Laia Badal

Laia Badal Casas (Terrassa, 2000) és crítica literària i llibretera a la Synusia, de Terrassa. Es va graduar en Estudis Literaris i en el Màster de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la UB, i ara hi cursa el doctorat. Ha escrit al Núvol, La Lectora, Reduccions i Els Marges. A vegades, fa circ i toca el piano, però això ja és una altra història.

Angela Carter (Eastbourne, 1940 – Londres, 1992) va ser una escriptora i periodista anglesa reconeguda per les seves novel·les i relats breus. Les seves obres combinen la mirada feminista amb la màgia, el brutalisme, la picaresca, la psicoanàlisi, la desconstrucció dels mites nacionals i la reescriptura de contes tradicionals, entre d’altres.

Claudio Magris, en un assaig anomenat «El circ i l’exili»,  apuntava: «La història és com un circ sangonós i tràgicament còmic, un carnaval grotesc en el qual la rialla tan aviat és cruel com generosa, sàvia com idiota, alliberadora com abusiva, veritat com mentida». Angela Carter ho plasma en cada narració; les portes falses al circ que dibuixa en alguns dels seus contes refracten la imatge del nostre món com un gran circ d’amors fantàstics, sexe, poder, animalitat i boscos que canten el «Liebestod» de Wagner (la mort de l’amor, al final de Tristany i Isolda).

«La companyia dels llops», conte que dona títol al recull de narracions de Carter publicat a Comanegra, és un exemple clar del treball amb la materialitat del llenguatge, amb les imatges lascives i amb la reescriptura de la tradició popular de l’autora. La traducció de Martí Sales sap integrar acuradament tots aquests components.

Hi havia una vegada una nena. Li deien Caputxeta Vermella perquè sempre duia una capa d’aquest color que li havia fet la seva àvia. La nostra protagonista no es diu així. La caputxeta de Carter ha nascut en un país despietat en què la joventut dels nens dura poc, i en què la cançó freqüent dels llops simbolitza «el so de l’esqueixament que patiràs». En aquest món ple de sang i violència, però, «aquesta nena, la més bonica i jove de la família», ha estat estimada i consentida. És per això que encara conserva la innocència («dins seu té un espai màgic amb una entrada ben tancada amb un tap de membrana»), que manté malgrat uns pits que comencen a créixer i la vinguda de la primera regla. La caputxa que porta, com un correlat de la mescla entre vulnerabilitat i poder femení de la nena, «té el color brillant però ominós de la sang damunt la neu».

Un dia, la nena surt al bosc per anar a veure la seva àvia i es troba un llop, un subjecte elegant com no n’ha vist mai cap «entre els pallassos rústecs del seu poble natal». Així que decideix jugar a ser la caputxeta del conte: deixa que el llop li indiqui el camí i que arribi abans a casa de l’àvia. Quan es retrobin allà, els udols del bosc els envoltaran, cada cop més propers: «Són les veus dels meus germans, bonica. M’encanta la companyia dels llops», dirà ell.

Fa fred, i el vent del bosc et duu a l’oïda les paraules d’un llop que et demana un petó.

La companyia dels llops

Una bèstia, només una sola bèstia, udola al bosc de nit.

El llop és l’encarnació del carnívor i és tan llest com ferotge: un cop ha tastat la carn, no voldrà una altra cosa.

De nit els ulls dels llops brillen com espelmes, groguencs, vermellosos, però és perquè les pupil·les dels seus ulls es fan grans en la foscor i atrapen la llum de la teva llanterna i te la tornen: el vermell significa perill. Si els seus ulls només reflecteixen la llum de la lluna, aleshores desprenen un verd fred i antinatural, un color mineral i punyent. Si el viatger ignorant topa amb aquests lluentons lluminosos i terribles, que de sobte guarneixen la bardissa, sabrà que ha de córrer, si no és que la por l’ha deixat garratibat.

Però aquests ulls seran tot el que podràs veure dels assassins del bosc, perquè s’apleguen invisibles al voltant de la teva ferum de carn mentre tu travesses el bosc a una hora imprudent. Seran com ombres, seran espectrals, membres grisos d’una congregació de malson. Compte! El seu udol llarg i tremolós és la por feta ària.

