Ramon Mas

Ramon Mas Baucells (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és un dels fundadors de l’editorial Males Herbes. Ha publicat les novel·les Afores (Edicions de 1984, 2017), Estigmes (Edicions de 1984, 2019), L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020), Els murs invisibles (L’Altra, 2024) i la novel·la juvenil L’última nit abans de perdre’ns (L’Altra Tribu, 2025), el poemari Òsties (AdiA, 2017), i l’assaig sobre el cànon literari català Inventari d’afinitats (Periscopi, 2023), a banda d’un grapat de contes i articles escampats per publicacions diverses. També fa lletres i canta amb els grups Daltabaix i FP.

Un pare, un fill

A la mare, s’ha acabat patir.

Ni tan sols va esperar que el llum vermell s’apagués per descordar-se el cinturó. Va recolzar les mans a la punta del reposabraços, amb el motor encara bramulant, i es va impulsar endavant, fent ballar turmells sobre el trontoll general.

Va travessar la cabina sense desviar la mirada cap al seu pare, que l’observava en silenci des del seient del conductor, i se’n va anar al seu departament.

Porta tancada, llit i un còmic de cobertes setinades. No tenia ganes de llegir, però encara en tenia menys de baixar de la nau, i mentre l’home decidia quina seria la millor manera de convèncer-la, ella guanyava una mica de temps. Li feia una mandra infinita haver d’actuar com si aquell individu a qui amb prou feines coneixia formés part del seu món.

Quan l’havia vingut a buscar, era tot somriure, però la Lis només li veia la brutícia entre les dents. Aquella deixadesa l’exasperava. I si bé havia de reconèixer que s’esforçava per mostrar-se proper i entenimentat, estava segura que per dins continuava sent l’individu fred i distant de sempre. Un «sempre» que es reduïa a cinc setmanes l’any: una pels volts de nadal, una altra a la primavera i tres durant l’estiu.

El fet que hagués demanat de passar amb ella uns dies no assignats era una anomalia, però que, a més, volgués endur-se-la a un ressort luxós de Níscar-12, li havia acabat de trencar els esquemes. Per un segon, quan la mare li havia explicat que tot allò era idea d’ell, havia estat a punt d’abaixar la guàrdia. Tanmateix n’havia tingut prou amb un breu intercanvi de paraules per entendre que aquell home continuava mesurant a les persones segons la manera com s’adeqüessin als seus propis plans. Podia estar segura que, fos quin fos el motiu d’aquelles vacances, seria alguna cosa que només l’atenyia a ell.

El ressort va resultar ser un complex format per una trentena de doms geodèsics enclavats al mig d’una selva estrambòtica i exuberant, barreja d’arbres amb el fullam luminescent, flors gegants embolcallades per un líquid viscós i molses rosades que s’enfilaven pels troncs. El camí empedrat que separava l’aparcament de la recepció travessava un jardí botànic que podia haver estat pintat amb ceres de colors per un nen de sis anys. El delimitava un mur de roques poroses de color groguenc que, regat pel crepuscle ataronjat del capvespre niscarià, acabava de donar un toc oníric a aquell paisatge llampant, i obligava a la Lis a fer un exercici de capteniment, perquè de cap manera permetria que el seu pare li detectés una espurna d’excitació.

La recepció era l’únic edifici de planta rectangular de tot l’assentament. El noi que els va atendre era alt i corpulent, amb la barbeta punxeguda i un riure nerviós que denotava ganes d’acabar la jornada. La Lis va prendre nota mental del seu tors robust. El jove recepcionista els va acompanyar fins el seu dom mentre els explicava els horaris de cuina i les peculiaritats del sistema elèctric. La part superior de la cúpula és de metacrilat, va dir, pensada per a poder contemplar els tretze satèl·lits de Nícar-12 sense haver de moure’s dels llits. També tenien tota mena de comoditats difícils d’imaginar en un planeta tan allunyat de les rutes comercials. Era evident que el seu pare s’havia gastat una fortuna en aquell viatge.

A l’hora de sopar l’home es va mostrar especialment comunicatiu. No és que li preguntés res sobre ella, però mentre la Lis endrapava a cor què vols, anava descabdellant tota una dissertació sobre les meravelles de la cuina local. Amb tot, quan el monòleg va derivar cap el seu tema estrella, ell encara no s’havia dut ni un mos a la boca.

