Andrei Platónov

Andrei Platónov (Vorónej, 1899 – Moscou, 1951) creu en el socialisme i intenta penetrar en l’ànima del poble per trobar les respostes al deteriorament i la confusió que ja s’hi intueixen. El preu que paga per això és l’aïllament i una mort prematura. La repressió i la pobresa el van acompanyar fins al final de la vida. Pràcticament tota l’obra de l’autor va restar inèdita a Rússia fins a finals de la dècada de 1980. Platónov, el grandíssim escriptor rus, de qui Hemingway deia que era el mestre de la prosa, ha estat comparat amb Joyce, Proust, Kafka o Mann.

Aquest relat que us presentem forma part d’un recull de peces d’Andrei Platónov que ens permeten d’observar situacions de la quotidianitat soviètica en escenaris molt diferents i en moments temporals molt distants. A El tercer fill, escrit el 1936, Platónov aborda la complexitat de les relacions familiars en temps tumultuosos amb l’aire estrafet i únic que li és característic. La literatura majúscula de l’autor ens aclapara de bellesa i dolor, d’esperança i patiment. Enginyer de formació i humanista per naturalesa, Platónov va compaginar tota la vida aquestes dues facetes per contribuir a la construcció d’un món ple d’esperança, un món més just, un món que fos capaç d’erradicar la desemparança. La repressió estalinista l’hi va impedir, com a tants d’altres.

Miquel Cabal

El tercer fill

En una ciutat de províncies es va morir una vella. El marit, un obrer jubilat de setanta anys, va anar a l’oficina de telègrafs i va enviar a diverses regions i repúbliques sis telegrames de contingut idèntic: «MARE MORTA. VINE. – PARE». La funcionària de telègrafs, una dona gran, es va passar molta estona comptant els diners, s’equivocava fent els comptes, va escriure els rebuts i va estampar-hi el segell amb mans tremoloses. El vell se la mirava per la finestreta de fusta amb bona fe i els ulls vermells, i rumiava alguna cosa, distret, amb el desig de desviar l’aflicció del cor. Li feia l’efecte que la funcionària gran també tenia el cor fet miques i l’ànima torbada per sempre: potser era vídua o bé una muller abandonada amb malvolença.

I per això ara treballava a poc a poc, s’embolicava amb els diners, perdia la memòria i l’atenció. Fins i tot per a una feina corrent i senzilla és necessària la felicitat interior. Després d’enviar els telegrames, el vell pare va tornar cap a casa. Va seure en un tamboret arran de la taula llarga, als peus freds de la seva difunta muller. El vell fumava, xiuxiuejava paraules tristes, observava la vida solitària de l’ocell gris que saltava d’un pal a l’altre dins la gàbia, de tant en tant plorava en silenci, després es calmava, donava corda al rellotge de butxaca, llambregava per la finestra, per on l’oratge de la natura canviava —ara queien les fulles barrejades amb flocs d’una neu molla i cansada, ara plovia, ara lluïa un sol tardà, sense escalfor, com un estel—, i esperava els fills.

El primer, el fill gran, va arribar l’endemà mateix amb avió. Els dos dies següents van aplegar-se els altres cinc.

Un dels fills, el tercer per edat, va arribar amb una filla, una nena de sis anys que no havia vist mai l’avi.

Era el quart dia que la mare esperava damunt la taula, però el cos no feia pudor de mort de tan net que estava per la malaltia i l’esgotament eixut. Havent donat als fills una vida abundosa i plena de salut, la vella s’havia quedat un cos econòmic, petit i miseriós, i havia maldat molt de temps per conservar-lo, encara que fos amb un aspecte d’allò més penós, per estimar els fills i sentir-se’n orgullosa, fins que s’havia mort.

Uns homes enormes, amb edats entre els vint i els quaranta anys, van plantar-se en silenci al voltant del taüt que hi havia damunt la taula. Eren sis persones, el pare feia set, i era més baixet que el fill petit i més neulit que ell. L’avi duia a coll la neta, que tancava els ulls de por davant d’una vella morta i desconeguda que mig la fitava amb uns ulls blancs que no pestanyejaven sota unes parpelles entreobertes.