La cançó dels llops és el so de l’esqueixament que patiràs: un assassinat en si mateixa.

És hivern i fa fred. En aquesta contrada de muntanyes i boscos, ara els llops no tenen res per menjar. Les cabres i les ovelles estan tancades als estables, els cérvols han baixat a pasturar més al sud i els llops estan prims i famolencs. Tenen tan poca carn que se’ls podria comptar les costelles famèliques sota el pelatge, si et deixessin abans d’abraonar-se’t. Aquestes mandíbules que bavegen, la llengua penjant, la vora de saliva als morros grisosos: dels mil perills de la nit i del bosc —fantasmes, follets, ogres que fan nadons a la brasa, bruixes que engreixen els seus captius en gàbies pels seus tiberis caníbals—, els llops són els pitjors perquè no s’hi pot raonar.

Al bosc, on no hi ha gent, sempre estàs en perill. Hauràs de traspassar els portals dels grans pins, on les branques embrollades se t’enganxen i atrapen el viatger incaut com si la mateixa vegetació estigués conxorxada amb els llops que hi viuen, com si els arbres malvats pesquessin pels seus amics. Entra al bosc amb tota la inquietud i amb precaucions infinites, perquè si et desvies ni que sigui un instant del camí, els llops se’t menjaran. Són grisos com la fam, són tan despietats com la pesta.

La mainada d’ulls greus de les viles escampades sempre duen ganivets quan surten a menar els petits ramats de cabres que donen llet agra i formatges rancis i plens de cucs a les seves famílies. Els ganivets són gairebé tan grossos com ells i les fulles s’esmolen cada dia. Però els llops saben com arribar a la teva porta. Ens hi esforcem, però de vegades no podem foragitar-los. No hi ha nit d’hivern que el vilatà no temi la visió del morro gris, prim i famolenc que furga sota la porta, i un cop a una dona la van mossegar a la seva pròpia cuina mentre escorria els macarrons.

Tingues por del llop, fuig-ne: perquè el pitjor és que potser el llop no és el que sembla.

Una vegada hi havia un caçador, prop d’aquí, que va atrapar un llop en un forat. El llop havia massacrat les ovelles i les cabres, s’havien cruspit un vell boig que vivia sol en una cabana a mitja muntanya i es passava el dia cantant himnes a Jesús; havia saltat al damunt d’una noia que vigilava les ovelles i va fer tal rebombori que els homes van venir amb escopetes i el van foragitar; van intentar seguir-li el rastre pel bosc, però era massa llest i els va deixar plantats. Així que el caçador va cavar un sot i hi va deixar un ànec d’esquer, ben viu. Va tapar el forat amb palla empastifada de merda de llop. Nyec, nyec!,

feia l’ànec, i un llop va aparèixer sigil·losament, un dels grossos, fort, pesava tant com un home adult i la palla va cedir sota seu i va caure al sot. El caçador va saltar dins, el va degollar i li va tallar les potes com a trofeu.

I aleshores va veure que no hi havia cap llop davant seu, només el tors sanguinolent d’un home, decapitat, sense peus, agonitzant, mort.

Una bruixa de la vall un cop va convertir en llops tots els convidats d’un casament perquè el nuvi s’havia compromès amb una altra. Solia ordenar-los que la visitessin, de nit, simplement per molestar, i els feia seure i udolar al voltant de la seva cabana: feien una serenata del seu patiment.

No fa tant de temps, una jove del nostre poble es va casar amb un home que va desaparèixer la nit del casament. La núvia es va estirar al llit, fet amb llençols nous, i el nuvi va dir que sortia a fer les seves necessitats, hi va insistir per decòrum, així que ella es va quedar al llit tapada fins al coll amb el cobrellit. L’esperava i l’esperava. «Ja fa molta estona que ha sortit, oi?». Fins que s’aixeca d’un bot del llit i fa un xiscle quan sent un udol que porta el vent des del bosc.