—L’ecosistema de Níscar 12 encara és un gran desconegut per a nosaltres —va dir, aixecant l’índex com el conferenciant que en altre temps havia sigut—, hi ha més de 700 classes de fongs classificades, però de la majoria no en sabem pràcticament res. Això és el paradís dels exo-micòlegs. Si s’acota bé el camp d’estudi, es podrien descobrir relacions simbiòtiques entre espècies capaces de guarir qualsevol malaltia…

—D’acord, ara ja entenc què hem vingut a fer —va respondre la noia.

—No, no, Lis, no hem vingut per feina, t’ho prometo. Només volia que entenguessis perquè aquest planeta és tan especial.

La noia no va tornar a obrir la boca per res que no fos per introduir-hi aliments, així que l’home es va sentir legitimat a continuar amb la seva diatriba sobre les particularitats de la vida autòctona de Níscar 12, i sobre l’immens ventall de possibilitats que oferien de cara a la investigació. Feia prop de 80 anys, quan Relaxing Cofee Inc. havia establert el primer assentament al planeta, ho havia fet tenint en compte les condicions que oferia per a l’explotació turística. Però la comunitat científica no hi havia posat el focus fins l’última dècada, així que encara quedava molta feina per fer.

La Lis va fingir interès durant tot el sopar, amb aquella consideració innata que havia heretat de la mare, i que per un instant la va fer sentir hipòcrita. Si alguna cosa no se li podia retreure al seu pare era que fes res per quedar bé. A ell li interessaven els bolets i les molses, i, per tant, d’allò era del que parlava. La resta de la humanitat, escampada pels 32 planetes i els 9 satèl·lits habitats de la galàxia, tenia dues opcions: sumar-s’hi o apartar-se’n.

Llavors, enmig d’aquell monòleg incomprensible per a qualsevol que no formés part del seu departament, hi va haver un gir inesperat.

—He pensat que demà podríem anar d’excursió.

La Lis va quedar garratibada amb la copa de vi a frec dels llavis. El líquid daurat li va regalimar per les comissures. Era possible que estigués intentant acostar-se a ella? El pensament la va incomodar.

—Hi ha un bosc de turnídies a pocs quilòmetres d’aquí —va continuar—, és un fong que viu milers d’anys, no s’assembla a res del que hagis vist mai. Els de les guies turístiques, que són més aviat analfabets, les han batejat com a flors de roca, com si fossin vegetals, però en realitat…

—Quin ensurt! —va dir ella, amb un riure malèvol—. Per un moment m’havia pensat que em proposaves de fer alguna cosa que em pogués agradar a mi. Però ja veig que només busques una alumna per una de les teves classes magistrals. Gràcies però no. Ves tu a passar-t’ho bé amb les teves coses, que jo ho faré a la meva manera.

Es va aixecar de la taula sense esperar que arribessin les postres i li va plantar un petó al front.

—No m’esperis despert.  

Quan la va sentir arribar ja feia dues hores que es regirava entre els llençols. La pressió a l’abdomen empenyia de dins cap a fora, com si la carn empresonés l’ona expansiva d’una explosió molt llarga, i les punxades entre vertebres li impedien respirar amb regularitat. S’havia despertat amarat de suor i amb la por aferrada a les costelles, repetint-se a si mateix que no volia marxar. Llavors s’havia tombat de costat, molt lentament per no fer enrabiar el dolor, i havia estirat el braç per agafar la palangana del terra. Les nàusees eren més suaus que les de les últimes nits, però preferia tenir el recipient a la vora per si havia de vomitar. 

Llevar-se era el pitjor moment del dia. Com si tot el patiment que havia aconseguit esquivar durant les escasses hores de letargia li tornés de cop en l’acció de posar-se dret. A mesura que avançava la jornada, la musculatura anava agafant calor i els opiacis feien el seu efecte, fins que l’infern de carn es convertia en una lleugera molèstia, accentuada puntualment durant els àpats. Tot i així la primera passa sempre era horrible, i justificava que molta gent en la seva situació decidís no tornar a sortir del llit.

