Rafel Casas

Rafel Casas Garrosset (Palamós, 1970) és dissenyador gràfic i escriptor. Fundador i actual director de Lluny del Ramat Edicions. Com a escriptor ha publicat les novel·les: Las portadoras (2019), El nen que volia ser assassí (2022), La platja de les Trivies (2023) i BZD (2025).

Jordi Dausà i Mascort (Cassà de la Selva, 1977) és mestre, escriptor i traductor. Autor de novel·les com Manual de Supervivència (premi Montflorit 2010, i reeditada el 2023), Lèmmings (2018, traduïda al castellà el 2019), De sobte pensa en mi (2021) i La nit del gall (2023), entre d’altres. També ha traduït obres de Lovecraft i Richard Matheson. Ha publicat una dotzena llarga de contes a diferents reculls. Aquesta és la segona vegada que col·labora amb l’editorial Lluny del Ramat.

Fa tres anys vàrem crear l’editorial amb una idea molt clara, donar a conèixer la literatura de casa publicant textos potents, diferents i de qualitat, fugint de modes i d’encotillaments. Des del primer moment vàrem pensar que iniciar un projecte conjunt amb autors i autores propers ens ajudaria en aquesta tasca i així va néixer el primer Històries de Tramuntana. Tres anys després, la recopilació de contes d’autors gironins que traiem cada principi d’any continua amb més força que mai, aquest cop amb disset col·laboracions que, fins ara, està tenint molt bona acollida, ja que el ventall d’estils, temàtiques i mirades sempre sorprèn a tothom. Dins d’aquest nou volum s’hi barregen els personatges, sempre al marge de Jordi Dausà, les bufetades surrealistes d’Anna Carreras, les faules àcides de Damià Bardera i tot un ventall de paisatges, situacions i personatges sortits de la imaginació i la traça d’aquests disset escriptors que hi participen. Aquesta recopilació anual ens permet, a més, prendre el pols a la salut de la literatura gironina en concret i la catalana en general, demostrant (si calia fer-ho) que tenim talent per donar i vendre i que la literatura de casa és més viva que mai.

El Tren de la Bruixa

La bruixa ja no duia la túnica ronyosa de quan jo era petit, sinó una mena de pijama negre. Braços al descobert i tintats amb tatuatges esvaïts. Havia canviat la carota de dimoni per una copiada d’un psicòpata del cinema americà. Això sí: brandava l’escombreta alopècica de sempre.

Era una bona candidata –de fet, candidat, perquè vaig assumir que era un home. N’hi havia hagut d’altres: el gitano amb ulls de lluç que regentava la pesca d’aneguets i l’obesa cridanera de la xurreria. O el nano de la parada de tir, que semblava que li faltés una bullida. I fins i tot el grenyut de la tómbola, que feia tota la fila de rebentar-se el jornal amb gintònics i senyoretes. I per descomptat, la meva primera opció: els muntadors dels autos de xoc. Quan era petit paraven les atraccions en un descampat al davant de casa i el meu germà i jo els espiàvem. Era hipnòtic veure aquells nanos agitanats i sense samarreta grimpar pels esquelets metàl·lics dels cavallitos. La mare ens deia que eren drogoaddictes, i de fet és ben plausible que fos així, però també és cert que en aquella època els adults li deien drogoaddicte a tothom. Els muntadors eren uns grans candidats, us deia, però al final vaig descartar-los perquè ara tots eren magrebins, i malgrat que devien ser ben dissortats, no m’inspiraven aquell temor i aquella fascinació dels trinxeraires de la meva infància. La bruixa del tren seria una alternativa ben acceptable. Intuïa que rere aquella careta de nyigui-nyogui hi havia una vida atzarosa, plena de relliscades i desencerts.

Aquella tarda tenia un mal de cap de cal Déu. Feia dies que em durava, i encara que m’atipés d’iboprufèn no me’l treia de sobre. Aquesta recurrència no pronosticava res de bo, però anar el metge em feia un pànic que el meu cervell convertia en mandra. Ja em passarà, em deia a mi mateix. Deuen ser els nervis. Últimament tinc molta feina, i el director del diari és un capullo, i el nano petit no em deixa dormir. Dues pastilles en comptes d’una, i si anava molt just la mare em donava un blíster d’alguna cosa més forta.

Vaig observar el Tren de la Bruixa. La façana entre els dos túnels estava decorada amb uns dibuixos de Disney ben galdosos. La bruixa feia cabrioles i salts entre els vagons mig buits, lluitant perquè un quarantí gruixut amb samarreta dels Lakers no li prengués l’escombra. Al final el molt imbècil no va aconseguir-ho i es va quedar sense el viatge gratis que, d’altra banda, tampoc no volia. Es va assegurar que tothom ho sentís abans de baixar del vagó amb aires de nen malcriat.

