Kateřina Valentová
Kateřina Valentová (Holešov, República Txeca, 1983) és professora associada de Universitat de Lleida on ensenya Literatura Comparada, Autobiografia i Escriptura Creativa, en el Departament de Llengües i Literatures Estrangeres. Llicenciada en Filologia Anglesa i Francesa, va fer la tesi doctoral sobre el valor dels elements no verbals en la novel·la naturalista de Benito Pérez Galdós i Émile Zola. A part de la carrera com a investigadora universitària, treballa com a divulgadora del còmic txec a Espanya i va traduir del txec al castellà l’obra RUR de Karel Čapek, adaptada a novel·la gràfica per Kateřina Čupová (La Cúpula, 2022).
Una visita infructuosa
Fou ja de matinada quan l’inspector K. va arribar a la seva destinació, si acceptem destinació com una forma intranscendent de referir-se a un lloc de visita obligada i sense cap altra mena d’implicació (em refereixo a aquelles que els resulten delitoses als metafísics que cerquen cinc peus al gat). Hi va anar a peu, seguint el consell del seu metge davant la possibilitat que la hipertensió fos deguda a l’estrès continuat i a un envelliment prematur.
El majestuós edifici s’alçava al bell mig de la ciutat com un santuari de vitralls que emergia d’una boira densa que no s’havia dissipat en setmanes. La porta principal estava oberta de bat a bat i esperava els seus possibles hostes com una bèstia famolenca llesta per devorar la seva presa.
L’inspector va mirar les entranyes buides de la institució i, amb pas ferm, travessà el llindar. Es va trobar en un passadís central a la planta baixa, amb les bombetes penjant, dansant lànguidament sota un flux d’aire fresc que venia d’algun lloc remot. En aixecar-se el coll de la jaqueta de llana merina fins als pòmuls, l’inspector va murmurar per a si mateix un «som-hi…» i amb pas decidit va emprendre el seu viatge exploratori, acompanyat de la melodia dissonant del terra de fusta, que gemegava sota els seus mocassins gastats.
En arribar a la intersecció, va girar a la dreta de forma automàtica, com si els anys d’experiència i la intuïció li guiessin les passes assegurant-li un: «sí, és per aquí… tu segueix». Al final del passadís va agafar aire i va obrir la pesada porta d’una aula. L’espai escassament poblat semblava l’acte d’obertura d’una obra beckettiana un cop aixecat el teló: un grapat d’ocupants, a les seves taules disposades desendreçadament, semblaven simular una partida d’escacs impossible de finalitzar; en diferents postures de repòs, les seves mirades s’adreçaven cap a la petita finestra, com si desitgessin arribar al món exterior parcialment ocult per una pesada cortina de vellut bordeus (el color corporatiu de la institució). Els rajos de sol esmorteïts lluitaven per travessar la densa tela i projectaven una resplendor tímid a les cares dels estudiants apàtics. Al seu somni col·lectiu anhelaven transcendir els límits acadèmics de la lliçó, que els estampava a la cara una barreja de rêverie contemplativa i il·lusions perdudes per a un futur nutritiu. Fos com fos, tots ells esperaven alguna mena de Godot que no vindria avui, «però demà segur que sí».
Al davant, un petit ancià de cabells cròmics dissertava amb desgana sobre els entrellats del món biològic per al seu modest públic, o potser per a ell mateix, en posició d’autoritat acadèmica, palplantat al bell mig de la llum natural. El raig de sol, en silenciosa protesta contra l’obstacle que representava, projectava una silueta amb banyes a la paret oposada. De tant en tant, el professor accentuava les seves paraules amb esbossos a la pissarra i els gargots resultants persistien tan enigmàtics com la manca d’interès dels cossos presents en aquella aula.
—…són aquelles plantes que obtenen els recursos necessaris per sobreviure a través d’altres organismes, sense proporcionar-los un retorn adequat…
La sala desprenia un tuf ranci, de mobles vells, pols de guix i Ducados. L’inspector va agrair haver inspirat profundament abans d’entrar a la sala, regada per la il·luminació esvaïda, mescla de fluorescents groguencs que parpellejaven i rajos de sol que travessaven el núvol fosc del fum de tabac negre del professor, que planava sobre els caps dels estudiants com l’espasa de Dàmocles.
