Marta Nin

Marta Nin és filla del barri de Gràcia de Barcelona, on viu actualment després d’haver passat més de vint anys a l’estranger. Va estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit com a traductora d’anglès, rus i italià a Anglaterra, Rússia, Síria, Jordània, Itàlia, Malta i Mèxic. Ha compaginat aquesta professió amb l’ensenyament de llengües estrangeres i també amb el periodisme. Ha publicat diversos relats i dos llibres de narrativa. Més recentment ha traduït autors com Vladímir Nabókov, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Antonia Pozzi, Nariné Abgarian, Victoria Lomasko, Mikhaïl Zosxénko, Siguizmund Krjijanovski.

Nascut a Kíiv de pares polonesos, ciutadà de l’Imperi rus primer, i de la Unió Soviètica després, Siguizmund Krjijanovski (1887-1950), era poliglota, però s’identificava com a autor russòfon. El realisme experimental de la seva narrativa sempre es va situar ben lluny del realisme socialista impulsat per l’estalinisme. Gorki va titllar la seva escriptura d’«inútil per a la classe treballadora», cosa que li va barrar el pas a l’hora de publicar. Krjijanovski pertany, doncs, a aquella categoria d’autors soviètics les obres dels quals no van poder ser publicades i reivindicades íntegrament fins a l’arribada de la perestroika. Tanmateix, el seu cas és únic perquè els seus textos mai no van formar part dels dossiers d’escriptors represaliats i executats pel règim, ni tan sols van arribar a cridar l’atenció del KGB. El motiu és prou senzill: Krjijanovski, com a autor de ficció, era del tot inèdit. «Soc conegut per ser desconegut», deia de si mateix. Els seus manuscrits es van conservar només gràcies a la tenacitat de la seva vídua, Anna Bovxek, i va ser gairebé per casualitat que els va descobrir l’escriptor Vadim Perelmúter, el qual es va encarregar de començar a publicar-los a final del segle passat. D’aleshores ençà, l’obra de Krjijanovski ha obtingut un reconeixement pòstum que ha travessat fronteres.

El conte Biografia d’un pensament és un exemple de com Krjijanovski emprava la paradoxa com una manera d’entendre el món. Un pensament filosòfic es rebel·la a ser posat per escrit. Vet aquí com Krjijanovski palesa el poder de la imaginació com a mitjà per a desafiar, capgirar i eixamplar la nostra comprensió del món.          

Biografia d’un pensament

1

El Pensament va néixer una tranquil·la tarda de juliol. Els corriols del jardí giravoltaven pel Pensament. Les branques s’estenien des dels troncs cap al cel. En obser­var el món a través de les pupil·les del seu pensador, el Pensament va veure just davant seu, més enllà de l’espes­sor del brancatge, una paret de pedra; i, just damunt de la paret, el biaix de l’os frontal cobert amb una volta de mig punt. El naixement del Pensament va tenir lloc en el moment en què el vell pensador es va posar dret i va fer tretze de les catorze passes, mesurades prèviament, que separaven el banc de reflexió del banc on havia deixat un mocador ben plegat en quatre. El pensador considerava que el moviment era summament beneficiós per a la salut i sempre, abans de deixar-se congelar en un dels bancs del seu jardinet —amb els palmells sobre els genolls i el front inclinat cap a terra—, solia col·locar un mocador a la punta de l’altre banc, a catorze passes de distància. Així doncs, després de fer tretze passes, en el precís instant en què el filòsof estava a punt d’allargar la mà cap al mocador, va sorgir el Pensament: «El cel estrellat damunt meu és la llei moral dins meu». (1) La mà, com si hagués topat amb el Pensament, va quedar penjant a l’aire: tot —la paret, els arbres, la taca blanca del mocador, el sol, la terra, les fulles, els bancs—, tot, fins a l’últim raig i espurneig, va caure-li de les pupil·les. Només hi havia l’Ésser pensant i el Pensament, i entremig, no res.

En el cel blau polsegós al migdia les estrelles no brillen pas; tanmateix, per voluntat del Pensament, ara s’encenien i resplendien amb focs de maragda en les seves òrbites clo­ses. La tanca de pedra del jardinet desert, amb un embo­lic de corriols grocs que giravoltaven i tornaven cap a si mateixos, amb el reixat tancat amb clau, feia supèrflua la presència de qualsevol llei moral, fos la que fos, però amb una empenta d’ulls, el filòsof va obrir la tanca del jardí i el va llançar fins als confins del món; va donar una estrebada a l’embull de corriols i, de cop i volta, van començar a des­cabdellar-se en camins amples, estrets, transitats, batuts i coberts d’aranyoners, de llevant fins a ponent.

