Machado de Assis

Joaquim Maria Machado de Assis (1839-1908) «tenia tots els números per passar per aquest món amb més pena que glòria. Era fill d’un esclau llibert i d’una bugadera portuguesa, i va néixer en un moment i en un país, el Brasil, que no va abolir del tot l’esclavitud fins el 1888. Era, doncs, mestís en una societat profundament racista. I al damunt, epilèptic i tartamut. La mare se li va morir quan tenia deu anys. Als dotze ja treballava venent dolços que feia la seva madrastra, Maria Inês, que el va estimar i se’n va cuidar sempre. Com que Maria Inês treballava en una escola, sembla que el petit Joaquim Maria hi va poder anar, de manera més o menys irregular. De fet, va ser un cas força extrem d’autodidactisme. Machado de Assis és, doncs, un d’aquells exemples a contrapel del determinisme social, i això en un moment històric en què triomfava el racisme científic i s’invocava el darwinisme per justificar-lo. Però no és pas l’únic aspecte singular del personatge» (del pròleg de Pere Comellas a L’església del diable, Comanegra, juny de 2024). La seva ironia prodigiosa li va permetre convertir-se en el fundador del realisme al seu país i alhora rifar-se’n amb una lucidesa que encara ens admira. L’emmirallament amb Borges és habitual. Les lloances de Philip Roth o Susan Sontag són simptomàtiques. Aquesta és la primera vegada que els seus contes es tradueixen al català, i de quina manera. L’església del diable és la primera antologia de contes de l’autor que es publica en català, seleccionada i traduïda per Josep Domènech Ponsatí.

Teoria de la patum (Un diàleg)

—¿Tens son?

—No.

—Jo tampoc. Conversem una mica. Obre la finestra. ¿Quina hora és?

—Les onze.

—Ha marxat l’últim convidat del nostre modest sopar. Així doncs, senyoret, ja tens vint-i-un anys. Fa vint-i-un anys, el dia 5 d’agost de 1854, arribaves en aquest món. Eres un esquitx i ara ja estàs fet tot un home, amb un llarg bigoti i unes quantes aventures.

—Papa!

—Va, no em vinguis amb ridiculeses. Parlem seriosa­ment, com dos bons amics. Tanca aquella porta, vull dir-te coses importants. Seu, que vull parlar amb tu. Vint-i-un anys, unes quantes pòlisses d’assegurança, un diploma, pots entrar al Parlament, a la magistratura, a la premsa, a l’agricultura, a la indústria, al comerç, a les lletres o ales arts. Davant teu hi ha infinites carreres. Vint-i-un anys, fill meu, conformen només la primera síl·laba del nostre destí. Els mateixos Pitt i Napoleó, tot i precoços, no ho eren pas tot als vint-i-un anys. Sigui quina sigui la profes­sió que triïs, el que vull és que et facis famós i il·lustre, o com a mínim notable, que t’aixequis per sobre de l’obs­curitat normal i corrent. La vida, Janjão, és una loteria enorme: els premis són escassos, els malaguanyats són innombrables, i és amb els sospirs d’una generació que s’alimenten les altres. Això és la vida. No ens hem de plànyer, ni maleir, sinó acceptar les coses tal com venen, amb les seves obligacions i els seus contratemps, glòries i deshonres, i continuar endavant.

—Sí senyor.

—Mentrestant, de la mateixa manera que convé guardar un pa per a la vellesa, també és aconsellable conèixer un ofici per si els altres fallen o no compensen prou l’esforç de la nostra ambició. Això és el que t’aconsello ara que arribes a la majoria d’edat.

—No sap com l’hi agraeixo. ¿Però no em dirà quin ofici?

—No n’hi ha cap que em sembli més útil i apropiat que el de patum. Ser una patum era el somni de la meva joventut, però em van faltar les instruccions d’un pare. I he acabat, com pots veure, sense cap altre consol i relleu moral més enllà de les esperances que diposito en tu. Escolta’m bé, fill meu, escolta’m i mira d’entendre’m. Ets jove, tens naturalment l’ardor, l’exuberància, els rampells propis de l’edat. No els rebutgis, però modera’ls perquè quan tinguis quaranta-cinc anys puguis entrar directa­ment en el règim de l’aplom i la confiança. El savi que va dir que «la gravetat és un misteri del cos» va definir el capteniment de la patum. No confonguis aquesta gravetat amb aquella altra que, per bé que resideix en l’aspecte, és un mer reflex o emanació de l’esperit. Aquesta, en canvi, és del cos, només del cos, un senyal de la naturalesa o un estil de vida. Pel que fa a l’edat de quaranta-cinc anys…

—És veritat, ¿per què quaranta-cinc anys?

