Jordi Masó

Jordi Masó (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És professor a l’Escola Superior de Música de Catalunya i al Conservatori de Granollers. Ha gravat més de seixanta discos —la majoria per a la discogràfica Naxos— i és autor dels llibres de microrelats Els reptes de Vladimir (Témenos 2010), Catàleg de monstres (Alpina, 2012) i Les mil i una (Témenos 2015). Amb l’editorial Males Herbes ha publicat els reculls de contes Polpa (2016), La biblioteca fantasma (2018) i Les males herbes (2022), el volum de microrelats Ambrosia (2020), i les novel·les L’hivern a Corfú (2019) i Xacona (2023), que va obtenir el Premi Llibreter 2024.

Catorze estampes nadalenques

Sucre

—No, sense sucre —diu el noi. I la dona atura la cullereta que ja es dirigia cap a la tassa.

—Sense sucre? —pregunta, desconcertada.

—Sense sucre.

—Però…

Amb la cullereta suspesa en l’aire, a mig camí, alguns grans de sucre cauen sobre les estovalles. Unes estovalles que alternen motius nadalencs vermells, daurats i verds: pares Noel, ninots de neu, rens, trineus, estels, capses amb llaços. Tres espelmes a mig consumir, distribuïdes en punts equidistants al llarg de la taula, difonen una llum càlida. A la base de cada una, la cera que ha anat regalimant hi ha format un conglomerat blanquinós. Han disposat la vaixella de les grans ocasions, amb copes de vi (ja tacades de vermell) i de cava (encara per fer servir). La cullereta immòbil va vessant sucre. És el pols de la dona, que amb els anys s’ha tornat tremolós, o és la tensió del moment? Ella mira al marit, perplexa, i ell es decideix a intervenir:

—Blai: tu sempre t’hi poses sucre, al cafè.

—Una culleradeta i mitja —precisa la dona.

El noi se’ls mira, serè. No sembla conscient d’haver-la espifiat.

—Ah, sí, esclar —diu, sense immutar-se—. Doncs sí, amb sucre, si us plau.

Però la cullereta ja està reculant. No se l’esperaven, aquesta discrepància. Hi havia el risc, ho sabien, els havien advertit. Però fins aquest moment tot ha anat tan bé, que no s’ho han vist a venir.

—Haurem de fer una reclamació —diu la dona, en veu baixa, gairebé per ella.

Retorna la cullereta a la sucrera i deixa anar un sospir de disgust.

Arbre

L’arbre de Nadal dels Castanyer és un avet ornamentat amb sobrietat: boles platejades, cintes grises i, al capdamunt, una estrella recoberta d’una purpurina blanca que imita els flocs de neu. L’envolta un enfilall de llumetes grogues que s’encenen i s’apaguen amb una intermitència pausada. S’han evitat els daurats i els colors cridaners perquè a casa dels Castanyer en tot hi predomina la moderació. No els agrada atapeir les branques amb tots els guarniments que tenen a l’abast, com fan en altres cases. Ells detesten els excessos, presumeixen de ser gent discreta. Amb l’arbre, en canvi, sí que no s’estan de res: amb els seus dos metres i deu d’alçada i els cent trenta-dos centímetres de diàmetre domina el menjador i és ben visible des del rebedor.

—Quin tros d’arbre, mare! —és el primer que ha dit en Blai quan ha entrat a casa.

No s’havia ni tret l’abric i la dona ja se li abraçava. El pare, amb la pipa apagada entre els llavis, s’ho mirava, prudent, des de la distància.

—Fas la mateixa olor —ha dit la dona. I el noi se l’ha mirat, entre estranyat i divertit.

—I quina olor vols que faci, dona? —ha dit el marit, per salvar la situació—. Si és el nostre noi.

Pessebre

En Blai i el seu pare solien fer el pessebre plegats. Ara l’home continua la tradició tot sol.

—T’ha quedat molt bé el pessebre, pare —li ha dit el noi.

Els pessebres dels Castanyer sempre aspiren al realisme. Muntanyes de paper maixé encerclen el poble de Betlem. Hi ha un estanc amb aigua de debò, res de paper d’alumini, i un riu que flueix gràcies a un circuit impulsat per una petita bomba. A les vorades, molsa real que es renova quan fa mala olor. L’establia està construïda amb troncs i escorça de pi. La verge Maria, amb el característic posat apàtic, i un bonhomiós i barbut Sant Josep escorten el bressol on descansa el nen panxa enlaire. No hi falten la mula, el bou i tot l’elenc habitual d’àngels i pastors. Més enllà, els tres reis d’Orient en fila dalt dels camells i els corresponents patges.

