Maria Campillo

Maria Campillo és professora jubilada del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Ha dedicat estudis a la història cultural i literària, especialment dels períodes i autors dels anys vint i trenta, de la postguerra i de l’exili del 1939. Les seves publicacions s’han centrat en els gèneres de la narrativa (novel·la, conte i prosa no ficcional), dels quals n’ha editat diverses antologies prologades. Ha estat redactora en les dues grans Històries de la Literatura Catalana (1988-2021). Entre les escriptores, s’ha ocupat de Maria Teresa Vernet i, molt especialment, de Mercè Rodoreda. L’any 2022 va fer una primera incursió literària amb El balneari. Memòria d’una educació sentimental.

Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) fou poeta, narradora, prosista, traductora i musicòloga, i el seu procés creatiu es va veure estroncat per la Guerra Civil., Al 1924 comença a publicar, primer a la revista Art Novell, i al 1926 surt la seva primera novel·la, Maria Dolors. Després vindran les novel·les Amor silenciosa (1927), Eulàlia (1928), El camí reprès (1930), Presó oberta (1931), Final i preludi (1933), Les algues roges (1934), Elisenda (1935), els reculls de poemes Poemes (1929) i Poemes II (1931), i el recull de contes El perill (1930). A Estampes de París (1937) explica la seva estada a la capital francesa. Va traduir sobretot llibres d’assaig (Huxley, Greene, Fromm…), però també narrativa com ara Retrat de l’artista adolescent de James Joyce (1967). Al 1936, és la primera dona a guanyar el premi Crexells de novel·la, amb Les algues roges, i després passarà a formar part del jurat.

Durant el franquisme, interromp la seva activitat literària, i es nega a reeditar la seva obra sota la dictadura. Això fa que la seva obra caigui en un oblit progressiu. Al 1956, després de molts anys de silenci, veu la llum el volum col·lectiu Nit d’argent i altres narracions a l’Editorial Arimany, que encapçala el seu relat «Nit d’argent». I a partir del 1963 publica diversos contes a revistes com ara Tele-Estel.

Després de la seva mort, al 1974, hi ha hagut diverses recuperacions de la seva obra: al 1986 per part de LaSal, Edicions de les Dones, que reediten Les algues roges amb pròleg de Maria Campillo, i la seva traducció de Contrapunt de Huxley; al 2007, l’editorial Horsori reedita Les algues roges i l’Institut Català de les Dones li dedica una exposició itinerant, i al 2009 Cossetània reedita El camí reprès amb pròleg de Neus Real. L’any passat, Cossetània publicà El perill i altres relats amb edició i pròleg de M. Àngels Cabré, i el PEN Català en col·laboració amb Godall Edicions publiquen l’àlbum Maria Teresa Vernet, novel·lista d’èxit abans de la guerra (coordinat per M. Àngels Cabré i Neus Real) coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort.

Un text desconegut de Maria Teresa Vernet,
radiat durant la guerra del 1936

Maria Teresa Vernet, narradora, poeta i traductora (la primera dona a guanyar el Premi Crexells, amb la novel·la Les algues roges), havia estat molt llegida abans de la guerra. Durant el conflicte armat, i com va passar amb alguns dels escriptors lleials a la República i a la Generalitat, si bé no destacà en els primers rengles del combat literari antifeixista (com destacaren, entre les dones, Anna Murià, Mercè Rodoreda o Carme Monturiol), tampoc no va desaparèixer del panorama cultural del moment. Entre d’altres coses, Vernet va col·laborar en les emissions radiades de l’Agrupació d’Escriptors Catalans.

La literatura radiada fa de mal conservar; habitualment s’escrivia, però es tracta d’un material molt fungible (fulls mecanografiats en format solt), i si no era publicada a la premsa paral·lelament (o l’autor guardava còpia en paper carbó) sovint es perdia. Així que només he pogut reconstruir parcialment aquestes emissions, sobretot a partir dels textos radiats el desembre del 1938, requisats el 1939 per les tropes d’ocupació i que es van conservar a l’Arxiu de Salamanca. Vernet va contribuir a les al·locucions radiades dels escriptors (sempre són textos inèdits) amb lectures de poesia i de narrativa, com va contribuir-hi Mercè Rodoreda, de qui vaig recuperar i publicar, el 1994, el meravellós text «Jardins», força difòs (encara que apareix sistemàticament sense els crèdits).

