Inés Macpherson

Inés Macpherson (Barcelona, 1982) és llicenciada en Filosofia i treballa al món editorial com a freelance. Parla de llibres a La Vanguardia i es dedica a la narració oral des del 2003, especialitzada en el conte literari i d’autor. Condueix diversos clubs de lectura i és professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va rebre el premi revelació en català 2021 atorgat pel Festival 42 (Festival de gèneres fantàstics de Barcelona). Com a autora ha publicat la novel·la juvenil El secret de Lucía Morke (La Galera, 2011) i una versió il·lustrada de la llegenda de Sant Jordi: Santa Jordina (La Galera, 2017). També ha participat a les antologies Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes, 2020), Paper Cremat. 10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury (Apostroph, 2020) o La ciutat invisible. Vuit relats ucrònics barcelonins (Sfabula Editorial, 2022), entre d’altres. La seva última novel·la és Els fils del mar, publicada per Spècula.

Dama Misèria

Quan l’Ode et va donar aquella adreça, no vas preguntar on era. Vas acceptar el paper amb les mans encara embenades, els dits tremolant, despertant del xoc que havies patit i del que encara no sabies com n’havies sortit per arribar fins al seu cau, un petit local als baixos d’un edifici que encara conservava l’esperit d’abans, amb les seves famílies amuntegades en plantes i pisos compartits. Passar uns dies treballant a la Casa Rosa mai era una bona experiència, ho sabies d’altres estades, però quan necessiten diners, les dones com tu sempre saben on poden aconseguir-ho, malgrat les seqüeles. No es pot fer molt més, amb tot el que portes escrit al cos. Li vas dir que començaves a estar cansada de jugar a un joc que no havies escollit, de sentir-te presonera del teu propi cos, del teu propi nom, de la teva història. I et va parlar de la biblioteca.

—Quan ho tinguis clar, ves-hi. No és gran cosa, però és l’únic lloc que queda per gent com nosaltres. Pregunta per l’Allan. És de fiar. No et farà mal.

Et va donar un paper rebregat, amb un nom i un número escrits amb traç gruixut i tinta blava. El tacte i la forma d’aquell petit secret et va fer somriure, oblidar per un instant el que havia passat. La lletra de l’Ode és quelcom únic, perquè no hi ha gaire gent que encara faci servir les mans per escriure, i veure-la era una manera de sentir-se una mica a casa. Una casa que no és teva, que mai ho ha estat, perquè no és família, però és l’única família que tens. O que tenies, mai se sap. Aquí el temps i els cossos poden passar ràpidament, i l’Ode és gran. És el teu vell salvador, l’home que encara recorda, que guarda una imatge de la teva mare en forma de foto. Abans de les lletres, abans del moment en que les xarxes vitals van començar a mostrar-se al cos.

Saps que l’Ode no et va mentir.  Saps que el mapa i les indicacions que et va donar són correctes, però igualment se’t fa estrany estar en aquesta part de la ciutat. Hi ha dos espais que mai has trepitjat: la ciutat blanca, el centre neuràlgic d’aquesta megaciutat que va absorbir tot el que tenia al voltant fins a fer-se immensa i, durant un temps, diversa, i la no-ciutat, la que se situa a l’altra banda d’una frontera invisible que ningú ha dibuixat, però que tothom coneix, perquè és obvia. És la part deshabitada, que diuen alguns, però tothom sap que allà hi viu gent, persones oblidades, persones que volen ser alguna cosa més que allò que t’han dit que ets.

Saps que has arribat al llindar del món que coneixes i pel qual transites quan els edificis alts desapareixen i només hi ha solars i construccions a mig fer o abandonades. És com si de cop i volta les formes de la ciutat s’esfondressin, caient en un abisme que està a peu de carrer, però sense ser-hi realment, perquè no hi ha res natural en la forma en què es trenca la continuïtat de la silueta. És brusc: edifici, carrer, runes. Mires el mapa, l’adreça, i recordes que et va dir que hauries de caminar quasi fins al final d’aquella no-ciutat. Esperes que no siguin massa quilòmetres perquè el teu cervell et faci canviar d’opinió. Tampoc tens gaire clar què vol dir la decisió que has pres, però saps que, si vols fer el pas, has de seguir avançant.

