Berta Creus

Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986) va estudiar Traducció i interpretació d’anglès i rus a la Universitat Autònoma de Barcelona i, després de diverses tombarelles vitals, ara treballa com a traductora i cap d’idiomes. Quan no es perd per paratges nostàlgics, escriu pensaments i històries: aquest 2024 ha publicat el seu primer llibre, «Fins a l’última pedra» (Males Herbes), una novel·la de contes evocativa, i també té alguns relats anteriors en publicacions en línia i en paper. Va aprofitar el confinament per estudiar a l’escola d’escriptura del Campus Lolita.

Hansken

A l’altra banda del meu carrer, espai maleït per tota mena de conductors i per veïns que preferien acabalar certa privacitat, hi vivia una parella amb un nen; quan jo treballava, o si m’avorria de pantalles, me’ls mirava des de darrere de la finestra balconera del menjador, també entre les lamel·les de la persiana del safareig tot esperant els dos-que-acaben-sent-quatre minuts finals de la rentadora; amb el comerç inexistent que hi havia al carrer, només veia gent de pas, gent entrant i gent sortint, cosa més aviat anecdòtica per la quantitat d’hores que hi dedicava; també hi apareixien ells tres, al carrer, en els seus horaris pràcticament calcats cada setmana; des de casa meva, veia la seva cuina allargassada que deixava entrellucar el menjador al final, tot tan blanc i tan fi que no podia evitar pensar en un psiquiàtric o un sanatori antic per a tuberculosos; si apujaven la cortina de la finestra que quedava a l’esquerra de la cuina, cosa que solia passar exclusivament els caps de setmana, també veia l’habitació del nen, caòtica i desordenada a estones o meticulosament endreçada d’altres; era una família que m’hauria passat del tot desapercebuda si no hagués estat per ell, de fet, que devia tenir uns vuit o nou anys, tot i que podrien ser set o deu, perquè jo amb les edats de la canalla m’hi duc igual o pitjor que amb ells; de fet, ni tan sols va ser pel nen que em vaig enganxar a les seves vides, sinó per un elefant de peluix, de color blanquinós, que el xic duia a tot arreu; sempre rondava amb el peluix al costat, menys quan era amb algun amic o amb altres convidats de fora de casa; la resta de temps, el nen no perdia de vista aquella macrociutat acariana que em feia picor al nas només de veure-la; l’abraçava, se l’atansava a la cara i li feia festes amb les galtes, de vegades enèrgic, de vegades melangiós; la mare li havia dit moltes vegades que li rentaria i el nen s’hi aferrava i cridava que no: el que deia la mare ho he deduït amb el temps, després del que va passar, però la seva veu no sortia amb prou força per travessar els dobles vidres de totes dues bandes i el tros de carrer estret que separava les seves vides de la meva; al nen li podia veure la boca esbossant dos gestos impecables: N-O, amb una desesperació que m’inquietava; m’hauria agradat preguntar-li els motius d’aquell desig d’aferrar-se a l’elefant, però com que no vaig poder, me’ls vaig suposar jo: un regal d’una àvia ja morta, el peluix de l’amic inseparable de qui es va haver de separar, una troballa infecta en un racó que va creure el paradís però del qual els seus pares l’havien allunyat inexplicablement; en tot cas, jo intuïa que l’elefant preservava una cosa impossible de recuperar si entrava a la rentadora: un aroma infatigable, la seva magdalena de Proust; les respostes de la mare a aquella negativa reiterada tampoc no m’arribaven; només percebia l’enuig que els acabava engolint a tots dos, que els envermellia i els tensava tant que fins i tot els meus músculs acabaven entumits; un vespre, una nit, quan el nen ja devia somiar de feia estona, la dona, la mare, la madrastra —i potser m’agrada pensar en madrastra per allò dels contes, perquè mare, aquí,em sona massa cruel, tot i que sé prou bé que ser mare no és cap exoneració—, va agafar el peluix i el va posar a la rentadora, que tenien a la cuina; se’m va escapar un esgarip, talment com si el xic ho estigués veient a través meu; em vaig quedar amb les mans recolzades sobre la fredor del vidre i hi vaig atansar el front també, fins que l’escalfor meva i el fred de fora absorbit pel cristall van xocar i em van enrampar; i allà em vaig quedar, estabornida, imaginant l’elefant donant voltes amb una angúnia a dins que no em deixava moure. Quan la dona va treure’l, encara regalimava una mica i a sota hi va posar la mà esquerra, que intuïa ossuda i plena de nervis, fent de cassoleta de les restes de la desgràcia. El va deixar a la pica, abandonat com un mocador tan xop que ja no es pot ni agafar. Va muntar la sissí verda que començava a deixar veure el rovell, va tornar a la pica i va començar a premsar el peluix entre les urpes, sense miraments: petits dolls d’aigua queien en línia recta amb cada espremuda, carregats de cadàvers d’àcars i d’una vida que el menut havia mamat amb ansietat. Aleshores el va penjar de les orelles, com un Dumbo mort i exhibit, mireu el meu triomf, ho he aconseguit, sempre ho aconsegueixo, guaiteu, guaiteu, no podeu res contra mi.