Va pensar en demanar ajuda a la Lis, però de seguida se’n va retractar. Havia aconseguit valdre’s per si sol fins llavors, no podia rendir-se només perquè tingués algú a prop, i menys quan faltava tan poc pel final. Es va incorporar amb cura, notant el joc intern de les ròtules i les queixes dels turmells. No, el problema no era allà. Va alçar el peu per fer la primera passa, quan un cop fort, com de moble tombant-se, el va empènyer endavant. Venia de la sala. Va ranquejar sense fer cas dels advertiments que li llançaven les connexions nervioses, i va obrir la porta de fullola amb una estrebada. El dolor abdominal se li va enfilar al pit. La Lis era al terra, de costat, i estava inconscient.

La va agafar per les aixelles amb penes i treballs i la va fer seure en una cadira. La filla va obrir els ulls mig segon. Les parpelles li queien i es tornaven a alçar alternativament, com les ales d’una papallona. Li va oferir un got d’aigua niscariana, més densa i vitaminada que la terrestre, i la noia se’l va empassar d’un glop.

—Estàs millor?

—Sí, sí, ja està, només necessito dormir —va dir ella, incorporant-se.

—Lis, allò que et vaig dir ahir, lo de l’excursió, és important que m’hi acompanyis…

—Ara no, si us plau —va respondre la filla, espantant una mosca inexistent amb el palmell de la mà. Es va posar dreta amb una passa tan insegura com la que havia fet el seu pare uns minuts abans, i quan va veure que podia mantenir l’equilibri amb unes mínimes garanties, va fer cap a la seva habitació, desviant-se a la dreta per esquivar l’home i clavant un cop de colze involuntari contra el marc de la porta.

—Serà a mitja tarda, d’acord? Tens temps de dormir la mona —va murmurar el pare  a través de la porta—, hem d’arribar al bosc de turnídies a la caiguda de sol.

—Hem de! —va repetir la Lis, i es va quedar adormida.

El pare es va asseure a la cadira amb un esbufec acabat en punta. No gosava arrepapar-se a la butaca per si després li costava sortir-ne. Va dibuixar un cercle a terra amb les puntes dels peus, disposat a començar la sessió d’exercicis matinals, quan un tacte llefiscós li va recordar que encara anava descalç. Es va inclinar lentament per analitzar la pasterada grumollosa de sota la taula i la pudor li va provocar una arcada. La noia havia vomitat.

Va obrir els ulls a poc a poc. Sabia que el mal de cap l’estaria esperant, però no es pensava que el seu pare també ho faria. L’home li va oferir un analgèsic i li va ordenar que es dutxés. Havien de sortir al cap de quaranta minuts.

—De veritat, papa, no m’interessen els fongs espacials —va dir—, ves-hi tu sol.

Es va girar de bocaterrosa i es va tapar el cap amb el coixí.

—Has de venir —va insistir ell, amb l’expressió de qui recorda al seu fill de sis anys que l’assistència a l’escola és obligatòria.

—Tinc ressaca!

—Pren-te això —va dir, assenyalant la pastilla i el got de suc que havia deixat sobre la tauleta de nit—. Ja he netejat la vomitada.

La Lis mirava i ensumava. No gosava tocar res. S’endinsaven junts al cor del bosc i no era cap metàfora. El fúcsia llampant de les molses que cobrien els troncs ondulats li inspirava una reverència estranya, però el que més l’inquietava era el batec rítmic que li rebotia a les soles. La naturalesa es manifestava amb una presència aclaparadora, com si la vida desbordés els éssers que la contenien, i això la feia sentir aliena, gairebé artificial.

L’actitud del pare tampoc l’ajudava a mitigar la sensació d’irrealitat. L’últim cop que havia obert la boca portaven deu minuts caminant, i d’això ja feia una hora llarga. A més, havia sigut per deixar caure una bomba: «Tinc càncer de pàncrees, el metge diu que no em queden més de tres setmanes». La frase havia estat el punt i final d’un breu monòleg sobre la capacitat dels fungi per a la supervivència en circumstàncies adverses. Sens dubte duia el discurs preparat, perquè l’havia encarrilat amb els equilibris i les precaucions de qui porta a taula un plat de sopa.