Aquell udol arrossegat i tremolós tenia, malgrat la ressonància temible, una certa tristesa inherent, com si les bèsties volguessin ser menys bèsties i no sabessin com fer-s’ho, i mai no deixessin de lamentar la seva condició. Hi ha una gran melangia en els càntics dels llops, una melangia infinita com el bosc, interminable com les llargues nits d’hivern, i tanmateix, aquesta tristor espantosa, aquest lament pels seus apetits irremeiable, mai no pot estovar el cor, perquè no conté cap indici que insinuï la possibilitat de redempció: la seva desesperació no li concedirà la gràcia al llop, només podrà rebre-la a través d’un mediador extern, i per això de vegades la bèstia sembla que rebi amb ganes el ganivet que se’l carrega.

Els germans de la jove van escorcollar corrals, bordes i pallers, però no van trobar mai cap resta, així que la noia assenyada va eixugar-se les llàgrimes i es va buscar un altre marit que no tingués vergonya de pixar de nit en un orinal dins de casa. Li va donar un parell de criatures precioses i tot anava de primera fins que, una nit glaçada, la nit del solstici, la frontissa de l’any, quan les coses no encaixen tan bé com haurien d’encaixar, la nit més llarga, el seu primer marit va tornar a casa.

Un gran cop a la porta va anunciar-lo mentre ella remenava la sopa per al pare de les criatures i el va reconèixer immediatament així que va treure el baldó, encara que ja feia anys que havia deixat d’anar de dol per ell i ara ell estava esparracat i els cabells mal pentinats i plens de polls li arribaven a la cintura.

—Ja torno a ser aquí, dona —va dir—. Posa’m un plat de col, i que sigui ràpid.

Aleshores va arribar el segon marit amb la llenya per al foc i quan el primer va entendre que ella se n’havia anat al llit amb un altre home i, encara pitjor, quan va posar els ulls vermells sobre les criatures que havien entrat a la cuina per veure què passava, va cridar: «Tant de bo tornés a ser llop per poder donar-li una lliçó a aquesta puta!». I es va tornar llop tot d’una i va arrencar el peu esquerre al nen més gran abans que li clavessin la destral amb què feien llenya. Però quan el llop s’estava dessagnant i a punt de deixar anar l’últim alè, el pelatge li va desaparèixer i va tornar a ser el mateix que feia tants anys, quan va fugir del llit de matrimoni, i ella es va posar a plorar i el segon marit li va pegar.

Diuen que el dimoni dona un ungüent que et fa tornar llop quan te’l poses. O que va néixer amb els peus pel davant i que el seu pare era un llop i tenia el pit d’un home però les cames i els genitals de llop. I el cor de llop.

El període habitual d’un home llop són set anys, però si li cremes la roba de persona el condemnes a ser llop la resta de la seva vida, per això els vells de la contrada creuen que llençar-los un barret o un davantal serveix de protecció, com si l’hàbit fes el monjo. Però els ulls, aquells ulls fosforescents, els descobreixen en totes les seves formes: és l’únic que la metamorfosi no canvia.

Abans de tornar-se llop, el licantrop s’arrenca la roba i es queda despullat del tot. Si veus un home despullat pels pins, ja cal que corris cames ajudeu-me.

És ple hivern i el pit-roig, l’amic de l’home, canta des del mànec de la pala del jardiner. És la pitjor època de l’any per als llops, però aquesta nena ferma insisteix a travessar el bosc. Està convençuda que les bèsties salvatges no li podran fer mal, però, ben aconsellada, duu un trinxant al cistell que la seva mare ha omplert de formatges. Hi ha una ampolla d’aiguardent de mores, una fornada de galetes de civada fetes a la llar de foc i un o dos pots de melmelada. La nena durà aquestes delícies a una àvia solitària i tan carregada d’anys que s’està a punt de morir. La iaia viu a dues hores de camí pel bosc hivernal: la nena s’embolica amb el xal gruixut i se’l passa pel cap. Es posa els esclops de fusta massissa i ja la tenim vestida i a punt: és la nit de Nadal. La porta maligna del solstici encara es gronxa a la frontissa, però ella ha rebut tant d’amor que no té por.

La mainada es fa gran aviat en aquesta terra salvatge. No tenen joguines per jugar, així que s’esllomen i s’espavilen, però aquesta nena, la més bonica i jove de la família, que va arribar de penal, l’han consentit la mare i l’àvia que li va cosir el xal vermell que, avui, té el color brillant però ominós de la sang damunt la neu. Els pits tot just li comencen a sortir; té els cabells com un borrissol, tan clars que gairebé ni fan ombra al seu front pàl·lid; les galtes són d’un blanc i escarlata emblemàtics i tot just acaba de tenir la primera menstruació, el rellotge intern que, a partir d’ara, tocarà un cop cada mes.