Això va durar uns deu segons.

I aleshores el dia blau polsegós va tornar a tapar les estrelles. La tanca del jardí es va tornar a compondre amb els seus maons, els camins es van enrotllar en corriols i, obedients, van tornar a col·locar-se sota les plantes dels peus del savi.

El teixit blanc del mocador, que s’havia desplegat en una gegantesca tela lletosa, diàfana, es va tornar a encongir i, havent-se plegat en quatre, va jeure tal com abans al seient del banc, les potes de fusta del qual encara tremolaven una mica després de la cursa esbojarradament ràpida fins més enllà —l’infinit—, i de tornada —al jardinet del savi.

Després de tanta bellugadissa i efervescència, el vell filòsof va agafar degudament el mocador amb la mà, es va mocar amb cura i va tornar a seure al lloc d’abans.

2

Els primers dies de la vida terrena del Pensament van ser els millors. Mirant al seu voltant sota l’espaiosa volta òssia del crani del pensador, el Pensament es va veure a si mateix en una vasta visió del món, meravellosament concebuda i harmoniosa. Escrutant sota les parpelles tot just obertes cap a l’exterior, cap al món, el Pensament va recular. S’estava molt millor en la visió del món que dintre del món. Allà a fora, a dins del món, s’hi albirava un espaiet petit, des de l’horitzó fins a l’ull, tot abarrotat de coses. Aquí, en la visió del món, s’obria un espai net, no contaminat per res que es deixés contemplar des de l’infinit fins a més enllà. A dins del món, els segons eren arrossegats per l’esfera de rellotge, sobre la taula hi havia el Calendari universal de Leipzig obert, i a ningú se li concedia més d’un segon alhora. En la visió del món, en canvi, hi havia una eternitat que no venia d’enlloc ni anava enlloc.

No és d’estranyar, doncs, que quan dos dies després de l’incident amb el mocador, el pensador, assegut al seu escriptori, va col·locar un full de paper en blanc davant del Pensament, entre dues espelmes enceses, el Pensament es fes enrere: «No vull que em posin per escrit». Malgrat tot, el vell va anar per feina. La lluita va ser breu, però obstinada; el Pensament s’esmunyia per sota la ploma, saltava per les paraules i barrejava les lletres. Tanmateix, el vell, després de passar-hi ratlla, ho va reordenar d’una manera nova, fins que va aconseguir atrapar el Pensament al tall del plomí i el va subjectar finalment contra el full de paper. El Pensament jeia davant dels ulls cansats i plorosos del vell en una trista línia negra. I va dir: «Vull tornar enrere».

El vell s’ho va rumiar. No li agradava desprendre’s de les seves paraules. La ploma ja havia aferrat el Pensament, però en un instant una línia de tinta el podia emparar per sempre de les mirades indiscretes dels altres. Tanmateix, en aquell moment el rellotge de paret va començar a tocar les onze. El filòsof no es concedia el luxe de quedar-se despert més enllà d’aquella hora, ni un segon més; al pri­mer toc del rellotge, va desar la ploma, va bufar una de les espelmes i, agafant l’altra amb la mà, va encaminar-se fins al dormitori arrossegant les sabates. Mentrestant, el Pensament, encabit en una línia, es va quedar tot sol sobre el paper en una habitació deserta i a les fosques. L’extrem esquerre de la línia mirava cap a la finestra; a fora de la finestra es veia el cel, i ara el cel no contradeia el Pensament: era clarament estrellat. L’extrem dret de la línia estava girat cap a l’habitació; al costat n’hi havia una altra, després hi havia un porxo, després del porxo un carrer, a l’altre costat del carrer hi havia un altre porxo i, després, una habitació i, encara després, una altra —una vila. Semblava que allà també tot estava en harmonia amb el Pensament, ja que la vila no assolia mai cotes morals tan elevades com a les onze de la nit, quan totes les habitacions, amb les persianes i parpelles abaixades alhora, s’adormien. Tot i això, si bé les contradiccions s’havien «eliminat», el Pensament es va girar i regirar neguitós, de lletra en lle­tra, durant molta estona abans d’adormir-se sobre el full de paper rugós.

