Maria Canelles
Maria Canelles Trabal (Barcelona, 1988) Vinculada des de sempre al món de la cultura, i en concret a la literatura i les arts visuals, però també al teatre, es dedica a la gestió cultural. Des del desembre del 2021 co-dirigeix el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, un espai centrat en la poesia experimental i en projectes a mig camí entre les arts visuals i les arts en viu. Va estudiar Humanitats i Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. També un màster en Estudis Teatrals. El 2016 va signar, conjuntament amb Adrià Aubert, la dramatúrgia de la novel·la de Pere Calders Ronda naval sota la boira, que va ser nominada als Premis de la Crítica per a l’adaptació. Alguns textos seus han aparegut en antologies de narrativa (Grand Hotel, 2022) i en lectures dramatitzades col·lectives (Estar bé, lectura dirigida per Glòria Balañà a la Sala Beckett, 2017). El setembre de 2022 va publicar la seva primera novel·la, Contra la nostàlgia, a Angle Editorial (durant el gener del 2023 se’n publica la segona edició i durant el 2025 hi ha prevista una traducció a una editorial mexicana). Aquesta novel·la ha estat destacada com un dels deu llibres de narrativa catalana susceptibles de guanyar el Premi Finestres de narrativa catalana del 2023-24.
Tríptic
1
Obsolescència programada
Una màquina, quan arriba a la seva última etapa útil, explota en milers de pols d’estrelles. La llum que resulta d’aquesta descàrrega és encegadora. Per això, maquinalment i seguint la norma, quan els artefactes són vells es desplacen als límits urbans per explotar en solitud. Un dels passatemps predilectes dels habitants de la ciutat és enfilar-se a alguns dels seus turons durant el capvespre per veure el reflex de la llum de les màquines que moren. Moltes parelles aprofiten l’espectacle de penombra per comprometre’s en matrimoni i, segons el ritus, establir la data prevista de la separació.
2
Distància de seguretat
La criança, fins als tres anys, és compartida. Les mares i els infants conviuen en edificis apartats envoltats de jardí i bosc. Hi ha sales d’alletament i de descoberta. Les més veteranes ajuden les primerenques i tot es fa en comunitat. Les màquines s’encarreguen de la neteja, el manteniment i del menjar i així les mares i els fills no cal que facin res. Només estar.
Com que el dia que l’infant compleixi tres anys l’Estat s’encarregarà de la seva educació integral, a partir dels pocs mesos de vida del nadó s’imposa el ritus de la Distància de Seguretat: la mare s’ha d’absentar cada dia una estona perquè s’adaptin a viure un sense l’altra. El temps que passen separats es va augmentant a diari. És per això que els edificis de criança estan aïllats: les mares es queden rondant-lo durant l’estona de separació, plorant sense consol possible, i el soroll que fan és eixordador.
3
Festa final
Tot va començar per un tema d’espai: com que no hi havia més lloc es va substituir el ritus de la sepultura pel de la incineració. Al principi només s’utilitzaven els crematoris oficials de cada ajuntament, però poc a poc allò que semblava un acte útil i higiènic va anar agafant renom i certa competitivitat. Avui en dia, quan mor algú, és cremat en una pira pública i s’inverteixen tots els seus béns en un espectacle pirotècnic. L’Estat ho utilitza pel seu relat democratitzador, ja que l’herència és literalment incendiada, però la veritat és que no hi ha una mostra més clara de la societat de castes en l’espectacularitat dels focs finals. Hi ha qui ho veu, també, com una evidència més de l’eterna pugna entre humans i màquines per veure qui emet més llum en morir. De tota manera, no deixa de ser un intent trist i desesperat per atreure mirades, ni que sigui explotant, un cop morts.
Fotografia de l’autora: Sandra Calvo