Edith Wharton

Edith Wharton (1862-1937) és una de les narradores més elegants i alhora de les més punyents de la història de la literatura americana. El seu retrat de la societat novaiorquesa del tombant de segle és descarnadament irònic, sovint inquietant, i sempre dotat del do de la perfecció en la construcció de la frase. Wharton va néixer en una família de l’alta societat de Nova York. Als 23 anys es va casar amb Edward R. Wharton, però la inestabilitat mental i les irregularitats financeres del marit van portar-los al divorci el 1913, després del qual Edith es va traslladar a França, on va viure la resta de la seva vida. Durant la Primera Guerra Mundial, Wharton es va dedicar a l’ajut humanitari, viatjant al front i fundant una organització benèfica per a refugiats. A banda de les seves novel·les, és recordada, sobretot, pels contes, que s’han traduït a infinitat de llengües. En català no en teníem cap mostra representativa. Els seus contes complets fan més de mil pàgines, i Marina Porras n’ha fet una selecció, n’ha escrit un pròleg completíssim (a sota us en citem un fragment) i traduïts per Yannick Garcia els ha publicat l’editorial Comanegra.

«Al contrari que altres escriptores de la seva generació, Wharton no va fer crítica literària als diaris, però tenia idees clares sobre l’escriptura que va anar refinant a mesura que treballava. Tot i que comptava amb uns principis molt estrictes sobre com fer funcionar les novel·les —com construir els personatges, com fer girs de trama o com atrapar els lectors—, deia que als llibres sempre hi havia d’haver alguna cosa més profunda que una anàlisi de les condicions socials.hi havia d’haver alguna cosa que no es pogués definir: “Qualsevol novel·la que pagui la pena serà una bona novel·la amb propòsit. Si algú a qui li preocupen els assumptes morals no veu la meva obra que a mi també em preocupen, només em podré culpar a mi mateixa”, escriu Wharton.

»Wharton va aconseguir un equilibri díficíl: no va rebaixar el llistó del que a ella li semblava bona literatura, però es va preocupar de vendre molt. Per classe i per educació era una elitista, però tenia l’ambició i les fanes d’escriure per al gran públic: no volia de cap manera ser despatxada com una intel·lectual que escriu per als happy few. Tampoc es volia reduir als estàndards de la cultura americana, que li semblaven poca cosa comparats amb els europeus.»

Fragment del pròleg de Marina Porras

Febre romana

I

Alçant-se de la taula on havien dinat, dues senyores ame­ricanes, d’edat madura però ben cuidades, van travessar la terrassa majestuosa del restaurant romà. Repenjades a l’ampit, primer es van mirar entre elles i, tot seguit, a l’estesa gloriosa del Palatí i el Fòrum, amb la mateixa expressió de conformitat indefinida però afable.

Mentre eren allà, van sentir una veu acriaturada que ressonava alegrement des de les escales que duien al pati de sota.

—Vinga, va, nena —cridava, no a elles dues, sinó a algú altre que no veien—. Deixem les joves que facin mitja tranquil·les.

I una veu igual de jove li va respondre enriolada:

—Dona, Babs, no fan mitja…

—Metafòricament, vull dir —li va replicar la primera—. Al cap i a la fi, no els hem deixat gaire cosa més a fer, a les nostres pobres mares…

En aquell punt, el gir de les escales es va empassar el diàleg.

Les dues senyores es van tornar a mirar, aquell cop amb un deix de vergonya als llavis, i la més baixeta i de pell més blanca va remenar el cap i es va enrojolar una mica.

—Aquesta Barbara! —va dir en veu baixa, dedicant un reny silenciós a la veu burleta de l’escala.

L’altra senyora, que era més refeta i tenia un to de pell més pujat, i un nassarró decidit apuntalat per unes celles negres vigoroses, va riure amb jovialitat.

—Ves per on, quina opinió tenen de nosaltres les nos­tres filles!

La companya li va respondre amb un gest reprovatori.

—De nosaltres en concret, no. No ho oblidis. És la idea moderna que tenen de les mares en abstracte. Saps què passa? —Amb un tel de remordiment, va treure de l’elegant bossa de mà negra un torçal de seda verme­lla travessat per dues senyores agulles de fer mitja.— Que no se sap mai —va dir en veu baixa—. És veritat que aquest nou sistema ens ha donat molt de temps per perdre, i de vegades m’avorreixo de tant mirar-ho tot… Fins i tot això.

Va fer un gest per referir-se al panorama extraordinari que tenien als peus.