Quieta o en moviment, segueix el pentagrama invisible de la pròpia virginitat. És un ou sense trencar, és un receptacle segellat. Dins seu té un espai màgic amb una entrada ben tancada amb un tap de membrana. És un sistema clos. No sap tremolar. Té el seu ganivet i no té por de res.

El seu pare potser li ho prohibiria, si fos a casa, però sempre és al bosc recollint llenya i la seva mare no li sap dir que no.

El bosc es tanca sobre seu com una mossegada.

Al bosc sempre hi ha alguna cosa per mirar, fins i tot en ple hivern: els ocells apinyats, que han sucumbit a la letargia de l’estació, amuntegats a les branques trencadisses,

massa moixos per cantar; els farbalans lluents dels bolets hivernals a les soques tacades; les escletxes cuneïformes de conills i cérvols, o les petjades espiga dels ocells; una llebre tan prima com un tall de cansalada que travessa esperitada el camí on la claror tènue clapeja les bardisses vermellenques de l’any passat.

Quan va sentir l’udol corglaçant d’un llop llunyà, la mà acostumada va buscar el mànec del ganivet, però no va veure cap rastre de llop ni d’home despullat; aleshores va sentir un soroll pels matolls i va sortir-ne un jove molt ben plantat i totalment vestit: duia un abric verd i un barret ample de caçador i carregava unes quantes aus acabades de caçar. Des del primer trepig de fullaraca que tenia la mà al ganivet, però el jove va riure ensenyant les dents blanques quan la va veure i li va fer una reverència mig de broma. Mai havia vist una persona tan elegant, només els pallassos rústecs del seu poble natal. Així que se’n van anar plegats sota la llum cada vegada més carregada de la tarda.

Al cap de poc ja reien i feien bromes com vells amics. Quan es va oferir a dur-li el cistell ella l’hi va donar malgrat dur-hi el ganivet, perquè li va dir que amb el seu rifle els protegiria. S’anava fent fosc i va tornar a nevar: va notar com els primers flocs se li posaven a les pestanyes, però només quedava un quilòmetre per arribar al foc, el te calent i la benvinguda, segur que càlida, per al caçador galant i també per a ella.

Aquell jove tenia un objecte extraordinari a la butxaca: una brúixola. La noia va mirar la petita esfera amb tapa de vidre al palmell de la mà i va observar embadalida l’agulla tremolosa. Ell li va assegurar que aquella brúixola l’havia guiat sense perdre’s pel bosc mentre caçava perquè l’agulla sempre li indicava amb una precisió absoluta on era el nord. Ella no se’l va creure: sabia que no havia de deixar mai el camí, que si no es perdria immediatament. Ell va tornar a riure; les dents se li van omplir de regalims brillants de saliva. Li va assegurar que si deixava el camí i anava pel bosc, arribaria a casa la seva àvia un bon quart d’hora abans que ella perquè faria drecera pel sotabosc amb la brúixola mentre ella continuava pel camí que feia marrada.

—No et crec. A més, no tens por dels llops?

Va tocar la culata brillant de l’escopeta i va somriure.

—Fem una juguesca? —li va preguntar—. Què ens hi juguem? Què em donaràs si arribo a casa de la teva àvia abans que tu?

—Què voldries? —va preguntar, múrria.

—Un petó.

Tòpics de seducció rural: va abaixar els ulls i es va posar vermella.

El jove es va perdre entre els arbres i es va endur el cistell, però ella va oblidar témer les bèsties, encara que acabava de sortir la lluna, perquè volia entretenir-se pel camí i així assegurar-se que el cavaller ben plantat guanyés la juguesca.

La casa de la seva àvia estava una mica apartada del poble. La neu recent feia remolins al pati de la cuina i el jove va avançar de puntetes cap a la porta com si no volgués mullar-se els peus, gronxant el cistell i la caça i taral·lejant una cançoneta.

Té un petit rastre de sang a la barbeta: ha tastat una mica les seves preses.

Va trucar a la porta.