Per primer cop en la teva vida, trepitges una part de món que no coneixes. Mai has necessitat sortir. Ho has desitjat molts cops, però la gent com tu no pot marxar, no pot viatjar, no es pot moure del lloc que li pertoca.

L’asfalt està ple d’esquerdes. Pots sentir les obertures del terra, perquè les sandàlies que portes són de sola fina i perquè hi ha petites plantes punxegudes que treuen el cap entre trossos de terra i semblen disposades a no deixar-se aplanar. Mires al teu voltant i veus els fantasmes de cases del passat, les parets interiors d’algun edifici que es va quedar a mig caure. Aguanten algunes rajoles de lavabo, el forat d’una pica, la forma buida d’una dutxa, un paper pintat de color groguenc, estripat però amb algunes parts encara adherides al mur. En alguns solars les runes han estat endreçades, reestructurades com a espais per establir alguna mena d’intimitat. Sabies que hi vivia gent allà, però mai t’havies parat a imaginar com ho feien, com s’organitzaven. Pel que veus al teu voltant, és gent que obre la terra per plantar allò que troba o roba o conserva d’abans, gent que localitza, entre les restes del naufragi urbà, peces que poden servir per protegir-te de la pluja o per recollir-la; persones que han descobert la necessitat de l’enginy i la capacitat oblidada d’inventar.

Et creues amb una nena que corre, amb una marca a la galta. Només aquesta marca, res més. La resta sembla intacte. Algú va decidir fugir amb ella abans que passés al sistema, abans que la convertissin en un codi, en un número més de la llista, enregistrada i classificada, com tu. Somrius. Notes una barreja de tristesa i esperança, una acceptació nostàlgica on ja quasi no queden restes de ràbia. Estàs cansada d’estar enfadada i la veritat és que últimament ja no saps ni tan sols amb qui estar-ho.

Durant uns anys va ser amb la mare. Era fàcil. Ella havia desaparegut massa d’hora, i tenies records dispersos, horribles i inconnexos. Habitacions petites on t’hi quedaves durant hores, mentre ella anava a treballar netejant les cases dels altres. Habitacions on et quedaves a les fosques, amagada, quan les figures d’homes sense nom la visitaven. A vegades et quedaves quieta, callada, com un fantasma, una part més del mobiliari escàs que tenia, entre la roba, que feia olor a coses que no coneixies. Però a vegades ploraves, cridaves amb els crits de la mare, perquè sabies que passava alguna cosa, que li feien alguna cosa que no li agradava, que no volia fer. Tot era sempre pels altres, mai per a ella, mai per a tu. Amb el temps, vas aprendre a veure els canvis. Al principi no acabaves d’entendre què hi havia de diferent en la mare, però al final ho vas comprendre, vas aprendre a llegir les lletres, les línies, encara que ningú t’hagués ensenyat el significat dels mots. Tu també tenies una sèrie de formigues a la pell, una paraula petita i un dibuix similar a un dels que tenia la mare. «Diu que ets filla meva»,  t’havia explicat un dia. Però què volia dir tota la resta de coses que tenia la mare escrites a la pell?

