David Gálvez

David Gálvez Casellas (Vilanova i la Geltrú, 1970) és un docent, editor, traductor i escriptor andorrà format a la Universitat de Barcelona, a la Keele University i a l’Emmanuel College de la Universitat de Cambridge. És un dels dos editors de la microeditorial Medusa amb seu al Pirineu. Ha traduït Rudyard Kipling (La millor història del món), Janice Pariat (Seahorse), Daniel Defoe (El capità Misson), Jonathan Swift (Una proposta modesta) i Iñaki Rubio (Morts, qui us ha mort? i Picasso al Pirineu). Ha escrit narrativa llarga (Cartes mortes, Res no és real, La Torre dels russos) i breu (Arnes i Succedanis d’eternitat), columnisme ficcionalitzat (L’obra articulística d’Arseni Sugranyes), divulgació (Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya), obra de gèneres diversos (Forma), prosa poètica (Fragments de paisatge, Allò que som) i fals dietarisme (Carrer del Bosc).

Palmira Ventós i Cullell (Barcelona, 1858-1916), que com a narradora es va donar conèixer amb el pseudònim de «Felip Palma», va començar a publicar tard i va centrar els últims anys de la seva vida en l’escriptura per al teatre. A Tots els contes, publicat recentment per Medusa, hi trobareu dotze textos de llargària, ambició i estil diversos. Nou es van publicar originalment a les revistes Joventut, La Veu de Catalunya, Emporium, La Tralla i Feminal entre els anys 1902 i 1907. Tres van veure la llum el 1905 en el volum Asprors de la vida. Cinc d’aquests relats no havien estat mai editats en llibre. Tots els contes recull de manera endreçada la narrativa breu completa de Ventós, reunida per primer cop en un únic volum per al lector contemporani.

D’entre els dotze relats de Tots els contes avui hem volgut recuperar «L’espurna» perquè és altament representatiu de la sèrie. Es tracta d’una narració crua i viva treballada a partir d’escenes breus i variades; personatges intensos («esperitats», en paraules de Maria Dasca al ‘Quadern’ d’El País) que en general tendeixen a donar poques explicacions i sovint recorren instintivament a l’acció; i un to oral arrelat al territori que es mostra sense embuts en els diàlegs: tant en el vocabulari popular com en les expressions idiomàtiques.

A «L’espurna» Ventós explota tràgicament les tensions entre veïns d’un poble (de clans enfrontats) en un relat en què es barregen l’amor, l’esperança i la tensió sexual, el masclisme estructural, les frustracions personals, l’enveja ancestral i la violència homicida, elements clàssics que podem trobar tant en una tragèdia grega com en una obra shakesperiana, però que aquí s’han fet passar pel porgador del punt de vista eminentment català d’una dona del tombant del segle dinou al vint. Altres relats del volum exploten temes complementaris (la venjança de llarg recorregut, la traïció personal, la passió o la frustració sexual), presentats per Ventós amb habilitat en trames carregades de tensió emocional i plenes de forats narratius.

«L’espurna» posa en qüestió la rigidesa de les relacions familiars dins d’una societat rural dura que pot menar l’individu a la ruïna física i moral o a la solitud pregona. Ventós és una baula soterrada del cànon que hauria de ser més coneguda pel lector contemporani perquè els punts forts de la seva narrativa (l’ús efectista d’un dramatisme cru o la crítica a aspectes de la societat catalana de la seva època) són tan vàlids i potents, si més no, com els formulats per Àngel Guimerà, Caterina Albert o Carme Karr.

Relat aparegut al recull Tots els contes de l’editorial Medusa el setembre de 2024 i que fa servir la versió del volum Asprors de la vida (1904) de la “Biblioteca Popular” de L’Avenç. L’edició de Medusa és de Marc Cortès Minguet i el text introductori de Rosa Oliveros Arasa.

L’espurna

Aquell any sí que la fira acabava d’enfonsar ben bé els pobres pagesos! Després d’unes collites tan esguerrades, era l’única esperança que els quedava. Ja se’n recordarien, d’aquell set de desembre, dia de Sant Ambrós!

Si bé el cel, com per a escarni, lluïa amb tota esplendor son mantell blau, sense ombra ni taca de cap mena d’un pany a l’altre, la gent es bufava els dits de debò, i calia molta necessitat o tossuderia per arriscar-se a afrontar el tràngol que feia. La tramuntana, portant l’alenada de les neus apilotades pels cims, xiulava per entremig dels arbres, que es reblincaven com esperitats, i arrossegava brots més tendres i les poques fulles que encara els quedaven, fins que es podrissin en sòl foraster. També algun dels més vells hi solia petar de tant en tant; arrencat de soca-rel per la força del vent, engroixia el llenyer d’aquell qui era més amatent a agafar-lo.