Els fills ploraven sense dir res unes llàgrimes escasses i contingudes, torçant les cares per aguantar la pena sense fer soroll. El pare ja no plorava, ja havia plorat prou tot sol abans que ningú, i ara observava amb una emoció secreta i una alegria fora de lloc la seva potent mitja dotzena de fills. N’hi havia dos que eren mariners, capitans de vaixell; un era artista a Moscou; un altre, el que tenia la filla, era físic, comunista; el petit estudiava per agrònom, mentre que el gran era cap del taller d’una planta aeronàutica i duia al pit l’orde del mèrit al treball. Tots sis i el pare que feia set s’estaven sense fer remor al voltant de la mare morta i la ploraven en silenci, amagant-se l’un a l’altre el desconsol, el record de la infantesa, de la felicitat esvanida d’un amor que, sense parar ni demanar res, naixia en el cor de la mare i que sempre, mil verstes enllà, els acabava trobant, i això ells ho percebien tothora i sense adonar-se’n, i amb aquesta sensació eren més forts i tenien èxits més agosarats a la vida. Però la mare s’havia tornat un cadàver, ja no podia estimar ningú i jeia com una vella estranya i indiferent.

Ara cada fill seu se sentia sol i esfereït, com si a l’ampit de la finestra de la casa vella en el camp fosc hi hagués una llàntia encesa que il·luminés la nit, els escarabats voladors, l’herba blava, l’eixam de mosquits en l’aire: tot el món infantil que envoltava la casa vella, abandonada pels qui hi havien nascut. En aquella casa no es van tancar mai les portes perquè poguessin tornar-hi els qui n’havien sortit, però no hi va tornar ningú. I ara era ben bé com si la llum de la finestra nocturna s’hagués apagat tot d’un plegat, i la realitat s’havia tornat record.

Moribunda, la vella havia encomanat al vell marit que un sacerdot digués la missa de difunts amb ella encara a casa, però que se la podien endur i baixar a la tomba ja sense el popa, per no fer enfadar els fills i perquè poguessin caminar rere el taüt. No era tant que la vella cregués en déu, sinó que volia que el marit, a qui s’havia estimat tota la vida, patís i s’afligís per ella amb la remor del cant de les pregàries a la llum de les espelmes de cera sobre la seva cara pòstuma; no volia abandonar la vida sense solemnitat i sense memòria. Després que arribessin els fills, el vell va passar-se molt de temps buscant un popa, finalment al vespre va portar un home, també vell, vestit de manera corrent, de civil, rosat de la verdura i el menjar magre, amb uns ulls vius en què llustrejaven unes petites idees concretes. El popa va arribar amb una bossa d’oficial militar al maluc, dins de la qual portava els seus accessoris religiosos: encens, candeles primes, un llibre, una estola i un encenser petit amb cadeneta. De seguida col·locà i encengué les candeles a l’entorn del taüt, va atiar l’encenser i així de passada, sense avisar, es posà a murmurar la lectura del llibre. Els fills que eren a la cambra es van posar drets; se sentien incòmodes i avergonyits d’alguna cosa. Immòbils, l’un darrere l’altre, s’estaven davant del taüt amb la mirada baixa. Davant seu cantava i murmurava de pressa, gairebé amb ironia, un home gran que llambregava amb uns ulls petits i comprensius la guàrdia de descendents de la vella difunta. En part els temia però en part els respectava, i era evident que no hauria rebutjat de xerrar-hi i fins i tot d’expressar-los l’entusiasme per la construcció del socialisme. Però els fills callaven; ningú, ni tan sols el marit de la vella, no es va senyar: allò era una guàrdia al costat del taüt, no pas l’assistència a una missa.

