Núria Pellicer

Núria Pellicer (Vilafranca del Penedès, 1978) estudià Ciències Empresarials i treballà com partner de Finances a Amsterdam fins que va ser rescatada del món corporatiu pel primer dels seus quatre fills i va poder dedicar-se a les seves grans passions: escriure i fer de mare. Ha estudiat Escriptura Creativa a l’Ateneu Barcelonès, a l’escola d’arts de Princeton, Nova Jersey, on resideix actualment, i acaba de finalitzar un Màster d’Escriptura Creativa de la Universitat de Salamanca.

Cumulonimbus (impromptu)

Ningú va parar atenció a la resta de cossos escampats sobre el paviment ni als que, amb l’impacte, s’havien estimbat per les escales però encara aconseguien balbucejar algun gemec d’auxili. La urgència i el neguit es concentraven com una aura protectora tardana sobre aquell farcell fumejant que els paramèdics intentaven carregar cap a l’ambulància, com si hi hagués alguna cosa a fer.

El mateix dia en què es va anunciar la sobtada defunció del president electe, dins els petits coàguls de seguidors fervents on feia temps es jugava amb paraules com pastor i missatger arreu es van promoure altres termes com ara messies, màrtir i fins i tot Resurrecció. Mots que es van propagar a la velocitat de la llum i aviat es mastegaven junt amb l’odi, la ràbia i la convicció que algú, definitivament, havia tingut alguna cosa a veure amb el formidable llamp que, sense previsió meteorològica versemblant, havia anat a petar just al centre de la façana oest del Capitoli durant el discurs inaugural.

Dins la seu del partit verd les mirades es buscaven per dotar de realitat el que acabaven de presenciar, ulls esbatanats per l’estupefacció, la incredulitat i, si un s’hi fixava molt bé, potser fins i tot un bri de responsabilitat. Es va condonar més d’una rialla, per ser una reacció involuntària del mateix ensurt, i aviat es convocà un comitè d’emergència per anticipar les conseqüències dels esdeveniments.

La seu regional del Centre de Predicció Mediambiental va donar la culpa al director del Servei Meteorològic Nacional, i aquest en va responsabilitzar la desastrosa organització de l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica, des d’on es va denunciar la falta de recursos que els arribaven del Departament de Comerç. Quan la secretària d’aquest últim organisme va picar a la porta del president sortint, la seva excel·lència va respondre que el deixessin en pau, que ell ja tenia un peu a fora.

Així l’odi dels feligresos orfes va anar pivotant fins aterrar (perquè a algun lloc havia d’anar a parar) a la candidata de l’oposició vençuda.

Tement les turbes enfurismades, la candidata va reunir un grup de meteoròlegs i físics de renom i els va instar a trobar una explicació plausible al fenomen del llamp. Després d’hores i hores d’impaciència i conjectures que no arribaven enlloc, un dels científics va sol·licitar una audiència privada. Malgrat la pressió del temps, la candidata va accedir.

Quan el Dr. Marshall es va presentar com a meteoròleg i filòsof, la dona va suavitzar l’expressió.

—T’escolto —el va convidar.

El Dr. Marshall tenia una teoria, va dir, un pèl peculiar. Havia estat observant i comparant fenòmens semblants i arribat a la conclusió que allò que havia provocat la improbable descàrrega elèctrica havia estat un ascens tèrmic provinent de matèria orgànica. Va explicar que l’energia negativa originada pels cossos de milions de persones fèrriament concentrades en un sol objectiu físic havia format un núvol megaelèctric fortuït capaç de produir in situ un únic i poderós llamp.

La candidata va aixecar una cella, i després d’un breu silenci va esclatar a riure. Aleshores s’ho va repensar.

—A veure, m’estàs dient que és la ira del poble el que ha socarrimat al meu contrincant? Però, aleshores… —va riure de nou, entre la curiositat i la vergonya—, deixa’m un temps per pair això —demanà.

