Carme Guasch

Carme Guasch (Figueres, 1928 – Badalona, 1998) va ser una autora de poemes i narracions que va aterrar amb força al panorama literari del país després de dedicar-se molts anys a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes. Com a poeta, va publicar Vint-i-cinc sonets i un dia (1978), Amat i Amic (1985), Pràctica de vida (1993) i Interiors (1997). El 2005 es va publicar pòstumament la seva Poesia completa, amb poemes inèdits fins llavors. Com a prosista, és autora de la celebrada novel·la Trena de cendra (1984) i dels reculls de contes El llit isabelí (1994) i Situacions insulars (1989), obra que va merèixer el Premi Víctor Català —l’actual Premi Mercè Rodoreda— i que Cap de Brot reedita aquest 2025 per descobrir la força literària d’aquesta veu narrativa al lector d’avui.

El germà

El llarg passadís es trobava en una penombra lúgubre. De tant en tant, hi arribaven sorolls apagats: l’ascensor, el rodolar d’una llitera, un timbre llunyà, que deixaven dintre el pit un ressò de llibertat perduda. Començava de caure la nit i, pels finestrals, alts, inabastables, entrava la darrera claror del dia, d’un color esvaït de palla bruta.

En Jesús fumava en silenci, fent caure amb la punta del dit petit la cendra de la cigarreta sobre les rajoles gastades de quadres blancs i negres.

—T’agraeixo molt que hagis vingut, Rafel: no m’agraden aquests tràngols, t’ho confesso. En realitat, els hospitals em cauen a sobre —sospirà, alçant els ulls al sostre llunyà, com mirant més enllà encara—; però, ara…

No acabà la frase, com si tot d’una li haguessin marxat les ganes de continuar parlant, o com si no sabés ben bé com prosseguir. Se sentia, insistent, un telèfon.

—La Neus no m’ha donat més que maldecaps… Sí, sí; per què no ho he de dir?; maldecaps tota la vida. No intentis contradir-me: tu mateix n’has estat testimoni moltes vegades. Poca salut, d’ençà que la vaig conèixer; de fet —el fum, xuclat voraçment, va fer-lo ennuegar una mica—, de fet, no havia d’haver-m’hi casat.

—…

—Sí, ja ho sé, que ningú no m’hi obligava: tens raó. Què vols fer-hi?; són coses de joventut, quan no es pensa res. Una dona que feia goig, les vacances, l’engrescament… Una badada.

Maquinalment, es mirà el rellotge. Eren gairebé les set i al carrer ja devia ser fosc. N’arribava la bonior d’autobusos i els crits de mainada que havia sortit de l’escola. En Jesús s’ho imaginà un moment amb els ulls somiadors.

—Ni fills, no m’ha donat. I que consti que jo no hi tinc cap culpa, eh? Vam anar als millors metges, ens van mirar a tots dos, encara que jo ja estava ben segur de mi mateix —la rialleta de cantó tenia un aire de petulància indecent—. Tots van coincidir en la causa: psicològica. La Neus podia ser mare. Podia ser-ne. Això deien. Però no en va ser.

—…

—Sí, és cert: d’altres s’hi troben; però a mi em va fotre, què vols que et digui. Un es casa per tenir fills, per formar una família i tot això. La dona, sola, a la llarga, et fastigueja. Un cop passada pel llit… Perdona, potser no hauria de dir-te aquestes coses.

—…

—I no et creguis: pel llit, poc que la hi vaig passar. La Neus no servia per a casada. Sempre tenia son, o migranya; quan jo la buscava, sempre trobava excuses. Hi havia dies que jo mateix ho deixava córrer; però, cony, hi ha ocasions en què un no es pot aguantar: era el seu home, oi? Aleshores, ella hi accedia, però tan passiva, tan… llunyana: era com fer-ho tot sol. De vegades, quan ens separàvem, la sentia plorar. «I ara, què tens?», li deia. No em responia. Es girava de cara a la paret, i jo em quedava mirant el sostre, amb un mal gust a la boca. No l’entenia; no sé què cony pensava.

La cigarreta s’havia consumit de la darrera gran xuclada i en Jesús l’esclafà amb el peu, gairebé amb ràbia. Tots dos homes es quedaren una estona en silenci, contemplant-la. Els llums de l’hospital eren d’un blanc blavís, asèptic. Les faccions, sota aquella claror ambigua, semblaven estirar-se, empal·lidides.

—Ha estat una sort que tu fossis aquí, ara; ella t’aprecia molt. Aquests darrers temps han estat molt fotuts, molt. Hi ha hagut nits terribles: un ai constant. I jo no soc bo per a aquestes coses, t’ho repeteixo. Fotia el camp quan la sentia; no podia suportar-ho.

En Jesús s’alçà de sobte del sofà on tantes persones havien entretingut una espera tan llarga i feixuga com la seva. Començà a caminar amunt i avall del passadís, a grans passes, amb les mans a les butxaques, mirant obstinadament el terra, com si volgués descobrir-hi la raó del seu malestar. Tot d’una, s’aturà davant d’en Rafel.

—Per què et vas fer caputxí, tu? Sempre m’ho he preguntat.

—…

—De vegades, penso que tens raó; però quan era més jove… M’agradava viure: les dones, el joc, beure, ballar. Quan ens ho vas dir, als pares i a mi, em va semblar un disbarat! Ara crec que has fet prou bé: t’has estalviat moltes coses, tu. Vius tranquil, tu.

En Jesús reprengué la marxa, tot monologant, com si estigués sol o com si no esperés cap resposta.