La més morena va tornar a riure i totes dues van recaure en la contemplació silenciosa de les vistes amb una mena de serenitat difusa que podia inspirar-se en la resplendor primaveral del firmament romà. Feia estona que havia passat l’hora de dinar i gaudien de l’extrem d’aquella enorme terrassa per a elles dues. A l’altra punta, uns quants grups recollien les guies i buscaven monedes per a les propines, aturats en aquell punt per fer una última mirada a l’estesa de la ciutat. Els últims es van disgregar i les dues senyores es van quedar totes soles amb la brisa del mirador.

—Doncs la veritat és que no sé per què no ens quedem aquí i prou —va dir la senyora Slade, la del color més pujat i les celles enèrgiques.

Tenien a prop dues cadires de vímet desmanegades i les va empènyer a la cantonada de l’ampit. S’hi va acomodar i va fixar la mirada en el Palatí.

—Fet i fet, continuen sent les vistes més boniques del món.

—Per mi, ho seran sempre —li va donar la raó l’amiga, la senyora Ansley, recalcant tan poc el «mi» que la senyora Slade, tot i que ho va sentir, va dubtar que no ho hagués dit per error, com aquells subratllats aleatoris de les car­tes que escrivia la gent abans.

«La Grace Ansley sempre ha estat pastada a l’antiga», va pensar, i amb un somriure retrospectiu va afegir-hi en veu alta:

—Fa molts anys que les coneixem, aquestes vistes. Quan vam coincidir aquí per primera vegada, érem més joves que les nostres filles ara. Te’n recordes?

—I tant que me’n recordo —va mormolar la senyora Ansley amb el mateix èmfasi indefinible—. Tenim el cap de sala per allà, fent càbales… —va intercalar a la conversa.

Era evident que estava molt menys segura que la seva companya de qui era i dels drets que tenia en aquest món.

—Ara mateix li resolc jo les càbales —va dir la senyora Slade, i va allargar la mà cap a la bossa, que es veia d’una opulència tan discreta com la de la senyora Ansley. Va fer un senyal al cap de sala i li va explicar que la seva amiga i ella eren unes enamorades de Roma de tota la vida i que els agradaria passar la tarda contemplant les vistes… sem­pre que no fossin una nosa per al servei, esclar! El cap de sala, que va fer una reverència per acceptar la propina, els va assegurar que no calia que patissin, i que el farien molt content si l’honraven quedant-se a sopar. Una nit de lluna plena, la recordarien tota la vida…

La senyora Slade va arrufar les celles negres com si les referències a la lluna no vinguessin a tomb o fossin fins i tot inoportunes. Però es va esborrar el gest amb un som­riure mentre el cap de sala se n’anava.

—Per què no, dona? Se m’acuden idees pitjors. És impossible saber quan tornaran les nenes, diria. Tu saps on representa que anaven? Jo, no!

La senyora Ansley es va tornar a posar una mica vermella.

—Em sembla que aquells aviadors italians que vam conèixer a l’ambaixada les han convidades a anar amb l’avioneta a Tarquínia a berenar. M’imagino que s’espe­raran a tornar amb la claror de la lluna.

—La claror de la lluna… La lluna! Encara té tant d’en­cant… Tu creus que són igual de sentimentals que nos­altres abans?

—He arribat a la conclusió que no tinc la més remota idea de com són —va dir la senyora Ansley—. Potser nos­altres tampoc no ho sabíem, qui érem.

—Potser no, tens raó.

L’amiga se la va mirar tímidament de reüll.

—No ho hauria dit mai, que eres una sentimental, Alida.

—És que potser no ho era, ves a saber.

