultural i assagista. Autora de Tríptic de la terra (La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada), Contes urbans (A la ciutat en obres i Febre de carrer), No parlis de mi quan me’n vagi, Vine com estàs, Buñuel documental, L’amic de la Finca Roja, Rodoreda, un mapa i Retrat de Mercè Rodoreda. Aquest setembre publicarà No pensis, mira. Davant de l’obra d’art. El 2023 va rebre el Premi Trajectòria pel caràcter innovador i la fusió de gèneres i disciplines que caracteritzen la seva obra.

En cada bri de cosa

Havia caminat durant tota la nit. Estava cansada, no ho negaré, però no era el cansament el motiu que m’havia desvetllat. Vaig enfilar el passadís de casa i en girar cap al despatx on escrivia vaig veure el somni. Quin animal seria, un gat o un tigre. Em vaig armar de paciència, no em costava, tenia curiositat, feia dies que m’hi entrenava. Des del fons del passadís el somni deia que havia caminat tota la nit. No ho havia fet pas jo, doncs, no era per això que estava cansada. Era ell, el somni. Jo potser m’havia cansat en l’espera.

Els somnis no necessiten raons. Però en tenen, un munt: si els deixes dir no se les acaben, com adolescents saberuts que justifiquen i apel·len, qüestionen i rebusquen per totes les miques de la memòria i s’inventen el que els convé, i ho encerten. Van pel seu compte. De vegades els pots convocar, com feia jo cada nit els darrers mesos: llavors trien quan s’hi presentaran. No és fàcil convertir-los en animals de companyia; si ho aconsegueixes, són ells que escullen quin animal són. No per això tens les de perdre, són amics, els nostres fantasmes som també nosaltres, em sembla a mi.

Em vaig aturar un moment per encendre el llum però no calia, n’hi havia prou amb la claror de la seva cara, que avançava cap a mi. Havia travessat carrers, camins estrets, camins amples, més d’un túnel i més de dos, per venir a veure’m.

Havia arribat amb el seu pas una mica ganso, com sempre, amb el seu caminar tranquil, que s’aturava a mirar, cap al cel, cap a la terra. I aquí el tenia, com l’hi havia demanat, que em vingués a veure. La seva passió era indestructible perquè no se li notava. Anava fent el seu camí i la seva presència era així, sostinguda, en el temps i en l’espai. El foc de dintre l’alimentava dins d’una aparença de calma. El seu temps interior, personal com ho és el de cadascú, però jo conec sobretot el seu, es dilatava per cenyir-me, per acollir-me, per acompanyar-me.

T’estàs posant seriosa, sentenciosa, pretensiosa. Tres paraules seguides acabades en –iosa, vaig riure, no s’hi val. Com vulguis, busca sinònims; el to, el to, és la feina. Au va, titani, no siguis pesat. Ets aquí, has caminat durant tota la nit, has deixat l’oceà desconegut per encalçar boscos i camins, abraça’m, digues què em vols advertir. És alguna cosa que ja sé? És alguna cosa que no sé?

Una alzina no és més real que les formes d’un somni, és ben cert. Tampoc el passadís era més real. Ho era ell, les formes del somni, la seva cara de llum, el seu somriure. Puc assegurar que jo estava tan pendent de les paraules d’ell somiades que de la meva respiració física, les dues coses igual de palpables, aquella nit d’estiu atordit, ara per la sequera, ara pels aiguats i diluvis.

Ho sabràs, titània, ho sabràs a la claror de la lluna més gran d’Urà, la vuitena més grossa del sistema solar. És alguna cosa que ja sé? És alguna cosa que no sé?, repetia jo amb alegria desconfiada, recordant les seves bromes, l’humor que m’havia costat de seguir i ara comprenia del tot. Ja saps que no en tinc ni idea, del sistema solar, no sé pas com ho faré. Ho sabràs, ho sabràs, anava dient ell, forma del meu somni. D’aquest somni que m’acomboia avui, demà i ahir, mentre la cançó canta en cada bri de cosa que trobo a la llum de la lluna de cada nit d’estiu al jardí.

Foto de l’autora: Arxiu M. I.