Anunciant la seva presència amb un esbufec, l’inspector K. va observar com el professor, immers en la matèria, va desviar sobtadament l’atenció del captivador món de la biologia cap a l’inesperat intrús que havia passat del tot desapercebut per a la resta d’idiopàtics ocupants. Suspès en una tensió palpable, l’inspector es quedà quiet mentre el professor, girant-se completament cap al convidat, el guaitava amb una cella aixecada. Per dissipar la incomoditat, l’inspector va alçar la mà de forma displicent i digué:
—No us sentiu pertorbats, només estic de passada…
El desconcertat professor, aparentment satisfet amb l’explicació, va tornar al seu soliloqui botànic i premé un tros de guix contra la pissarra amb la mà tremolosa.
—…la planta pot tenir circells per aprofitar la vegetació circumdant, d’aquesta manera s’estalvia una energia que no ha d’invertir en la creació d’una xarxa de suport…
L’inspector, prou il·lustrat per l’observació d’aquell teatral i tragicòmic microcosmos, decidí que era el moment adequat per retirar-se. En sortir, deixà entreoberta la porta de l’aula i s’endugué una llavor incipient, fruit de la seva deducció professional sobre els assumptes interns.
Disposat a continuar desentrellant la intricada i quotidiana vida dins dels murs d’aquella institució educativa, va decidir endinsar-se pels passadissos laberíntics per cercar algú que pogués il·luminar-lo sobre la ubicació del degà.
La melodia familiar de les seves passes dissonants recorria el passadís silenciós d’interconnexions, com les branques sinuoses d’un antic arbre que amaga secrets profundament desats. Mentrestant, l’inspector es va dir a si mateix que, en l’estat actual dels afers nacionals i tenint en compte l’estatus social dels inspectors d’educació superior i els seus ingressos anuals, la possibilitat de disposar d’un entrenador personal estava fora de qüestió.
Finalment l’inspector va arribar a l’oficina de manteniment, a l’altra ala de l’edifici, a la mateixa planta baixa. El lloc estava ocupat pel Sr. Ròmul Galvan, el conserge, i la porta, decorada amb un petit cartell, identificava sense marge d’error la finalitat d’aquell espai, que oferia una visió fugaç d’un univers modest de productes de neteja, cables i eines, i una pissarra coberta amb notes dèlfiques de manteniment. En Ròmul, un home robust, amb mans rugoses i un caràcter més aviat pragmàtic, va alçar la vista dels seus mots encreuats quan l’inspector K. hi va entrar. La seva mirada aplegava una expressió de curiositat natural i denotava una indubtable habilitat pel reconeixement estratificat.
—Sou el conserge —va dir l’inspector K., conscient que no hi havia marge d’error atesa la informació que prescrivia el cartell.
—Així és, jo mateix —va respondre el conserge amb una lleu inclinació.
—M’agradaria parlar amb el degà —va continuar l’inspector amb to exigent, insinuant subtilment una petició d’urgència.
—Llavors heu d’anar cap amunt, senyor —va respondre el senyor Ròmul, en un to tan ferm com que el món és rodó i un dia tots morirem. Per a ell, era clar com l’aigua que les altes autoritats es trobaven a la part superior i no pas entre la plebs, però, després de veure la cara perplexa de l’inspector, es va palpar dubtosament les butxaques per localitzar les claus de l’oficina. Un cop les va tenir, va col·locar una mà tranquil·litzadora a l’espatlla de l’inspector i va murmurar amb un to que portava un desig subtil de desfer-se del distingit visitant com més ràpidament millor per tornar a les seves tasques habituals, és a dir, acabar d’omplir els darrers espais buits dels mots encreuats de dificultat mitjana-alta del diari del dia.
—L’acompanyaré a l’ascensor.
El conserge va guiar l’inspector K. pel passadís com un experimentat explorador, amb actitud reticent, malgrat ser coneixedor de l’aparent urgència de la petició de l’inspector. Ocasionalment, el conserge llençava mirades al rellotge del seu canell, un regal de la institució amb motiu dels cinquanta anys de treball impecable, i d’aquesta manera posava de manifest la seva preocupació per haver de perdre un temps preciós que podria haver invertit en qüestions més rellevants. Així i tot, el seu sentit del deure equilibrava la seva latent desgana per haver d’acompanyar l’inspector i posar en espera les seves responsabilitats més peremptòries.