El conte que publiquem va ser radiat el dia 9 de desembre del 1938. Es titula «Un dia de vaga», però no s’inscriu en el gènere del «conte social» o «revolucionari» que el moment històric, la situació i el format radiofònic afavorien, sinó que constitueix un cant a la llibertat personal, a la «descoberta» de paisatges i indrets nous —o mirats com si fossin nous— que el seu protagonista, un noiet treballador (repartidor de botiga), té l’oportunitat de conèixer gràcies a una vaga general aparentment indeterminada, però amb prou pistes per remetre-la al context del 6 d’octubre del 1934. Ara bé, l’aventura individual preval sobre un context que, en realitat, és només el pretext per a un episodi de formació i d’aprenentatge. Avançant-se al Gabriel Ferrater d’«In memoriam», el nucli del conte afavoreix la idea que els nois i els adolescents treuen revelacions valuoses i un profit inesperat dels conflictes del món «dels grans». La vaga, si més no de momento, ha servit a algú. El noi del carretó —que acaba jugant a la pilota en el centre mateix del «seu» barri— ha guanyat coneixement del món, autoestima, i la infantesa que li ha estat robada. D’alguna manera, ell ha estat el primer, potser l’únic, a «guanyar» la vaga.

Maria Campillo

9 desembre 1938 [Mecanografiat, amb alguna correcció a llapis]

Un dia de vaga

—Demà hi ha vaga, anirem al cine  —digué Margarida, la dels cabells de color de panotxa.

—Potser tampoc no hi haurà cine… —arriscà Pepet.

—Lluç! —va respondre la mare d’ella—. Justament quan hi ha vaga és quan fan dinerons, i vols que tanquin?

 Però l’endemà la vaga fou tan absoluta que els cinemes tancaren. I Pepet, sense haver d’anar a la tenda, ni al cinema a acompanyar els enamorats, va trobar-se lliure. Lliure! Margarida i la mare havien d’anar a casa el promès, i Pepet, el nebot pobre, els feia nosa com gairebé sempre.

—Si vols sortir una estona, vés. Però a les set a casa, i posaràs l’olla al foc.

Pepet restà sol al pis, amb el cap giravoltant-li d’alegria. Estirà de sota el catre el seu bagul pelat a les cantoneres, l’obrí i regirà per treure’n uns pantalons i una jaqueta, descolorits, que li venien curts i estrets, i lluentejaven arreu.

«Aquest xicot, s’enfila com una carbassera! Cada setmana necessitaria un vestit nou», rondinava la tia. Però un cop vestit, ben raspallat, els cabells rossencs allisats amb aigua i el mocador virolat penjant de la butxaca sobre el cor, trobà que arribava a fer goig.

—Aviat em podré afaitar —va dir-se— si pogués comprar-me alguna cigarreta!

Caminant, carrers enllà, saltant entre els sots plens d’aigua per no enllotar-se les úniques sabates que tenia, ja s’hi sentia, un home. El deixaven sortir sol. No podia anar enlloc, i tot tancat i amb la butxaca buida, tant li feia. Però tota la ciutat era seva, tota. Per fi la seguiria sol, i vestit com un senyor, no amb la ridícula brusa i estirant el carretó de les verdures, com als matins quan tornava del Born.

Deixats enrere els carrers menuts i fangosos, entrà a les grans vies asfaltades i lluentes en el sol de la tarda. Calçades enllà, no hi havia res —ni taxis, ni autòmnibus, ni tramvies— res, només l’ombra dels arbres encara verdejants, una mena d’ombra més neta, més retallada i més viva que mai, una ombra que de tan bonica semblava claror, es fonia amb la claror que el vent escombrava a ratxades sobre l’asfalt blau, ros de sol. El vent d’octubre, que semblava dur olors de boscos vermells i gust de bolets sota la pinassa, s’enduia el noi passeig avall.