La senyora Slade va tancar les parpelles per rememorar i per uns instants les senyores, que havien estat íntimes des de petites, van reflexionar sobre que poc que es coneixien, realment. Evidentment, totes dues tenien una etiqueta preparada per assignar al nom de l’altra: la senyora de Delphin Slade, per exemple, s’hauria dit, o hauria respost a qui l’hi hagués preguntat, que la senyora d’Horace Ansley, vint-i-cinc anys enrere, era exquisidament encantadora… No ho hauríeu dit mai, oi? I això que encara conservava l’encant, la distinció, esclar… Doncs bé, de petita havia estat exquisida, molt més bonica que la seva filla Barbara, tot i que la Babs, això sí, com a mínim segons els cànons actuals, causava més efecte… Tenia més grapa, que deia la gent. I era divertida, tot i que ves a saber d’on ho havia tret, amb aquells pares, que eren una nul·litat. Sí, l’Horace Ansley era… la còpia exacta de la seva dona, senzillament. Exemplars de museu de la Nova York d’abans. Ben plan­tats, irreprotxables, exemplars. Feia anys i panys que la senyora Slade i la senyora Ansley vivien davant per davant l’una de l’altra, tant en sentit literal com figurat. Quan es renovaven les cortines de la saleta del número 20 d’East Seventy-third Street, al número 23, just al davant, n’esta­ven al cas. I el mateix amb qualsevol mudança, compra, viatge, aniversari, malaltia… La crònica insulsa d’una pare­lla distingida. Poques coses passaven per alt a la senyora Slade. Però quan el seu marit va fer aquella gran jugada a Wall Street ella ja n’estava tipa, i quan van comprar per la part de dalt de Park Avenue ja havia començat a pen­sar: «M’estimaria més viure davant d’un bar clandestí, per variar. Així, com a mínim, veuria les batudes de la policia». La idea de veure entrar la policia a casa la Grace era tan divertida que (abans del trasllat) la va deixar caure durant un dinar de dones. Va causar sensació i va córrer com la pólvora… De vegades es demanava si el comentari devia haver travessat el carrer i havia arribat a orelles de la senyora Ansley. Esperava que no fos així, però tampoc no l’amoïnava gaire. En aquella època la decència havia perdut prèdica i als irreprotxables no els feia cap mal riu­re’s una mica d’ells mateixos.

Al cap dels anys, amb pocs mesos de diferència, totes dues van perdre el marit. Hi va haver un intercanvi correcte de corones i condols, i una breu renovació de l’amistat en la penombra del seu dol, i ara, després d’un altre interval, s’havien trobat de casualitat a Roma, al mateix hotel, fent totes dues de modest apèndix d’una filla excepcional. La semblança del seu destí havia tornat a ajuntar-les, cosa que es prestava a brometes sense malícia i a la confessió mútua que, si bé antigament devia ser molt cansat «seguir el ritme» a les filles, de vegades, en aquells temps, era una mica avorrit no fer-ho.

Sens dubte, pensava la senyora Slade, li recava més a ella, no tenir feina, del que ho faria mai a la pobra Grace. Era una bona patacada, passar de ser l’esposa de Delphin Slade a ser-ne la vídua. Sempre s’havia considerat (amb un cert orgull conjugal) igual a ell pel que fa a dots socials, creia que aportava ben bé la seva part a la formació de la parella excepcional que eren, però, després de morir ell, la diferència es va fer insalvable. Com a esposa del conegut advocat corporatiu que sempre tenia una causa interna­cional o dues en cartera, cada dia suposava una obligació emocionant i inesperada: rebre d’improvís uns eminents companys estrangers; les escapades sobtades per qüestions legals a Londres, París o Roma, on les recepcions eren cor­respostes amb escreix; la diversió de sentir-los dir des dedarrere: «Ves per on, aquella dona tan ben plantada, la de la roba bona i aquells ullassos, és la senyora Slade… esposa de l’Slade! De debò! Normalment les dones d’homes famosos solen anar fetes totes un carnestoltes».

Doncs sí, fer de vídua de l’Slade va acabar sent una cosa ben avorrida. Havia dedicat totes les seves facultats a estar a l’altura d’un marit com ell, però a hores d’ara l’única motivació que li quedava era la filla, perquè el seu fill, que semblava haver heretat els dots del pare, havia mort de sobte quan era petit. Havia combatut aquell pati­ment perquè el seu home era allà al seu costat, per rebre i oferir-li ajuda. Mort el marit, però, pensar en el nen se li havia tornat insuportable. Només li quedava l’opció de malcriar la filla i la Jenny, que era un amor, era una filla tan perfecta que no li calia que la malcriessin gaire. «Ara, amb la Babs Ansley, no sé si hauria d’estar tan calladeta», pensava de vegades la senyora Slade amb un xic d’enveja. Però la Jenny, que era més jove que la seva brillant amiga, era un d’aquells casos tan estranys d’una noia extrema­ment guapa que, qui sap com, aconseguia que la joventut i la bellesa semblessin tan fiables com la seva absència. Era tot molt desconcertant i, per a la senyora Slade, una mica avorrit. Tenia ganes que la Jenny s’enamorés, encara que fos de l’home equivocat; que potser calgués vigilar-la, superar-la en enginy, rescatar-la. A l’hora de la veritat, era la Jenny qui vigilava la seva mare, li estalviava els entre­bancs i s’assegurava que es prengués sempre el tònic…

