Etgar Keret

Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) és un dels escriptors més originals i populars de la nostra època. Fins ara, ha escrit sis volums de relats traduïts a més de quaranta llengües, còmics, narracions infantils, guions televisius i ha dirigit una pel·lícula. Els seus relats han aparegut a The New York Times, The New Yorker, Le Monde, The Guardian, entre altres publicacions. L’any 2013 va aparèixer en català el volum de relats De sobte truquen a la porta (Proa). La Segona Perifèria va publicar el llibre de memòries Set anys de plenitud l’any 2022. Les edats de l’home és una antologia dels seus millors relats de ficció de l’any 1992 fins l’any 2002, amb l’excepció del relat «No ho facis!», del llibre Fly Already, publicat l’any 2019.

La història del conductor d’autobús
que volia ser Déu

Aquesta és la història d’un conductor d’autobús que es negava a obrir la porta del bus a les persones que feien tard. Aquest conductor no estava disposat a obrir-la a ningú. Ni a estudiants de secundària abstrets que després corren en paral·lel mentre li claven mirades desolades; ni a individus amb impermeable empipats que etziben cops de puny a la porta com si haguessin arribat a l’hora i fos ell qui fa alguna cosa malament; ni tan sols a les iaies amb bosses de paper marró plenes a vessar de béns de consum que li fan senyals amb mà tremolenca. I no és que no obrís la porta per maldat, ja que el conductor aquest de dolent no en tenia res; si no obria era per motius ideològics. Segons la ideologia del conductor, si, posem per cas, la pèrdua de temps deguda a una persona que ha fet tard és d’aproximadament mig minut, i l’home que es queda fora de l’autobús perd per això un quart d’hora de la seva vida, no deixa de ser més lògic des del punt de vista de la societat en general no obrir-li la porta, ja que aquell mig minut el perdrien tots i cada un dels passatgers de l’autobús. I si, per exemple, a l’autobús hi viatgen seixanta persones que no han fet res a ningú i han arribat a la seva parada a l’hora, el còmput de temps perdut en total és de mitja hora, que és el doble d’un quart. Aquest era l’únic motiu pel qual mai obria la porta. Ell sabia que els passatgers desconeixien aquest motiu, com també el desconeixien els que el perseguien fent escarafalls perquè obrís. També era conscient que la majoria pensava que senzillament era un fill de puta, i que personalment li era mil vegades més fàcil deixar-los pujar a canvi d’un somriure i que li donessin les gràcies. Però si es tractava de triar entre rebre agraïments i somriures o actuar pel bé comú, el conductor tenia clar que preferia actuar pel bé comú.  

L’home a qui més hauria d’afectar la ideologia del conductor es deia Adí, però ell, a diferència de les altres persones que apareixen en aquesta història, era tan gandul i tan sapastre que ni tan sols intentava perseguir l’autobús. L’Adí aquest era ajudant de cuina en un bar-restaurant que es deia Munta-Nyam, el joc de paraules més enginyós que se li havia acudit al pardal del propietari. El menjar no era res de l’altre món, però l’Adí era un bon paio, tan bon paio que, de vegades, quan un plat li sortia especialment sòrdid, el portava ell mateix a taula per disculpar-se. Va ser durant una d’aquestes disculpes quan va conèixer la felicitat, o com a mínim la possibilitat de la felicitat, en la forma d’una dona que era tan maca que es va intentar acabar fins a l’últim mos del rosbif que ell li havia preparat, perquè no li sabés greu. I aquesta dona no va voler dir-li el seu nom o donar-li el seu número de telèfon, però va ser prou amable per accedir a quedar amb ell l’endemà a les cinc en un lloc que van pactar per avançat, al Delfinari, per ser més precisos.