Per deixar-la reposar entre viatges, vaig decidir contactar-hi a través de la senyora de la guingueta. La mestressa anava més ben vestida que la majoria dels firaires, i se’m va adreçar en un català cristal·lí. Vaig explicar-li que m’havien encarregat un article que, de retruc, aportaria prestigi a l’atracció, i que m’esforçaria per netejar l’estigma que encara tenen els firaires. Va mirar-me de manera estranya quan vaig dir la paraula estigma, però va fer un sí desganat amb el cap. Em va explicar que si tornava pels volts de les deu la bruixa podria estar per mi, i que valia més que aprofités perquè al cap de dos dies ja marxaven cap al poble veí. Aquell vespre només m’havia plantejat fer la presa de contacte, però vaig pensar que feina feta no fa destorb i que, al cap i a la fi, tenia raó: els firaires són tots uns toca-campanes, i avui hi són i demà no.

Quedaven dues hores per les deu. Ni tan sols valia la pena anar a casa, de manera que vaig matar-les rondant per les parades i improvisant preguntes a la llibreteta. Quan era menut la fira em semblava un indret màgic, però ara no podia evitar veure-hi la sordidesa, les escletxes i els peròs. Vaig prendre dos cafès: en alguna banda havia llegit que és un bon vasodilatador, o potser un vasoconstrictor, però esperava que m’ajudés a fer el mal de cap més tolerable. No hi va haver sort i el dolor seguia allà, arraulit rere els ulls com una salvatgina. De fet, les musiquetes de les atraccions, les sirenes estridents i els crits dels firaires per megafonia feien que anés a pitjor. El mal de cap es va aguditzar tant que vaig plantejar-me tornar a casa sense parlar amb la bruixa. Em deia que si de cas la setmana entrant ja aniria fins al poble veí, però d’altra banda sabia que, en feines com la meva, val més aprofitar les oportunitats quan se’t presenten.

Vaig demanar una hamburguesa al Frankfurt Consuelo –el preu era un disbarat– i no vaig poder-me-la acabar. Tampoc la cervesa. Un tercer cafè mentre mirava com uns adolescents clavaven cops de puny destralers a una màquina de boxa per impressionar unes noies. Cap d’ells va fer una puntuació gaire alta, i un es va pelar els artells amb el ferro de la part superior de la pera. Hijaputa!, va cridar.

Quan va ser l’hora vaig fer cap al tren. El públic de les fires havia canviat, i a aquella hora hi havia més gatinyols que no pas mainada. A l’atracció ja havien tret la música, senyal que es preparaven per tancar. La bruixa i la mestressa fumaven a fora de la guingueta. Aquesta darrera, en veure’m, em va fer un senyal.

Aquest senyor és el del reportatge, li va dir, i la bruixa em va allargar la mà. Per avui ja n’hi ha prou. Tanquem la paradeta.

En efecte, era un home. Un individu que semblava trist i ofegat pels problemes, però ben mirat la majoria de nosaltres encaixàvem en aquesta categoria. Quan l’havia vist amb careta havia assumit que era jove per la manera com es movia, però ara m’adonava que tenia el rostre travessat per unes arrugues d’una fondària exagerada. Va preguntar-me si volia un cafè i li vaig dir que ja n’havia begut massa, però que l’acompanyaria mentre ell se’l prenia. Ai el cafè, vegila, va dir, i vam caminar fins al Frankfurt Consuelo. A aquella hora feien sopars a tot drap, i la pudor de fregit era insostenible. O potser les nàusees que des de feia dies acompanyaven la meva migranya la feien pitjor del que era.

Mentre esperàvem el seu cigaló de conyac em va preguntar què volia. Li vaig explicar que estàvem confegint un dossier sobre fires i firaires, i que m’havien demanat una col·laboració. Per mi, vaig mentir mentre treia la llibreteta i el bolígraf, el més icònic era el Tren de la Bruixa. L’home va mirar-me i vaig tenir la sensació desagradable que havia  pescat la mentida al vol. Després va mig somriure i va fer que sí, molt a poc a poc. Què vols saber exactament, va preguntar. Una mica com has vingut a parar aquí. Com s’aconsegueix, la feina de bruixa?

L’home va deixar anar un sospir molt fondo. Va estranyar-me que en aquells pulmons hi cabés tant d’aire. Va encendre una cigarreta i va començar a enraonar. Resulta que la feina de bruixa de tren era, com jo ja sospitava, la darrera d’una sèrie d’ensopegades vitals. Havia començat tirant les cartes en una d’aquelles línies telefòniques de principis de segle que et cobraven una fortuna per minut. Això va convèncer-me que tenia els seus anys, el paio. Quan es va destapar l’estafa –a ell no li va tocar el rebre de miracle– es va reciclar muntant una consulta privada que es deia La bola de Aurora. Em va estranyar que fes servir un nom femení, però vaig pensar que potser ho feia perquè les bruixes tenen més bona premsa que no pas els bruixots. L’home explicava tot això entre glopades de fum i el cap em bategava cada vegada amb més força, quasi amb malícia. En unes altres circumstàncies hauria gaudit sentint l’enfilall de collonades que conformaven la vida laboral de la bruixa, però aquell vespre només tenia ganes que tot plegat s’acabés per poder tornar a casa, tancar-me en una habitació fosca i fotre’m un parell de pastilles de les de la mare. Aquell dolor no era normal, i vaig decidir que el dilluns o el dimarts, sens falta, trucaria al metge. Va haver-hi un moment en què ell se’n va adonar i em va preguntar què em passava. Tinc molt mal de cap, li vaig respondre. Ell va respondre: Ah, ja ho veig. Ho puc sentir.

