Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) és el cap de brot del modernisme literari i pictòric de Catalunya. Fill d’industrials, va dedicar la seva vida a l’art i la literatura; fet que el va convertir en el màxim exponent de la bohèmia daurada del país. Conegut per combatre i ridiculitzar els noucentistes al setmanari satíric L’Esquella de la Torratxa, també va ser l’impulsor de les festes modernistes de Sitges, que van convertir-se en la meca mundial del moviment artístic i literari. Autor de la novel·la cèlebre L’auca del senyor Esteve (1907), també va escriure poesia, contes i obres teatrals. Ocells de fang (1905) és una obra fundacional, plena de personatges que Rusiñol va continuar desenvolupant en els seus textos posteriors.

L’incomprès

No tots els crítics pertanyen a la trista mena d’incompresos. Déu nos en guard, que fos així! Però quan ne trobis un, oh sempre estimat lector, que siga rebentador d’ofici, regira-li les calaixeres, i sempre hi trobaràs el motiu de la seva critiqueria. Si és crític de comèdies, hi trobaràs algun drama arraconat, que ha anat al fosso o que no s’ha pogut representar perquè no ha estat comprès del seu temps; si n’és de versos, uns versos que de tanta poesia ni menos acaben en vers; si n’és d’idees literàries, un bé de Déu de filosofia, o un altre bé de Déu de novel·la que s’ha quedat a les fosques.

Això no vol dir que les masses sempre entenguin lo bo que hi pot haver a dintre d’un llibre. Vol dir que hi ha obres que no les entenen, però d’altres que les han enteses massa, i d’aquestes plora la criatura, i la criatura és el crític.

Ara, després d’aquests axiomes baratos, que em temo, ai de mi!, que tampoc me siguen compresos, passem a l’ocell de fang amb vinagre, del prestatge dels incompresos.

***

En Julià i Ravell, l’expoeta, l’exfilòsof, l’exautor dramàtic i crític, havia passat una joventut lo mateix que una ànima en pena.

Tenia salut, tenia fortuna, tenia gana, tenia menjar, tenia tot lo que pot tenir una persona sortosa, però només havia tingut un descuit: havia nascut cent anys massa aviat: no era comprès del seu segle.

Només al veure’l ja es veia que no havia estat comprès. Duia una tristor tan marcada, tenia un somriure tan amarg, un plec al llavi tan caigut, una caiguda d’ulls tan poètica, que un se deia, només veient-lo: «An aquest home n’hi passa alguna. O no està bo, o es pensa no estar-ho, o té alguna pena amagada».

I tant si la tenia, la pena! I de durada, que la tenia! I d’aquelles que no es distreuen fent broma, ni bevent, com el tenor de Marina. Vint anys de que no li entenguessin les obres! Una joventut d’escriure poc i bo, sense que ningú se n’adonés! Un cossi de cervell llençat a les arenas literàries, sense que ningú hi sabés veure la substància intel·lectual que en vessava! L’exquisitat de la substància! La deliqüescència que en bullia!

Això és lo que té el fer obres massa delicades per a paladars grollers que sols masteguen! Va voler escriure a quart de to, i no va trobar orelles afinades; va voler subtilisar les paraules, i si bé la gent parlant s’entenen, an ell no el va entendre ningú; va voler profundisar tant, que el públic se li marejava i se li quedava a les vores. És clar que ell treballava per a uns quants: diguem per a vuit, tot lo més per a dotze: deu que eren a l’estranger, a un estranger molt estranger, i dos que eren amics a tota prova; però si haguessin sigut uns quants més, tampoc els hauria tret a empentes. Naturalment que sense una gran preparació no podia saber tothom de què parlava. Qui es prepara anys i més anys, només per a entendre’l an ell? Però al menos podien fer-ho veure, que no el refusava, l’esnobisme! És cert que havia publicat poc; però, qui publica més, si era inútil, si ni el compraven ni el llegien, i si el llegien no el tornaven a llegir; i si el tornaven a llegir els agafava un estat que el pobre vulgo en deia son, i ell en deia autosuggestió? Ademés, que el produir massa fa tonto. S’han de tenir pocs fills, però triats. En l’escala zoològica, com més perfecta és la bèstia, menos se reprodueix. L’ocell cria més que el quadrúpede, i el peix més que l’ocell; i ell no volia esser-ne, de peix: volia esser carn; encara que fos carn incompresa, però carn; carn espiritual, cavallers, que és la que fa l’home perfecte.

Ademés, ¿com volien que escrivís molt, si només per a plantejar un paràgraf necessitava recórrer de des de l’antigüetat fins avui dia? Com volien que despatxés, si abans no tancava un període havia de parlamentar amb alguns poetes clàssics, triats; havia de parlar amb en Ruskin, anar de can Kant a can Nietzsche, fer una visita an en Goethe, encarar-se amb els Primitius, veure els quatrecentistes, què deien, i fins per pura cortesia fullejar al pobre Victor Hugo, i an en Taine, i an en Macaulay, a veure si també deien algo? És molt planer escriure quartilles només que amb suc de pensament, sense sospitar els altres què hi deien! Ell ho sabia tot, lo que hi deien. Sabia lo que ells sabien, i sabia lo que sabia ell, i fins per al seu ús personal tenia dos escriptors inèdits: l’un, budista, de lo més embrancat de l’Índia, i un de tan escandinau, que ni a l’Escandinàvia el sabien; i no agafava mai la ploma sense tenir-hi consulta.