L’Adí tenia una malaltia, una malaltia que ja li havia arruïnat moltes coses a la vida. No era del tipus de malalties que fan que se t’inflin els pòlips o alguna cosa per l’estil, però tot i així l’havia perjudicat molt. Aquesta malaltia feia que sempre dormís deu minuts més del compte, i no hi havia despertador que hi pogués fer res. Per culpa seva, sempre feia tard a la feina al Munta-Nyam; per culpa seva i també del nostre conductor, el que sempre preferia el bé comú per sobre dels elogis que pogués rebre individualment. Però aquesta vegada, atès que el que estava en joc era la felicitat, l’Adí va decidir enfrontar-se a la malaltia; en lloc de fer la migdiada, es quedaria despert i veuria la tele. Per a més seguretat, va posar-se no un sinó tres despertadors apinyats, i també va demanar que li truquessin del servei de despertador telefònic. Però aquesta malaltia no tenia cura i l’Adí es va clapar com un nadó davant del canal infantil; deu minuts més tard, es va despertar tot suat enmig del clamor ensordidor d’un milió de trilions de rellotges. L’Adí es va llançar al carrer amb la mateixa roba amb què havia dormit i va córrer cames ajudeu-me en direcció a la parada d’autobús. Ja no recordava com funcionava això de córrer i els seus peus vacil·laven cada vegada que abandonaven el terra. L’última vegada que havia corregut a la vida va ser quan va descobrir que podia fer campana a les classes d’educació física, i això va ser si fa o no fa a sisè de primària, però a diferència de quan feia educació física ara corria amb totes les seves forces, perquè aquesta vegada hi tenia a perdre, i tots els dolors al pit i els xiulets dels cigarrets Nobles li eren indiferents, ara que perseguia la felicitat. De fet, no li importava res excepte el nostre conductor, que tot just havia tancat la porta i començava a sortir de la parada. El conductor va veure l’Adí pel retrovisor, però ja hem dit que es regia per una ideologia, una ideologia lògica basada per sobre de tot en la cerca de la justícia i en operacions matemàtiques senzilles. Però a l’Adí tant se li’n fotien, aquestes operacions, era la primera vegada a la vida que realment volia arribar a l’hora, i per això va continuar corrent darrere l’autobús, encara que no hi tingués cap possibilitat. De sobte la sort de l’Adí va decidir donar-li un cop de mà, tot i que a mitges, perquè a cent metres de la parada hi havia un semàfor, el qual, un segon abans d’arribar l’autobús, es va posar en vermell. L’Adí va aconseguir atrapar l’autobús i arrossegar-se fins a la porta del conductor. No va ni picar al vidre de tan fet miques que estava, només va mirar el conductor amb els ulls humits i va caure de genolls, bleixant i ofegant-se. Això li va recordar una cosa al conductor, una cosa del passat, de quan, abans de voler ser conductor d’autobús, volia ser Déu. Era un record una mica trist, perquè el conductor no va acabar sent Déu, però alhora feliç, perquè es va fer conductor d’autobús, la segona cosa que més volia ser. I de cop el conductor va recordar com, una vegada, es va prometre que si acabava sent Déu seria misericordiós i compassiu, i que escoltaria totes les seves criatures, i quan va veure l’Adí des de les altures del seu seient de conductor, trencant-se els genolls a l’asfalt, simplement no va aguantar més i malgrat tota la ideologia i les matemàtiques senzilles va obrir-li la porta. I l’Adí va pujar i no va ni donar-li les gràcies perquè encara treia el fetge per la boca.

Aquesta història val més la pena deixar de llegir-la aquí, perquè tot i que l’Adí va arribar al Delfinari a l’hora, la felicitat no va sobrevenir-se, perquè va resultar que la noia ja tenia nòvio. Senzillament era tan amable que li va saber greu dir-l’hi a l’Adí, així que va preferir deixar-lo plantat. L’Adí la va esperar al banc que havien acordat gairebé dues hores. Mentre l’esperava pensava coses depriments sobre la vida, i després també va mirar la posta de sol, que va estar prou bé, i va recordar-se dels cruiximents que tindria ben aviat. Durant el camí de tornada, quan ja frisava per arribar a casa, de lluny va veure el seu autobús arribar a la parada i descarregar passatgers, i va saber que encara que tingués ganes i forces per córrer, no l’atraparia ni de conya. Així doncs, va continuar caminant a poc a poc, amb un milió de músculs adolorits fent-se notar a cada passa, i quan finalment va arribar a la parada, va veure que l’autobús encara hi era, esperant-lo. Malgrat tots els renecs emprenyats i els brams suplicants dels passatgers, el conductor va esperar que l’Adí pugés i no va tocar el pedal de l’accelerador fins que va trobar on seure. I quan van arrencar, va picar l’ullet a l’Adí amb tristesa pel retrovisor, i això va fer que aquesta situació fos gairebé suportable.

Traducció de l’hebreu de Paul Sánchez Keighley

Avançament editorial per gentilesa de La Segona Perifèria