Álvaro Muñoz
Álvaro Muñoz (València, 1997). Graduat en Filologia Catalana. Fa recerca a la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. A banda, és director de la col·lecció «Cul-de-sac» de Comanegra i un dels crítics de la revista La Lectora.
Distància
Et pots sentir culpable per no haver-ho patit? Per anar net? Per estar viu?
D’on surt el desig de compartir desgràcia, la necessitat de parlar en plural?
«El pare era a la carretera i no ha pogut arribar a casa.» I es talla la línia.
Després, quinze hores d’incomunicació amb la mare. El pare aconsegueix trucar-te a les cinc de la matinada, diu que està bé, que vol dir viu. Amb el cotxe ha estat tota la nit dalt d’un pont amb una dona embarassada i dos taxistes. Dirà que ha passat nits pitjors. Trigarà encara dies a ser conscient que els que no van arribar a dalt del pont ara es compten entre els cadàvers. Haurà caminat durant hores per poder arribar a casa. Però això ho sabràs més tard, quan acaben les quinze hores d’incomunicació.
A cinc-cents quilòmetres lluny d’ells tu no et pots moure del llit. La son marida amb l’ansietat i amb la necessitat d’un consum obsessivocompulsiu d’imatges de la desgràcia. Un bucle fosc. Fins a esgotar-les i sentir-te’n partícip, afectat. Necessites ser-hi de la mateixa manera que fa sis anys vas necessitar marxar. Fas trucades sense sentit que et permeten sentir-te connectat. Desenvolupes ràpidament una insensibilitat a les imatges. Ja no et diuen res. Vols el tacte esguerrat, l’olor; la pudor. Les sirenes.
Odies el privilegi comparatiu. Que no hi haja un nosaltres. Ara són ells i tu. Cinc-cents quilòmetres que de sobte et suposen molt. Ells dient que no vingues, per favor; tu dient que d’acord mentre prepares una motxilla apressada que t’iguale a ells. Primer intent frustrat: ells respiren alleugerits, a tu se’t menja l’ansietat. No ets d’enlloc, un metec. A sota de casa tens un concert perquè són fires, i penses que tu també donaries més de lo que tens. Sents que no encaixes ni amb la felicitat d’on vius ni amb la desgràcia d’on vas deixar de viure.
Els pares i la germana treuen fang de sol a sol. Cada pam de merda que netegen és un pam que tu no has netejat. Envien fotos. Cansats, però no ens podem queixar. A cada imatge que et fan arribar augmenta la urgència d’enfangar-te. Demanes al pare com teniu el terreny de l’Albufera. Han passat dos dies i diu que no ho sap. Que no hi ha anat. És el mecanisme contrari a tu: ha vist tant que ja no vol veure més. L’endemà apareixerà al diari una foto seua a l’Albufera buscant cadàvers sobre una barca de pesca, però no anirà a veure la vostra parcel·la. Hi ha una negació que dona esperances, com una mena d’infidelitat no confessa.
Quan l’ansietat t’ha rosegat com un os és quan decideixes baixar en la primera furgoneta de voluntaris. Ho fas per tu o per ells? Hi ha egoisme en tota ajuda. Ningú t’ha dit que ets un privilegiat, però tu t’hi sents i això fa que t’odies de la mateixa manera que vas odiar els companys que no van haver de treballar durant la carrera per pagar-se’n la matrícula. A casa t’esperen amb els braços oberts.
A primera hora avanceu en silenci per la cuneta d’una carretera amb molta altra gent. S’hi respira la uniformitat d’una mateixa classe. El so de la punta de les botes arrossegant-se. Alguna granera que cau. Camines amb pas segur i una oculta alegria, la de sentir-te útil. Si ho penses fredament, la sensació d’utilitat en la tragèdia només és la prolongació conscient del teu dia a dia, de quan creus que no ets vàlid perquè no tens cap encàrrec. I de sobte un correu amb feina ho canvia tot. I de sobte una pala amb fang ho canvia tot.
No creus que pugues oblidar aquella olor de sofre caramel·litzat. Estàs segur que amb el temps deixaràs de pensar en les columnes de cotxes, en el xof dels peus cansats enfonsats en el fang, en els camps de ferralla que ara cobreixen el que abans eren camps de creïlles, però no en aquella olor. La portes ben endins. Per recomanació et tapes la boca amb una mascareta, però de tant en tant te l’abaixes no per respirar sinó per poder olorar la desgràcia. Necessites amarar-te’n; sents que fas quatre dies tard, que estàs menys cansat que ells, i ara mires de compensar-ho cavant més fort, treballant més dur, tractant de sentir més intensament. En quin moment has fet de la tragèdia una competició?
Quan ja gairebé heu acabat pareu a ajudar una última família. Està traient al carrer tot el que hi havia dins de sa casa. Hi ha en aquest gest una sensació de nuesa, de despullar-te. A casa guardem el que no ensenyem. O el que només ensenyem a qui deixem entrar. Casa vol dir límit, però se’ls ha emportat la força de l’aigua. Amb cura, passeu. Per terra hi ha fotos de gent que no saps qui són. Una classe d’infantil el dia de carnaval. Llibres. Algunes coses les has de guardar a una habitació i d’altres van al carrer. A l’inici ho demanes a cada objecte: «Per a guardar o per a llençar?». I fas cas en silenci. Amb cada objecte la mateixa pregunta, i, inconscientment, els obligues a fer la mateixa reflexió: «vida antiga o vida nova?». Quan passen les hores l’esgotament es contagia. Ja no hi ha frescor. Preguntes menys. «Si veus que no servirà, fora.» I no en seràs conscient fins que desfaces els cinc-cents quilòmetres que et tornen a separar d’ells, però hauràs triat els records que conservarà aquella família anònima.
La fotografia de l’autor va ser feta a l’Albufera, molt abans de la DANA.