Antoni Martí Monterde
Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968) és Professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Investigador Principal del Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu i director de la Col·lecció Figura a Edicions UB. Com a assagista ha publicat els llibres J. V. Foix o la solitud de l’escriptura (1998), Poética del Café (2007, 2021). És autor també de Un somni Europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (2011), El Far de Løndstrup. Assaig sobre la memòria moral els espais (2015), Joan Fuster. La paraula Assaig (2019) i París, Madrid, New-York: Les ciutats de lluny de Josep Pla (2019), L’home impacient (Diaris 1996-1998), (2019), Nosaltres, els europeus, Lleida: Pagès editors, 2022, Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020), Joseph Texte. Una història trista de la literatura comparada, (2023).Ha editat Joan Fuster. Figura d’assaig (2021), i Hem d’acostar-nos més a València de Josep Pla (2021). Els seus darrers llibres són El falso cosmopolitismo. 1927: Guillermo de Torre, Jorge Luis Borges y los Meridianos literarios del nacionalismo español, (2024), Capitals culturals. Entre pedres i literatura, (2024), Una autobiografía de la modernidad. Walter Benjamin, Marcel Proust y Ramón Gómez de la Serna (2024.
1957
A Vicent Olmos
Només entra-hi
la foscor.
Begonya Mezquita
Quants records que ens venen
quan ens lliurem a la feina
de treure els llibres de les muntanyes
de caixes en una mena d’explotació
a cel obert durant tot el dia
o, millor encara, la nit.
Walter Benjamin
Només entrar-hi, a la foscor, per la porta de fils de plàstic d’aquella llibreria de vell, va percebre aquella sentor, i amb pesantor va travessar amb la mirada la foscor d’humitat que omplia l’estança i que unes branques d’encens que cremaven en un plat miraven d’ocultar. Però era insuficient, gris (cigarreta) impossible. La roba s’impregnava somicant, d’aquella obscuritat quasi líquida, mentre començava per moments a fer-se difícil respirar sense sentir que els pulmons s’omplien de ferum, com si una tuberculosi finisecular els envaís, i a cada respiració sentia un petits soroll, com un xiulet ofegat que al seu pit es convertia en molsa.
El contacte dels dits amb els llibres que hi havia a les taules deixava als palpissos la sensació viscosa i indeleble de qui ha tocat aigua estantissa —«sólo florece el agua que está queda», com deia aquell vers d’Antonio Machado—, i que la seva empremta dactilar havia quedat gravada en una espècie de molsa, de verdum invisible a les cobertes, marques d’humitat al catàleg, però que en obrir els llibres mostrava les taques d’òxid i alguna tresquera de lepisma, aquells inofensius peixets de plata que tant fàstic li feien sempre que els trobava en obrir el llibre en què hi havien fet niu, deixava anar un crit d’espant i el llibre li queia de les mans. En ser descoberts, uns quants d’aquests àcars saltaven de la pàgina, queien al terra i corrien desesperats a ocultar-se sota els prestatges, buscant un altre llibre que devorar.
En alguna lleixa va retrobar algun llibre que feia anys, recordava haver abandonat allà mateix perquè no tenia prou diners per comprar-lo. Va reconèixer el llibreter al qual li havia preguntat el preu i va ser humiliat per la resposta; ara la seva posició havia millorat molt; ja no era aquell estudiant de lletres de la Universitat, sinó un catedràtics a punt de jubilar-se, i va tornar a preguntar-li el preu, abans de comprar-lo, com a venjança.
Ningú havia fet cap avís. A la ciutat no havia plogut gaire, però el riu que la travessa, que havia creat i nodrit la seva horta fins el punt que a la seva llera només arribava un fil d’aigua, un riu que feia riure, un rierol mandrós i gairebé sempre sec, que semblava més aviat una sèquia, va trasbalsar-se de manera imprevista. de manera imprevista, va augmentar de cabal. Explica Joan Fuster al seu Diari d’aquell any que en una visita a València que va fer Santiago Rusiñol, en mostrar-li el riu va exclamar: «De moment veig que tenen el local». Un espai marronós com un desert d’aquells que havien estat un mar desaparegut, dessecat, que anys després de la visita del gran paisatgista del modernisme, va començar a ser habitat: barraques, campaments de gitanos, famílies desnonades per la història de la postguerra; tot un calidoscopi de la misèria que una ciutat genera i no sap on posar s’hi havia acomodat.
Primer, va omplir-se el solc per on discorria la poca aigua habitual, ens uns instants va esborrar-lo i va emplenar, de sobte, tot el llit. A la impensada, l’aigua baixava d’ample a ample amb una força mai no vista, ni recordada, ni imaginada. La gent s’acostava a l’ampit amb curiositat, però quan l’aigua va començar a passar per sobre dels ponts va mudar el seu gest per la preocupació; instintiva passa enrere quan van ser esquitxats per algunes gotes, com una marea contra un dic en una llevantada, en veure que saltava pel sobre del Pont de Serrans i entrava a la ciutat per la seva porta, oberta de bat a bat; espantats, tothom abandonava el muret. Quan la riuada va emportar-se amb un soroll estrepitós, el Pont de Fusta, molts van córrer cap a l’Estacioneta del Trenet i van pujar als vagons trens que anaven cap a els pobles de l’interior. Al cap d’una estona els trens que anaven capa Bétera i Llíria solcaven els carrers inundats, tots els de la Saidia; com que eren de fusta, els vagons semblaven barques en travessar el carrer Sagunt, convertit en una riera inversa, que pujava en compte de baixar, era com passar un gual enmig de l’aigual a l’inrevés. Mentrestant, a l’altra banda, tot el centre de la ciutat ja estava negat, en tots els sentits, alguns morts, persones i animals, suraven per la llera fins embarrancar-se en les columnes dels ponts, com si intentessin salvar-se. Només se sentia el brogit de l’aigua dividint l’aire, aturant l’espai, i algun crit llunyà que semblava arribar d’alguna balconada de les plantes altes dels edificis.
El riu s’havia desbordat. Havia arrasat gairebé tot el centre de la ciutat; de fet, ben bé la ciutat sencera, perquè a l altra riba els pobles de Benimaclet, Benicalap i les masies de Marxalenes encara eren un altre mapa. Botigues de roba, de queviures, van perdre per la força de l’aigua les portes, i dels seus prestatges i mostradors va ser arrencat tot el gènere disponible. De les llibreries havien sortit surant centenars de llibres que acabaven enfonsant-se pel pes de l’aigua que amarava les seves pàgines.
Quan va agafar aquell volum de la lleixa, va sentir una tremolor especial a les mans. Era molt feixuc, tot i no ser gaire gros. Les cobertes de cartoné estaven unflades i havien perdut la seva forma; còncaves, convexes, ondulades, s’esqueixaven al tacte. En veure la coberta i llegir el títol va tancar els ulls. Hi havia, a sota del seu nom; i a la portada una dedicatòria a un amic seu que havia mort l’any aquell mateix any.