Aprofitant que el fill contemplava el pessebre, la dona ha anat a la cuina. A vigilar el forn, ha dit, però no era veritat: el seu home l’ha trobat asseguda al tamboret, el cap entre les mans.

—És ell, en Blai —ha dit—. I com ha crescut! Quins nervis.

I s’ha eixugat una llàgrima: d’alegria.

Canelons

La dona ha procurat que la crosta del gratinat dels canelons fos ben gruixuda, com a ell li agrada. I no ha pogut estar més complaguda quan ha sentit que el fill li deia:

—Molt bo el gratinat, mare.

I l’ha vist sucar pa a la beixamel. Sí, a en Blai sempre li ha agradat sucar pa a les salses.

D’entrada, la conversa se’ls encallava: havien perdut l’hàbit. Però el noi venia de bon humor i de seguida s’han trobat a gust. S’han rememorat anècdotes: el dia que en Blai va llençar-se a la piscina sense saber nedar i el pare va haver-se de capbussar per salvar-lo; el dia que en Blai va vomitar el dinar davant de tots els convidats al bateig d’un cosí; en Blai disfressat de dinosaure un Carnestoltes; en Blai guanyant la cursa de quatre-cents metros llisos a l’Institut; en Blai tocant de solista el violoncel amb l’orquestra de l’escola de música. I han recordat la setmana de vacances a París, el viatge a El Caire i Alexandria, els estius a Cadaqués, els hiverns a Font-romeu.

A falta de present i de futur, el passat és un refugi confortable.

Gall dindi

I aquí tenim el gall dindi, servit sobre una base de patata, ceba i xampinyons. Té la pell ben daurada perquè, abans de ficar-lo al forn, l’han untat amb unes pinzellades de mel. Pel forat del darrere de l’au s’entreveu el farciment, l’evolució comestible de les vísceres: pinyons, panses, figues, orellanes, aranyons, trossets de botifarra i de poma. També aquí les coses han rutllat sense entrebancs: en Blai ha demanat pit (sempre ha preferit la carn eixuta abans que la més melosa de la cuixa) i l’han vist deixar a una vora del plat les panses, que mai li han fet el pes. L’únic moment d’incomoditat ha sorgit quan en Blai ha fet referència a la carrera. La dona ha creuat una mirada fugaç amb l’home. A vegades hi ha frases que escapen al control de la voluntat: quan la dona ha intentat reprimir-se ja havia preguntat:

—Quina carrera?

El noi se l’ha mirat amb les celles alçades per la incredulitat i un somriure sorneguer als llavis. I quina carrera es pensa la seva mare que fa? Química, esclar.

—Esclar. Química —ha repetit ella.

I l’home, fent un càlcul ràpid, ha dit:

—Quart. Fas quart curs.

Hauria fet quart curs.

Torrons

A casa dels Castanyer, les tauletes de torrons es fraccionen en porcions escrupolosament idèntiques i se serveixen sobre un plat adornat amb un paper de blonda, com a les pastisseries. Consideren que la presentació dels aliments és un aspecte essencial que mai s’ha de menystenir.

Però després de l’incident amb el sucre del cafè, la vetllada s’ha torçat i ara ni a l’home ni a la dona els ve gaire de gust menjar torrons. A en Blai sí: se n’ha servit un tros de cada variant i els mastega amb golafreria. Té els exàmens després de festes, explica. Ha d’estudiar de valent, per ell aquests dies no seran de vacances.

—Abans no t’agradava el torró de massapà amb fruita confitada —l’interromp la dona. Es mira el fill amb ulls inquisitius.

Les barres del noi s’aturen, com sorpreses en una malifeta. L’home ha tret la pipa i la torna a tenir entre els llavis, encara apagada: s’hi aferra en els moments de preocupació.

—Els trossos de fruita et feien fàstic —insisteix ella—. I el massapà deies que t’embafava, el trobaves massa dolç.

El noi li llença un somriure ampli i confiat.