Això ho vas saber més tard. Quan la mare va morir. Quan l’Ode et va recollir i et va portar al seu garatge i et va parlar de la mare, la d’abans de tot això, la que encara tenia un pis propi i una feina digna. Tu no recordes com va passar, en quin moment va canviar tot. Tu ja vas néixer en aquesta realitat, però això mai ha volgut dir que l’acceptessis. Massa diferència, massa pell llisa envers la pell tacada de la resta. L’Ode et va explicar que el procés havia començat amb bones intencions: la possibilitat de recordar allò important. En un món ple de soroll virtual, on ningú acabava de fixar res al cervell, perquè tot era massa ràpid, massa intens, massa efímer, algú va pensar que et podies guardar les coses importants. Alguns van pensar en petits xips, en unitats digitals inserides al cervell o a la pell. I durant un temps va funcionar, va estar bé. L’Ode i la mare havien nascut en aquell món, havien après a no recordar, perquè hi havia algú altre que recordava per ells, que emmagatzemava les seves impressions. Veies una pel·lícula i gravaves un àudio amb les teves opinions, amb les teves reaccions automàtiques; feies l’amor amb algú i es quedava gravada la imatge, el so, els moviments, fins i tot alguna expressió de plaer. No podies reproduir el que havies sentit, però podies repetir-ho si volies dins del teu cap, com si tinguessis una pantalla fosca a les parpelles. Alguns, moguts per l’emoció, escrivien alguna cosa a la pell, un nom, una frase, el dibuix d’una cara abans que desaparegués, esborrada pel tsunami d’altres cares, d’altres sensacions, de missatges, d’anuncis, de tot.

I llavors es va decidir que allò no podia ser per a tothom i uns quants van tenir una pensada. Els mecanismes interiors serien per a uns quants: nets, digitals, cars, molt cars, perquè els altres no hi poguessin accedir, perquè haguessin de renunciar. Allò que durant un temps havies pensat que podries emmagatzemar, t’ho treien, perdies parts del que havies volgut guardar, perquè no tenies dret a tenir una còpia. Si volies conservar alguna cosa abans que s’esborrés, ho hauries de portar a un altre lloc. Acostumats a no escriure en paper, molts van acceptar la proposta que alguns ja havien començat a practicar: portar-ho a la pell. Tot per fora, i no només els records, sinó tot: el que feien, la feina, de qui eren fills, els estudis… Tot.

Recordes la teva expressió de por i sorpresa quan, mentre t’explicava tot això, l’Ode es va aixecar el jersei. Per un moment vas pensar que es repetiria la història, que t’havia enganyat, que era com la resta, com els que visitaven la mare i la deixaven feta pols, amb els seus noms tatuats a la pell perquè tothom pogués veure amb quants homes havia estat, perquè tothom pogués veure quina era la seva professió, ara que havia perdut les altres feines. Però l’Ode no volia fer-te res, només mostrar allò que ell tenia al pit i a l’esquena.

—Així no pots mentir, saps? —et va dir, i et va ensenyar a llegir a la seva pell.

No figurava el nom dels pares, perquè això s’havia implantat més tard, però sí el seu nom i un símbol, un cotxe amb el capó obert. Mecànic. Era mecànic i no podia ser una altra cosa. Tenia les multes a la panxa, el divorci al pit, rodejat de noms d’altres dones que havien exigit el compromís de la pell abans d’anar-se’n al llit amb ell, per després desaparèixer, perquè ell no havia demanat el mateix. Entre les ferides, els cops, les cicatrius i les pigues, el seu historial personal i laboral. Si volia recordar alguna cosa  personal, íntima o important, ho havia d’escriure ell. Per això havia començat a utilitzar el paper, les parets. Era dels pocs que ho feien, perquè la casa i les llibretes podien desaparèixer, perdre’s, cremar-se, sobretot si vivies a certes part de la ciutat intermèdia; la pell era teva, encara que no ho fos. L’Ode, com molts altres, no tenia dret a xip, a cap mena de dispositiu. Li havien extret quan van comprovar la seva nòmina i la seva procedència.

—Ho entens, Lia? Quan comencis a sortir al món, quan vagis a classe, a la feina, tot quedarà gravat. I tothom sabrà qui ets, de qui ets filla.