La senyora Ansley s’expressava molt pitjor que la seva amiga i el seu retrat mental de la senyora Slade era més prim, dibuixat amb uns traços més lleus. «L’Alida Slade és molt espavilada, però no tant com es pensa» seria una manera de resumir-ho, tot i que per il·lustrar qui no la conegués hi hauria afegit que la senyora Slade de noia havia estat espatarrant, molt més que la seva filla, que era guapa, no cal dir-ho, i espavilada també, però ni de bon tros tenia la… en fi, la «vivesa» de la seva mare, per dir-ne d’alguna manera. La senyora Ansley agafava parau­les normals com aquella i les citava fent servir cometes, com si fossin uns atreviments insòlits. No, la Jenny no era com la seva mare. De vegades la senyora Ansley pen­sava que l’Alida Slade estava desenganyada. Al capdavall, havia tingut una vida trista. Plena de fracassos i d’errors. La senyora Ansley sempre l’havia compadida…

Així que aquelles dues senyores s’observaven l’una a l’altra, però totes dues pel cantó que no tocava del seu petit telescopi.

II

Es van estar força estona seient de costat, sense parlar. Semblava que fos un descans per a totes dues deslliurar-se de les seves activitats una mica banals, tenint en compte el descomunal memento mori que tenien al davant. La senyora Slade no es movia gaire, tenia la vista clavada en el pendent daurat del Palau dels Cèsars, i al cap d’una estona la senyora Ansley va deixar de joguinejar amb la bossa i també es va sumir en la meditació. Com moltes amigues íntimes, no havien tingut mai l’ocasió d’estar en silenci juntes, i la senyora Ansley estava una mica avergonyida pel que semblava que era una nova etapa en la seva amistat, després de tants anys, i encara no sabia com prendre-s’ho.

De cop i volta es va sentir pertot aquella dringadissa forta de campanes que de tant en tant tapa tot Roma amb una coberta d’argent. La senyora Slade es va mirar el rellotge.

—Ja són les cinc —va dir com si fos una sorpresa.

La senyora Ansley va proposar amb un to interrogatiu:

—Fan bridge a les cinc a l’ambaixada.

La senyora Slade va trigar molt a contestar-li. Semblava absorta en la contemplació i la senyora Ansley va pensar que no havia sentit el comentari. Però al cap d’una estona va dir, com si s’acabés de despertar d’un somni:

—Bridge, deies? A menys que et faci molta il·lusió a tu… Però em sembla que no em ve de gust, saps?

—Ui, no —va voler tranquil·litzar-la ràpidament la senyora Ansley—. No em fa res, de debò. Aquí s’està la mar de bé. A més, tenim tants records, aquí, com deies…

Es va arrepapar a la cadira i, gairebé d’amagat, va treure les coses per fer mitja. La senyora Slade s’hi va fixar d’es­quitllentes, però les seves mans tan cuidades i boniques van continuar immòbils damunt del genoll.

—Ara pensava —va dir lentament— que Roma repre­senta coses molt diferents per a cada generació de viat­gers. Per a les nostres àvies, la febre romana. Per a les mares, els perills dels sentiments… Que resguardades que vivíem! Per a les nostres filles, pocs més perills hi veuen que si fossin al mig del carrer més concorregut de casa nostra. No en són conscients, elles, però es perden tantes coses!

La llum llarga i daurada començava a afeblir-se i la senyora Ansley va aixecar la labor per acostar-se-la una mica als ulls.

—I tant que vivíem resguardades…

—Jo sempre pensava que les nostres mares ho tenien molt més complicat que les nostres àvies —va continuar dient la senyora Slade—. Quan la febre romana assolava els carrers, en comparació devia ser més fàcil fer entrar les nenes durant l’hora perillosa, però quan tu i jo érem joves, amb tota aquesta bellesa que ens temptava, suma-hi l’incen­tiu de la desobediència i sense cap risc pitjor que enxampar un refredat l’hora que refrescava després que es pongués el sol, les mares havien de fer mans i mànigues perquè no sortíssim de casa, oi que sí?

Es va tornar a girar cap a la senyora Ansley, però aquesta havia arribat a un moment delicat de la labor.

—Un, dos, tres… me’n salto dos. Sí, devia ser difícil per a elles… —va dir sense aixecar la vista.

La senyora Slade la va estudiar amb més atenció.