—Cloc, cloc, cloc…

Semblaven esclops, les seves sabates. Ressonaven tant en la buidor dels carrers amples… No es veia una ànima. La gent s’havia esverat amb els trets del matí i s’estaven a casa escoltant la ràdio i bevent cervesa. I al mig de la via, Pepet era l’amo del món.

Quin cel, blau clar i fred, un cel d’hivern ja gairebé! Quina alegria de sol a les façanes desertes de les cases, quin rodar de coloms, en trenes d’argent al cel amplísssim! Pepet no reconeixia la ciutat. Ell només la coneixia en la febre del treball, només sabia que aquell passeig li era defès, a ell, el noi del carretó— només hi passaven senyors en aquell passeig, i turismes lluents, amb noies boniques a dalt; que ell passava per un carrer de la vora, estirant com un ruc fatigat, de cara a terra, els braços adolorits i l’esquena rompuda per l’esforç, i encara amb el pànic de sentir-se encalçat pels autobusos monstruosos, i avalotat pels carrers, i marejat per les complicacions dels senyals de trànsit, i atordit pel baf de benzina i les alenades de cavall suat i de fruita podrida en piles relliscoses… Ell no havia vist mai que els passeigs eren amples, que als balcons hi havia testos florits i gàbies daurades, i els arbres feien una corba de frondes acollidores i dolcíssimes, sota la glòria dels coloms…

El vent d’octubre se l’emportava avall, avall; i el vent no duia sorolls estridents de botzines, ni glopades de fum negre ofegós, dels autos; el vent duia olor de muntanya, frescors d’herba, de pins, i de núvols i de llum… El vent duia olors d’aquell jardí que ell no sabia, darrere el mur tan alt i que ara el perfum li revelava.

—Cloc, cloc, cloc…

—Tep, tep, tep…

Unes passes en contrapunt darrere seu; una parella que semblava també empesa pel vent. Però ella deia:

—Que és trista, la ciutat avui…

Trista? Mai no fou tan ampla ni tan alegre, pensava el noi. I com no veia ningú, i ni uns trist urbà per remei no el mirava, li semblava com si se li eixamplés més el món.

Les sabates patinen millor que les espardenyes… I ziz, zaz, pel mig de la calçada resplendent de sol, d’ací cap allà, i tornem-hi, patinava com un príncep. Saltà bancs; es va asseure als cadirals de vímet, s’arrapà i es gronxà com un simi a un pal de senyals— i avall, tornem a lliscar en ziga-zaga i xiulem a ple pulmó!

Va ajeure’s boca terrosa vora el brollador, però no va trobar-hi peixos. Escampà un vol de pardals que bequejaven al mig del camí tranquil·lament. I pensà que podia arribar-se a l’escullera. Mitja horeta més? Encara tenia temps.

I trencà pels carrers blaus d’ombra de la ciutat vella. I ací també li semblava ample tot; perquè no era el món desert com allí dalt: a les portes, les dones seien i garlaven, i les criatures es cridaven de balcó a balcó, i del cel que empal·lidia baixava una mena de silenci que feia ressonar més les veus, com les campanes dels pobles en els capvespres…

I al mig de la placeta, entre murs embrunits i tanques de solars, damunt les lloses franjades amb brins d’herba enrossida, i de cara al mur crestat de vidres resplendents encegadors, cridant i panteixant i botant i barallant-se, uns xicots jugaven al «saco».

Pepet s’oblidà de seguir avall. Amb les mans frisoses i seguint amb el cos el vol de la pilota, restà plantat vora els altres xavals. I quan un d’ells va donar-li una empenta i l’escridassà irat: «Animal! Si no jugues, no enredis!», ell es tragué amb un tremolí d’emoció la preciosa jaqueta, la llançà al munt que feien les dels altres companys, en un racó empolsegat, i va botre al mig de la colla, amb els braços alts, i amb els ulls resplendents d’alegre fúria:

—Meva, aquesta! Meva!

Archivo Histórico Nacional de Salamanca
Sección Político Social. Barcelona. Legajo 276/6, N. 1