I et va posar un mirall al davant perquè veiessis el teu nom, el de la mare, i unes cames. La teva mare havia estat unes cames per aquell món. Bé, el que hi havia entre elles. Ni els estudis, ni les feines de cambrera o netejant cases, ni les feines d’abans que et va comentar l’Ode, fent de redactora d’una revista amateur a la universitat, editant textos. Res de tot això existia. Reduïda a allò que havien decidit fer d’ella. I a allò que t’havien reduït a tu, perquè no podies aspirar a gaire cosa més. «Així controlen que ningú pugui pujar de categoria. Es va permetre durant un temps i els rics no estaven gaire contents amb la idea de deixar que gent modesta pogués aspirar a alguna cosa més. Ascensor social, en deien. Però ara no hi ha ni escales per pujar per agafar aire quan t’ofegues», et va dir l’Ode en una d’aquelles converses que no eren gaire recomanables per a una nena de set anys com tu tenies. Massa informació barrejada, massa buits que no sabies com omplir.

Arribes a l’adreça indicada i mires al teu voltant. Esperaves un edifici com els que has anat trobant en aquest carrer que s’ha acabat convertint en carretera, però el que trobes és molt més gran i està molt més sencer del que podies imaginar. Sembla construït a trossos, potser per les estructures metàl·liques que el travessen en vertical i horitzontal, com si fossin fragments i no un tot de ciment gris, com el terra, com el cel, que s’està ennuvolant. És un centre comercial. N’hi ha a la ciutat, però aquest és lleugerament diferent, menys modern, menys brillant. I és immens. La part alta sembla desfeta, mossegada pel temps. Hi ha restes esmicolades de runes, blocs més grans, parts de persianes metàl·liques i testos grans i de ferro que ara són petits horts que lluiten per créixer.

També hi ha restes de cendres al terra i hi ha zones on les parets estan ennegrides. Imagines que és per les fogueres. Amb alguna cosa t’has d’escalfar quan arriba l’hivern, penses. I si cacen algun animal, també el deuen cuinar d’alguna manera. Millor fer foc a fora que a dins de l’edifici. Et creues amb un grup de joves recolzats a un cotxe vell, decorat amb graffitis que es barregen i li donen un toc de color al paisatge. Un d’ells té nomes la cara marcada, com la nena, però els altres també tenen el coll, el front, les mans. Quan et veuen, callen, et miren. Intentes que la marca de la teva mare i la teva no es vegin gaire, perquè ja saps què passa quan els homes ho veuen. Per sort, no diuen res. No es mouen de lloc. Simplement fan un gest amb el cap, que no saps si és una afirmació o una salutació, una manera de donar-te la benvinguda o una forma d’entendre què has vingut a fer aquí.

Segueixes caminant. No saps quina és l’entrada principal, però esculls una de les apertures que hi ha al mur gris. A banda esquerra hi ha un aparador amb maniquins nus, alguns sense cap, d’altres sense braços. Hi ha roba a terra, bruta i estripada, però veus que també hi ha d’altres peces a les prestatgeries, endreçades i exposades sota etiquetes amb el que semblen noms. No has vingut a això, però travesses l’aparador, que encara té alguns vidres trencats a les cantonades, i ho observes de prop. T’imagines la vida a través d’aquest armari obert i compartit, amb pedaços cosits per reforçar una camisa, o per ampliar una faldilla o per tapar els forats dels pantalons. Sobreviure d’una manera amable o, com a mínim, pròpia. No com tu.