—Aquí el teniu —va dir el conserge assenyalant l’ascensor—. —Tercer pis.
L’inspector va considerar els seus pensaments recents sobre la necessitat d’entrenament físic i va respondre:
—Aniré per les escales, però gràcies.
Amb un somriure forçat, en Ròmul assentí i s’acomiadà per passar tot seguit a desfer les seves passes arrossegant els peus com si les punteres de ferro de les seves botes de treball pesessin cent quilos cadascuna. El seu caminar lent i deliberat semblava reflectir una reluctància a existir, potser degut al pes d’alguna responsabilitat insuportable sobre les seves espatlles, com si es tractés d’un Atles Farnese sostenint les esferes celestes.
Amb passos feixucs, l’inspector va ascendir fins al tercer pis. Aquesta part de la seva feina romania sense reconeixement; això era un fet. Quilòmetres de caminar, pujar i baixar escales, hores d’observació i d’omplir informes… «Això ja comptaria com a entrenament diari», va murmurar per a si mateix.
Una robusta porta de fusta amb una placa identificativa confirmava que finalment havia arribat a l’oficina del degà. L’inspector va trucar a la porta i va restar a l’espera. Se sentien sorolls a dins, però ningú no responia. Va donar una empenta suau per obrir-la i va entrar decididament. Aleshores es va trobar en una sala, probablement d’espera o secretaria, preàmbul de l’oficina oficial del degà, a jutjar per les altes piles de papers a l’escriptori i una altra porta just al davant. Alguns dels fulls havien adquirit una tonalitat groguenca a causa del sol que entrava per la finestra i tenien les vores desgastades. Els papers de la part inferior semblaven descobriments arqueològics en mastabes egípcies.
A l’aire surava una aroma familiar que li dugué records de temps passats, quan la Maria amagava discretament els seus secrets sobre els seus paradors desconeguts, almenys pel seu marit, en Josep. L’inspector K. els va dissipar amb un sospir lasciu i resignat. Aquells eren dies… morts i enterrats. Ara estava feliçment casat, totes les camises planxades, de vegades fins i tot sopar calent, un matalàs propi al soterrani quan roncava. És cert que no tenia un gos que el pogués treure de casa quan ella feia befa de la seva feina d’inspector, però almenys tenia una feina… força propera a la que sempre havia desitjat… Ensenyar està sobrevalorat… Un bon inspector també hi contribueix, malgrat el que ella pogués pensar…
L’inspector va interrompre el seu debat intern en adonar-se que no estava sol. Sota la desendreçada taula hi havia un parell de botes vermelles de cuir, creuades una sobre l’altra. Una dona asseguda rere les imponents piles de papers, la secretària del degà, estava absorta examinant el pelatge al voltant del seu coll, mentre diligentment treia una substància enganxosa que s’hi adheria com un paràsit fusionat amb el seu hoste. Les ungles, així com els llavis, combinaven amb aquells meravellosos i afilats tacons.
Tan bon punt s’adonà de la presència de l’intrús i abans que aquest pogués articular paraula, va exclamar amb veu aguda i l’inconfusible so d’un xiclet mastegat ansiosament:
—Ep, no… No, no, no… El degà no és aquí… No el trobareu aquí ara mateix… Impossible… No en aquest moment… Està ocupat amb les seves coses…
L’inspector va poder llegir entre aquelles línies abstruses que interrompre el degà no era oportú en aquell moment, i que potser no ho seria en cap altre moment. Aleshores va parpellejar de forma resignada i es va disposar a girar cua mentre la secretària arrufava les celles, premia fortament els llavis i afegia de mala gana:
—El trobareu a les golfes… Però no pot ser destorbat…
«D’allò que estigués fent», continuà mentalment la frase l’inspector K., disposat a reprendre el seu viatge amb un arrossegat «merci», per anar a cercar les escales que el conduirien a aquelles golfes.
