Joan Todó
Joan Todó (La Sénia, 1977) és escriptor. Ha publicat poesia, recollida a La vista als dits (2021, Premi de la Crítica de poesia 2022), dos llibres de contes, A butxacades (2011) i Lladres (2016), un perfil biogràfic del pare Gregori Estrada, Respirar el segle (2017) i dues novel·les, L’horitzó primer (2013) i La verda és porta (2021, premi NoLlegiu de no ficció i premi Finestres de narrativa), a banda d’un relat llarg, «El final del món», inclòs dins La recerca del flamenc (2015) i una Guia sentimental del Delta de l’Ebre (2018). També ha traduït, entre altres coses, Els homes de la terra i el mar, de Sebastià Juan Arbó (2015) i un llibre de poemes de Mark Strand (Rufaga d’un, 2016), a banda de versionar Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (2015). Com a crític literari, ha col·laborat en revistes com Caràcters, Revista de Letras, Tropelías, L’Aiguadolç, Veus Baixes, La Lectora o L’Avenç, on té una secció fixa, «Llegir escrivint», a banda d’incrustar pròlegs i epílegs en llibres d’altri.
El meu pare
Quan tot va començar, jo no hi era. Havia trobat feina lluny de casa els pares i tot just els veia una vegada al mes, a banda de trucar-los cada cap de setmana. Les meves visites eren breus, atabalades. Al principi, ni m’hi vaig fixar, que el meu pare gairebé no es movia de la taula de la cuina. Tots dos feien vida allà, amb la televisió encesa; ell s’estava tot el dia canviant de canal i buscant pel·lícules antigues que després no mirava, mentre ella feia el dinar i el sopar. La casa, en certa manera, quedava lliure per a mi; passava una estona amb ells, anava a retrobar els amics, m’estava al meu quarto llegint o escoltant música.
Va ser la mare qui em va fer adonar que ell no anava a dormir al llit. De tota la vida que ella hi anava abans, i ell encara gruava una estona, cada vegada més llarga, abans de tancar la tele i anar a acompanyar-la. Doncs bé: a partir d’un cert moment, va deixar de fer-ho. No sé si ella li va dir alguna cosa, si hi va haver alguna discussió. Quan jo me’n vaig assabentar, ja era un costum establert, igual que el desordre del garatge o els geranis del balcó: el pare seia tot el dia i tota la nit a la taula de la cuina, sense aixecar-se per res més que per anar al lavabo, fent alguna capcinada allà mateix quan el vencia la son.
Ho vaig poder comprovar quan em van fer fora de la feina i vaig tornar a casa seva. No ens preocupava gaire, però; en el fons, quan ens vam adonar que no es movia d’allà va ser quan ja ho havíem assumit com un costum. Sí que va capficar-nos, en canvi, que menjava poc. Rebutjava la carn i insistia que amb una amanida ja faria. Hi tirava força sal, i després engolia gots d’aigua sense parar. Estava poc xerraire, en aquella època, però semblava feliç, sobretot quan encertava un canal on en fessin una de Clint Eastwood. Només la mare semblava preocupada. Jo ja tenia prou neguit a comprovar que se m’estava acabant l’atur.
Al cap d’un temps, em van contractar per treballar a un país estranger i vaig tornar a marxar. Ara no havia de veure’ls fins a l’estiu, tot i que vam rependre la rutina de trucar-nos un cop a la setmana. En aquell altre país hi vaig conèixer una dona, vam començar a sortir. Les trucades eren rutinàries: parlava sobretot amb la mare, no tant amb ell, que ho resolia tot amb monosíl·labs, com sempre. Res en aquelles converses, en el fons, no va preparar-me per al que havia de trobar a l’estiu, quan vaig aprofitar unes vacances per tornar a casa.