«És capaç de fer mitja… amb tot el que té al davant! Típic d’ella…»

La senyora Slade es va inclinar enrere, capficada, els ulls li anaven de les ruïnes que tenia al davant al llarg forat verd del Fòrum, la resplendor destenyida de les façanes de l’església més enllà i la distant immensitat del Colosseu. De sobte va pensar: «És molt maco, dir que les nostres filles ja no són tan sentimentals i no perden el cap per la llum de la lluna. Però si la Babs Ansley no ha sortit a pescar aquell jove aviador, el marchese, és que vaig molt errada. I la Jenny, al seu costat, no té res a pelar. Això també ho sé. Potser és per això que la Grace Ansley vol que les noies surtin juntes a tot arreu! La meva pobra Jenny li va de perles!» La senyora Slade va deixar anar un riure tot just perceptible i, en sentir-lo, la senyora Ansley va parar de fer mitja.

—Sí?

—Ui… No, no era res. Només pensava que a la Babs totes li ponen. Aquell noiet dels Campolieri és un dels millors pretendents de tot Roma. No et facis tant la inno­cent, estimada… Ja ho saps que sí. I ara pensava, des del respecte més absolut, ja m’entens, com pot ser que dos personatges tan exemplars com tu i l’Horace fóssiu capaços de fabricar una cosa tan dinàmica.

La senyora Slade va tornar a riure, però amb un deix d’aspror.

Les mans de la senyora Ansley descansaven sense vida damunt les agulles. Contemplava aquell majestuós cúmul de ruïnes de passió i d’esplendor que tenia als peus. Però la seva petita silueta estava gairebé inexpressiva. Al cap d’una estona va dir:

—Em sembla que la sobrevalores, la Babs, estimada.

El to de la senyora Slade es va anar relaxant.

—No, ho dic de debò. L’aprecio molt. I a tu potser t’envejo. Ep, que la meva filla és perfecta. Si jo fos una impedida crònica, em sembla que… m’estimaria més estar a les mans de la Jenny, vaja. Hi ha moments i moments… En fi! Des de sempre volia tenir una filla brillant… i no he acabat mai d’entendre per què, en comptes d’això, em va tocar un angelet.

La senyora Ansley va correspondre-li el riure amb un lleu mormol.

—La Babs també és un àngel.

—I tant, i tant! Però té les ales dels colors de l’arc de Sant Martí. No em facis cas, aquestes passegen per la platja amb els seus homenets i nosaltres, aquí quietetes… Per això revivim el passat una mica massa intens.

La senyora Ansley ja tornava a fer mitja. Es podria haver pensat (si no la coneixes prou, rumiava la senyora Slade) que aquell excés de records a ella també li venia per culpa de les ombres allargades d’aquelles ruïnes augus­tes. Però no, senzillament estava absorta en la labor. Quin motiu tenia per patir? Sabia que la Babs gairebé segur que tornaria promesa amb el magnífic partit de la família Campolieri. «I es vendrà la casa de Nova York, s’instal·larà prop de la parella a Roma i no els farà mai nosa…

Té massa tacte, ella. Però tindrà un cuiner excel·lent i els millors convidats hi aniran a jugar al bridge o a fer un còctel… i tindrà una vellesa summament plàcida envol­tada dels seus nets».

La senyora Slade va interrompre aquella fugida profè­tica amb un sotrac d’autoodi. No hi havia ningú al món de qui tingués menys dret a pensar malament que la Grace Ansley. No superaria mai l’enveja que sentia per ella? Potser venia de massa lluny.

Es va aixecar i es va repenjar contra l’ampit, omplint els ulls capficats amb la màgia calmosa d’aquella hora. Però en comptes de calmar-la va ser com si les vistes l’exaspe­ressin encara més. Els ulls li van fer cap al Colosseu. El seu lateral daurat ja estava enfonsat en una ombra lilosa i, a dalt, el cel es corbava cristal·lí, sense llum ni color. Era el moment en què la tarda i el capvespre suren enmig del cel, en equilibri.

La senyora Slade es va girar i va tocar el braç de l’amiga. El gest va ser tan imprevist que la senyora Ansley va alçar la vista, sobresaltada.

—El sol ja s’ha post. No tens por, oi, bonica?

—Por?

—De la febre romana, o de la pneumònia! Recordo aquell hivern que vas estar tan malalta… De nena tenies la gola molt delicada, m’equivoco?

—Ca, dona. Aquí estem perfectes. Allà a sota, al Fòrum, sí que fa un fred mortal, així de cop… però aquí, no.

—No m’estranya que les sàpigues, tu, aquestes coses, perquè sempre et tocava vigilar.