Les golfes estaven desproveïdes de sostre i, en lloc seu, un gran hivernacle ocupava tota la superfície. El degà, guarnit amb un davantal de colors amb un «Déu mos guard» estampat, estava agenollat al costat d’un dels nombrosos testos de plàstic d’una filera de tomaqueres. L’inspector va deduir pel seu comportament que estava seriosament capficat en alguna cosa, probablement inexistent, que potser transcendia el paisatge i l’estampa hortícola que tenia al davant.
—Bon dia, senyor degà —va dir l’inspector K. amb l’esperança d’atreure la seva atenció.
El degà, sense alçar la vista cap a la font d’aquelles paraules, va respondre, encara amb les mans dins el fullatge:
—Bon dia tingui, content de veure’l per aquí…
L’inspector aixecà ambdues celles, desconcertat, preguntant-se si el degà s’alegrava de trobar-lo a la Facultat o justament allà, a les golfes, i tot seguit afegí:
—En nom del Departament d’Estudis Superiors, la meva visita es deu…
El degà el va interrompre amb un seguit de sons estranys, allargant la darrera interjecció i abaixant el volum de la veu:
—Xt!, xt!, xxxt… No entenc per què no fan cap fruit!
L’encantada atenció del degà, abstreta en algun territori mental ben llunyà, totalment obcecada pel dilema vegetal, solia provocar-li mals de cap i nits en vetlla.
—Vaig comprar les llavors al setembre, les vaig sembrar al març; el clima ha estat favorable, l’acidesa del sòl, l’òptima; les he regat i fertilitzat regularment, però no fan cap fruit! —va exclamar el degà, desolat per culpa d’un fruit inexistent.
Amb cada frase la seva veu guanyava en intensitat i desconcert. La seva entonació marcava amb precisió de metrònom el temps i esforços esmerçats per arribar a un desenllaç exitós del seu projecte. Allà estava, l’home enfront de la natura, lluitant per entendre la persistent negativa de les tomaqueres a produir el desitjat fruit.
L’inspector, en adonar-se de la manca de productivitat de qualsevol conversa amb el degà relativa al tema previst, que tractar de qualsevol altre assumpte era impossible, va decidir agenollar-se al seu costat. Després d’observar les plantes, tant opulentes com estèrils, tot recordant vagament les lliçons apreses mitjançant el mètode d’assaig i error quan solia freqüentar la facultat com a estudiant, va fer observar al degà, amb l’esperança d’obrir una escletxa per a un diàleg més fecund que:
—El principal problema són els brots paràsits. Són forts, però improductius i xuclen l’energia de la planta en creixement —i, amb molt d’èmfasi, conclogué— ha de desfer-se dels paràsits, així podrà fer créixer sanament les tomaqueres i obtenir-ne fruits…
La cara de l’astorat degà s’il·luminà com si l’inspector hagués trobat la solució efectiva al seu persistent enigma. El seu suggeriment semblava lògic i raonable…
«He de desfer-me dels brots paràsits», va repetir el degà, picant-se el front en senyal de sobtada revelació. «És clar!», va exclamar, «he de desfer-me dels paràsits!»
La perspectiva de l’inspector va sacsar el matí del degà amb una brillant epifania, com si una peça de trencaclosques acabada de trobar encaixés al seu lloc. Un vincle palpable entre els dos feia presagiar un canvi en la seva actitud, potser ara estaria disposat a unir esforços amb l’inspector per assolir un projecte més fructífer en la cura del petit ecosistema de la institució.
—Així doncs, quina era la seva pregunta? —inquirí el degà, mentre tallava amb destresa els brots xucladors de les tomaqueres concentrant tota la seva atenció en la nova tasca iniciada.
—Mmmm, no n’he fet cap, de pregunta —va contestar l’inspector amb veu baixa—. He vingut aquí per avaluar l’estat actual del personal docent a la vostra facultat… Especialment aquells que continuen en servei fins a edats força avançades… I, d’altra banda, tenim els…
—Ep! No, no, no… Xt, xt, xxxxt… —el degà va fer callar hàbilment l’inspector abans que aquest pogués acabar la frase, però l’inspector va continuar:
—…associats en condicions precàries…
Tot i ser conscient de la possible esquerda que s’acabava d’obrir en la nouvinguda complicitat establerta amb el degà, semblava que aquest hagués oblidat sobtadament l’ajut proporcionat per l’inspector amb les seves plantes sense fruit; era com si la voluntat d’afrontar els reptes de la institució hagués estat arrencada d’arrel, juntament amb els brots indesitjats.