El firal del bestiar havia deixat son lloc de costum, el carrer Gran, per arrecerar-se darrere les mig enrunades muralles, on amb posat de paciència esperaven els pocs compradors que s’havien vist amb cor d’eixir de casa.

Les baleres, hortolanes i taules d’allioli i torrons s’oviraven tot just d’esquitllentes sota les voltes de la plaça, deserta aquell dia fins de gossos i tot. Al migdia la vila presentava l’aspecte de quan tothom és a joc. Fins les portes eren tancades.

De sobte el crit de «foc a can Metus», repetit per un eco de veus que se sentien sense que es veiés ningú, amb la força secreta del mal, varen dur en un moment la nova d’un cap a l’altre de la vila. Amb un mateix impuls tothom va llençar-se al carrer. En aquell bell punt les campanes, dominant el soroll eixordador del vent, començaren a brandar per demanar amb to solemnial l’ajuda del veïnat per als pobres que braulaven, per a una llar en perill de desaparèixer.

Tota aquella riuada humana va llençar-se allavors dret al carrer de les Mosques. Del pati d’una de les cases en sortia a glopades una fumareda negra i espessa; pel mig, hi corrien, amb bellugadissa vertiginosa, focs follets de palla encesa, que, empaitats pel vent, s’apagaven i desapareixien per l’espai, o bé anaven a caure en algun altre pati, on portaven el terror.

En Metus, un home carrat d’espatlles, de color terrós i esguard de reüll, sense mai en sa boca una rialla, tot afaitat i encara amb sa força muscular malgrat els seus seixanta anys, renegava com un oriol, en veu baixa, anant d’una banda a l’altra. Esmaperdut i sense saber què fer, topava a cada punt amb la seva dona, que, esglaiada, li seguia els passos, com si fos la seva ombra.

La Quima, més alta que ell, grassa, ferrenya i ventruda, era com una bèstia de treball, a la casa. Estúpida, rutinària i sense estimació a ningú, ni al seu fill, a qui tan sols havia posat al món per instint bestial, no temia més que al seu home. Aquest, imposant-li, com a tothom, la seva autoritat a la força bruta, havia aconseguit dominar-la.

Obrint-se pas, per entremig d’aquella gentada, que guaitava, corpresa i somorta, com el foc, després d’haver pres la pallissa, començava a agafar el cobert del llenyer, i anava de dret a la casa, un minyó d’uns trenta anys, de fesomia franca i riallera, en un tancar i obrir d’ulls va aparèixer enfilat al cim de la paret que voltava el pati.

En Cintet de la Pagesa, el xicot més valent de l’encontrada, feia com el penell: sempre sortia en el punt més alt i perillós.

—Què feu aquí, encantats? Escales i atuells plens, que porta pressa! Au, bellugueu-vos! —va cridar amb veu imperiosa, i va manar i distribuir la gent, igual que general en cap.

Com si la seva presència els hagués omplert a tots de coratge, en un moment varen ser posades les escales, i arrenglerada la corrua de gent, sense diferència d’edat ni sexes, s’anaven passant de mà en mà els ferrats i galledes plens d’aigua.

—El pou de ca la Mestres ja és eixut —va cridar al cap d’una estona una veu sortida d’entremig d’aquell pilot de gent.

—A can Silvestre! Aquell no ha dit mai de no! —va respondre en Cintet, que aixecava el cap cada cop més ferm, després que un bofarut l’hi havia fet acotar—. I ompliu semals, també, que allí n’hi ha força!

Un escamot d’homes, desgranant-se d’aquell rosari humà, varen córrer-hi tot seguit.

—Picots, i el porxo al sòl, que pren la casa! —va cridar en Cintet, dominant amb sa forta veu el brunzit del vent i el repic estrident de les campanes.

Picots i magalls, tots varen ser alçats a l’una per caure amb força al mateix temps. La manca del porxo va obrir pas a una gran flamarada, que escampava una fumera tan espessa que va cegar a tothom i va fer tambalejar els de dalt, ajudada per la força del vent, i l’asfíxia que sentien. Un ai! punyent va travessar l’espai i cent braços corregueren a aixecar el qui acabava de caure a les brases. Era el noi Metus, que el seu veí l’avi Guilló va anar a dur tot seguit a casa seva, on el van deixar encarregat a les dones.