La senyora Slade es va girar cap a l’ampit. Va pensar: «M’haig d’esforçar més per no odiar-la». I va dir en veu alta:

—Sempre que contemplo el Fòrum des d’aquí dalt, recordo aquella història d’una bestia teva, oi que sí que ho era? Una bestia més dolenta que la tinya?

—Ah, sí, la meva bestia Harriet. La que deien que havia enviat la seva germana petita al Fòrum després de pon­dre’s el sol a buscar una flor que només floria de nit per al seu àlbum. Totes les nostres besties i àvies tenien àlbums de flors seques.

La senyora Slade li va donar la raó amb el cap.

—Però en realitat l’hi va enviar perquè estaven enamo­rades del mateix home…

—Bé, era la tradició familiar. Explicaven que la tia Harriet ho va acabar confessant. Tant se val, la pobra germana petita va agafar unes febres i va morir. La mare sempre ens feia por amb aquesta història quan érem petits.

—I tu me’n vas fer a mi, aquell hivern que vam ser aquí, de joves. L’hivern en què em vaig prometre amb en Delphin.

La senyora Ansley va fer una mitja rialla.

—Ah, sí? De debò que et vaig espantar? No et feia espantadissa, a tu.

—Normalment no, però en aquella època, sí. M’espantava fàcilment perquè era massa feliç. No sé si m’entens.

—Sí… t’entenc —va dubtar per un segon la senyora Ansley.

—Suposo que va ser per això que la història de la teva tia malvada em va fer tanta impressió. Vaig pensar: «Ja no hi ha febre romana, però al Fòrum, després de la posta, hi fa un fred mortal… sobretot si ha fet molta calor aquell dia. I el Colosseu encara és més fred i humit».

—El Colosseu?

—Sí. No era fàcil entrar-hi, quan tancaven les portes de nit. Gens fàcil. Però vaja, en aquells temps te’n podies sortir. I ho feia molta gent. Allà s’hi reunien amants que no podien trobar-se enlloc més. Ho sabies, això?

—Su… suposo que sí. No ho recordo.

—No? No recordes haver anat a veure unes ruïnes, no sé quines, una nit, just després que es fes fosc, i que se’t fiqués el fred al cos? En teoria hi havies anat a veure com sortia la lluna. La gent sempre deia que aquella expedició va ser el que et va provocar la malaltia.

Es va fer un silenci un instant, fins que la senyora Ansley li va replicar:

—Això deien? Va passar fa tant de temps…

—Sí. Després et vas recuperar, així que tant era. Se’n devien fer creus, els teus amics, suposo, però… Del motiu que vau donar de la malaltia. Vull dir… Tothom sabia que eres molt prudent per això de la gola i la teva mare sem­pre et tenia l’ull a sobre… Havies sortit a fer la turista fins tard aquella nit, oi que sí?

—Potser sí. Les noies més prudents no sempre actuen amb prudència. Com és que t’ha vingut això al cap?

Va semblar que la senyora Slade no tenia cap resposta preparada. Però al cap d’un moment va exclamar:

—Perquè ja no ho suporto més…

La senyora Ansley va aixecar el cap ràpidament. Feia uns ulls com unes taronges i tenia la cara blanca.

—Què és el que no suportes més?

—El perquè… Que no sàpigues que sempre he sabut per què hi vas anar.

—Per què hi vaig anar…?

—Sí. Creus que és una fanfarronada, oi? Doncs t’ho diré: havies quedat amb l’home amb qui m’havia promès jo… i et puc repetir paraula per paraula la carta que t’hi va fer anar.

Mentre parlava la senyora Slade, la senyora Ansley s’ha­via aixecat amb un gest insegur. Fruit del pànic, la bossa, la labor i els guants li havien caigut a terra en una pila.

Es va mirar la senyora Slade com si tingués al davant un fantasma.

—No, i ara… Prou —va dir amb un quequeig.

—Per què no? Escolta’m bé, si no em creus: «Estimada meva, les coses no poden continuar així. T’haig de veure a soles. Vine demà al Colosseu, just després que es faci fosc. Hi haurà algú que et deixarà entrar. No ho sospitarà ningú que hagis de témer». Ara què, potser has oblidat el que deia aquella carta?

La senyora Ansley va entomar el repte amb una sere­nor inesperada. Repenjada a la cadira, es va mirar l’amiga i li va contestar:

—No. Me la sé de memòria, jo també.