—Doncs ara sí que m’agrada el torró de massapà —respon. Hi ha una inflexió burleta en l’entonació?—. De fet, m’agraden tots els torrons. Per cert, us he dit que tinc una sorpresa per vosaltres?

L’home, per contrarestar l’ofensiva de la dona, fa un comentari conciliador:

—Sí, això pot ser. Els gustos canvien amb el temps.

Però la seva dona no és fàcil d’acontentar i la veu se li esquerda d’indignació quan diu:

—Primer el cafè i ara els torrons. Massa coses que no encaixen.

Després, en un apart, com si fos una actriu de teatre, afegeix:

—Hem llençat els diners.

Cava

De totes les estampes nadalenques, la del brindis amb cava o xampany és potser la més tradicional. És la representació més fidedigna de la festa, perquè un brindis sempre va associat a la celebració, al bon humor, a l’entesa. Mai es brinda en ocasions amargues, després d’una catàstrofe o d’un mal pas.

El brindis que ara ens ocupa, però, genera una situació inquietant. L’home s’ha posat dret amb l’ampolla a la mà —n’ha extret el tap sense gaires compliments— i la sosté lleugerament inclinada cap a la copa del noi.

—Una copeta de cava, Blai? —li pregunta.

La dona té la mirada perduda en una altra banda, com si es desentengués de l’escena (és per ràbia o per desil·lusió?). El noi es mira l’home amb un mig somriure enigmàtic i no respon. En conjunt, no sembla l’estampa festiva que hauria de ser.

I és que «una copeta de cava, Blai?» no és una pregunta innocent. Si se’ns hagués concedit el do de l’omnisciència sabríem que en Blai mai beu cava: d’adolescent el va provar i no li va agradar gens (prefereix brindar amb gasosa, si n’hi ha, o amb un refresc, per fer el fet). Així que la pregunta de l’home és un punt malèvola: està posant a prova el noi. Però diríem que no és una bona estratègia. Què en trauran, de la resposta? Si el noi accepta el cava, l’home al·legarà, una vegada més, que els anys han modificat els gustos del fill; la dona veurà confirmats els seus recels. Si el noi el rebutja, oblidaran les discrepàncies anteriors? Costa de creure. No és tan fàcil d’esborrar, l’ombra de la desconfiança. Així que serem on érem… Però, ben mirat, qui som nosaltres per jutjar-los? Si ni tan sols som omniscients…

Deixem-nos de divagacions introspectives. L’home, en resum, s’està dret amb l’ampolla en una mà, com un cambrer servicial. La dona s’ho mira amb desídia (està ofesa o afligida?). El noi calla. Quin pesat! Voldrà una copeta de cava o no?

No ho sabrem, perquè en aquest moment sona el timbre de la porta.

Arbre

—Quin tros d’arbre! —és el primer que diu la noia quan entra.

Es diu Elena. L’avet de casa seva, explica, és molt més petit. Amb prou feines deu fer el metre i mig. Al seu pis no n’hi podrien encabir, un d’aquests. El d’ells és diferent, diu: el tronc és un suport vertical, metàl·lic, de color verd fosc, del qual pengen unes barres perpendiculars que fan de branques. A l’extrem de cada branca, uns filferros flexibles permeten orientar les agulles de polietilè. Fa molts anys que el tenen, aquest arbre, i el desgast és imperceptible. El seu pare sol dir, amb orgull, que està ben amortitzat. I sembla real, és una bona imitació. El solen decorar amb boles de tons ben vius i amb tota mena de penjolls: figuretes del Pare Noel, ninots de neu, mitjons, trineus, estrelles de purpurina i tota la parafernàlia ornamental que han anat acumulant al llarg dels anys. Fins i tot una via de tren que circumval·la l’arbre perquè hi circuli una locomotora amb vagons carregats de regals.

En Blai passa un braç damunt les espatlles de la noia.

—Ella és la sorpresa que us comentava.

Neules

Exemple de l’extrema volubilitat del comportament humà: amb l’entrada en escena de la noia, ha deixat de tenir importància si en Blai accepta una copa de cava. Ara als Castanyer se’ls amuntega una altra mena de preguntes. Com es van conèixer? Des de quan surten? A què es dedica ella? Viuen junts? I, sobretot: aquesta Elena és real? Però, abans de res, l’home compleix les normes de cortesia elementals: convida la nouvinguda a passar a la sala d’estar, li ofereix gall dindi (gràcies, però acaba de dinar), torrons (ui, no, que està molt tipa), una neula (una neula sí que li ve de gust).