Velleta i fràgil, a la iaia li falta poc per sucumbir a la mortalitat que el mal d’ossos li augura i gairebé està disposada a rendir-se del tot. Un nano del poble ha vingut fa una horeta per encendre-li el foc per passar la nit, que tira fort i fa crepitar la cuina. No té més companyia que la bíblia; és una velleta beata. Llegeix amb coixins a l’esquena en un llit encastat a la paret, com a les masies, embolicada amb un cobrellit que va fer abans de casar-se, fa més anys dels que vol recordar. Dos spaniels de porcellana, amb taques color de xocolata i morros negres, descansen a banda i banda de la llar de foc. Sobre el terra hi ha una catifa cridanera de pedaços. El rellotge de l’avi va marcant el poc temps que li queda.

Foragitem els llops amb una vida com cal.

Va trucar a la porta amb una mà peluda.

—Soc la teva neta —va dir imitant la seva veu aguda.

—Aixeca el baldó i passa, reina.

Se’ls reconeix pels ulls, els ulls de depredador, nocturns, devastadors, vermells com una ferida: ja li pots llençar la bíblia o el davantal, iaia, que pensaves que serien uns profilàctics imbatibles contra aquesta plaga infernal. I ja pots demanar a Crist, a la Mare de Déu i a tots els àngels del cel que et protegeixin que no et servirà de res.

El seu morro feral és esmolat com un ganivet: deixa a la taula la càrrega daurada de faisans mossegats i també el cistell de la teva estimada neta: «Ai, Déu meu, què n’has fet?».

 Disfressa fora, aquesta jaqueta de color boscà, el barret amb la ploma a la cinta; els cabells grenyuts li cauen damunt la camisa blanca i l’àvia hi veu els polls. Els troncs a la llar de foc cauen i xiulen; la nit i el bosc han entrat a la cuina amb la foscor enredada als seus cabells.

Es treu la camisa. Té la pell del color i la textura de la vitel·la. Una franja de borrissol encrespat li baixa per la panxa, té els mugrons foscos i turgents com nous vòmiques, però està tan prim que podries comptar-li les costelles sota la pell si te’n donés l’oportunitat. Es treu els pantalons i ara l’àvia veu quines cames tan peludes que té. I els genitals, enormes. Ah!, enormes!

L’últim que va veure en aquest món fou un jove d’ulls com brases, en pilota picada, que se li acostava al llit.

El llop és l’encarnació del carnívor.

Un cop va haver acabat amb ella, es va llepar els morros i ràpidament es va tornar a vestir, fins que va tornar a ser exactament el mateix d’abans d’entrar. Va cremar els cabells immenjables a la llar de foc i va embolicar els ossos amb un drap que va amagar sota el llit en un bagul de fusta on va trobar un recanvi de llençols. Va fer el llit amb els llençols nets en comptes dels tacats i delators, que va entaforar al cistell de la roba bruta. Va posar bé els coixins i va espolsar el cobrellit, va recollir la bíblia de terra, la va tancar i la va desar a la taula. Tot estava igual que abans, excepte l’àvia, que ja no hi era. Els tions cremaven a la llar de foc, el rellotge feia tic-tac i el jove seia al costat del llit, pacient i disfressat amb la gorra de dormir de la iaia.

Toc, toc.

—Qui és? —diu amb la veu tremolosa i aguda de la iaia.

—La teva neta.

Va entrar amb una ràfega de neu que es va desfer en llàgrimes sobre les rajoles, i potser la va decebre veure la seva àvia asseguda a la vora del foc. Però aleshores es va treure la manta del damunt i va saltar fins a la porta, bloquejant- la amb l’esquena perquè no pogués sortir.

La noia va mirar al voltant i va veure que no hi havia ni la marca d’un cap a la superfície suau del coixí i com, per primera vegada, veia la bíblia tancada damunt la taula. El tic-tac del rellotge sonava com un fuet. Volia agafar el ganivet del cistell, però no s’atrevia a acostar-s’hi perquè tenia els seus ulls clavats: uns ulls enormes que ara semblava que brillessin amb una llum única i interior, ulls com plats, uns plats plens de foc grec, de fosforescència diabòlica.

—Quins ulls més grossos que tens.

—Són per veure’t millor.