—No és pas, com ja et pots imaginar, un límit arbi­trari, fill del pur caprici. És la data normal del fenomen. En general, la veritable patum comença a manifestar-se entre els quaranta-cinc i els cinquanta anys, tot i que es donen casos entre els cinquanta-cinc i els seixanta, però són rars. També hi ha els de quaranta anys, i d’altres més precoços, de trenta-cinc i de trenta. No són, però, gaire freqüents. No parlo dels de vint-i-cinc anys: aquest des­pertar abans d’hora és privilegi del geni.

—Ja ho entenc.

—Tornem al que importa. Un cop comencis la carrera, has de posar els cinc sentits en les idees que hauràs de nodrir tant per a ús aliè com per a ús propi. El millor serà no tenir-ne cap ni una. Això ho entendràs perfectament si t’imagines, per exemple, un actor impossibilitat de fer servir un dels braços. Mitjançant un artifici miraculós, podrà dissimular el defecte als ulls de la platea, però serà molt millor que els tingui tots dos. Passa el mateix amb les idees: es poden eliminar per mitjà de la violència, o amagar-les fins a la mort, però aquesta habilitat no és normal, ni tampoc és convenient aquest esforç continu en l’exercici de la vida.

—Però qui li diu que jo…

—Tu, fill meu, si no vaig errat, sembles dotat d’una perfecta inòpia mental, adequada en la pràctica d’aquest noble ofici. No em refereixo tant a la fidelitat amb què repeteixes, en una conversa, les opinions sentides al car­rer, i viceversa, perquè aquest fet, encara que indiqui una certa mancança d’idees, no pot ser sinó una traïció de la memòria. No, em refereixo al gest correcte i perfilat amb què acostumes a explicar amb sinceritat les teves simpaties o antipaties sobre el tall d’una armilla, la mida d’un bar-ret o la fressa que fan unes sabates noves. Vet aquí un símptoma eloqüent, vet aquí una esperança. Tot i així, pot passar que, amb l’edat, et sentis angoixat per algunes idees pròpies. Caldrà, doncs, dominar l’esperit. Les idees, per la seva naturalesa, són espontànies i sobtades. Per més que les refrenem, irrompen i es precipiten. És per això que la gent, que té un olfacte extremament delicat, sap distingir una patum de veritat d’una patum de mentida.

—Suposo que té raó, però un obstacle així és invencible.

—No ho és pas. Hi ha una manera: consisteix a sot­metre’s a un règim debilitant: llegir tractats de retòrica, escoltar determinats discursos, etc. La brisca, el dominó i el whist són remeis aprovats. El whist fins i tot té l’es­trany avantatge d’acostumar al silenci, que és la forma més accentuada de circumspecció. No dic el mateix de la nata­ció, l’equitació i la gimnàstica, encara que facin reposar el cervell; com que el fan reposar, li restitueixen les forces i l’activitat perdudes. El billar és excel·lent.

—¿Com pot ser, si també és un exercici físic?

—No ho nego, però hi ha coses en què l’observació des­menteix la teoria. Si excepcionalment t’aconsello el billar és perquè les estadístiques més escrupoloses demostren que tres quartes parts dels aficionats al tac comparteixen les opinions del tac mateix. Passejar-se pels carrers, sobretot si estimulen l’aturada i l’embadocament, és molt útil, amb la condició que no caminis sol, perquè la solitud és fàbrica d’idees, i l’entotsolament, encara que sigui entre la multi­tud, pot comportar alguna mena d’activitat.

—¿I si no tinc a mà cap amic apte i disposat a acompanyar-me?