Tu has sobreviscut d’una altra manera. Podries haver fugit des d’un bon començament, quan l’Ode et va acollir, però no tenies on anar. Ell no volia deixar les seves parets ni els seus llibres de records, i sense ell, no haguessis aguantat ni dos dies: sense família, marcada des del naixement per la feina amb què havien definit a la mare, i a tu, saps que se t’haguessin cruspit. Ho han fet igualment, a trossos, sense mossegar gaire, però empassant-se de tu tot allò que podien, fins i tot allò que no sabies que tenies, a canvi d’un sostre, de menjar, de temps. Hi havia qui es conformava amb l’acte bàsic, amb l’escalfor del teu cos, però d’altres no, d’altres han estat pitjor que els homes que visitaven la mare, perquè tenien un poder que ells no tenien. Ja no es tractava de poder escriure el seu nom al teu cos, de poder fer amb la teva pell el que volguessin perquè tu ets l’últim esglaó, estàs sota terra, no arribes ni a persona, només a cames, sinó d’oferir allò que sabien que necessitaves a canvi d’una mica més. Només és gravar-ho. No et preocupis, ho veuré només jo. Tindràs un llit agradable on passar la nit. I tu deies que sí, mentre molts més ulls et miraven, et feien seva, et guardaven al seu disc dur, al seu espai personal darrere la pantalla dels seus ulls, una part integrada del seu plaer, del seu sexe. Et podrien utilitzar sempre que volguessin, et podrien reclamar, et podrien demanar el que desitgessin, perquè els hi havies donat permís, a canvi d’un llit, d’un sostre, d’unes hores de neteja. La seva pell impecable, la teva cada cop més coberta de lletres que no eren teves, que no deien res de tu.

Recordes la mare. Això ningú t’ho ha pogut treure. No necessites tatuar-t’ho. Eres massa petita i aquell era l’únic soroll que senties, l’únic món que coneixies. Passeges els dits pels jerseis foradats i la recordes a ella, cosint els teus mitjons i les seves mitges, parant les carreres amb esmalt d’ungles vermell, l’únic que tenia. Forats. No li has explicat mai a ningú, ni tan sols a l’Ode. Ell pensa que aquell dia estaves dormint, però ja feia temps que no podies dormir quan la mare tenia visita, fossin dels que pagaven bé o dels que a vegades marxaven emportant-se els diners i un trosset de la mare. Tots la feien cridar i sagnar, fins que va arribar aquell homenot gruixut, de mans com pales i una esquena amb un historial immens, impossible de llegir des de l’armari, però impactant igualment, perquè tenia el cos atapeït. La mare va demanar que pagués per avançat i ell va riure, la va empènyer, no li va treure la roba, ni tan sols les calces. Tot rebregat, sobretot el cos. Aquell dia no vas cridar. No podies cridar. La mare no havia tingut quasi temps de fer-ho. Les mans contra el coll. L’èxtasi de l’home. I la propina, els forats amb el ganivet per emportar-se el seu nom, el nom de la mare. Així la recordes. Has de fer un esforç per tornar a la imatge d’abans o fins i tot a la de la fotografia de l’Ode, jove, amb uns setze anys i tots els somnis per davant, lluint la nova placa de memòria al braç. Després allà hi va quedar una cicatriu, una de tantes.

Acarones la vora del forat dels pantalons que hi ha penjats, t’empasses les llàgrimes i penses que potser seria una benedicció poder guardar els records a un d’aquells discs que tenen els que poden, perquè així els podries esborrar, oblidar. Però aquests no s’obliden. A tu no se’t permet oblidar, ho portes tot al cos, ho veus cada dia si et mires al mirall.

Una tos fingida et posa alerta, fa que tensis els músculs, els forats del teu cos, i mires cap a la dreta. Un home jove t’observa des d’una de les columnes d’aquesta antiga tenda. Està sol. Somriu i indica al seu coll l’indret on tu tens la marca que et posa a la venta.

—No he vingut a això —dius.

Però sembla que a ell no l’importa gaire, perquè s’apropa. Recules mirant al teu voltant, calculant a quina distància queda l’apertura de l’aparador, els vidres trencats. Abans que puguis sortir corrents t’agafa del braç, el seu cos contra el teu. Et grapeja. Podries deixar que fes, com has deixat sempre, però no pots més. Ja no pots més. Li fots un cop de genoll, ell et maleeix, però no et deixa anar, t’agafa més fort, amb ràbia als dits i als ulls.