L’estampa es trasllada, doncs, a aquesta sala amb una porta vidriera de doble fulla que s’obre al jardí. Sobre la tauleta central s’ha disposat la safata de torrons, dues capses de neules i les copes —encara buides— de cava (si esperen més estona, s’esbravarà). L’home omple quatre copes (si en Blai en vol, que ell mateix se serveixi) i esquinça la cel·lofana de les neules. Neules artesanes, proclama la capsa, obra d’una empresa que es declara «neulers des de 1880». La noia n’agafa una. L’home descobreix la mirada indecisa del fill (li agraden les neules o no?, deu preguntar-se) i, compassiu, li facilita la decisió dient:

—Au, Blai, que a tu sempre t’han entusiasmat les neules…

Les preguntes van rebent respostes dels dos joves. L’Elena i en Blai són companys a la facultat, allà es van conèixer. Ja fa prop de dos anys que van començar a sortir. Ella va un curs endarrerit per un problema administratiu. La noia s’entreté aleshores en una explicació tan prolixa com carregosa dels laberints burocràtics de la Facultat. És fàcil perdre el fil. Els caps del pare i la mare d’en Blai afirmen, respectuosament, però és obvi que les vicissituds acadèmiques de la jove els desperten un interès escàs. En Blai explica que, aquest curs, l’Elena i ell compateixen pis amb dos estudiants més. A la dona no li passa per alt que, mentre s’esplaia en anècdotes de la vida estudiantil, el seu fill ha agafat la copa de cava i, amb una manifesta satisfacció, n’ha fet un glop llarg.

Televisor

En entrar a la sala d’estar, l’home ha encès el televisor, potser confiant en la capacitat d’aquest aparell per omplir buits incòmodes. Però no n’hi ha hagut, de buits: l’Elena ha resultat ser una conversadora infatigable. La noia parla de la carrera, de la seva família, dels seus gustos i aficions. Els Castanyer, que són gent educada, saben aparentar curiositat i responen amb exclamacions i monosíl·labs ben escollits.

Distribuïts en butaques i sofàs, diríem que tots quatre representen la perfecta estampa de la placidesa de la llar familiar. La pantalla, un monstre que ocupa bona part de la paret, els il·lumina amb els tons sempre canviants d’un d’aquells programes musicals festius, plens de bons desitjos, somriures incondicionals, serpentines, vestits de gala i alegria desbocada.

L’Elena i en Blai seuen agafats de les mans, la parella d’enamorats ideal que avivaria tots els tòpics sobre l’amor: fets l’un per l’altre, joves amb tota una vida per estimar-se, etcètera. En la mirada que els adreça la dona no hi costa intuir un pensament melangiós: la mà del fill, que ara s’entrellaça amb aquesta de dits prims acabats en ungles curosament pintades de vermell, és la mateixa mà que ella estrenyia cada dia quan el portava a l’escola. I detectem una espurna de luxúria en la mirada que l’home dirigeix a la noia? L’Elena no deixa de ser una jove atractiva, de trets agradables, cintura fina, llargues cames enfundades en mitges negres i uns pits sospitosament voluminosos (es deuen beneficiar d’uns sostenidors amb enconxat). Potser estem fent elucubracions massa imaginatives? El fet és que, quan l’home va a la nevera de la cuina a buscar una altra ampolla de cava, la dona se li acosta i li diu:

—Fan bona parella.

Anunci

Al televisor, el programa musical s’atura per donar pas a un bloc publicitari que alterna perfums, caves, torrons i joguines. També un anunci que mostra una somrient parella d’avis envoltats d’una família nombrosa i que comença dient: «Visqui les festes amb els que ja no hi són». La dona s’afanya a buscar el comandament per apagar l’aparell. On l’ha deixat? «Nadal és retrobament, il·lusió, família. Vol reviure amb els seus éssers estimats aquells moments feliços del passat?»        

—Algú ha vist el comandament? —pregunta, alterada.