—I la signatura? «Només el teu D. S.». Era així, no? M’equivoco? Va ser aquella la carta que et va fer sortir aquell vespre després de fer-se fosc?

La senyora Ansley continuava observant-la. A la senyora Slade li va fer la impressió que, rere la màscara que era la seva carona tranquil·la i que controlava a voluntat, es lliurava una lluita lenta.

«No ho hauria dit mai, que se sabria contenir tan bé», va meditar la senyora Slade, gairebé com un retret.

Però llavors va intervenir-hi la senyora Ansley:

—No entenc com ho pots saber, tu. La vaig cremar immediatament, aquella carta.

—Sí, esclar… És que ets una persona tan prudent! —S’havia obert la veda per a les burles.— I si la vas cre­mar, et deus preguntar com dimonis puc saber el que hi deia. És això, oi que sí?

La senyora Slade va esperar una mica, però la senyora Ansley no va dir res.

—Doncs, estimada, sé el que hi deia perquè la carta la vaig escriure jo!

—Tu?

—Sí.

Les dues dones es van estar una estona fulminant-se amb la mirada en l’última claror daurada del dia. Al final la senyora Ansley es va deixar caure un altre cop a la cadira.

—Oh… —va dir entre dents, i es va tapar la cara amb les mans.

La senyora Slade va esperar amb nervis que digués alguna cosa més, que es mogués. Però no va passar res de tot allò, fins que al cap d’una estona va dir:

—Estàs horroritzada.

A la senyora Ansley li van caure les mans damunt dels genolls. La cara que van deixar al descobert estava empas­tifada de llàgrimes.

—No pensava en tu ara. Pensava… que era l’única carta que em va enviar mai!

—I la vaig escriure jo. Sí senyora, servidora! Però és que era jo la noia amb qui s’havia promès. Un petit detall, no sé si n’eres conscient…

La senyora Ansley va tornar a ajupir el cap.

—No pretenc buscar excuses… Esclar que n’era conscient…

—I, malgrat tot, hi vas anar.

—Malgrat tot, hi vaig anar.

La senyora Slade es va quedar mirant la silueta encor­bada que tenia al costat. El foc de la seva ira ja s’havia calmat i pensava per quin motiu devia haver cregut que en trauria una satisfacció, d’infligir una ferida tan gratuïta a la seva amiga. Però s’havia de justificar.

—Ho entens, oi? Havia descobert allò vostre i t’odiava, t’odiava. Sabia que estaves enamorada d’en Delphin… i tenia por. Por de tu, d’aquest caràcter tan sibil·lí teu, de la teva dolçor… de la teva… En fi, no volia que fossis un destorb, ras i curt. Unes setmanes, ni que fos, fins que el tingués assegurat. Així que vaig escriure la carta en un rampell de ràbia… No sé per què t’ho explico, això, ara.

—M’imagino —va dir la senyora Ansley a poc a poc— que deu ser perquè no has deixat mai d’odiar-me.

—Potser. O perquè volia treure-m’ho del cap d’una vegada. —Va parar un segon.— M’alegro que destruïs­sis la carta. No vaig pensar en cap moment que d’allò et moriries, no cal dir-ho.

La senyora Ansley va recaure en el silenci i la senyora Slade, que estava inclinada a més altura, era conscient d’una estranya sensació d’aïllament, d’haver quedat separada del corrent d’afecte que era la comunió entre les persones.

—Em veus com un monstre!

—No ho sé… Era l’única carta que tenia i ara em dius que no la va escriure ell.

—Oh, encara t’importa, aquell home!

—M’importava aquell record —va dir la senyora Ansley.

La senyora Slade continuava mirant-se-la des de dalt. Semblava físicament disminuïda per aquell cop, com si, quan s’aixequés, el vent pogués escampar-la com un bufit de pols. De sobte la gelosia de la senyora Slade va tornar veient-la. Tots aquells anys la dona havia viscut recordant aquella carta. Com el devia haver estimat per guardar com un tresor el simple record de les seves cendres! La carta de l’home que s’havia promès amb la seva amiga. No era ella, el monstre?

—Vas provar d’apartar-lo de mi tant com vas poder, oi? Però no te’n vas sortir, me’l vaig quedar jo. Res més.

—Sí, res més.