Tanmateix, una llambregada ràpida al finestral a peu de carrer li va recordar que precisament era de temps d’on anaven coixos. A la plaça de la seu verda es començava a concentrar una multitud. Primer havien estat els partidaris dels verds, potser demanant la repetició de les eleccions, però cada cop es veien més banderes grogues onejant furiosament, homes amb roba de camuflatge i cinturons tàctics i fins i tot alguns amb vestimentes xamàniques de pells d’animal i banyes que, des de feia uns anys, s’havien popularitzat dins els grups extremistes grocs. La candidata va dirigir al Dr. Marshall una mirada tensa, aleshores va irrompre a la sala el president sortint:

—Ehem… Betty, em sembla que el poble et reclama —i va afegir—: Jo ja no crec que tingui res a veure amb tot això. —I amb una reverència va desertar la cambra.

La candidata va fer rodar els ulls i tot seguit es dirigí estoicament al finestral, fent cas omís del Dr. Marshall, que amb cara de súplica li assenyalava, sobre els caps de la multitud, una matèria vaporosa que anava prenent forma de cumulonimbus.

—Cap de trons —va remugar ella amb un somriure mentre obria la portalada.

Pel qui ho va veure, perquè tot això va tenir lloc en mil·lèsimes de segon, un llamp impetuós va emergir de la massa grisa dirigit de dret cap a la candidata just en el moment en què el personatge de les banyes de cérvol se li llançava a sobre en un intent d’atacar-la amb un ganivet de combat, i, com se sap que els llamps prefereixen les coses altes i punxegudes, l’esquerda elèctrica va descarregar tota la seva fúria contra la cornamenta del xaman, mentre Betty era arrossegada cap a dins pels oportuníssims braços del Dr. Marshall.

Tot i haver fet pública l’explicació dels incidents, encara van caldre set o vuit sacrificis perquè, sobretot els grocs, assimilessin el que estava passant. No vull dir que acceptessin (ni de lluny) l’explicació científica, però almenys van copsar la relació causa i efecte.

El cas és que va arribar un moment en què ningú, ni armat amb parallamps (perquè això també ho havien intentat sense salvar lesions greus) ni a través de pantalles retransmetent des d’un búnquer (d’alguna manera la còlera elèctrica va anar afinant punteria i trobant noves vies), ningú, va gosar agafar les regnes de la nació.

Dins el Congrés es van produir nombroses dimissions i baixes laborals per un ampli ventall d’excuses poc o més creïbles. Els que van quedar, se cedien mútuament la paraula i, més que parlar, escoltaven. Per primera vegada semblava que el lema comú era “vostè primer”.

El poble no va deixar de fer-se sentir però, en lloc de fer-ho en massa, la gent es reunia en pacífics grups als cafès o als parcs, i debatien amb molt de respecte quina seria la millor manera de procedir que fos acceptable per tothom. Hi va haver més d’un batibull i baralla, però varen ser sobretots fets aïllats perquè sempre hi havia algú que assenyalava cap al cel i posava seny. Els ciutadans van decidir anomenar un involuntari per representar cada regió al congrés, és a dir, van triar aquell que menys ganes de poder tenia. Dins l’òrgan judicial els càstigs van començar a mutar en incentius, i quan no hi havia més remei que penalitzar, s’oferien mil disculpes.

Pel que fa al fenomen meteorològic en si mateix, el Dr. Marshall va escriure una teoria anomenada Deus: La voluntat col·lectiva autoreguladora insistint, això sí, que era una mera opinió. D’altres van optar per atribuir-lo a les divinitats en qualsevol de les seves variants i també hi hagué considerables visions apocalíptiques. Però, en qualsevol cas, ningú va gosar imposar el seu pensament.

I va ser més o menys en aquella fase quan un nombre creixent de testimonis va donar fe de l’experiència d’un fenomen molt més subtil: unes misterioses pessigolles al pit que sovint van descriure com aquelles que deslliguen els raigs de sol quan la terra encara és humida de la tempesta.