—No passa res. Tens el valuós recurs de barrejar-te amb els vagabunds. Al seu costat tota la polseguera de la solitud es dissipa. Les llibreries, ja sigui per l’atmosfera del lloc o per qualsevol altra raó que se m’escapa, no són propícies al nostre objectiu. Malgrat tot, convé entrar-hi, de tant en tant, no pas d’amagat sinó a la vista de tothom. La dificultat pots resoldre-la d’una manera ben senzilla: hi vas per parlar de la xafarderia del dia, de l’anècdota de la setmana, d’un frau, d’una calúmnia, d’un cometa, de qual­sevol cosa, si no t’estimes més preguntar directament als lectors habituals de les excel·lents cròniques de Mazade. El setanta-cinc per cent d’aquests estimables cavallers et repetiran les mateixes opinions, i aquesta monotonia és molt i molt saludable. Si segueixes aquest règim durant vuit, deu, divuit mesos (posem-hi dos anys), redueixes l’intel·lecte, per més pròdig que sigui, a la sobrietat, la dis­ciplina i l’equilibri comú. No parlo del vocabulari, perquè ja està sobreentès en l’ús de les idees. Evidentment ha de ser senzill, tebi, apocat, sense notes vermelles, sense colors cridaners…

—Això és molt fumut! No poder, de tant en tant, ador­nar l’estil…

—Sí que pots. Pots fer servir unes quantes figures expressives: l’hidra de Lerna, per exemple, el cap de Medusa, el barril de les Danaides, les ales d’Ícar i d’altres que romàntics, clàssics i realistes empren sense miraments sempre que les necessiten. Les sentències llatines, les dites històriques, els versos cèlebres, els termes jurídics, les màximes, tot plegat és escaient treure-ho a col·lació en els discursos de sobretaula, de felicitació o d’agraïment. Caveant, consules és un bon final per a un article polític, igual que Si vis pacem para bellum. N’hi ha que acostumen a renovar el gust per una citació intercalant-la en una frase nova, original i bella, però no t’aconsello aquest artifici, perquè seria desnaturalitzar-li les gràcies vetustes. Molt millor que això, que al cap i a la fi només és un simple ornament, són les frases fetes, les locucions convencio­nals, les fórmules consagrades pels anys, incrustades en la memòria individual i pública. Aquestes fórmules tenen l’avantatge de no obligar els altres a fer un esforç inútil. Ara no les enumeraré, però sí que ho posaré per escrit. Per altra banda, el mateix ofici t’anirà ensenyant els ele­ments d’aquest difícil art de pensar el que es pensa. Pel que fa a la utilitat d’aquest sistema, només cal formular una hipòtesi. Es fa una llei, s’executa, no serveix de res, el mal subsisteix. Vet aquí una qüestió que pot despertar la curiositat dels desvagats, motivar una investigació pedant, induir a un arreplec enutjós de documents i observa-cions; una anàlisi de les causes probables, les causes certes, les causes possibles; un estudi infinit de les aptituds del subjecte reformat, de la naturalesa del mal, de la mani­pulació del remei, de les circumstàncies de l’aplicació. En definitiva: matèria per a tota una bastida de paraules, conceptes i divagacions. Estalvies als teus semblants tota aquesta càrrega enorme i dius simplement: «Abans de les lleis hem de reformar els costums!». I aquesta frase sintètica, transparent, nítida, extreta del patrimoni comú, resol més de pressa el problema, entra en els esperits com un raig sobtat de sol.

—Veig que condemna totes i cadascuna de les aplica­cions dels processos moderns.

—A veure si ens entenem. Condemno l’aplicació, elo­gio la denominació. Diré el mateix de tota la terminologia científica recent: te l’has d’aprendre de memòria. Sempre que el tret característic de la patum sigui una certa acti­tud de déu Terminus, i mentre les ciències siguin obra del moviment humà, com que tard o d’hora t’has de con­vertir en una patum, convé que agafis les armes del teu temps. I una de dues: o d’aquí a trenta anys estaran usades i divulgades, o es conservaran noves de trinca. En el primer cas, et pertanyen per dret propi; en el segon, pots tenir la coqueteria d’empunyar-les per demostrar que també ets pintor. Amb el pas del temps aniràs sabent d’oïda a quines lleis, casos i fenòmens correspon tota aquesta ter­minologia, perquè el mètode d’interrogar els mestres i doctors de la ciència, a través dels seus llibres, estudis i memòries, a més d’avorrit i cansat, comporta el perill d’inocular idees noves i és radicalment fals. Cal afegir que, el dia que t’apropiïs de l’esperit d’aquelles lleis i fórmules, probablement et veuràs obligat a fer-ne un ús moderat, com la modista —llesta i plena d’encàrrecs— que, segons un poeta clàssic,

Com més roba té, més roba estalvia,

I es vanta de deixar ben pocs retalls;

I aquest fenomen, tractant-se d’una patum, no té res de científic.