Aquella multitud muda i anguniosa, amb l’esguard fix esperant ordres; aquell cel pur, diàfan, hermós i rialler, com si presenciés una festa; aquell zum-zum de xiscles i gemecs del vent, que tan aviat semblaven tornaveus perdent-se i allunyant-se, com retrunyien de nou amb més fúria que mai; aquell dringar solemnial i llarg d’aquelles campanes anunciant que encara existia el perill, resultava un quadro que feia passar un calfred pel cos d’aquell qui, solament espectador, tenia la serenitat de contemplar-lo.

Era ja ben fosc quan el foc va quedar apagat. Encara que la voluntat ferma de l’home havia vençut un cop més l’element devastador, el rastre de son pas s’hi veia de sobres.

El pati havia quedat nu, només que amb les tres parets mestres que el voltaven. Pallissa, porxo, corts, llenyer, i fins les portes i finestres d’aquella banda de casa, tot havia sigut consumit. Des del portal s’ovirava com si fos la gola d’un cau: tant la bava de les flamarades com del fum ho havien ennegrit. Les campanes havien parat de tocar i la tramuntana anava amainant. Tot entrava en el repòs i la quietud de la nit, interromputs tan sols pel murmuri d’unes quantes veus. Era en Cintet, que amb un escamot d’homes vetllava per si el foc tornava a braular-se.

L’avi Metus, amb el cap acotat, guaitant a terra, i les mans plegades al darrere, se passejava tot motxo amunt i avall del pati. Un dels cops que va topar-se amb la seva dona va dir-li amb veu irada i guaitant-la fit a fit:

—Vols fosque el camp d’aquí i anar-te’n a jeure?

—I en Tomàs, que l’irem a cercar?

—No.

—Emprò…

—Au, i fila corrents, o si no te rebento —va respondre amb tota sa ràbia, al mateix temps que, engegant-li una puntada de peu, feia tambalejar aquella massa de carn amb tot i tenir bon pes per estar ferma.

—Vaja, Metus, vaja, vós també! Quina culpa hi té, la pobra dona?

—Amb algú m’haig d’esbravar, ja que no puc fer-ho amb ells. Emprò, mal llamp me mati si no me la paguen un dia o altre l’espurna que m’han ficat a casa! —va dir redreçant el puny envers la casa de l’avi Guilló.

—Què voleu dir amb això? Que potser sospiteu dels d’aquí al costat?

—Ja m’ho sé jo.

—Vaja, home, vaja, no sigueu mal pensat! Aquesta gent d’aquí són incapaços d’una traïdoria semblant.

—Fa molts anys que me la porten botada, i això ha de tenir un terme.

—Mireu que molts cop el que es vol fer als altres se sol girar contra d’un mateix!

—Això ja ho veurem.

—La ràbia és mala consellera. No l’escolteu pas, que us farà estimbar més del que voldreu.

—Això és compte meu. Ningú no n’ha de fer res —va respondre bo i bellugant el cap, mentres el color de la cara se li anava enfosquint, assenyalant el combat que sostenia, de la quantitat de bilis que se li rebolcava per dintre.

—I, doncs, el noi, que s’ha fet gaire mal? —va preguntar-li al cap d’una estona en Cintet, tant per girar la conversa com per donar temps al vell que s’asserenés un xic.

—Poc que ho sé.

—No ho sabeu —va repetir l’altre, tot estranyat.

—No.

—I, doncs, que el voleu deixar allí?

—Que l’adobin, ja que ells l’han espatllat. Quan estarà bo ja vindrà, si vol.

—I si es mor?

—Que l’enterrin! Que es fosquin!

En Cintet, tot sorprès, se’l va guaitar fixament, sense esma ni virior per dir-li res més. Aquell odi li feia feredat, l’explosió havia d’esser terrible. Va comprendre que se les havia amb l’espècie més perversa de l’home: un veritable llop fill de les terrosses, salvatge, ignorant, rutinari i amb instints de fera, que campava entremig de la gent a l’aguait de l’ocasió en què se’ls pogués fer presa.

