Vicenç Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 – Torroella de Montgrí, 2022) va guanyar la Biennal de Barcelona en l’apartat de literatura als 25 anys. L’any següent va aparèixer el seu primer llibre, Cercles d’infinites combinacions, al qual seguirien En companyia de l’altre (premi Documenta 1998) i El poeta i altres contes (premi Mercè Rodoreda 2004). Una antologia d’aquesta narrativa curta va veure la llum amb el títol Exorcismes l’any 2018. En paral·lel, va publicar les novel·les El món d’Horaci (1995, reescrita i reeditada el 2016), Carta a la reina d’Anglaterra (1997), La felicitat no és completa (premi Sant Joan 2003), Els jugadors de whist (premi Crexells 2009), Dies de frontera (premi Sant Jordi 2013) i Robinson (2017). Entre altres obres, també és autor d’assaigs sobre la lectura i l’escriptura com Un tramvia anomenat text (1998) i De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (2006) i de l’assaig memorialístic personal i generacional Memòria vintage (2020). Pòstumament, s’ha publicat Kennedyana (2022) i la seva tria per a l’antologia d’Anton Txékhov, Contes escollits (2023).

Després de l’antologia dels seus contes publicada el 2018 sota el títol Exorcismes, Vicenç Pagès Jordà va començar a treballar en un nou llibre de narrativa breu, que tenia gairebé enllestit abans de la seva desaparició prematura i que és aquest que Empúries ofereix als lectors amb plena consciència del seu altíssim interès. Un cop més, Vicenç Pagès Jordà sorprèn per la capacitat d’obrir camins nous, per la diversitat de fórmules narratives —fugint sempre del lluïment—, per la seva imaginació, per la ironia i per la lucidesa davant del fet literari, davant de la contemporaneïtat, de les relacions humanes i dels enigmes de la pròpia identitat. En primera persona forma part de l’aventura literària d’un referent ineludible de les nostres lletres. Amb pròleg de Màrius Serra.

El cas de la sexagenària psicòpata

La primera vegada va ser després de participar en un club de lectura en un poble de la Catalunya interior. Una vegada firmats mitja dotzena de llibres, vaig sortir al carrer. Fosquejava i tenia —si no em perdia— dues hores de camí fins a casa.

Havia deixat el cotxe en un solar a l’altre extrem del poble. Quan hi vaig arribar, una ombra va avançar cap a mi.

—Bona nit.

—Bona nit —vaig contestar, suspicaç.

Em va tranquil·litzar que fos una dona, si bé una dona també pot ser una assassina en sèrie. Vaig decidir que era més gran que jo. Li vaig adjudicar l’adjectiu sexagenària, potser erroni però que em permetia suposar que me’n podria defensar amb èxit si m’atacava.

Quan es va acostar a la llum del fanal vaig identificar-la com una de les assistents al club de lectura. Devia haver-se avançat mentre jo firmava.

—Et puc fer una pregunta? —va dir.

Quan la xerrada començava a esllanguir-se me n’havien fet dues. La primera era si existien seminaris de cap de setmana adreçats a parelles d’escriptors o escriptores. La segona me l’havia fet la dona que ara tenia al davant, que s’havia mostrat interessada per si estava «preparant alguna cosa pel pròxim Sant Jordi» —una de les preguntes que més detesto.

«Si només és una…», vaig pensar, si bé vaig respondre:

—Naturalment.

—Tu que has guanyat tants premis…

«Ai», vaig pensar.

Potser ho havia dit en veu alta, perquè la dona va tornar a començar:

—Tu que has llegit tant…

«Ai, ai», vaig pensar, o potser vaig dir.

Es va aturar i va canviar de discurs:

—Si escrivissis una novel·la amb la meva vida sí que tindries èxit.

De sobte vaig ser conscient de l’acumulació de molèsties que coincidien en aquell moment. Era fosc, estava cansat, em feia mandra conduir fins a casa. També m’irritava la presumpció d’aquella dona que la seva vida escrita garantiria un èxit de vendes (una presumpció que, si realment era una psicòpata, potser no estava mancada de fonament).

Com que allò no era una pregunta, vaig optar per marcar territori.