I va continuar parlant. Durant un temps el negoci d’endevinar la fortuna va funcionar. Al final va fer aigües per culpa de la tongada de bruixots africans que, a més  de dir el futur, sabien curar la impotència i recuperar els amors perduts. Arribats a aquest punt de la conversa, la bruixa va rebotir la burilla de la cigarreta i la va trepitjar amb fúria. Per pagar la hipoteca va haver de reinventar-se com a astròleg, una especialitat amb més bona anomenada que no pas les boles de vidre. En aquesta branca del negoci podia ser un home i va fer dir-se Professor Smith.

Va resultar que tenia bona mà a l’hora de traçar cartes astrals. Com que amb la consulta no en feia prou per arribar a final de mes, va demanar feina a diferents diaris, però tots li van dir que no perquè d’aquesta feina ja se n’ocupaven els becaris, i sense cobrar ni un duro. Els caps de setmana feia de mag a casaments i comunions. Els diners extra li anaven bé, però aviat va atipar-se que els convidats més pitofs cridessin que allò era un truc, i que ells ja sabien com ho feia. I no ho entenc, va sospirar, perquè era màgia de debò.

Fastiguejat, va provar sort com a curandero, i aquí sí que va tenir èxit. Però, per desgràcia, al cap de poc temps va trobar-se enmig d’un assumpte escabrós del qual no va voler donar detalls. La cosa va acabar amb un judici que li va tirar enlaire la reputació, i de passada, la cartera de clients.

Jo m’atrafegava per escriure-ho tot. Mai faig servir gravadores de veu perquè comporten una feina de transcripció molt carregosa. El mal de cap i les nàusees feien que la tasca fos homèrica. Val a dir que el discurs de la bruixa era tan erràtic com la seva vida. Parlava mirant el buit, com si el seu passat s’hi projectés en forma de pel·lícula que només podia veure ell. Encara va desgranar-me més desventures i atzucacs, cadascun més depriment que l’anterior, però no cal que us els expliqui tots. Sí que val la pena mencionar que va fer baixar dos cigalons més, i com a mínim quatre cigarretes.

Més o menys és això, va concloure. Et puc preguntar l’edat? vaig fer, i ell va respondre: No, millor que no. Però sí que et demanaré un favor. Quan escriguis l’article, tracta’ns bé. Les bruixes de tren estem als últims graons de la piràmide social dels firaires. A sota només hi tenim els muntadors dels autos de xoc. Abans era gent d’aquí, però ara tot són moros que ens foten la feina. Com els putos bruixots de l’Àfrica, que són uns farsants.

Es va posar dret, va aixafar la burilla i, com per descuit, em va tocar el front amb el dit índex com qui toca a la porta d’una casa. Va dir: Fes servir això que tens aquí dins, i et quedarà un article de puta mare.

Dit això, va escopir un gargall al terra de sorra –quin fàstic– i va tornar-se’n al Tren de la Bruixa. Vaig veure com es fonia amb les ombres i vaig donar per fet que dormia en una rulot al darrere de l’atracció. Havia omplert cinc pàgines amb les seves trompades i equivocacions: Déu n’hi do. Més que per a un article seriós, vaig pensar, aquella vida donaria per una peça de ficció.

Vaig tancar la llibreta i vaig mirar el telèfon mòbil. Només tenia quatre o cinc missatges d’un grup de lirets que es deia Els cracks de la barbacoa. No vaig ni obrir-los. Vaig posar-me dret i vaig estirar les espatlles per desencarcarar-me. Tot d’una, l’olor d’oli ranci ja no em semblava ofensiva. Ans al contrari: tenia una gana sobtada, i vaig demanar una paperina de patates fregides amb molta mostassa. Se’m van posar bé i vaig tenir la mateixa sensació gloriosa de quan era jove i el diumenge a la tarda la ressaca desapareixia, i l’estómac tornava a acceptar aliments sòlids –com més greixosos, millor. Quan vaig escurar la mostassa que quedava a la paperina me’n vaig adonar. La bruixa m’havia tocat el front amb la punta del dit índex. De manera molt lleu i com per descuit. A partir d’aquell moment precís, el mal de cap s’havia esvaït tot d’una. Pam! Ni les pastilles de la mare anaven tan de pressa.

Vaig obrir la llibreta i vaig revisar les pàgines escrites. Havia subratllat una frase perquè volia fer-la servir de títol per l’article. Una frase que havia dit la bruixa de passada durant l’entrevista, i que reflectia un desconcert genuí. Una frase que era mig poètica, i que ho resumia tot. En pronunciar-la m’havia retrunyit com una patacada: I no ho entenc, perquè era màgia de debò.