Dos anys i mig havien passat del foc, transcorreguts entre la rancúnia sempre creixent que els de cal Metus duien als seus veïns. El nyic-nyac que molt temps endarrere havia començat per la fotesa d’un ou anat a fer per una gallina a la niera del costat, anava desenrotllant-se i prenent les proporcions d’un gegant. En Metus gairebé mai se ficava en les baralles de dones, però deixava fer. Dos anys, doncs, que el cos del vell tremolava de ràbia, cada cop que son fill anomenava, agraït, algú de can Guilló. Aquest temps havia acabat de fer l’hereu tot un home. Era un xicotàs de dinou anys, amb tota l’alçada i desenrotllament de sa mare. Mes, per una de tantes estranyeses que s’escapen a la penetració humana, aquella parella no havia engendrat un monstre com ells. En Tomàs era bo, encara que tossut com son pare, i amb ingenuïtat de criatura se pensava que l’amor correspost que duia a la noia Guillona acabaria un dia o altre amb la malvolença que sos pares els tenien. Mes les forces eren desiguals, perquè sols comptava el xicot amb la feble ajuda de son àvia. La pobra velleta, que l’autoritat despòtica de son fill feia tremolar sempre, li havia fet donació en vida del poc que ella posseïa, perquè poguessin casar-se. La sospita d’això i l’amor dels dos joves eren el que havia acabat d’encendre la ràbia d’en Metus.

Un capvespre d’un dia rúfol i plujós d’hivern, en l’espaiosa però fosca cuina de cal Metus, amb el bastó de crossa ben agarrat, i asseguda en el primer graó de l’escala d’anar a dalt, l’àvia seguia, plena d’angoixa, la mirada, encara més fosca aquell dia, de son fill, que des d’un racó de l’escorn guaitava com se consumien els boscalls que amb sa bellugosa flamarada feien brandar l’olla de la perolada presonera dels calamàstecs. La Quima trastejava, anant i venint per allí, tota enfeinada.

Bona estona feia que la pluja ja no fuetejava els vidres de la finestra i que havia parat la fressa que feien els escorralls de la teulada damunt dels bassals d’aigua, que la terra ja no engolia de tan xopa i amarada que estava.

—Quina bona nit per caçar caragols —va dir la Quima—. Poc que aquells la deixaran escapar, n’estic certa. —Al sentir això, aixecant-se de sobte, el seu home va anar-se’n de dret a despenjar el llanternó, i, com si fos una feina que l’encaparrés molt, va posar-se’l a encendre amb tota catxassa.

Com les més fortes tempestats de l’occeà, que són anunciades sempre per una gran calma, així mateix sota la careta d’hipòcrita i falsa tranquil·litat en el més injust i covard dels odis, esperant només que el moment oportú per fer-lo esclatar furient del negre abim de son cor.

La pobra àvia, aquell dia més esfereïda que mai, volgué deturar-lo quan va veure que, tirant-se el tapaboques al coll, obria la porta per eixir de casa; i les paraules que maldaven per sortir de sos llavis varen rodar, convertides en llàgrimes, per sa cara revellida de dolorosa.

El clot de Cruïlles era el lloc més cercat quan els caragols deixaven els seus amagatalls. Ell sol en fornia gairebé a mig poble. Aquí i allà, com llumenets fantàstics, s’oviraven les llanternes dels caçadors a la sorda. Per allí passava l’avi Metus, quan una rialla fresca, grassa, la rialla de la joventut feliç que afronta amb serenitat la vida, trasbalsant-ho tot, va deixar-lo quiet i escoltant el que deia la ditxosa parella.

—Ho veus, com jo soc més sortosa? Tu només trobes que monges! Me’n daria vergonya! Tan ganàs i trobar els més xics! Goita jo, quin boers més macos!

El noi va aixecar el llanternó, i el vell va veure son fill ajupit per posar-se al nivell d’ella, i va guaitar en les mans d’aquests tota una embosta de caragols.

Aquell gegantàs se feia petit, petit, i encara més ingenu, per arribar a l’altura d’aquella noieta, que, començant per agraïment, havia acabat per estimar i desitjar com un foll.

—Encara no els n’has parlat als teus pares? —va dir la noia posant-se seriosa tot d’un cop i recolzant-li el cap en el pit.

—Demà, demà sí: t’ho juro.

—Cada dia ho dius i no ho fas mai.

—És que si jo n’estigués segur, poc que hauria trigant tant.

—Tot això són romanços teus perquè no m’estimes.

—Que no t’estimo?

—I, doncs, què esperes? Per què no acabes d’un cop? Així com així, també ha de ser tant si volen com si no.

—Aquesta reconsagrada ràbia que us tenen me fa molta basarda! Des del dia del foc, sembla que us hagin maleït.

—Des d’aquell dia t’estimo —va respondre la noia amb veu falaguera—. Feies tanta llàstima!

El minyó, deixant caure el fanal i la pontorra, la va estrènyer amb força contra son pit, mentre li espurnaven els ulls a l’esclat d’aquella passió que tan fonda havia arrelat per a tots dos.