3

El caixista va agafar el Pensament i, abans que aquest se’n pogués adonar, el va esmicolar en lletres; aleshores, aga­fant-lo amb força amb uns dits llardosos que feien pudor de tabac fort, plom i suor, va començar a estrènyer-lo dins el solc del componedor. El componedor era insuportable­ment estret. Sense donar-li treva, el caixista va col·locar el Pensament emplomat a la safata de la màquina sota una capa de tinta negra amb un tuf acre i, tot d’una, el va colpe­jar amb la planxa d’impressió. Els cargols de la impremta, girant d’esquerra a dreta —un cop i dos i tres—, el van estrènyer com una mordassa. El Pensament va perdre la consciència. Quan va tornar en si, es va veure novament en un full de paper, però incrustat en unes lletres rec­tes i quadrades. Havien enganxat el full, plegat en setze, en un llibre, i l’havien enquadernat amb tapa dura. El Pensament va ser sotmès a un mareig continu: de la pila de la tipogràfica a la caixa del carro, del carro als plafons del terra d’un magatzem, d’allà a un aparador, de l’aparador a un taulell, de mà en mà fins que al capdavall el destí, apiadant-se del pobre Pensament, li va permetre descan­sar en un prestatge del professor associat Johann Stump. Ningú el va tocar durant molt de temps. El Pensament estava cobert de partícules de pols i de somnis. En comp­tes d’un cel estrellat, damunt seu hi havia uns prestatges bombats pel pes dels llibres; en comptes d’una llei moral que construïa la seva realitat a partir del comportament, hi havia lletres indolents unides a altres lletres, tancades amb pany i forrellat.

Però, de cop i volta, tot va trontollar. Les teranyines li van caure a sobre, les esglaiades partícules de pols es van escampar per totes bandes i el tallapapers d’ivori va comen­çar a lliscar compassadament per les pàgines esquinçant la tela de paper. Tot d’una, els raigs del sol van abastar les lle­tres; un parell d’ulls mig clucs, resseguint la pàgina —d’es­querra a dreta i de dalt a baix—, s’acostaven al Pensament, agafat de sorpresa.

«Amb una mica de sort, passarà de llarg», confiava. Però els ulls ja l’havien pescat. A la dreta, al marge del llibre, es bellugava un llapis. Es va aturar, amb la punta de grafit sobre el paper, aparentment disposat a fer un salt. D’improvís, agafant la línia per l’extrem esquerre —per on brillaven les estrelles— va començar a arrossegar-lo des de la pàgina del llibre fins a un quadern. «El cel estre­llat», amagat entre les lletres, intentava resistir-se, però el llapis va agafar el cel per una de les estrelles, pel seu raig més llarg, i va arrossegar primer els estels i després la llei moral fins al quadern quadrat. Esbalaït, confús, el Pensament es va lliurar sense sospitar el que vindria a continuació. Després d’haver vestit el Pensament amb lletres grises, per dir-ho d’alguna manera, Stump va vacil·lar una llarga estona amb el front corrugat, clavant els seus eixos visuals en el Pensament. Llavors, anellant-lo dins els eixos, el va aixecar lentament fins al sostre. Mentre Stump reflexionava, al Pensament va començar a passar-li una cosa insòlita: de cop i volta, el cel estrellat, singularment marcit, va caure amb les estrelles vidrioses com ulls de morts; les estrelles s’estenien en files diagonals i paral·leles al llarg del cel quadrat, un cel curiosament semblant al sostre d’un hivernacle, amb fileres de llums cargolats que titil·laven tènuement. Mentrestant, la llei moral, apla­nada sota la closca de Stump, no requeria inscripcions de pedra poc pràctiques i trencadisses; podia cabre amb tota comoditat en un edificant rètol de llauna d’un jardí públic: no colliu flors o no trepitgeu l’herba. S’hi podria afegir: «No desitgeu la dona d’un altre». «No toqueu l’honor d’un altre». «No furgueu la felicitat», i dues o tres màximes més. Per cert, cada no de l’antiguitat anava seguit d’un però. Per si de cas.

—Però jo no soc això… —va protestar el Pensament—. Vostè em pren per…

Malgrat tot, Stump va empènyer el manuscrit de la seva dissertació Sobre alguns requisits previs per a les relacions sociojurídiques sota el quadern, i va ordenar al Pensament que es convertís en l’epígraf de la coberta.

No hi havia res a fer. El Pensament va tocar amb apren­sió el patracol de quatre-centes pàgines i es va col·locar al lloc que se li indicava. Només pensava: no vull caure en els requisits previs.

4

El calvari tot just havia començat. Ara el Pensament només recordava molt de tant en tant els dies en què vivia tan còmodament sota l’os frontal, espaiós i alt del savi. Ara s’havia d’arrossegar cada dia de crani en crani, replegar-se sota fronts baixos i esbiaixats. A través d’ulls tèrbols tot just veia mons amb horitzons curts, amb coses fermament encastades en polzades i metres d’espai. El Pensament prou que ho sabia. Els límits d’aquells horitzons no es traslladarien mai enlloc; les coses s’enfosquien les unes a les altres respectivament i no es desclourien mai obrint-se de bat a bat en la llunyania. Es va amagar arraulint-se en la profunditat d’un crani buit sota una closca baixa i plana. I sentia nostàlgia dels primers dies.