—Tant de bo no t’ho hagués dit. No tenia ni idea que et sentiries així. Em pensava que et faria gràcia. Va passar tot fa tant de temps, com dius… I, per ser justa, pensa que jo no vaig tenir mai motius de creure que per a tu havia estat una cosa gaire important. Com volies que ho pensés, quan al cap de dos mesos et vas casar amb l’Ho­race Ansley? Tan bon punt vas poder baixar del llit, la teva mare et va portar corrents a Florència i et va casar. La gent estava una mica sorpresa… Tothom se’n feia creus, de la pressa, però jo creia que ho entenia. Em vaig fer la idea que ho feies perquè t’havies picat… per poder dir que te’ns havies avançat, a en Delphin i a mi. Les criatu­res troben motius absurds per fer les coses més serioses. I que et casessis tan poc després em va convèncer que en realitat no n’havies estat mai gaire, d’ell.

—Sí, entenc que ho veiessis així —va claudicar la senyora Ansley.

El firmament clar de dalt havia quedat desproveït de tot el seu to daurat. El capvespre s’estenia per tot el cel i, de cop i volta, va enfosquir els Set Turons. Van començar a encendre’s llums aquí i allà que feien pampallugues entre el fullatge de sota. Se sentien passes que anaven i venien per la terrassa deserta, cambrers que treien el cap dalt de tot de les escales i després tornaven a aparèixer amb plàteres, tovallons i gerres de vi. Movien les taules, redreçaven les cadires. Un cordill fluix de llums elèctrics es va apagar intermitentment. De cop i volta va aparèixer una senyora corpulenta que duia un guardapols preguntant en un italià macarrònic si algú havia trobat la cinta elàstica que feia servir perquè no li caigués a trossos la guia Baedeker, que tenia feta una coca. Va furgar amb el bastó sota la taula on havia dinat i els cambrers li van donar un cop de mà.

La cantonada on eren la senyora Slade i la senyora Ansley encara era a les fosques i sense gent. Es van estar molta estona sense dir-se res. Al final la senyora Ansley va reprendre la conversa:

—Vull creure que ho vaig fer mig de broma…

—Com que de broma?

—Dona, ja saps que les noies de vegades podem tenir molt mala bava. Sobretot quan estem enamorades. I recordo haver rigut sola aquella nit pensant que tu eres allà a les fosques, esperant, procurant que no et veiés ningú, parant l’orella al més petit so, intentant entrar… Esclar que, quan em van dir després que t’havies posat malalta, em vaig disgustar molt.

La senyora Ansley feia estona que no es movia. Però en aquell moment es va girar lentament cap a la companya.

—No em va tocar esperar. Ell ho havia organitzat tot. Era allà. Ens van deixar entrar sense problema —va dir.

La senyora Slade va redreçar l’esquena de cop.

—En Delphin era allà? Us van deixar entrar? Au, això és mentida! —va etzibar-li amb virulència.

La veu de la senyora Ansley es va aclarir, molt sorpresa.

—I tant que era allà, ell. Evidentment que va venir…

—Va venir? Com sabia ell que t’hi trobaria? Que delires?

La senyora Ansley va dubtar un segon, com reflexionant.

—És que jo la vaig respondre, la carta. Li vaig dir que seria allà. Per això va venir.

La senyora Slade es va posar les mans a la cara.

—Déu del cel, vas respondre la carta! No hi vaig caure mai, que la respondries…

—És curiós que no hi pensessis, si la vas escriure tu.

—Doncs sí. La ràbia em va encegar.

La senyora Ansley es va aixecar i es va tapar amb la bufanda de pells.

—Fa fred aquí. Val més que anem tirant… Em sap greu per tu —va dir tapant-se bé el coll amb les pells.

Aquelles paraules inesperades van provocar una pun­xada pel cos de la senyora Slade.

—Sí, val més que fem un pensament.

Va agafar la bossa i l’abric.

—No sé per què t’ha de saber greu per mi —va remugar.

La senyora Ansley es va quedar dreta contemplant la massa penombrosa del Colosseu.

—Dona… perquè al final no em va tocar esperar, aque­lla nit.

La senyora Slade va fer una rialleta de nervis.

—Sí, en això em vas guanyar. Però no t’ho hauria d’en­vejar, suposo. Han passat molts anys. Al final, ho vaig tenir tot: el vaig tenir a ell vint-i-cinc anys. I tu no tenies res més que aquella carta que ni tan sols va escriure.

La senyora Ansley es va tornar a quedar en silenci. Al cap d’una estona, va fer un pas cap a la porta de la terrassa i es va girar per mirar-la a la cara.

—Vaig tenir la Barbara —va dir, i va passar per davant de la senyora Slade, cap a l’escala.

Traducció de Yannick Garcia

Avançament editorial per gentilesa de l’editorial Comanegra