—Jo, en canvi, vaig espifiar-la; què hi vols fer? Potser no m’havia d’haver casat mai. Dones, rai! Però, ja t’ho he dit: jo volia tenir fills. El negoci vol una continuïtat. M’hauria agradat de tenir un vailet i dir-li: «Apa, noi; ara tu, que jo ja estic cansat». I veure com augmentaven les comandes, i com aixecava una altra fàbrica i com creixia l’actiu… En canvi, a la Neus mai no li he sentit una paraula d’encoratjament. Jo plegava tard, arribava cansat, necessitava una dona alegre; i ella sempre aferrada al piano, amb aquells ulls tristos que no sé què volien…

—…

—De fet, tens raó; jo no m’he interessat mai per la música. I ella, no sé per què, de mica en mica també se’n va cansar. Un dia em vaig adonar que havia fet pujar el piano a les golfes; però no me’n va dir res. Tampoc no vaig preguntar-li-ho. En realitat, gairebé no sabíem de què parlar…

Assegut de nou a l’altra punta del sofà, tragué el paquet de ducados i encengué una altra cigarreta. Els dits li tremolaven un xic, gairebé imperceptiblement. Tenia les mans suades i el coll de la camisa l’enfarfegava.

—Fa calor, aquí. Fan anar la calefacció massa forta…

Hi hagué una altra estona de silenci. Els dos homes romanien absorts, com mirant-se tots dos cap a dins. S’obrí una porta i alçaren el cap gairebé al mateix temps. Passà una infermera carregada de roba neta. En Jesús tornà a mirar-se el rellotge.

—Ja fa dues hores llargues.

—…

—Sí, ja ho sé, que són operacions laborioses… L’altra vegada va ser igual. Ja en tinc experiència. I la cosa més difícil va venir després, quan vam tornar a casa. Ella estava sempre deprimida. Es mirava al mirall, quan pensava que jo no la veia: no se’n sabia avenir. Jo tampoc m’acostumava a veure la llarga cicatriu al lloc on havia tingut el pit —i mogué el cap, com si volgués espantar una imatge enutjosa—. Va ser dur, molt dur.

—…

—D’acord, potser tens raó: una mica de delicadesa, potser sí que m’ha faltat; una mica de mà esquerra, vaja… Però, i a mi? Qui em comprenia, a mi? Vaig estimar-me més tocar el dos: el viatge als Estats Units i tot allò. Vaig donar l’excusa de les importacions. En realitat, allò que jo volia era fotre el camp, tu; ja no podia més. Encara era jove, cony; volia viure, viure! Em sembla que també hi tenia el dret. I no em vinguis amb sermons, ara, tu.

—…

—Ella no em va preguntar mai res… En el fons, vols dir que no li era igual, si hi havia altres dones o no?

En Jesús alçà el cap interrogant, gairebé esperant una resposta negativa. Però el silenci, de nou, s’instal·là entre els dos homes, com una barrera. Un rellotge, en algun lloc, tocà les vuit.

—Va ser quan tu vas tornar de la Xina, te’n recordes? Us passàveu les tardes escoltant música; tu sempre has tingut tanta paciència… No, si no t’ho retrec pas: cada u és com és. Jo soc actiu, nerviós, ja ho saps: no puc parar quiet enlloc. I ella m’irritava, em posava frenètic. La veritat és que me’n vaig anar més tranquil, sabent que tu et quedaves.

La temperatura, en aquell passadís silenciós, esdevingué pesada, xafogosa. En Jesús s’eixugà amb un mocador; sentí una punxada aguda al centre de l’estómac i, inconscientment, s’hi passà la mà amb insistència.

—Quan vaig tornar… vols creure que em feia il·lusió i tot de retrobar-la? La vaig notar més animada, com si també se li hagués fet massa llarga la meva absència. Fins i tot, per un moment…

Els records teixien un fris massa dens, massa complet. L’home clavà els ulls a les parets nues. Refusà les imatges amb energia.

—… però, no, no hi havia res a fer. Quan em va dir que estava embarassada, no m’ho podia creure: ja érem grans i, després de tants anys… Naturalment, va perdre’l. Des de l’avortament, ja no va ser ella: anèmia, depressió, el bony al pit… Ja ho saps prou. I ara, el final.

—…

—No, si no vull pas dir que no en surti; encara que, segons com estan les coses… El mateix metge m’ho ha dit: «Miri que ella no té ganes de viure; que això sí que no pot ser»; i jo, «què vol que li faci, pobre de mi? És cosa d’ella…». Per això vaig demanar-te que no tornessis encara a la missió: tinc el pressentiment que no durarà.

—…

—Has estat un germà per a la Neus, Rafel; la companyia que li feies i aquestes cures tan… Ja sé que hi esteu fets, vosaltres, els frares. Però, recony! Hi ha coses que, per més que un pensi que ho ha de fer…

—…

—És que jo ja no l’estimo, Rafel: et soc franc. És com una estranya per a mi. De vegades me la quedava mirant i pensava: «Qui cony és, aquesta que seu aquí, al meu costat; que no sé què pensa, ni què vol, ni a qui estima…». És fotut. N’estic fart: vet-ho aquí.

Algú s’acostava pel corredor i els dos homes es miraren, interrogants. Per la porta vidrada del fons s’endevinaven dues siluetes blanques que avançaven cap a ells. S’alçaren quasi al mateix temps. En Jesús guardà el mocador, ja rebregat, i llançà la darrera cigarreta. En Rafel clogué els punys i mirà endavant.

Se sentia un telèfon, lluny.

Avançament editorial per gentilesa de Cap de Brot edicions