Semblava impossible tornar enrere. El vell amo, que havia despatxat el Pensament amb una breu línia de tinta, jeia sota la gespa d’un cementiri i, a dintre del crani, ja no hi tenia pensaments, sinó cucs. Els amos del moment només alçaven els ulls al cel en cas de pluja per si havien d’agafar el paraigua o no. És cert que parlaven llargament de la llei moral, i ho feien de manera instructiva: els pres­tatges de les biblioteques estaven carregats d’Ètica. Però els estudiosos de la Ciència del comportament moralment correcte no tenien, de fet, temps d’adoptar cap compor­tament: ni de bo ni de dolent. Respecte als que no tenien temps d’estudiar… Què se’ls podia demanar?

Al principi el Pensament va caure en mans dels citadors. Una patuleia de citadors acostuma a treballar amb tisores i cola. S’abraonen sobre el llibre d’una altra persona, el trinxen amb fulles de tisora, tallant i retallant les lletres a la babalà. Més que el dolor era l’ultratge; els citadors s’apoderaven del cos de la lletra i del número de pàgina, però el Pensament en si mateix tant se’ls en fumia. A con­tinuació van arribar els fabricants de paràgrafs. Quan el Pensament es va trobar en un paràgraf d’un llibre de text, es va animar una mica. El fet de substituir unes ulleres per uns ulls joves, clars i amb les pupil·les sovint dilatades, li semblava beneficiós.

Així doncs, el Pensament es va lliurar amb alegria a tota una sèrie d’ulls d’estudiants que saltaven de lletra en lle­tra i de vegades ronsejaven durant hores sobre la línia en què el Pensament havia estat col·locat.

Llavors el Ministeri va aprovar oficialment el llibre de text i el Pensament va començar a viure d’examen en examen.

Així van començar les penes i treballs. Les pàgines del llibre de text van quedar brutes i esquinçades. No tenia ni un moment de pau. El Pensament passava de mà en mà alhora que el llibre de text. Els estudiants l’arrossegaven arreu: pels bancs del parc, pels pupitres, per les taules de les tavernes. El despertaven de nit. L’obligaven a ama­gar-se en xuletes. En l’exposició ràpida, balbucient i aca­lorada dels exàmens, el «damunt» sovint lliscava «sota», i a l’inrevés, i les estrelles es barrejaven sobtadament amb la moral, com les panses amb la massa: «M’he confós, senyor professor, però m’ho sé, de debò que m’ho sé…».

El Pensament del savi no s’ofenia. El que és jove és verd. Però tot plegat es va anar allargant de semestre en semestre, a través d’anys i dècades, fins que allò va començar a aclaparar-lo, a deslluir-lo. Desgastat per la vida quotidiana, pansit, copiat i recopiat, mutilat per les tisores dels citadors, masegat per la llengua dels estudiants, encabit en quaderns i petites notes a peu de pàgina, el Pensament estava extenuat i va començar a demanar la mort. El seu cel encongit anava perdent estrella rere estrella, se li afeblien els raigs maragda, fins que va acabar desestrellat, amb un pou negre obrint-se damunt seu. I el pou negre damunt seu només anhelava una cosa: caure a dins del pou negre de sota com més aviat millor.

El pas del temps va anar en favor seu. Transcorreguts cent anys des de la mort del savi, va recordar que diuen… Les persones tenen un costum meravellós: cada cent anys recorden els seus savis. Però què pots fer per complaure un mort? Enterrar-lo de nou? No sol ser una cosa adient. Al costat del savi, van decidir enterrar un dels seus pensa­ments. A la vella làpida que premia les cendres del pen­sador van gravar: el cel estrellat damunt meu és la llei moral dins meu.

El Pensament s’estenia al llarg de tota la làpida en unes lletres daurades ben gravades a la pedra, tan brillants i ele­gants com aquella tarda de juliol. No era el jardí del savi el que ara s’estenia davant seu amb les branques dels arbres: la bosquina de creus l’envoltava amb els seus crucifixos.

Els discursos planaven sobre el Pensament i el savi, parlaven els no-savis, que proclamaven no-pensaments. Al capvespre se’n van anar després de girar la clau rove­llada amb les dents cap amunt dins el forat del pany de la vella tanca del cementiri.

I de nou es van quedar sols, com aquella llunyana tarda de juliol: el savi i el Pensament.

(1) «Dues coses omplen sempre l’ànim d’una admiració i una veneració crei­xents i sempre noves com més sovint i més seguit hi reflexionem: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu». Epitafi d’Immanuel Kant, extret de la seva obra Crítica de la raó pràctica (1787). (N. de la t.)