—El que tenim en comú l’escriptor i el cambrer de bar —vaig dir— és que qualsevol ciutadà es pensa que ens morim de curiositat per conèixer en detall la seva vida.

—M’agrada molt el que escrius… —va dir ella.

—Ah, sí?

—… al Twitter.

Quines ganes de jeure al sofà i veure un western, per favor.

Per experiència, sé que qualsevol situació és susceptible d’empitjorar. Quan la dona va moure el braç, vaig veure que duia una carpeta.

Ja no sé si la vaig sentir o si la vaig imaginar: la pitjor frase del món.

—He escrit una cosa…

Podia apartar la dona d’una manotada, pujar al cotxe i fugir, però ella sabia qui era, em posaria una denúncia, escriuria cartes al director, em perseguiria pel carrer, m’insultaria a les xarxes, tot de conflictes que em podien conduir, per dir alguna cosa, al suïcidi. Però no em podia suïcidar abans d’acabar la meva «cosa pel pròxim Sant Jordi», que ja tenia gairebé enllestida. Morir a poques setmanes d’acabar-ho era absurd.

Quan em sento bloquejat, una solució és invocar un Autor de Referència.

—Ho va dir Rilke: «Ningú et pot ajudar, ningú et pot aconsellar».

—Qui?

—«Si pots no escriure, no escriguis»—vaig prosseguir, impertèrrit—. Rainer Maria Rilke, amb k de kalàixnikov.

Ella teclejava al mòbil:

—Maria? No la conec…

Necessitava urgentment veure Río Bravo, aquella manera tan sanitosa de solucionar els problemes amb un Colt 45.

Llavors va succeir una cosa (perdó per l’abús d’aquesta paraula, però no sé qualificar-ho de cap altra manera) encara pitjor. La dona va obrir la carpeta i va començar a llegir en veu alta (el terme precís seria declamar). Em va venir un calfred, i no crec que fos només per la baixa temperatura. Per un moment vaig pensar que em volia llegir tot el llibre allà mateix, sota la llum macilenta del fanal. Però no. La dona avançava pàgines, buscava els millors passatges, els llegia en veu alta i els comentava. La cosa (perdó) va durar, perquè també em resumia el caràcter dels personatges principals i em descrivia per sobre les situacions, i jo cada vegada tenia més fred i em penedia d’haver deixat la bufanda a casa. El més inquietant era que, després d’haver llegit certes frases, la dona esclatava a riure. Tot i la meva experiència amb diferents tipus d’autors, no havia conegut mai ningú tan enriolat amb les seves pròpies ocurrències. He d’afegir que he rebut cartes d’institucions oficials que tenien més interès literari que les facècies que ella relatava.

—Perdona, no et pensis pas que és un llibre humorístic, però hi ha trossos, ha, ha, que en fi, ha, ha.

No sé si perquè estava aclaparat o perquè estava enfredorit, li vaig arrencar la carpeta de les mans i li vaig dir que ho llegiria amb interès (que Déu em perdoni). Ella va quedar tan desconcertada que no em va impedir pujar al cotxe.

A l’autopista, va ser un plaer anar llançant els fulls a grapats per la finestra.

La segona vegada va ser a l’estiu, després d’una conferència titulada «Escriure, avui» que vaig pronunciar al casal de jubilats d’un poble del litoral. Aquell dia no vaig firmar cap llibre. Per estalviar els diners del pàrquing havia deixat el cotxe al sol, en un aparcament a l’aire lliure als afores del poble.

Quan hi vaig arribar, la dona estava estintolada a la porta del conductor.

Havia assistit a la conferència? Era difícil de dir, ja que totes les assistents s’assemblaven. Per desgràcia, se m’havia acudit explicar que un dels problemes d’escriure eren els autors inèdits que es creien amb el dret de fer-te llegir la seva obra. Ni tan sols et preguntaven si t’interessava: donaven per fet que et mories de ganes de conèixer en detall la seva relació amb la mare o els seus problemes per trobar feina (no són exemples triats a l’atzar, sinó dos dels temes estrella: havia fet la meva estadística). A la conferència l’havia posat com a exemple a ella, en el que havia anomenat «el cas de la sexagenària psicòpata», i m’havia pres la llibertat d’afegir-hi uns quants detalls de collita pròpia. Engrescat, havia acabat imitant les riallades que ella havia fet quan llegia el seu propi manuscrit.