En tombar-me al llit, només pensava en la despertada del nen. No, és clar que no m’agraden, són adorables i bonics i tenen sortides molt bones, però també són sorollosos i dependents i no compensa, per més que em vulguin vendre la moto. Això no treu, però, que els consideri un humà com qualsevol altre, potser de vegades més seriosament que els seus mestres o progenitors. Al final em vaig alçar del llit, cansada de voltar i voltar, i me’n vaig anar cap al menjador, per així poder avançar la feina de l’endemà amb l’ordinador portàtil a la taula des d’on podria veure la seva cuina, el desastre que acompanyaria la sortida del sol.

Escrivia dues línies i notava aquells ulls rodons i negres de plàstic mirant-me. Còmplice. No hi podia fer res, jo, que vols que em prenguin per boja? I llavors m’adonava que mirava de parlar a través de la telepatia amb un elefant de peluix, em clavava un cop al front, em deia que m’havia de concentrar i escrivia un parell de línies més. Al final, però, vaig acabar cedint a les empentes rabiüdes del meu cervell per saltar cap a la banda del son. Amb el cap sobre els braços replegats a la taula, vaig anar passant les hores. Hauria volgut, és clar, que fos un son d’aquells que t’arrossega a la inconsciència fins a l’endemà, però d’aquests feia anys que no en tenia. Fins i tot hauria pagat per una nit de les d’anar-me despertant i anar-me adormint sense acabar de desvetllar-me. Inevitablement, però, vaig caure en l’embut de les nits eternes: les de l’escena que es repeteix i es repeteix i de tan grossa no cau avall, només fa giragonses, una escena sense principi ni fi perquè el son entra i surt a deshora: un elefant al mig d’una plaça plena de gent i de cop es desploma i es mor i un home diu Valga’m-deu i unes dones criden i tot són murmuris ni tan sols tinc temps d’arribar-hi que em desperto i quan el cos torna a deixar-se anar després d’una estona de canvis posturals de nou la plaça i l’elefant que cau i torna el Valga’m-deu i els crits i els murmuris i la despertada i

Ves al sofà, em vaig dir moltes vegades, però no podia perquè, de fet, no em desvetllava prou per entendre el que se’m demanava.

Un cop de porta d’un veí em va despertar del tot, quan la claror del cel encara no es deixava notar al nostre carrer compartit. La cuina dels veïns continuava a les fosques. Vaig escriure unes quantes ratlles més fins que la llum de la cuina em va il·luminar el lateral de l’ull i em va fer girar el cap en un ensurt.

La dona va aparèixer amb la bata blau cel que duia cada matí i un monyo desmanegat que repel·lia petits retalls de cabells per totes bandes. Va palpar el peluix i el va donar per enllestit. El va despenjar i se’l va endur. Em vaig alçar d’una revolada i em vaig quedar dreta de nou a la porta del balcó, expectant. La mare va tornar a entrar i es va posar a preparar un entrepà.

Llavors el nen va entrar enfurismat amb l’elefant i li va tirar a la cara de la mare.

Cridava i cridava, sense paraules, només crits d’impotència, de saber que allò no es podria desfer.

De saber que li havien robat alguna cosa que no recuperaria ja mai més.

De saber que ho hauria d’acceptar malgrat no voler-ho.

Cridava i cridava.

I jo també cridava.

Per la pèrdua.

La traïció.

La unilateralitat.

El marasme.

El trencament.

Amb una cosa.

De molt endins.

Molt teva.

Cridàvem.

Per la impossibilitat.

El suplici.

Que vindria després.

I la inevitable acceptació final.

Que de vegades cal obrir la mà.

I deixar anar.

Encara que el que hi tenies ja faci estona que no hi és.

I aquesta acceptació.

De tantíssimes coses.

Que pugui enumerar.

Durant pàgines senceres.

Tant el nen com jo.

Sabíem.

Que.

Era.

La.

Pitjor.

De.

T.

o.

t.

e.

s.