Un cop hagué enllestit la ràpida missa de difunts, el popa va recollir les coses de pressa, apagà les candeles que hi havia enceses al voltant del taüt i va tornar a guardar tots els estris a la bossa militar. El pare dels fills va posar-li diners a la mà, i el popa, sense entretenir-se, va esquitllar-se entre la formació dels sis homes, que no se l’havien mirat, i va desaparèixer per la porta, esporuguit. En realitat, amb molt de gust s’hauria quedat a l’àpat d’exèquies en aquella casa, hauria parlat de les perspectives de guerres i revolucions i s’hauria sentit confortat per molt de temps després de trobar-se amb representants d’un món nou, que ell admirava en secret, però en el qual no podia penetrar. En solitud somiava complir d’una vegada per totes una gesta heroica, per irrompre en el futur brillant, en el cercle de les noves generacions. Per això havia arribat a presentar una sol·licitud a l’aeròdrom local, perquè l’elevessin a l’alçada més alta i, des d’allà, el deixessin anar amb paracaigudes sense màscara d’oxigen; però no n’havia rebut resposta.

A la nit el pare va fer sis llits a la segona cambra, i va posar la neta al seu costat, al llit, allà on la vella difunta havia dormit quaranta anys. Aquest llit era a la mateixa cambra gran on hi havia el taüt, els fills van passar a l’altra. El pare s’esperà a la porta mentre els fills es despullaven i es ficaven al llit, llavors va ajustar la porta i va anar-se’n a dormir al costat de la neta, després d’apagar tots els llums. La neta ja dormia, tota sola en el llit ample, amb la flassada que li tapava el cap i tot.

El vell se la va mirar en la penombra de la nit; la neu que queia a fora recollia la llum escassa i difusa del cel i il·luminava la foscor de la cambra per la finestra. El vell es va acostar al taüt obert, va besar les mans, el front i els llavis de la muller i li va dir: «Ara reposa». Es va estirar amb compte al costat de la neta i va tancar els ulls perquè el cor ho oblidés tot. Va endormiscar-se i tot d’una es despertà de nou. Per sota la porta de la cambra on dormien els fills s’escolava llum: hi havien tornat a encendre el llum elèctric, s’hi sentien riures i una conversa animada.

Amb el soroll, la nena va començar a remoure’s, potser no dormia, tampoc, i només tenia por de treure el cap de sota la flassada: por de la nit i de la vella morta.

El fill gran parlava amb passió, amb l’entusiasme de la convicció, de les hèlixs metàl·liques buides, i la seva veu sonava satisfeta i potent, se li notaven les dents sanes, arreglades a temps, i una gola fonda i vermella. Els germans mariners explicaven històries dels ports estrangers, i després reien que el pare els hagués tapat amb les flassades velles amb què es tapaven de petits i jovenets. Als dos extrems d’aquestes flassades hi havia cosides unes vetes de cotó blanc on deia «cap» i «peus», per col·locar la flassada al llit com tocava i no tapar-se la cara amb l’extrem brut i suat on hi havia hagut els peus. Després un mariner va engrapar l’artista i es van tirar per terra, com quan eren petits i vivien tots plegats. El petit els burxava prometent-los que els aixecaria a tots dos només amb la mà esquerra. Era evident que els germans s’estimaven i que estaven contents de veure’s. Feia molts anys que no es trobaven tots i no se sabia quan tornarien a coincidir. ¿Potser ja no seria fins a l’enterrament del pare? Anant per terra, els dos germans van tombar una cadira, llavors van calmar-se un instant, però devien recordar que la mare era morta i que no sentia res, i s’hi van tornar a posar. De seguida el gran va demanar a l’artista que cantés alguna cosa a mitja veu: bé que sabia cançons bones de Moscou. Però l’artista va dir que li costava d’arrencar així com així, sense cap motiu. «Au, tapeu-me amb alguna cosa», va demanar l’artista de Moscou. Li van cobrir la cara i es va posar a cantar tapat, així no li feia vergonya començar. Mentre cantava, el petit en va fer alguna i va tirar del llit un altre germà, que va caure sobre un altre, que estava estirat a terra. Tots es van posar a riure i van manar al petit que es posés dret de seguida i alcés el que havia caigut només amb la mà esquerra. El petit va respondre fluixet als germans i dos van trencar a riure tan fort, que la neta va treure el cap de sota la flassada a l’habitació fosca i va dir:

—Avi! Eh, avi! ¿Que dorms?