—Ja veig que no te’l vas pas mirar —va dir la psicòpata.

Si havia de morir, moriria amb dignitat:

(Lector-a, ja deus haver vist que això està escrit en primera persona, o sigui que vaig sobreviure, no cal que pateixis.)

—Només llegeixo llibres millors que els meus —vaig adduir.

La dona duia ulleres de sol i no tenia cap carpeta a la vista, i tampoc cap arma.

—Si ho haguessis llegit —va dir ella—, hauries vist que era una novel·la, no pas la meva vida.

Jo tirava d’aforismes.

—La ficció només té qualitat quan estàs cansat de tu mateix.

—Prepara’t per morir.

Ho va dir o ho vaig imaginar?

Pels voltants no es veia ningú. La gent es devia haver desplaçat a la platja. El sol picava fort. Si no localitzaven aviat el meu cadàver em trobarien descompost, cosa que en dificultaria el reconeixement.

Reconec que em tremolaven les cames, però només una mica.

—No dius res? —va dir ella.

—Deixa’m a l’ombra, sisplau.

—Què dius?

—Allà, sota aquell pi estaré bé.

—Així doncs, estàs a punt?

L’editor ja havia rebut la meva obra. Una mort violenta, i encara més si era enigmàtica, faria pujar les vendes per Sant Jordi.

—Qui no es consola és perquè no vol —vaig dir amb un tremolor inaudible.

No era la millor frase del món, però trobo que no estava malament, donades les circumstàncies.

—Si no et fa res —vaig afegir—, preferiria que no em trobés cap gavià. Vull dir, que no em picotegés els ulls. Ei, si pot ser.

Ella es mantenia immòbil. Ara que li tocava el sol, m’adonava que tenia arrugues a la cara, sí, però potser eren de fumar. Era nicotina allò que li tacava els dits? La dentadura era massa regular? La primera vegada era massa fosc per veure-ho, i ara no reia. Potser encara no havia fet els seixanta. No era jove, això és clar. M’havia arribat el moment de deixar aquest món? Endut per una mena de solidaritat generacional, vaig agrair que em matés algú pròxim a la meva edat.

—Si no és que… —va dir ella.

Va fer un pas cap a mi, interposant-se entre el cotxe i jo. A la llum del dia se la veia corpulenta. Tenia els braços gruixuts i les mans grosses. Potser em tombaria d’un cop de puny abans de clavar-me el punxó de gel o el que portés amagat.

—Si no és que… —va tornar a dir— fem un pacte.

—Un pacte?

—Sí. Potser hi ha alguna cosa que podries fer per mi.

Jo estava a l’expectativa.

—T’he fet cas. He llegit Rilke, i té tota la raó del món. Si pots no escriure, no escriguis.

On volia anar a parar aquella dona?

—No seré una autora, però encara podria ser un personatge.

El sol queia amb força. Era millor morir o cedir al xantatge? Ara que m’ho havia imaginat amb detall, notava que em costava renunciar a la idea del meu cadàver triomfant, a totes aquelles reedicions pòstumes. No transigiria fàcilment.

—No penso escriure una novel·la protagonitzada per tu.

—No cal que sigui una novel·la.

Estàvem negociant? Ho semblava, oi?

—Et conformes amb un microconte?

Entre poc i massa. Tan bon punt ho vaig dir, em vaig adonar que havia comès un error.

—Però tu què t’has cregut?

Em mirava amb ira. Sí, era una psicòpata, sens dubte.

—Un… un relat curt, doncs?

—Però amb uns mínims.

—No hi haurà gaires personatges.

—No cal. Amb tu i jo n’hi ha prou.

—Fet. Un parell de pàgines va bé?

—Massa poc. I que se’t vegi penedit. I a mi perillosa.

—Tres pàgines?

—Com a mínim quatre.

—Entesos.

Avançament editorial per gentilesa de l’Editorial Empúries