 —Deixa-la —ordena algú. És una veu masculina, ronca, seca.

Però no et deixa anar. Cal que l’altre s’acosti, es posi just al seu costat, alt, corpulent.

—Deixa-la o tindrem problemes. Aquí la gent és més que el codi que li van atorgar a ciutat, recordes? O necessites un mirall per veure el teu?

—És diferent. Elles ho fan perquè…

—Tanca la puta boca o te la tanco jo. No ho han escollit —mastega les paraules, les escup una a una, amb una mirada dura—. Probablement van catalogar la seva mare com a tal, i ella ho va heretar, com qui hereta el color dels ulls o el puto gen del càncer. Sigui com sigui, no tens dret. Deixa-la.

Al final obeeix. No saps qui és l’home que t’ha salvat, que t’ha donat uns segons de dignitat, però respires tranquil·la quan veus com el teu potencial agressor marxa.

—Gràcies —dius i esperes un «de res» amable, alguna cosa que et faci sentir més segura, que no t’has equivocat venint aquí. Però durant uns segons només hi ha silenci. Aquest home corpulent, de barba espessa i ulls blaus i profunds t’estudia, t’observa de cap a peus, potser llegint el teu historial, potser preguntant-se si no et podria aprofitar ell.

—Ets nova —conclou—. Què fas aquí?

—He vingut a veure l’Allan. M’envia l’Ode.

Li canvia la cara. Ara és ell qui es relaxa, qui deixa escapar l’aire, qui et mira als ulls i somriu.

—Jo soc l’Allan. —I t’abraça com qui abraça a un germà. És un contacte que et sorprèn, perquè només t’havien abraçat la mare i l’Ode. El cos mai ha estat amable, mai ha estat un espai per cuidar, sinó per marcar i amagar—. Feia temps que no venia algú des de la ciutat. A la gent no li agrada la idea. I a tu, què t’ha explicat l’Ode d’aquest lloc?

—Crec que tot el que calia saber. Que era on hagués vingut si no hagués tingut el seu cau, i si no m’hagués tingut a mi. Que aquí la gent pot intentar viure d’una altra manera. I que aquí hi ha el lloc on un pot escollir.

—I saps com es pot escollir o què vols escollir?

—Sí, em sembla que ho sé. Vull anar a la biblioteca.

L’Allan et mira amb els ulls oberts, astorat. Tu també t’has quedat sorpresa en dir-ho tan clarament. Ho havies pensat, però no ho havies dit en veu alta, ni tan sols a l’Ode.

—D’acord. Vine amb mi —diu recuperant la serenor d’abans.

I t’agafa la mà, amb cura, com si fossis una nena petita, com si necessitessis la mateixa mena d’amor que una criatura perduda. Les seves mans són aspres, plenes de tinta; no només de paraules i símbols, de codis i figures, com tu, sinó de tinta. La tinta que també taca els dits de l’Ode. Potser li hauries d’haver dit alguna cosa, però saps que si et va donar l’adreça va ser perquè ho sabia, perquè t’ho va llegir als ulls, a la veu, als llocs on no necessites paraules per llegir.

L’interior del centre comercial fa que aquest sembli més gran que per fora, més ample. Es pot veure el cel, i les botigues que hi ha als laterals ja no venen res, però tenen vida, gent que arregla roba i sabates, que destria la runa de les caixes que d’altres porten. Veus l’home que ha estat a punt d’agredir-te. Per un instant els vostres ulls es troben. Ell aparta els seus de seguida. És vergonya o és simplement que no vol alimentar un altre cop les ganes de convertir-te en el mateix que tothom? 

