Izraïl Métter
Izraïl Métter (1909 – 1996) va ser un escriptor jueu ucraïnès de llengua russa. Autor de carrera literària ambivalent, d’una banda va publicar nombrosos relats i novel·les de caràcter anodí que li van permetre sobreviure en l’ambient opressiu del règim soviètic. De l’altra, va escriure una novel·la i diversos relats i textos autobiogràfics d’altíssim valor literari que només van poder veure la llum amb la caiguda de l’URSS. Alguns d’aquests textos i relats són els que configuren A reveure, traduït i prologat per Miquel Cabal Guarro, del qual us n’avancem un, «La por».
«Els escrits d’aquest volum traspuen una dolcesa commovedora i subtil que els fa propers i lleugers, però alhora punyents i reveladors. Aboquen una llum somorta en els viaranys foscos i enrevessats del temps que ens ha tocat viure.»
—Del pròleg de Miquel Cabal Guarro
La por
De vegades estic a punt de posar-me a udolar pels records d’alguna cosa de la qual vaig ser testimoni silenciós. I tant de bo només testimoni: participant!
Cap al 1950, ens van aplegar a la sala gran de la Casa Maiakovski dels escriptors de Leningrad; érem uns dos-cents literats. El primer secretari de la Unió d’Escriptors, l’Aleksandr Deméntiev, va sortir a la tribuna i ens va comunicar amb solemnitat que al cap d’uns vint minuts, Ióssif Vissariónovitx Stalin intervindria per ràdio des de Moscou i que tindríem la feliç possibilitat d’escoltar-ne col·lectivament el discurs a la nostra sala.
Després van treure a l’escenari un receptor de ràdio pesant i gros: en aquells anys remots, aquests aparells eren unes baluernes. Sèiem en silenci mentre al nostre petit escenari invertien una bona estona a instal·lar aquell bagul. El van carregar sobre una taula baixa al bell mig de l’escenari buit.
En aquella sala de l’antic palau dels Xeremétev, amb una il·luminació llampant, aquelles motllures precioses al sostre alt i aquells finestrals enormes ocupant la paret sencera, coberts amb uns vels de seda clara, hi havia dos-cents escriptors, és a dir un centenar de veritables intel·lectuals, que, en un silenci de missa, es miraven aquella mena de bagul absurd i nu que era el receptor de ràdio.
I ell, el bagul, ens observava a nosaltres, ens observava com si ens embruixés, perquè cadascun de nosaltres ja li havia conferit un poder amenaçador.
El silenci es devia allargar deu minuts. Després en Deméntiev, que no parava de mirar el rellotge, es va acostar al receptor, el va encendre i el va voler ajustar, tombat mig d’esquena a la sala, mig de costat. En Deméntiev no se n’acabava de sortir, i és que els receptors de l’època no eren res de l’altre món: per la sala només s’hi escampaven cruixits i fragor.
Els escriptors també comprovaven els seus rellotges amb neguit, ja s’acostava el minut en què havia de començar a sonar la veu arcana del vojd, però el receptor continuava fallant amb ingenuïtat, sense ser conscient de la importància que tenia.
Un projeccionista de cine va saltar a l’escenari per ajudar en Deméntiev, tots dos van fer girar els reguladors i, finalment, van aconseguir que entre tot aquell brunzit de l’univers comencessin a arribar fragments de la veu de Stalin. De fer que s’entengués, no se’n van sortir.
En Deméntiev es va enretirar de puntetes i quedà immòbil de cara a la sala.
El projeccionista va lliscar entre els bastidors.
Jo seia cap a la fila deu. Només m’arribaven a batzegades tot de paraules soltes sense cap sentit. I els dos-cents escriptors que omplien la sala es trobaven en una situació semblant. Sabíem que Stalin intervenia davant dels seus electors. Però el discurs quedava tan tergiversat pels contratemps de la tecnologia de l’època, que no ens n’arribava ni una sola frase sencera. D’aquell bagul de l’escenari en sortia un galimaties tremolós. I cada vegada era pitjor.
De tant en tant, jo donava ullades dissimulades a banda i banda, unes ullades cauteloses. Els assistents feien cara d’estar concentrats, com si preguessin. Ni un sol múscul d’aquelles cares no s’arriscava a relaxar-se, perquè des del còrtex cerebral se’ls enviava una ordre categòrica: resistir fins a la mort. I la cara resistia, com el sentinella al costat de la bandera.
Això va durar cap a mitja hora.
De cop i volta, però, el so molest de tot aquell guirigall es va interrompre: del receptor brollà cap a la sala una ràfega d’aplaudiments. Ens va arrencar de les butaques, vam posar-nos drets d’un bot i vam engegar a aplaudir amb fervor.
Finalment els nostres actes havien cobrat el sentit de sempre; amb la complicació, això sí, del fet que cap de nosaltres no s’imaginava en quin moment podríem parar d’aplaudir. En general, el que fa el presídium serveix de senyal, però aquí l’escenari era buit, només hi despuntava aquell bagul nu, i els seus sons quedaven enterrats sota l’estrèpit del nostre entusiasme. I en Deméntiev, tot sol en un racó de l’escenari, no cal dir que no podia assumir l’enorme responsabilitat política d’interrompre el seu aplaudiment, que ens guiava.
Ens vam cansar de valent, aquell vespre. Físicament, ens vam cansar.
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Avançament editorial per gentilesa de La Segona Perifèria