—No, no dormo, estic bé —va dir el vell i va estossegar tímidament.

La nena no es va poder aguantar i es posà a plorar. El vell li acaricià la cara: la tenia molla.

—¿Per què plores? —va demanar el vell, xiuxiuejant.

—Em fa pena l’àvia —va dir la neta—. Tothom viu, riu, i només ella és morta.

El vell no va dir res. Ara ruflava, ara estossegava. La nena va tenir por, es va incorporar per veure millor l’avi i saber que no dormia. Li va distingir la cara i va demanar:

—¿I tu per què plores, també? Jo ja he parat.

L’avi li va acariciar el cap i va respondre-li amb un xiuxiueig:

—Daixò… no ploro, és que suo.

La nena es va asseure al llit, arran del capçal de l’avi.

—¿Trobes a faltar la vella? —va dir—. Val més que no ploris: ets vell, aviat et moriràs, llavors ja no ploraràs.

—No ploraré —va respondre el vell, fluixet.

A la cambra sorollosa de sobte es feu el silenci. Un dels fills havia dit alguna cosa. Van callar tots de cop. Un fill va tornar a dir alguna cosa en veu baixa. Per la veu, el vell va reconèixer el tercer fill, el científic físic, el pare de la nena. Fins llavors no se l’havia sentit gens: no havia dit res ni havia rigut. Havia calmat tots els germans d’alguna manera i havien deixat de parlar i tot.

De seguida va obrir-se la porta de la cambra i en sortí el tercer fill, vestit com si fos de dia. Va acostar-se al taüt de la mare i s’inclinà sobre la seva cara confusa, on ja no hi havia sentiments cap a ningú.

Hi havia silenci perquè era molt tard. Pel carrer no passava ningú a peu ni amb vehicle. Els cinc germans no es bellugaven a l’altra cambra. El vell i la neta observaven el seu fill i pare amb atenció, sense ni respirar.

El tercer fill de sobte es va posar ben dret, allargà una mà en la fosca i s’agafà a l’extrem del taüt, però no s’hi aferrà bé, només el va apartar una mica damunt la taula, mentre ell queia a terra. El cap va picar-li contra els taulons de terra com si no fos el seu, però el fill no va emetre ni un so: només va cridar la seva filla.

Els cinc germans van córrer amb roba interior a collir el germà i se’l van endur a l’habitació perquè recobrés la consciència i es calmés. Al cap d’una estona, quan el tercer fill s’hagué recobrat, tots els altres ja estaven vestits amb els uniformes o la roba, per bé que tot just eren quarts de dues de la nit. D’un en un, van repartir-se d’amagat per la casa, pel pati, per tota la nit que envoltava la casa on vivien de petits, i van engegar a plorar, xiuxiuejant i planyent-se, ben bé com si la mare fos al costat de cadascun, els sentís i lamentés d’haver-se mort i d’haver fet que els seus fills l’enyoressin. Si hagués pogut, hauria viscut per sempre, així ningú no hauria sofert per ella, no hauria malgastat per ella el cor i el cos que ella havia parit. Però la mare no havia suportat de viure un llarg temps.

Al matí els sis fills es van carregar el taüt a l’espatlla i el van portar a enterrar, mentre el vell duia la neta a coll darrere seu. Ara ja s’havia acostumat a enyorar la vella i estava satisfet i orgullós perquè a ell l’enterrarien aquells sis homes vigorosos de la mateixa manera, no pas pitjor.

1936

Traducció de Miquel Cabal Guarro

Avançament editorial per gentilesa d’Edicions de 1984