Xènia Bussé

Xènia Bussé. Nascuda a Valls el 1968, va estudiar Periodisme a Barcelona. Llicenciada el 1991, va treballar al setmanari El Temps fins al 1995. L’any següent fa les maletes i se’n va a viure a l’Argentina on treballa per al diari Página 12 mentre segueix col·laborant amb El Temps des de l’altra banda de l’oceà. Ja tornada a Barcelona, esdevé cap de premsa del Grup 62 fins a l’any 2000, en què passa a ser corresponsal de cultura de l’Avui a Madrid. Acabada l’etapa madrilenya, a Barcelona, també escriurà per al Diari de Tarragona i per Serra d’Or. Actualment torna a fer feina en comunicació editorial.

Quim Monzó va néixer a Barcelona l’any 1952. Va començar a publicar a principis dels setanta, a diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d’Irlanda del Nord, Vietnam i Cambodja. L’any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord-americana. Ha traduït contes, novel·les i obres de teatre. Ha escrit guions per a la ràdio, la televisió i el cinema. És col·laborador habitual de La Vanguardia i Catalunya Ràdio. Ha publicat onze llibres de narrativa i deu d’articles. Ha guanyat el premi Nacional de literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la El Temps, el Lletra d’Or al millor llibre de l’any, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga Serra d’Or.

A l’època que devia escriure aquest conte, a Quim Monzó li agradava passar la tarda pels bars «voltat d’un núvol de fum i amb una copa de ginebra al davant, sobre el taulell de fusta envernissada». Com ell mateix explica a Monzó. Com triomfar a la vida (ed. Julià Guillamon, 2009), ja fos a un racó tranquil o a la barra, li agradava «llegir, llegir molt i de tot (diaris, revistes, novel·les) i prendre apunts: agafar un tovallonet de paper i començar a escriure fins que és ple, i agafar-ne un altre i un altre i un altre, tots atapeïts de ratlles de lletres, fins que un quart més tard el tovalloner és buit. Aleshores arrenco full de l’agenda, i quan s’han acabat deixo d’escriure i miro la gent que m’envolta».  Un d’aquests bars era el Llorenç de Sants, el seu barri, on la Pilar Aymerich li va fer una sessió de fotos el 1980.

El cas és que aquest conte comença a «un bar de fòrmica lluent» i amb Monzó advertint-nos de per on poden anar els trets, deixant clar que hi ha una distància gran entre les dues imatges superposades al vidre que el narrador està mirant just a les primeres línies: l’una és la del vell geperudet que paga un duro pel got de vi negre, un parroquià habitual del local, i «la noia daurada» que acaba d’aparcar un mehari, cotxe descapotable  de color taronja —color important en tot el conte— davant del bar. Entre el vell i la noia daurada hi ha un espai dins el qual Monzó se submergeix i ens convida a seguir-lo.

El costum de Monzó d’anar pels bars, espais on llegir, observar la gent i començar contes, podria venir de quan, de petit, acompanyava sa mare les tardes que ella anava a cosir a cases de senyores? Potser sí. La tarda que fos, a la casa que fos, el Monzó petit s’asseia a un racó i llegia les revistes que li deixaven i observava les senyores, què feien, què deien.

Quan es publica Uf, va dir ell, Monzó només té 26 anys però ja ha vist una mica de món —fent de periodista a Vietnam, Cambotja, Tanzània, Brasil, Irlanda del Nord— i compta de veure’n força més ben aviat. A inicis de la dècada dels 80 se’n va a viure un parell d’anys a Nova York gràcies a una beca de la Fundació per al Congrés de Cultura Catalana per estudiar literatura nord-americana contemporània. La dècada dels 70-80, doncs, viatja i està al cas de què passa al món en matèria política, artística, literària. Tot i que l’escriptor és jove, la personalitat, la potència, la ironia i, a estones, el desengany des del qual escriu Monzó els següents llibres, ja els trobem en aquest conte i a tot el volum d’Uf, va dir ell.  La connexió amb el públic lector serà força ràpida i el reconeixement com a autor fonamental per explicar la nostra literatura els segles XX i XXI serà progressiva i inapel·lable.

Noia del mehari

Hi havia una distància tan gran entre aquelles dues imatges que se superposaven, ençà i enllà del vidre (una, el vell geperudet que pagava amb un duro el got de vi negre; i l’altra, tu, la noia daurada, d’ulleres fosques, aparcant el Citroën mehari color taronja), que mai no hauria imaginat que hi entraries, al bar de fòrmica lluent on jo acabava el primer gintònic de la nit que acabava de néixer. Quan vas seure al tamboret, just al meu costat, vaig entendre, d’una manera boirosa, que de vegades el món roda com cal.

Vas demanar un martini blanc. Vas obrir el sarró, en vas treure un paquet de dunhill. Vas encendre un cigarret i feies volar cargols de fum blanc que es perdien per l’aire fred, cap al sostre emmoquetat de fosc. Ara seria estúpid tractar de recordar com vam començar a parlar-nos; no ho sé: potser un dels dos, tu o jo, va demanar foc, o va fer un comentari casual i va trobar un somriure obert, o un va mirar els ulls de l’altre, una càlida profunditat, tova.