—Renoi, quina professió més difícil!

—I encara no t’ho he dit tot.

—Doncs som-hi.

—Encara no t’he parlat dels beneficis de la publicitat. La publicitat és una dona coqueta i elegant, que tu has de conquistar a base de petits regals, dolços, coixinets, coses menudes, que més aviat expressen la constància de l’afecte que no l’atreviment i l’ambició. Que el Quixot sol·liciti els seus favors mitjançant accions heroiques o difícils és una mania particular d’aquest il·lustre tocat del bolet. La veritable patum té una altra manera de fer. Lluny d’inventar-se un Tractat científic de la cria d’ovelles, compra’n una i ofereix-la als amics per sopar, cosa que no pot ser indiferent als teus conciutadans. Un fet en porta un altre. Cinc, deu, vint vegades posa el teu nom davant dels ulls del món. Comissions o delegacions per felicitar un afortunat, un benemèrit, un foraster, solen compor­tar singulars distincions, així com afalacs de germandats i associacions diverses, ja siguin mitològiques, cinegètiques o coreogràfiques. Hi ha esdeveniments de poca impor­tància que poden destacar-se sempre que realcin la teva persona. M’explico. Si caus d’un carruatge però només te n’endús un ensurt sense fer-te mal, és molt útil que ho esbombis als quatre vents. No tant pel fet en si, que és insignificant, sinó perquè es recordi un nom que gaudeix de la consideració general. ¿Ho has entès?

—Sí.

—Aquesta és la publicitat constant, barata, fàcil, de cada dia, però n’hi ha una altra. Sigui quina sigui la teoria de les arts, no es pot dubtar gens ni mica que el sentiment de família, l’amistat personal i l’estima pública instiguen a la reproducció de les faccions d’un home estimat o famós. Res no impedeix que siguis objecte d’una distin­ció semblant, sobretot si la sagacitat dels amics no veu en tu repugnància. En aquests casos, no tan sols les regles de l’amabilitat més vulgar obliguen a acceptar el retrat o el bust, sinó que seria inconvenient impedir que els amics l’exposessin en qualsevol casa pública. D’aquesta manera, el nom queda lligat a la persona. Els que hauran llegit el teu recent discurs (suposem) a la sessió inaugural de la Unió dels Barbers, reconeixeran en el relleu de les faccions l’autor d’aquesta obra seriosa, en què la «palanca del pro­grés» i la «suor del treball» vencen la «boca oberta» de la misèria. En cas que una delegació et porti el retrat a casa, els has d’agrair l’obsequi amb un discurs ple de gratitud i un got d’aigua: és raonable i honest, i és el que s’ha fet sempre. Aleshores convidaràs els teus millors amics, els parents i, si pot ser, una o dues persones d’alta posició. I encara més: si aquest dia és un dia de glòria o felicitat, no crec que puguis, sincerament, refusar un lloc a la taula dels periodistes. En qualsevol cas, si les obligacions d’aquests ciutadans els impedeix assistir-hi, d’alguna manera els pots ajudar redactant tu mateix la notícia de la festa. Si per un excés d’escrúpols (altrament disculpable) no vols afegir al teu nom, de la teva pròpia mà, els qualificatius que et mereixes, encarrega que ho faci algun amic o parent.

—He de dir que el que m’ensenya no és gens fàcil.