—Estem tots bé, tot està sota control! —va continuar el degà—. Jo mateix he contribuït a fer que així sigui i si no confieu en la meva paraula, aneu i comproveu-ho vostè mateix —afegí amb to superb—. Segon pis! —annexà a la seva última frase.
Les paraules arribaren a l’esquena de l’inspector, que ja havia reprès el seu camí.
En descendir les escales, l’inspector va emergir de nou al punt de cruïlla dels passadissos entrellaçats dins l’edifici, que semblava respirar amb dificultat com qui es perd dins un laberint i no en troba la sortida.
El repte següent era localitzar l’oficina principal del personal docent permanent… Esquerra o dreta? Ni l’esquiu conserge ni la reticent secretària amb botes de cuir vermelles estaven presents per ajudar-lo. No obstant això, des de les profunditats del passadís esquerre, un soroll singular, poc usual en un lloc com aquell, va arribar a les oïdes de l’inspector. Instintivament, atret una vegada més, va optar per seguir en la direcció d’on provenia aquell so. A cada pas, el soroll s’intensificava més, fins que es va aturar davant una porta amb el rètol de: Seminari.
En obrir la porta es va trobar amb una escena peculiar. Semblava que tot el personal docent estava en una mena de reunió festiva o succedani de simpòsium, talment la noblesa terratinent en les pintures a l’oli de Carl Herpfer. Alguns estaven còmodament instal·lats en profundes i acollidores butaques de vellut; d’altres, al costat de la finestra entreoberta, gaudien d’una tranquil·la cigarreta; n’hi havia que degustaven un cafè, mentre d’altres tastaven el que semblava un deliciós tros de pastís. A la paret oposada a l’entrada s’hi veien dos números amb els colors de l’arc de Sant Martí, el nou i el dos, penjats a la paret i acompanyats de nombrosos globus brillants de colors vius i animalots inflables.
Una persona diminuta, d’esquena arquejada i els cabells despentinats, arrossegava lentament els peus dirigint-se cap a la taula coronada amb el pastís. Un bastó de quatre potes amb mànec ergonòmic l’ajudava a arribar a aquella destinació. En arribar a la taula, va agafar un barret de paper d’una pila, al cantó de la qual n’hi havia una altra amb tres volums titulats: Positivisme lògic, els nous principis de la filosofia analítica, revaluats i verificats. Amb mà tremolosa, aquell home va intentar posar el cap a l’espai buit entre la banda elàstica i el cucurutxo… Un cop situat en aquell punt, va començar el seu discurs d’aniversari.
L’inspector, poc disposat a esperar el final d’allò que s’augurava com un llarg i tediós monòleg o laudatio, va interrompre la persona que semblava menys implicada a escoltar les lloances del seu col·lega sobre la seva persona i carrera docent:
—Disculpi la interrupció… Podria indicar-me, sisplau, on puc trobar el professorat associat?
La persona en qüestió no va tenir temps de respondre perquè un altre home va assaltar la conversa, tot cridant:
—No cal que hi baixeu! Puc notificar-los la vostra visita. Mireu…
Al mateix temps que deia la darrera paraula, va assenyalar orgullosament un sistema de tubs instal·lat a la paret, que conduïen cap avall.
—L’últim crit de la tecnologia! —va afegir entusiasmat.
Els tubs viatjaven directament cap al món subterrani de l’edifici, com un feix vascular que comunicava un organisme amb un altre.
—No us preocupeu!, ja hi baixaré jo mateix —va dir el perplex inspector tancant la porta darrere seu.
Semblava no compartir la confiança cega en la ciència i en cap mena d’artefacte de l’era de la postveritat, o potser preferiria una interacció personal amb els associats. Fos com fos, indubtablement l’inspector K. era de la vella escola.