S’aixeca per comprovar si no l’ha oblidat a la taula del menjador. O a la cuina. «A Reawake Now els oferim rèpliques exactes dels traspassats perquè tota la família pugui gaudir de nou de la seva companyia.» A la pantalla, les imatges domèstiques donen pas a un home amb una bata blanca que diu: «A Reawake Now, gràcies a la tecnologia de xips mentals implantada a la població i als avenços en la cibernètica i en la tecnologia de 4D, ara podem produir còpies d’una gran fidelitat de qualsevol persona difunta a uns preus assequibles».

—On collons és el comandament? —crida ara la dona.

És l’Elena qui el troba, sota un dels coixins del sofà. «A Reawake Now desafiem la mort, fem present el passat, reencarnem aquells que ens han deixat i…»

La pantalla del televisor es torna negra i es fa el silenci. El trenca en Blai:

—Quina bestiesa! Qui voldria ressuscitar un mort per conviure-hi?

—Per conviure vint-i-quatre hores —puntualitza l’home, que ha recuperat la pipa i s’amorra al broquet—. Les còpies de Reawake Now només duren un dia. Després es desintegren.

—Com l’encanteri del conte de la Ventafocs —se li acut a l’Elena.

—Doncs encara em sembla més absurd —insisteix en Blai—. A qui pot interessar la visita d’un parent difunt per només unes hores? Quin sentit té?

—A casa havien pensat reviure els avis materns —comenta l’Elena—. Van morir quan jo era molt petita. No m’importaria coneixe’ls.

—Vaig llegir que la idea original s’inspirava en un àlbum fotogràfic —explica l’home—. Animar les fotos, que cobrin vida. Parlaven de projeccions tàctils o alguna cosa així. Crec que en deien la quarta dimensió. Però l’explicació científica de tot plegat em supera.

I després tots callen. Ara, sense la contribució sonora del programa televisiu, el silenci és ingrat.

—Quina bestiesa —repeteix el noi.

—Tu no ho pots entendre, Blai —diu la dona, que encara té entre mans el comandament del televisor—. Tu no ho pots entendre.

Jardí

A través de la porta vidriera veiem que el vent mou les branques dels arbres del jardí. Els meteoròlegs han anunciat un vespre plujós i els núvols grisos semblen confirmar el pronòstic. Si sortim al jardí veurem que també s’ha engalanat per Nadal: hi ha llumetes de colors entre les branques del cirerer i encerclant el tronc de l’acàcia. L’olivera està decorada amb serrellets daurats i uns picarols que ara dringuen per efecte de l’aire. Entre els arbustos hi ha figuretes de nans. No hi falta el Pare Noel que escala la paret carregant un sac de regals a l’esquena.

Dins de casa, la conversa, afortunadament, s’ha reprès. Sembla que ha tornat la tranquil·litat, que s’han deixat de banda els dubtes i les discrepàncies. Tots quatre parlen per torns, gesticulen, riuen. Els dos joves, de tant en tant, intercanvien alguna carícia furtiva; els adults, somriures de complicitat. Es buiden les dues capses de neules. Desapareixen els torrons de la safata. La dona escura la segona ampolla de cava —ella és la que més n’ha begut— i l’home va a la cuina a buscar-ne una altra. Són confits això que hi ha dins del bol que la dona va passant perquè tots n’agafin? L’home ha encès la pipa i un fil sinuós de fum s’eleva cap al sostre. No costa imaginar l’olor reconfortant de tabac omplint la sala.

Què ens hi falta, en aquesta escena? Potser una bona llar de foc amb altes flames i troncs crepitant que il·lumini la família amb el seu fulgor inestable. Si tinguéssim poders, els en proporcionaríem una de seguida. I, al costat, un cabàs ple de llenya. I a la lleixa de la xemeneia un calendari d’advent i, ben arrenglerades, tot de postals de Nadal que els han enviat la família i els amics. També hi podria haver, en un racó de la sala, un piano de cua. Per què no? L’home s’asseuria a la banqueta i, amb la pipa entre els llavis, començaria a cantussejar una tonada que agafaria volada quan els altres tres s’hi afegissin. La cançó se sentiria fins i tot des del jardí on ens hem quedat observant l’estampa i on comencen a caure les primeres gotes de pluja.