—No t’he dit el contrari. És difícil, demana temps, molt de temps, fins i tot anys, paciència i treball. I feliços els que arriben a entrar a la terra promesa! Els que no hi entren se’ls empassa la foscor. Ara bé, els que triomfen… I tu triom-faràs, creu-me. Veuràs caure les muralles de Jericó al so de les trompes sagrades. Només llavors podràs dir que has assolit el teu objectiu. A partir d’aquell dia començarà la teva fase d’adornament indispensable, de figura obligada, d’emblema. Ja no et caldrà anar a buscar les oportunitats, les comissions, les germandats. Seran elles les que vindran a tu, amb el seu aire bast i cru de substantius desadjectivats, i tu seràs l’adjectiu d’aquestes oracions opaques, l’odorífer de les flors, el turquí del cel, el servicial dels ciutadans, el sensacional i sorprenent de les notícies. Ser això és el més important, perquè l’adjectiu és l’ànima de l’idioma, la seva part idealista i metafísica. El substantiu és la realitat neta i pelada, és el naturalisme del vocabulari.

—¿Creu que tot aquest ofici és només per compensar els dèficits de la vida?

—N’estic segur. I no exclou cap altra activitat.

—¿Ni la política?

—Ni la política. Tot consisteix a no infringir les regles ni les obligacions capitals. Pots pertànyer a qualsevol partit (ja sigui liberal o conservador, republicà o ultramuntà), amb l’única condició de no lligar cap idea concreta a aquestes paraules, i reconèixer-hi tan sols la mateixa utilitat que el xibòlet bíblic.

—Si vaig al Parlament, ¿puc ocupar la tribuna?

—Pots i l’has d’ocupar. És una manera d’atreure l’aten­ció del públic. Pel que fa a la matèria dels discursos, pots triar: o bé les qüestions banals, o bé la metafísica polí­tica. Però val més que triïs la metafísica. Les qüestions sense importància, tot s’ha de dir, no desdiuen d’aquell avorriment de bon to propi d’una patum consumada. Si pots, doncs, escull la metafísica: és més fàcil i seductora. Suposa que vols saber per quin motiu la Setena Companyia d’Infanteria ha estat traslladada d’Uruguaiana a Canguçu. Només t’escoltarà el ministre de Defensa, que en deu minuts te n’explicarà les raons. Això no passa amb la meta­física. Un discurs de metafísica política entusiasma tant els partits com el públic, incita els aparts i les respostes. I tampoc no obliga a pensar i descobrir. En aquest ram dels coneixements humans tot està descobert, formulat, classificat, identificat. Només cal fornir les alforges de la memòria. Sigui com sigui, no transcendeixis mai els límits d’una envejable vulgaritat.

—Ho faré tan bé com pugui. Així doncs, no puc fer ús de la imaginació, ¿no?

—De cap manera. Més aviat fes circular el rumor que posseir un do com aquest no és res de l’altre món.

—¿I la filosofia tampoc?

—Parlem-ne: a l’hora d’escriure i fer discursos, una mica. En el dia a dia, res de res. «Filosofia de la història», per exemple, és una locució que has de fer servir sovint, però et prohibeixo que arribis a conclusions que no siguin les ja trobades per d’altres. Defuig tot el que faci olor de reflexió, originalitat, etc., etc.

—¿I riure?

—¿Què vols dir?

—¿He d’estar sempre seriós, molt seriós?

—Entesos. Tens un tarannà alegre, jovial, no l’has de reprimir pas, ni canviar. Pots divertir-te i riure de tant en tant. Que siguis una patum no vol dir que hagis de ser melancòlic. Una persona seriosa pot tenir els seus moments d’esbargiment. L’única cosa (i això és més complicat)…

—Digui.

—El que no pots és fer servir la ironia, aquest movi­ment de la boca ple de misteris, inventat per algun grec de la decadència, practicat per Llucià, transmès a Swift i Voltaire, atribut propi dels escèptics i els irreverents. No. Fes servir, en canvi, la facècia, la nostra bona facècia de sempre, rabassuda, rodanxona, franca, sense afectació ni vels, que es clava a la cara dels altres i sona com una bufe­tada, fa córrer la sang de les venes i fa esclafir de riure els tirants. Fes servir la facècia. ¿Quina hora és?

—Mitjanit.

—¿Mitjanit? Senyoret, tens vint-i-dos anys, ja t’has fet gran. Anem a dormir, que és tard. Rumia bé el que t’he dit. Guardant les distàncies, la conversa d’aquesta nit et servirà com El príncep de Maquiavel. Va, anem a dormir.

Traducció de Josep Domènech Ponsatí

Avançament editorial per gentilesa de Comanegra