Pugeu al pis de dalt per unes escales mecàniques aturades; les altres, les de marbre, han deixat de ser simplement escales i ara hi ha plantes, herbes aromàtiques, alguna tomaquera escarransida. Potser hi havia alguna botiga amb llavors, penses, però tampoc importa. No vols saber com funciona. No has vingut a quedar-te. Vens per la tinta, pel que l’Ode et va dir que trobaries a la biblioteca.  

—Estàs segura d’això? —et pregunta l’Allan mentre obre una porta de fusta improvisada, feta amb fragments de taules i cadires.

—Sí, he tingut temps de pensar durant tot el trajecte. Tenia por de canviar d’idea, però no. Estic cansada…

Però no acabes la frase, perquè has traspassat el llindar de la porta. El primer que sents és una olor densa, potent, amb una fortor que s’adhereix a la llengua, que s’enfila pel nas i et regira el cervell fins a provocar que una part de tu vulgui sortir corrents. Però no pots fer-ho. Saps el que implicaria tornar.

Està tot sota la penombra, però pots distingir les parets derruïdes per ampliar l’espai on us trobeu, les finestres obertes, i els murs principals ocupats per prestatgeries. I els llibres. No tens ni idea de si pots tocar-los o no, però l’afirmació silenciosa de l’Allan et convida a fer el que mai t’haguessis imaginat fent. T’hi acostes. L’olor és més forta aquí, però es barreja amb les plantes que treuen el cap entre les fulles gruixudes: romaní, farigola, sàlvia, espígol i d’altres flors i herbes que no reconeixes. Potser per això tenen tants horts.

—Són de veritat?

—Sí.

Agafes un. Té un tacte familiar que et glaça la sang. No vols obrir-ho, ni tan sols llegir-lo, però sí que necessites saber, necessites entendre, vèncer l’esgarrifança i la fascinació morbosa que tens a la boca de l’estómac. Preferies les llibretes de l’Ode, però allà no es podia guardar tot.

—Com funciona el procés?

—Vine, t’ho ensenyaré.

Et porta fins a una saleta al costat del finestral. Hi entra el sol esmorteït d’una tarda que s’acaba. Hi ha una taula, una cadira i els estris d’escriptura. I entre la tinta i la ploma, les agulles, les fulles d’afaitar, els flascons de líquid transparent.

—Seu —et demana, indicant la taula—. Saps que et pots quedar aquí tot el temps que vulguis, oi?—Fas que sí amb el cap, però no dius res més. El teu silenci és la resposta que ell necessita—. D’acord. Mai és agradable, però és la teva decisió i és de les poques que ens deixen prendre.

—Què faràs?

—Realment ho vols saber?

No ho saps. Sí que vols, però si t’ho explica fil per randa, potser és pitjor del que t’imagines. Has vist imatges de les granges, de les carnisseries. Els fotogrames que se’t disparen inconscientment fa que et maregis. Tens ganes de vomitar. La por t’empastifa la llengua, et canvia el gust de la saliva, es reflecteix als teus ulls. L’Allan t’agafa les mans.

—Respira —demana amb preocupació—. T’ho he dit de veritat. No cal que facis res, pots simplement canviar de vida, quedar-te aquí.

 —Però tampoc canviaria res. Ja ho has vist. I estic cansada, molt cansada de tot, però sobretot del dolor. —I perquè ho entengui, et treus la samarreta, li ensenyes el que tens a la pell, al cos.

—Hòstia puta —exclama.

—Sí, mai millor dit.

—No em referia…

—Ja ho sé.