Tot i així ella havia estat a punt de respondre amb vehemència. S’havia parat en sec i li havia barrat el pas. Perquè coi havia hagut de començar amb aquella diatriba científica per donar-li una notícia personal? Ni tan sols en un moment tan íntim era capaç d’aparcar la feina? Una bola de foc li cremava a la llengua. Volia cridar que se li’n fotia el què li passés, que si la dinyava en aquell precís instant el futur de la seva relació variaria ben poc, però quan l’havia mirat als ulls se li havia fet un nus a l’esòfag. Tenia al davant un home desfet, un rostre trencat en mil bocins que ell mateix s’havia tornat a enganxar amb presses. Així que s’havia empassat les paraules i havia continuat caminant.

Ara feia gairebé dues hores que intentava abstreure’s en el paisatge, esquivant-li la mirada cada cop que ell la buscava de cua d’ull. Ni tan sols la fantasia multicolor de l’ecosistema extraterrestre aconseguia frenar l’envestida de preguntes que li venien al cap. No entenia perquè havia trigat tant a dir-li-ho, ni perquè ho havia hagut de fer en aquell planeta estrambòtic. Ho sabia, la mare? I n’estava segur que no hi havia cap cura possible?

El que més la descol·locava era el buit al pit, aquella esquerda que amenaçava amb convertir-se en abisme. Com si l’enfadada inicial hagués deixat una estela de vertigen. Tampoc sabia quina mena de reacció se n’esperava, d’ella, ni quina era la intenció del pare. Potser es penedia de la poca atenció que li havia dedicat durant tota la seva infància, encara que, si es tractava d’això, un passeig per un bosc de fongs fosforescents no canviaria divuit anys d’absència i incomunicació. Fos com fos, ja no necessitava sentir cap disculpa per part d’aquell home, i es fustigava a si mateixa per no haver sigut més amable amb ell la nit anterior.

El bosc de turnídies era una berruga de quatre metres quadrats al cantó ombrívol d’una clariana. Una estesa de bolets de barret ample de poc més d’un pam d’altura, connectats els uns als altres per un filament groguenc que els hi sortia de l’anell, i que, vist des de dalt, feia l’efecte d’una teranyina estrambòtica.

La Lis s’hi va acostar i es va posar a la gatzoneta, fascinada per aquella selva de butxaca. El núvol d’espores violetes que flotava mig metre per sobre els capells li quedava a l’altura dels ulls. Va introduir-hi la mà. Un plugim ingràvid li va pessigollejar la pell.  

El pare continuava dret, amb la mirada desenfocada sobre el clatell de la filla. Tot seguia el curs previst, però això no ho feia més fàcil. En l’últim any i mig havia visitat aquell lloc tres vegades, i cada cop havia trobat excuses per fer-se enrere. Massa lluny, massa sol, massa silenci. Per tot allò havia decidit revelar-li el secret a la Lis.

—No podia desaparèixer i prou —va dir de sobte—, per això t’he fet venir. —La noia es va girar, tenia una ganyota de terror als llavis.— Si t’hagués enviat una carta per explicar-t’ho no hauries vingut, o no t’ho hauries cregut, o simplement no m’hauries trobat. Però si ho veus amb els teus propis ulls serà diferent… Només vull que si mai em necessites sàpigues on trobar-me.

La Lis s’havia aixecat i se’l mirava amb una expressió que ell era incapaç d’interpretar. Per un instant va desitjar haver-la conegut millor. Preveure-li les reaccions, saber-li ens anhels, entendre-li les pors, però de seguida es va refugiar en la biologia: els vincles genètics són incondicionals, va pensar, res del que fem en vida canviarà mai això. A l’acte una fiblada abdominal li va prendre l’aire. El càncer també volia dir-hi la seva. 

—La nau està programada per a tornar-te a casa, només has d’engegar el pilot automàtic —va dir, mentre es descalçava—. Ah, i te la pots quedar.

El mal al pàncrees el feia esbufegar a cada moviment, però era l’última vegada que el sentia i havia decidit gaudir-ne. Es va asseure a terra i es va començar descordar la camisa.

—L’allotjament està pagat dues nits més —va continuar, amb una fredor forçada que li esquerdava a les pupil·les—, si vols aprofitar el viatge et recomano que visitis la reserva fúngica de Mathiaspas. Ah, i per mi no cal que li expliquis res a la teva mare, però si ho vols fer em semblarà bé, això és decisió teva.

Va posar els calçotets a sobre les vambes per evitar que s’embrutessin.

—Et puc demanar un últim favor?