Ell seguia al mateix lloc, ni es va aixecar per rebre’m, però això ja m’ho esperava. Alguna cosa, però, havia canviat. Tenia la pell més fosca, més aspra. Seia a la cuina nu de cintura en amunt, amb els braços enganxats al cos de colze en amunt, tota l’esquena coberta d’un pèl espès, com una mena de molsa. Ja gairebé no parlava. No menjava res, però cada dia bevia més aigua. Va somriure en veure’m, però no es va moure, no va dir res. Ma mare duia el pes de la conversa. Va fer-me sortir de la cuina, però, com si busqués un lloc on parlar en confiança; vaig preguntar-li què passava. Ella semblava nerviosa, però alhora s’esforçava per mantenir una aparença de normalitat. Finalment va arrencar a plorar i va dir que m’ensenyaria una cosa; posant-se un dit sobre els llavis, em va fer tornar a la cuina.
En silenci, va assenyalar sota la cadira, mentre amb l’altra mà m’aturava. Però el pare ni s’havia girat; ens movíem darrere seu, sense que fes senyal d’adonar-se que érem a la cambra. Seguint la indicació que em feia ella, vaig poder veure que tenia els peus ferms damunt el terra, amb les cames una mica separades, com sempre. Però alguna cosa havia canviat. De primer vaig pensar que tenia unes sabatilles noves, més amples, però no vaig trigar a adonar-me que aquella matèria fosca que semblava fondre’s amb el terra no era ni de llana ni de roba: eren els seus peus, uns peus inflats, plens de nervis gruixuts que s’enfonsaven àvidament a les rajoles de la cuina.
No en vam parlar davant d’ell: aquells peus s’enfonsaven a terra, travessaven el sostre del pis de baix, on hi havia el garatge, i s’allargaven buscant la humitat de sota de la pica de la cuina. Ell es negava que el veiés un metge, va explicar-me la mare; deia i repetia que estava bé, que no li passava res. Però seguia engolint litres d’aigua, sense menjar res, immòbil en aquella cadira que semblava començar a fondre’s amb el seu pijama. La mare em va dir que, discretament, m’hi fixés: els pèls del pit i de l’esquena, els pèls dels braços, havien agafat lluïssors verdoses. La pell s’havia fet més fosca, més dura. S’està transformant, va dir.
Durant els dies que hi vaig ser, abans de tornar a l’altre país, vaig poder comprovar que, efectivament, l’home gairebé no parlava i que no s’aixecava de la taula ni per mal de morir. Anava bevent aigua, llepava alguna cullera amb sal. No deia res; si li feies algun comentari, responia amb un gruny cavernós. I amb un gruny cavernós va acomiadar-se de mi quan vaig marxar per passar uns dies amb la dona que havia conegut, abans de tornar a la feina.
Abans de l’última tornada, tot el que n’he sabut ha estat per les paraules de la mare, quan parlàvem per telèfon. Els peus, em deia, s’havien fos definitivament amb el terra, la pell s’havia endurit i es fonia amb la roba del pijama. Tot el pèl se li havia tornat verd; els cabells anaven creixent amb un vigor inaudit, però d’una manera estranya: era com si se separessin del cap. Semblava dormir la major part del dia. Ella m’ho explicava, al final, amb una mena de resignació, sense ni mirar d’explicar-s’ho. Tampoc volia avisar un metge; ell no se n’havia fiat mai, i ella tenia la sensació que no li ho hauria perdonat mai. Recordava l’última frase d’ell: estic bé, no patiu, estic bé. Després ja no va parlar més. Va deixar fins i tot de beure aigua, com si la tragués d’una altra banda. Va esdevenir absolutament immòbil. Tampoc no es queixava.
Ara, en tornar per vacances, acompanyat per la Cynthia, amb qui ja vivim junts i estem pensant a tenir criatures, quan la mare, després de rebre’ns, tota sola, ha obert la porta de la cuina perquè saludéssim el meu pare, ens hi hem trobat un frondós ullastre.
Avançament editorial per gentilesa de LaBreu Edicions