I tant estudiar, per què? I per a qui, valga’m Zarathustra? Primer, ja amb aquell tomet de versos n’hi havia per a renegar de l’estre, i de la flama, i dels vents eòlics, de tant que no varen esser llegits. Uns versos tan espessos, tan atapeïts d’idees, que només amb lo que hi havia entre línies n’hi havia per a rumiar mitja vida; uns versos que allò no eren versos: era elixir quintaessenciat d’extracte de poesia, i tot per a anar a parar a la conspiració del silenci. És clar que no eren per a tothom! Però, doncs per a qui va esser a l’últim? El tothom no els va llegir; els amics, menos, i els crítics van dir que estaven bé per a no tenir de llegir-los. «Per a qui van esser?», preguntava ell. Per a les muses? Bona feina tindrien les muses si havien de fer bibliografia de tot lo que es publicava. I el drama El crit de les darreres ànimes? Qui el va voler comprendre, aquell drama? L’empresa? L’empresa s’hi va marejar. Els actors? Quins uns, els actors, per a escoltar tragèdies dels altres! El públic? Què sabia el públic, si no l’havia vist representar? Que era massa filosòfic, havien dit; massa llarg de mides, massa atapeït d’idees. I, doncs, que havia d’esser curt de gambals un drama modern, psicològic? Que havia d’esser pastoril? Que havia de semblar una auca? Infames! I l’altre que va fer amb concessions, que no n’era prou, de senzill? Que no donava la raó a tothom? I, doncs, per què el van xiular? Per què no van voler veure el final? Ah! Perquè no l’entenien, els estúpids; perquè no hi havia públic, ni crítica, ni coneixements, ni bon gust, ni penetració, ni estètica!

Esperaria, i millor que no l’haguessin entès. A l’estranger ja l’entendrien, i podria despreciar an els ignorants de casa seva quan l’haguessin ben llorejat, i fer-los saber lo que eren: uns endarrerits de naixença i uns intel·lectuals de secà; però mentrestant no arribés el dia de la reivindicació gloriosa, què havia de fer ell? Corsecar-se? Veure com la ignorància floria, essent ell allí per a poder-la deturar? Això no ho permeteria mai! Ell podia estar trist, viure amargat, fer ulleres poètiques, que tothom té dret a fer-ne d’ulleres; però no podia consentir que hi hagués homes oblidats (ell), que els corcaven a la fosca patint d’icterícia artística, mentres en medraven d’altres que no sabien ni de lletra!

A rebentar! A tirar-ho tot per terra! A no deixar llibre sobre llibre, ni acte sobre pròleg, ni epíleg sota comèdia! Que un jove feia obra moderna que podia obrir nous camins? A posar-li entrebancs als camins. Que un vell havia tingut masses èxits? A dir-li que sempre es repetia, i que ja era hora de que li fessin saber xiulant-lo. Que un poeta feia versos perfectes? Eren freds, no tenien inspiració. Que els feia inspirats? No eren ben medits. Que publicava poc? Era home agotat. Que publicava molt? Allò no era escriure: allò era fer de manobra. A rebentar! A fer justícia! A posar les coses al seu lloc! Que per a això era ell, per a vigilar, i per a que no se n’hi escapés ni una!

Arribà un moment que es va creure un tribunal suprem de l’art, i, quan donava una sentència, fins s’arribava a estranyar com se podia repetir una obra que ell havia trobat dolenta, i com no es tancaven els teatres trobant-les totes tan dolentes, Ell era el símbol del Fallo i no n’equivocava ni una. Allí a on posava la ploma, allí era la llaga de l’obra. Era la veritat feta ploma, i era espectacle edificant el veure els coneixements que no li havien sigut compresos quan els havia posat en pràctica, de la manera que en feia consells i els aplicava en els altres. Ho faràs aixís i aixís; tant d’inspiració, tant d’observació, tant d’estudis de caràcters; acabaràs els actes d’aquesta manera; els portaràs per aquell indret; no et separaràs de lo que et digui, i pensa que t’ho diu qui ho sap del cert, perquè ho ha provat vàries vegades, i si no ho ha provat més ha sigut per gelosies d’aquells rebentadors indignes.

I quin afany! Quina fe en escriure, i quina constància tothom en no enterar-se de lo que deia! Fins l’autor no en sabia res, quasi sempre, i això que li enviava el número. Ni dels amics se podia fer llegir, i els avisava el dia abans. Fins el públic, que tot s’ho empassa, no podia entrar en tanta malura d’aquell despitat il·lustre; però ell, avui, i demà, i tornem-hi; i en diaris, i en revistes, i per tot allí on l’aguantaven, i per tot allí on trobava paper i unes quantes caixes d’impremta, allí anava a fer justícia; que si la quarta part de treball que passava en aterrar, l’hagués empleat a fer ganxet, ja hauria fet una vànova.

I es creia un home perillós; un home trist, plàcid, desenganyat i melancòlic, però tremendament perillós. Quan no el veien, se creia que fugien d’ell; si es distreien del saludo, és que no gosaven mirar-lo; cada un que no el reparava, el prenia per enemic, quan l’únic enemic que tenia era la bilis que duia, el rum-rum que el rosegava per dintre, la consciència que també el rebentava dient-li: «Quina culpa té tothom de que siguis un inútil? Què hi poden fer, tots els que treballen, que el verí t’hagi emmetzinat la vergonya, i de que siguis un tros d’alzina amb suro de pretensions? Que no ho veus, que no és fer de crític el guardar les odalisques com les guardes, sinó de burot intel·lectual? Fes lloc, i apaga’t, imbècil! Faràs fortor de ble cinc minuts, però aniràs a on has d’anar: a la fosca que et correspon. Tothom s’equivoca en el món. Però els que no es resignen en el món, o són genis o són ximples».

«Però com que jo en soc, de fusta de gènit —acabava per dir-se, reaccionant—, rebentaré fins que em comprenguin».

Avançament editorial per gentilesa de Cap de brot