L’home s’acosta a la porta vidriera i mira l’exterior amb preocupació. Deu haver anunciat que plou, perquè veiem que en Blai i l’Elena s’aixequen tot d’una. Amb la parsimònia que obliga la cortesia social, el grup surt de la sala i es desplaça al rebedor. Els joves es posen abrics, guants i bufandes. Són previsors i han portat un paraigua. Hi ha una coreografia d’abraçades i petons abans que tots quatre desapareguin de la nostra vista.

Els joves se’n van. Adeu, Blai. Adeu, Elena.

La dona torna a entrar a la casa.

L’home s’ha quedat al tros de jardí de l’entrada.

Nadales

L’Elena i en Blai han sortit al carrer. Plovisqueja. Caminen de bracet, el paraigua encara plegat. Els acompanyen les nadales que l’ajuntament imposa a tots els ciutadans per aquestes dates: veus infantils que canten a l’uníson acompanyades de cascavells i panderetes.

—Simpàtics els teus pares —diu la noia.

—Sí, eren bona gent. M’ha agradat que els hagis conegut.

—I eren així? Els han copiat bé?

—Els han clavat, tia. La mare sempre efusiva, apassionada. I patidora. El pare, un bon home, procurava evitar les polèmiques, no volia conflictes. Tal com els has vist.

—Guai.

—Encara que hi ha hagut alguna cagada.

—El cava.

—I el cafè. Ja saps que jo sempre el prenc sense sucre. M’estranya que a Reawake Now s’hagin equivocat.

—Ja van dir que podia passar. En diuen «discrepàncies».

—Discrepàncies, sí.

—Potser l’any que ve podem tornar a veure’ls.

—Sí. No. No ho sé.

—No t’agradaria?

—No ho sé. Sí que ens ho hem passat guai avui, sí.

—I doncs?

—És que val pasta, tia.

—Ja. No és barat, no.

—I he d’estalviar pel màster.

—Sí. Esclar.

—A més, quina necessitat hi ha de «fer present el passat», com diu l’anunci? En realitat a mi m’està bé que el passat sigui passat. Ja ho he dit mentre dinàvem i n’estic convençut.

—T’entenc. Però no els trobes a faltar?

—Molt, tia. Moltíssim. Però no ho sé. No és millor deixar que els difunts descansin en pau? Conservo els records, la memòria. No necessito còpies, per molt perfectes que siguin. El passat és passat.

—Estic tope d’acord amb tu.

El cel s’enfosqueix. Ara plou amb més intensitat i en Blai desplega el paraigua. Caminen molt abraçats, aixoplugats per un mateix paraigua, cap a un mateix destí, cap a un futur ple d’il·lusions però també incert, o més aviat ple d’incerteses però també il·lusionant, o no, caminen cap a una mateixa felicitat, junts, units per l’amor, per l’amor que els uneix, que els ha unit, per l’amor que els fa caminar endavant, desafiant les inclemències del temps, no, més aviat caminen al ritme de les nadales, al ritme dels cascavells i les panderetes, sí, això, i caminen endavant, endavant cap a un mateix horitzó, o no, cap a un mateix demà, cap a un demà incert i il·lusionant, caminant un mateix camí, destinats a un mateix destí, il·lusionats per una mateixa il·lusió, un mateix amor, un mateix cel, unes mateixes nadales, un mateix paraigua, un mateix mateix, què sé jo.

No. Això no és el que passa.

Tió

Això és el que passa.

L’home s’ha quedat al tros de jardí de l’entrada i ha vist els dos joves marxar carrer enllà. Fugen abans que la dotzena campanada trenqui l’encanteri, ha pensat, abans que les seves presències s’esvaeixin per sempre. I no ho ha pogut evitar: s’ha imaginat la conversa. Se l’ha inventat tan bé com ha sabut, perquè ell desconeix com parlen els joves d’ara (diuen guai, diuen tia, diuen tope d’acord?). I d’aquesta manera ha trobat un final bonic per a la història. Un final que s’hauria arrodonit poc després, quan ell i la seva dona es desmaterialitzessin. Plop. I així es restauraria la llei natural que mai hauria d’incomplir-se: que siguin els fills els que plorin els pares.

Davant la porta hi ha el tradicional tió, abrigat amb una petita manta de quadres i tocat d’una barretina damunt la cara somrient que li han pintat. Qui sap si a l’home li vindria de gust donar-li unes bones bastonades, però ell es limita a picar-hi suaument la cassoleta de la pipa. Fins l’any que ve, Blai.