No quedava ni rastre de la vella, només un floc de cabells blancs que s’havia quedat enganxat a l’escorça d’un tió sense cremar. Quan la noia va veure’l, es va adonar que estava en perill de mort.

—On és la meva àvia?

—Aquí només hi som nosaltres dues, bonica.

Un udol estrepitós va sentir-se al seu voltant, a prop, molt a prop, tan a prop com el pati de la cuina, l’udol d’una multitud de llops. Sabia que els llops eren peluts per dins i va estremir-se, malgrat el xal vermell amb què es va embolicar una mica més com si la pogués protegir, tot i que era tan vermell com la sang que ell faria vessar.

—Qui ha vingut a cantar-nos nadales? —va dir ella.

—Són les veus dels meus germans, bonica. M’encanta la companyia dels llops. Mira per la finestra i els veuràs.

La neu gairebé tapava els vidres i va obrir la finestra per mirar cap al pati. Era una nit blanca de lluna i neu, la borrufada s’arremolinava al voltant de les bèsties escardalenques i grises assegudes entre files de cols d’hivern, apuntant els morros afuats cap a la lluna i udolant: n’hi havia tants que no els podia comptar, udolaven en concert com si estiguessin bojos o fora de si. Els seus ulls reflectien la llum de la cuina i brillaven com cent espelmes.

—Fa molt de fred, pobrissons —va dir ella—. No m’estranya que udolin tant.

Va tancar la finestra al cant fúnebre dels llops i va treure’s el xal vermell, del color de les roselles, el color dels sacrificis, el color de la seva menstruació, i com que la por

no li servia de res, va deixar de tenir-ne.

—Què en faig del xal?

—Llença’l al foc, reina. Ja no et caldrà.

Va plegar-lo i el va llençar a les flames, que el van consumir a l’instant. Aleshores es va treure la brusa pel cap; els seus pits menuts van refulgir com si la neu hagués envaït la casa.

—Què en faig de la brusa?

—També al foc, petitona.

La mussolina prima va encendre’s xemeneia amunt com un ocell màgic i llavors es va treure les faldilles, les mitges de llana, les sabates i tot cap al foc, i adeu-siau! La llum del foc feia brillar la vora de la seva pell: ara només estava vestida amb el seu integument intocat de carn. Així d’esplèndida i despullada va pentinar-se els cabells amb els dits: els cabells semblaven tan blancs com la neu de fora. Aleshores va anar directament cap a l’home d’ulls vermells i grenyes plenes de polls saltironejant: es va posar de puntetes per descordar-li el coll de la camisa.

—Quins braços més grossos que tens.

—Són per abraçar-te millor.

Tots els llops del món van udolar una cançó nupcial a l’altra banda de la finestra mentre ella li feia de franc el petó que li devia.

—Quines dents més grosses que tens.

Va veure com començava a salivar i l’habitació s’omplia del clamor del Liebestod del bosc però la noia, espavilada, no es va arronsar ni quan ell va respondre:

—Són per menjar-te millor.

Ella va fer una gran riallada: sabia que no era la carn de ningú. Va riure’s d’ell a la cara, li va arrencar la camisa i la va llençar al foc, al deixant ardent de la seva pròpia roba descartada. Les flames dansaven com ànimes mortes a la nit de Walpurgis i els vells ossos sota el llit van començar a repicar terroríficament, però ella no els va fer cap cas.

L’encarnació del carnívor només l’aplaca la carn immaculada.

Es posarà el temible cap a la falda i li traurà els polls del pelatge i potser se’ls ficarà a la boca i se’ls menjarà, quan ell li ho ordeni, com si fos una cerimònia salvatge de casament.

La borrufada amainarà.

La borrufada va amainar i va deixar les muntanyes cobertes de neu com si una vella cega els hagués posat un llençol per damunt, les branques superiors dels pins del bosc van quedar emblanquinades, cruixides, inflades de la nevada.

Llum de neu, llum de lluna, un caos de petjades.

Tot en silenci, tot en silenci.

Mitjanit, i sona el rellotge. És el dia de Nadal, l’aniversari dels licantrops, la porta del solstici oberta de bat a bat: que entrin tots.

Mireu que bé que dorm la noia al llit de la iaia, entre les urpes del llop tendre.

Traducció de Martí Sales