—Demà, demà sens falta els ho diré. Després de tot, jo soc l’hereu de lo de l’àvia, i vindrà amb nosaltres perquè ja ho vol. Aquesta sí que m’estima; que els altres, no; i ara sí que t’ho ben juro, que parlaré aviat —respongué, ja més encoratjat, en Tomàs, tot desfent-se del tendre llaç que el subjectava.

—La maleïda ho ha fet sense haver-ne jo hagut esment —mormolà estremint-se de ràbia, el vell Metus al sentir això.

La parella, mentrestant, havia tornat a sa tasca i a ses rialles.

A l’entrar a casa seva el minyó va trobar son pare encara llevat. La cara del vell pagès no va fer la més petita extremitud al veure’l entrar.

Redreçant-se i guaitant-lo, amb un esclat de tota la seva autoritat, va dir-li amb veu fosca:

—Què és el que has de parlar i m’has de dir? Ja pots començar.

En Tomàs va quedar tot sorprès al sentir això; però, refent-se tot seguit, va preguntar-li:

—Que ens heu sentit?

—Sí.

—Doncs no ho voleu?

—No, i cent cops no, mal s’enfonsi el món. I ja pots fosque el camp tot seguit d’aquesta casa —va xisclar amb veu terrible, i va donar tan bell cop de puny a la pastera que el porró va saltar en trenta mil miques.

Els crits i la remor d’aquesta escena van despertar la dona. Mig despullada, va eixir de la cambra i es va quedar escoltant a la llinda de la porta.

—Això ja ho veurem més tard per justícia a qui pertocarà sortir d’aquesta casa, si sereu vós o jo —va respondre en Tomàs en so d’amenaça, girant-se tot pausadament i anant de dret cap al carrer.

—No te’n gaudiràs pas tu ni els que em van posar foc a casa —mormolà el vell, mentres, més amatent que el pensament, va agafar una corda que penjava d’una estaca i, fent-hi amb lleugeresa un nus escorredor, li barrà el camí llençant-li al coll amb tan bella força que l’estrebada el tombà d’espatlles i li va moure per impuls natural les mans endavant, les quals cercaven amb frenesí quelcom per agafar-se.

Tan sols la traïció havia pogut abatre aquell hercul.

Com les lleones del circ romà, que, ja flairant la sang humana, esperaven amb els ulls fixos i els badius del nas dilatats que el mascle fes la primera urpada per abraonar-s’hi, així mateix aquella femella dona, fent un bot endavant, va deixar-se caure amb tot son pes damunt les cames i el ventre de son fill, i va subjectar-li els braços, que l’engegaven d’una banda a l’altra a cada batzegada del cos, que, retorcent-se com una anguila fora de l’aigua, obria desmesuradament els ulls i allargava la llengua amb un fort ronc cada cop que el monstre estirava la corda.

Un crit feréstec, gutural, estrany, com el d’un mut a qui la proximitat del perill retornés de sobte la paraula, va deixar-se sentir, i l’àvia, en camisa, els ulls fora de ses conques, erts i eriçats damunt son cap els pocs cabells blancs que li quedaven, com l’estàtua del terror, va aparèixer al capdamunt de l’escala.

—Que és ton fill, Cosme! Que és ton fill! —només va tenir esma per dir la pobra vella.

—Arri, a jeure, mala bruixa —va respondre aquest, mentres la ràbia que sacsejava son cos li feu dar tan forta estrebada que la corda, enfonsant-se dins la carn i trencant el fi teixit de les venes, quedà tota roja de sang. El desgraciat va encara dirigir a son àvia una mirada d’angoixa mortal, i amb una forta i darrera batzegada, que va deixar sentir un cruiximent d’ossos, sos membres van quedar quiets i van caure pesadament a terra.

Un nou crit, seguit d’un soroll sord, com de quelcom que rebotés per l’escala, va fer-los girar el cap. Era la pobra àvia; l’horror del que acabava de veure havia quedat romput el petit fil de vida que la lligava amb aquest món.

Al cap de poca estona el zum-zum tan sols d’un borinot negre, furgant pels forats i topant eixelebrat per tot arreu, era l’única remor que pertorbava la

El cos de la velleta, fet un cabdell i ensenyant ses misèries, fruit d’una existència de treball i subjecció, jeia al costat d’aquella malaurada joventut, pocs moments abans en tot l’esclat de les seves il·lusions. Els ulls del minyó, ressaltant de sa cara morada i descomposta, semblaven guaitar astorats la porta per on havien eixit sos pares enduent-se la corda.

Crèdit de la fotografia de David Gálvez: Laura Gálvez-Rhein