Estàs tan acostumada a la teva pròpia imatge i a que els homes que et toquen es recreïn en totes les teves marques per regalar-te alguna de nova, que la seva reacció t’entendreix, et relaxa. Allarga la mà, però no per tocar-te. És com si fos una lupa o una guia, una manera de llegir-te a distància. T’observa per davant i per darrere, no amb desig ni amb l’instint de possessió que has vist en d’altres. Intenta entendre el que veu, el que ets, el que t’han fet. La llista de noms, alguns amb tinta, d’altres directament a la pell oberta, en forma de cicatriu escrita. Les cremades de cigarret i de les joguines que a vegades porten i que utilitzen allà on volen. Poden fer-te el que vulguin, perquè la seva història, si queda enregistrada, és privada, és per a ells. Ningú té dret a investigar el disc de memòria que guarden. Són immaculats, la seva pell ho demostra. Els seus actes queden al teu cos, com al dels altres que són com tu. Tracten així a tothom, als treballadors de les fàbriques, als de la neteja, fins i tot als cuidadors particulars. Hi ha qui es conforma amb una petita burla, empastifar el teu nom, la teva professió. Però n’hi ha d’altres que necessiten recordar-te que tens la pell bruta, que mai la podràs netejar, que mai seràs propietari de la teva vida, de la teva història.

—Perdona —diu, amb el cap cot—. És el primer cop que veig un cos com el teu. Mai havia vingut aquí algú del teu gremi.

—No és el meu gremi, és el seu. Ells van decidir que no podia ser una altra cosa. Però ja saps com funciona això: pots estar a dalt, a baix, com jo, o aquí fora, com tu. No hi ha res més. Ja no. Per això he vingut aquí.

—Ho sé. —I t’acarona la galta, el símbol de la teva condició femenina, perquè fins i tot això ha de quedar marcat—. No et farà mal. La primera punxada t’adormirà i quan comenci el procés de reescriptura, la tinta t’introduirà la toxina. Serà com dormir. Tota la resta, puc fer-ho o no, tu decideixes, però m’ho has de dir ara.

Dormir no és mala idea. Sense somnis, sense records. Encara que persisteixin, que quedin gravats per sempre. Tu ja no els podràs recrear, tu ja no hauràs de suportar el pes del dolor o de les mirades, del tacte dels altres. I llavors ho penses i la imatge fa que tanquis les cames instintivament.

—Em tocarà algú? Vull dir, quan hagis acabat?

—Et llegiran, però no com abans. Això és un santuari. Guardem les vides que cal recordar, perquè ells no ho puguin tacar, no ho puguin esborrar.

—D’acord —dius, amb un nus a l’estómac i a la gola i un calfred que et fa tremolar, que t’ennuega la veu i et torna tèrbola la mirada.

Respires i li expliques el que vols que quedi. Ell ho escriu, sobre el paper, com l’Ode. Veure el moviment de la seva mà et porta a la infantesa amb ell. Esculls els records, els moments que han d’omplir els buits que els altres han deixat.

Quan acabes, et treus la roba. Nua, a la taula. Et tapa les cames amb un llençol vell i, mentre prepara els estris, et pregunta:

—Quin és el teu llibre preferit? Sé que pot semblar absurd, però vull que ho decideixis tu.

—El títol no és el nom?

—No. El teu nom no el vas escollir tu. Es tracta d’història. I és important que sigui teva.

—No ho sé. No sé si n’he llegit mai cap. No he tingut gaire temps ni gaires recursos per accedir-hi.

—Recordes alguna història, algun conte?

—Sí, un que em va explicar l’Ode. Era un dels preferits de la meva mare: dama misèria, em sembla que es deia.

—És un bon títol —diu, i tu somrius, perquè recordes, sense necessitat de res: la dona forta i el pomer, el temps d’espera, l’acceptació de qui ets—. Recorda que, un cop començat el procés, ja no podré parar. —Fas que sí amb el cap—. T’ho preguntaré un últim cop: estàs segura?

—Fa temps que el meu cos i la meva pell no són meus. Com a mínim, que serveixi per alguna cosa.

Veus l’agulla. Ara ja saps que en el moment en què entri al teu cos, tot haurà acabat. T’adormiràs, t’escriurà una història perquè siguis molt més que els noms i les marques amb què t’han volgut definir, per explicar qui ets realment. I et convertirà en memòria física, en llibre.

Fotografia de l’autora: Xavier Serrano