Vam consumir gintònics i martinis a dojo: davant nostre es va anar formant un taulell d’escacs fet d’ampolletes transparents. Vam acabar també el tabac ros, i vam haver de comprar ducados, que era l’únic que hi havia en aquell bar inconcret, de silenci metàl·lic.

Al carrer, el cel era ja una taca fosca, i davant dels ulls se’ns obria una nit obliqua, atapeïda de punts de llum i colors i sons secs i flaires indecises. Vam pujar al mehari i vas dir que l’havies robat, cosa que em vaig permetre no creure, mentre mentalment us etiquetava: a tu com a nena de casa bona i el cotxe com a present d’aniversari ofert pel papà. ¿On vols anar?, va preguntar un dels dos, i l’altre va inconcretar un lloc amb un gest ambigu, va somriure, va acotar el cap, va inspirar profundament fent davallar l’alcohol fins a les clavegueres de l’estómac.

Vam menjar entrepans per la Rambla, abans d’arrecerar-nos en bars incòmodes, de noms exòtics, on bevíem líquids dits polinèsics entre plantes d’una Mediterrània casolana. Vam acabar abraçant-nos en una boîte freda i sorollosa, plena de fum. Vam prendre cafès a la part puta de la Rambla, vam escoltar música a la Chapa, i ens vam riure de la gent, esnobs de mentalitat encongida, dèiem.

Vam tornar al teu cotxe i ens hi vam asseure. Cap dels dos no va badar boca en una estona. A la fi, un dels dos va aixecar el cap i es va adonar que l’altre l’observava. Va somriure. Vam somriure. Vas ser tu qui, aleshores, va esmentar el teu estudi, qui va engegar, qui va posar la segona, qui va travessar de bell nou la ciutat, qui va aparcar en un carrer solitari, de fanals espaiats, d’arbres insomnes. Vam pujar a l’ascensor abraçant-nos, buscant-nos les llengües fins que el sotrac de l’arribada ens va sobtar, ens va tallar el petó, ens va fer riure.

Vaig allargassar-me sobre els coixins, barrocs i virolats. Em vas preguntar què volia beure i vaig dir-te que vodka amb taronjada. Vas posar música brasilera a l’estèreo: Vinicius de Moraes, sambes que omplien la nit d’aigua intensament blava, de claror, de sorra blanca sobre la qual m’amaraves de desig, mossegant-me els llavis, buscant-me pels racons de les rialles, estenent el ventall de la teva cabellera sobre el meu pit, alçant el cap, rient amb ulls verds com prats irlandesos, humits. Vinicius es perdia, llunyà enllà de les notes, sentindo a terra toda rodar, una música líquida acariciant-te els pits per damunt de la brusa, mentre feies que les meves mans t’obrissin la cremallera dels jeans, despullant-nos desordenadament, entre carícies i mossegades, la teva boca perdent-se per les boscúries del meu entrecuix, aturant-nos sovint i mirant-nos llargament, ombres irades amb un deix d’alcohol.

Va ser aleshores que et vaig veure els pits: quan et vaig descordar la brusa vaig quedar immòbil, astorat, bocabadat. Tu vas riure: ¿ara te’n sorprendràs?, vas dir, i jo no sabia què fer, no sabia què dir, com reaccionar. Comprendràs que no és gens usual trobar-te davant de dos pits transparents, dins dels quals viu tota una flora tropical de palmeres i talipots i margallons, onejada per vents assiris, tramuntanes egípcies, monsons amazònics per on voleien petits papagais, lloros, cacatues, coloms de cent mil colors, amb un fons de magranes a punt de madurar.

Comprendràs també que, per un moment, estigués a punt de fugir. I ara m’imagino que el que em va fer quedar va ser la teva imatge divertida, els teus llavis vermells, els teus ulls irònics, la saliva que feia lluir les teves dents i a mi sentir-me assedegat. Vaig notar que l’erecció em retornava, que m’agenollava per vinclar i estripar, desfer la teva carn morena. I t’acariciava els pits, aquests pits tous i transparents, i observava com s’agitaven, i com a dins hi cantaven els papagais i les plantes reien a cada cop de pelvis, i un cor de lloros grocs esclatava quan ens besàvem, els coloms enlairant-se per damunt d’un mar d’algues tremoloses. Quan orgasmàvem, els vents més càlids feien onejar les branques de les palmeres, la bromera fosca dels teus oceans i les plomes roges grogues blanques ataronjades que em creixien ja per l’esquena, on ràpidament em van brollar ales, poc abans que em sorgís aquest bec daurat amb què ara et parlo, i m’encongís i ja no em calgués dur mai més ulleres, ni camisa, ni corbata, ni pagar lletres estúpides, ni bitllets de metro a hores concorregudes, convertit ja en un papagai verd groc vermell dins del teu pit feliç i càlid.

Del volum Uf, va dir ell 1978.

Conte publicat per gentilesa de Quim Monzó i de Quaderns Crema.