En baixar les escales cap al regne subterrani, on la intuïció i els tubs de comunicació el guiaven cap al seu destí, es va sentir com Dante descendint cap a l’avern. No obstant això, tots els Virgilis romangueren a la superfície, ben ocupats amb les seves coses i els seus inexcusables assumptes.
El lloc estava ple d’aire estancat, ranci i d’olors punyents, i s’hi respirava una atmosfera humida, com enmig d’una selva tropical. Una xarxa de cables penjava del sostre com lianes els xilemes de les quals semblaven ofegar els mateixos fonaments de l’edifici incitant-los a alliberar finalment els secrets, llargament soterrats.
Allà era: un capoll acadèmic atrapat al bell mig de l’antientropia subterrània. En obrir la porta de l’oficina, l’inspector va presenciar una escena semblant a una versió més ombrívola del Crist al Limbe, de Bosch. A la paret oposada hi havia l’altre extrem de l’haustori, amb la boca ben oberta esperant vomitar nous encàrrecs sobre els atrafegats ocupants. Al davant, uns individus encorbats d’ulleres gruixudes i una lupa a la mà estaven immersos en la lectura silenciosa d’antics manuals; altres, aplegats al voltant d’un foc, com invocant esperits, semblaven disposats a segellar pactes de sang per tal d’acabar les seves tasques abans dels amenaçadors terminis.
A la dreta, un individu barrejava diligentment nitrogen, fòsfor, potassi, calci, magnesi i sofre, una simfonia diabòlica per a un creixement vegetal més ràpid i econòmicament rendible. Mentrestant, una sola persona, que ocupava una immensa taula rodona, intentava muntar dibuixos propis de cuscutes, orobancàcies i odontites morades en diverses diapositives d’una eina de presentació. A la cantonada dreta, jeia una persona amb els braços enterrats sota dues piles de manuscrits amb el títol: Cossos i fronteres: configurant narratives de gènere mitjançant preposicions sexualitzades a la poesia catalana del segle XVII escrita per homes caucàsics. A l’esquerra, un altre individu penjat del sostre cap per avall, intentava concentrar tota la sang al cervell per recordar on dimonis era el fitxer d’un any de feina. Altres, atrapats en una transició estàtica, parpellejaven buidament sota el pes de les gotes de suor que queien rítmicament sobre els seus papers. El ritme percussor de les tecles de dues files de màquines d’escriure orquestrava una melodia singular, estranyament harmoniosa, i proporcionava una banda sonora macabra a l’ecosistema soterrat. Dues persones compartien una cadira, com dos presoners compartirien una latrina, atrapades en assumptes urgents i sota un pòster enganxat amb cinta adhesiva amb un missatge encoratjador: «Aguanta!», però aquell encantador gatet que s’aferrava a una branca havia estat substituït per una figura amb birret.
Després de digerir aquella estampa, l’inspector K. va decidir mantenir el seu componiment i, com a representant d’una organització distingida, amb veu rotundament autoritària, els digué:
—En nom del Departament d’Estudis Superiors i com a representant de la secció del personal docent, vinc a avaluar l’estat actual dels professors associats.
Tots els presents, sense plantejar-se la possibilitat d’interrompre llurs tasques, van respondre a l’uníson:
—Estem tots bé, tot està sota control!
El to coral d’aquesta declaració recordava a línies dramàtiques apreses, tornades musicals memoritzades, i reforçava amb confiança i convicció la seva versemblança. L’inspector percebia, però, en la lletra, una sensació d’impostura: aquell impostat esperit col·lectiu emanat d’una resposta inqüestionable i sincronitzada amagava, en realitat, el pànic per les inexorables conseqüències acadèmiques que podien esdevenir del fet de dir la veritat o, millor dit, de denunciar-la.
De sobte, aquella estranya harmonia va ser interrompuda per un soroll que ressonava des dels haustoris de la paret:
—Has acabat ja? Envia-m’ho immediatament al meu correu!
La persona receptora d’aquell missatge, amb els dits fusionats amb el teclat com xilems transportant oxigen en el seu permanent subministrament vascular, va obrir immediatament el correu electrònic, va adjuntar els fitxers sol·licitats i, amb un sospir esgotat, va prémer el botó d’enviar; tot seguit s’afegí als altres amb un so mecànic:
—Ho poden comprovar vostès mateixos.