—Digues —va dir ella, esperant alguna cosa transcendent, alguna cosa sàvia i bonica que l’acompanyés la resta de la seva vida.

—No deixis la meva roba aquí tirada, prefereixo que la llancis al primer contenidor que trobis quan tornis a l’hotel.

L’home es va mirar les ungles durant cinc segons, es va aixecar i va caminar cap a ella. Li va fer una abraçada curta i desencaixada, i es va internar de puntetes en el bosc de turnídies. Anava completament nu.

—Això que veuràs és un dels espectacles més bonics de l’univers. I no et preocupis per mi, que estaré bé.

Es va asseure entre els capells amb molta cura. Quan el filat blanquinós que unia els bolets va començar a cobrir-li les cuixes, s’hi va estirar de panxa enlaire i va deixar que la teranyina l’anés embolicant centímetre a centímetre. A mesura que se li enfilava per la pell, el blanc es tenyia d’un rosa cada cop més roig. En qüestió de minuts el cos del pare va desaparèixer a l’interior d’un crisalida vermellosa. Llavors el núvol d’espores violetes se li va desplomar a sobre, com atret per una força magnètica. El capoll es va desinflar a l’instant, i del seu interior en va sorgir una flor negra de pètals escotats. Tenia la mida d’un puny.

—Pare?

La Lis no va tenir temps de pensar el com ni el què. Es va agenollar i es va posar a cavar amb les ungles, esmicolant els bolets del voltant sense miraments. El seu pare hauria desaprovat la destrossa, però això li importava tan poc ara com abans. Quan va haver netejat un cercle de trenta centímetres de diàmetre al voltant de la flor, va enfonsar les mans a la terra tèbia.

L’última cosa que el recepcionista cepat s’esperava en obrir la porta del seu apartament era veure-hi la noia de la nit anterior. Tenia els ulls enrogits i les galtes xopes de llàgrimes. El seu primer pensament va ser que un clau ebri no donava dret a venir a plorar-li les penes, però la Lis, força més àgil, de seguida li va fer entendre els motius de la visita:

—Necessito un test per a trasplantar això.

El noi, la vida interior del qual basculava entre el flirteig i la feina, encara va trigar un parell de segons en adonar-se que sostenia una pila de terra amb una flor negra entre les mans, i que el requeriment era purament logístic. La va deixar entrar i, mentre llançava un cactus mort de set a les escombraries per fer lloc a la flor negra, li va oferir una dutxa. 

 Amb la terra de sota les ungles esbandida i els cabells encara molls, la Lis es va embolicar una tovallola i va fer cap a la cuina, on el recepcionista de tors ample i barbeta punxeguda s’estava preparant un cafè.

—Has d’anar a treballar?

—Encara falten un parell d’hores.

Va deixar caure la tovallola al terra, el va agafar pel canell i el va estirar cap a l’habitació, fins el mateix matalàs on la nit anterior havien tingut sexe etílic. L’alcohol era una trampa, la posava calenta però després li impedia arribar a l’orgasme, així que s’ho va prendre com un compte pendent, com si aquell desconegut li degués alguna cosa.

Ja tenien les mans i les boques xopes de fluids quan la Lis es va adonar que el noi havia col·locat el test amb la flor negra a la tauleta de nit. Va ser com si la desendollessin.

—Un moment, un moment…

—Què? —va preguntar ell, sense deixar de grapejar-la.

—Un moment!

Es va propulsar mig metre enrere per baixar del llit i es va tapar el cos amb el llençol.

—Què passa? Que no t’agrada?

—Pots treure la flor d’aquí? Em desconcentra.

—Ara mateix.

Quan es va despertar va trobar un pòstit amb una nota del recepcionista a la tauleta de nit. Deia que li havia agradat molt tornar-la a veure, s’excusava per haver hagut d’anar a treballar i li recordava a quina hora acabava el seu torn. Li va semblar un detall mono, no s’imaginava que fos tan ingenu.

Es va vestir en sis moviments, concentrada en sortir volant d’aquell apartament que de cop li resultava grotesc. Ja tenia una mà al pom de la porta que donava al carrer, quan va veure el test amb la flor negra a sobre la taula del rebedor. Va somriure i el va agafar entre els braços, com qui sosté un recent nascut. Si no s’entretenia fent la maleta podia estar fora de l’òrbita de Níscar-12 abans de l’hora de dinar.