Lu Rois

Lu Rois (Sabadell, 1990) és músic i professora de secundària. Llicenciada en Història de l’Art i graduada en Musicologia, es va donar a conèixer l’any 2014 amb el seu primer disc Camí del far (autoeditat), seguit de l’EP Cau de Lluna (Autoeditat, 2016), un segon disc Clarobscur (Hidden Track DIY, 2017), fins al darrer Microcosmos (Bankrobber, 2020). Al llarg d’aquests anys ha treballat amb músics com Joana Gomila, Santi Careta, Espaldamaceta, Sara Fontán i Edi Pou, i ha compartit recitals poètico-musicals amb Roc Casagran, Sònia Moya, David Caño, o escampant els versos d’Erri de Luca amb David Fernández.

Caterina Pérez (Sant Cugat, 1978) es va llicenciar en art dramàtic a l’Institut del Teatre, i tot seguit va fer la formació de Moda a Francesca Bonnemaison. Des d’aleshores la seva vinculació amb el món del tèxtil i la imatge ha estat contínua, fet que li ha permès treballar en el disseny de vestuari d’alguns espectacles, o com a estilista i directora d’art en editorials de revista o campanyes gràfiques. El 2016 inicia el recorregut de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu i, en els darrers anys, alguns dels seus contes han estat publicats en plataformes com Paper de vidre o Núvol, i han aparegut en revistes i reculls col·lectius com Kireei, Iceberg o La Microbiblioteca. Actualment, té una escola de costura a Sant Cugat, que compagina amb la vida i l’escriptura. Ruderals és el seu primer llibre de contes i va rebre una menció especial als premis Ciutat de Barcelona.

He pensat que m’agradaria poder compartir el conte «Enganxada a la branca» de la Caterina Pérez, que forma part del seu llibre Ruderals, editat per Godall Edicions. És un llibre que em va fer molta il·lusió llegir, perquè la Caterina és una persona a qui admiro i aprecio per motius més nous que m’exalten i d’altres més vells que m’enamoren, però a més era ideal com a lectura de postpart (realitat en què em trobava en llegir-lo). El menut tenia dos mesos i el fill gran em reclamava tothora, el caos regnava dins i fora meu, i, de sobte, llegia en veu alta algun fragment de Ruderals i un raig de llum entrava dins de casa. Ens aturàvem a escoltar aquell tramat de paraules belles, encadenades amb tanta cura, que sentia que em cuidaven. El fill agafava paraules al vol: «Matafaluga!»; i em demanava que li llegís més d’aquell llibre de lletres de la mama, que el relaxava. Matafaluga ja és seva per sempre, i l’anhel d’esdevenir-ne i saltar de la branca, tot meu.

Enganxada a la branca

Aleshores es va girar vent, un vent suau, i jo em gronxava dalt del trèmol. La llum de tarda era més tènue que de costum. El gorg parrupava tranquil sota el camí. A aquella hora, els mosquits, com grans núvols de pol·len daurat, davallaven per sobre la llera del riu, i el carrisqueig de les cigales s’esmunyia entre l’embolic d’herbes baixes. La matafaluga, espigada, es balancejava al peu de l’arbre. Després, el vent sacsejava amb més fúria les branques, i les meves germanes i jo xisclàvem a cada embat, i giravoltàvem creant centenars de guspires platejades, i això ens feia molt de riure, i tot el trèmol era un bullici de fressa.

Aleshores vaig veure la dona de la cua panotxa que s’atansava pel camí. Els seus cabells i el seu vestit verd s’encrespaven a cada bufada. Hi feien bonic, entre les herbes altes i eixutes de finals d’estiu. A la primavera, quan tot just havia tret el caparró de la clofolla, aquella mateixa dona havia vingut acompanyada d’una munió d’infants. Les meves germanes i jo, que encara érem brots rodanxons arrapats a la branca, ens els havíem mirat amb atenció: havien deixat les motxilles sota nostre i, equipats amb salabrets i pots de vidre, havien buscat capgrossos a les parts poc fondes del gorg. La dona de la cua panotxa havia donat la mà als més porucs perquè no rellisquessin al llot, i, amb tanta cridòria, els sabaters s’havien apartat i jo m’havia imaginat que era un dels espiadimonis que alçaven el vol i havien pogut participar de tota aquella alegria.

Aleshores em vaig adonar que aquell dia els nens no hi eren, que l’acompanyava un noi fornit. S’agafaven, es deixaven, s’aturaven, es deien coses, tornaven a caminar, es donaven un cop de maluc, es tornaven a aturar i, així, van arribar fins a sota nostre. El vent va parar de bufar, una estona. Ella xerrava, alegre, i feia anar les mans com pardals. Si no t’escolto, va dir ell, només miro com n’ets de bonica…, i reia, i ella se li va llançar al coll, mira que ets ruc!, li acaronava els cabells i el mirava amb neguit, les ninetes inquietes, com si en qualsevol moment tot hagués de brollar. I ell la va prémer contra el cos, s’estiraven la roba amb desfici, mostrant l’esquena, d’un blanc neulit, buscant el frec de les panxes. Van lliscar tronc avall, vaig veure com les mans entraven per les faldilles, i llavors ella se li aferrava més fort, i ell li separava les cuixes, daurades com la sorra del camí, i al seu voltant es desplegava un estol de narcisos. I jo m’ho mirava, quieta, i volia ser la matafaluga, que els acaronava les orelles, que sentia l’embat de cada sospir, que es rebregava de vida sota els seus cossos.

Aleshores, vaig pensar que potser ja no volia estar dalt de l’arbre, que no em volia quedar amb les meves germanes esperant l’hivern, que volia volar, que volia volar i enganxar-me als cabells de la dona, que se m’endugués, que se m’endugués més enllà del trèmol, més enllà del camí, més enllà del gorg. Però no podia fer res, perquè havia nascut enganxada a la branca, i potser abrigada entre les germanes és on estaria millor, vaig pensar, o potser el tedi m’eixugaria mentre arribava la tardor, no ho sabia; fos com fos, jo no podia fer-hi res, perquè havia nascut a la branca, i hi ha coses que no es poden canviar.

I va ser aleshores quan el vent va tornar a bufar; jo no em vaig deixar anar de la branca. Bé, només una mica, però la culpa va ser del vent, que em va empènyer i vaig caure fent giragonses mentre les meves germanes xisclaven i jo només somreia i em delia per agafar-me als cabells de la dona. Però vaig anar a parar sobre un tou de fulles fetes malbé. La dona de la cua panotxa, amb el seu vestit verd, amb el seu viure, amb el seu noi fornit, se n’anava bardisses enllà. I jo vaig quedar-me entre la terra remenada i els branquillons, muda. Les meves germanes també van callar, i a mi em va semblar que sentia el sorollet que feien incrustant les tiges a les branques, no fos cas que el vent les fes caure a elles també. Jo, esclar, no hi podia fer res. Qui sap si el vent tornaria i em duria, com els núvols de mosquits, per sobre el riu. Potser no, però. Potser ja em quedaria sempre allà, recordant el bullici del trèmol, pensant en les ales quasi transparents dels espiadimonis que ballen sense branca sobre el gorg, desitjant ser la matafaluga que ara em mirava sorneguera rere el tronc.