Joan Carles Girbés

Joan Carles Girbés (Carcaixent, 1974) és llicenciat en Periodisme, Màster en Gestió Cultural i editor. Es va formar professionalment a Edicions Bromera i va fundar, juntament amb Xavi Sarrià, Sembra Llibres. En l’actualitat és director editorial d’Ara Llibres.

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) és escriptora, també treballa de periodista i ha estat llibretera. Fa més de vint-i-cinc anys que viu al País Valencià. Ha escrit una desena de llibres entre obres de no-ficció i novel·les, així com contes per a diferents antologies. Amb la novel·la documental Guillem va rebre el Premi Lletra d’Or i el Premi València Negra a la millor novel·la. El seu anterior treball, Tiberi Cèsar, ha estat finalista, entre d’altres, dels premis Finestres i Llibreter.

—Ah, ja, mmm… contes, dius?

—Sí, contes!

Aquesta és la breu conversa amb què sovint ensopega Núria Cadenes quan comença a parlar del seu últim llibre. Una primera apreciació dubitativa de l’interlocutor que ella rebat contundent en un exercici d’autoafirmació i d’orgull. Perquè sí, En carn i ossos és un llibre de contes. Que l’editor mateix fos un dels qui arrufà (lleugerament) el nas en una primera impressió no ens farà amagar la veritat. De fet, la posarem en valor. Perquè sí, contes! Dotze històries basades en fets reals i una —un joc (de daus) que ens transporta a l’univers de Víctor Català— que gairebé ho és. Relats que reivindiquen la realitat. Sense personatges, només persones. I una idea que travessa tota l’obra: el xoc amb el poder.

Núria Cadenes té un do. Bé, molts, però en destacarem un que és força visible —impressiona— en aquesta última obra seua: tria i modela el llenguatge fins que esdevé —amb naturalitat— l’estil mateix de cada peça. Quan tingueu el volum a les mans aneu a la pàgina 93. «12 de febrer», es titula el conte. Llenguatge oral, viu i punyent. Si no ploreu, no teniu ànima. Plor de ràbia pel testimoni del bombardeig de l’aviació feixista italiana a Xàtiva. Plor perquè els mots, quan s’escullen amb tanta precisió i transmeten fets tan dolorosos, fan mal. Fereixen, sí, però també ens empoderen. Perquè aquelles atrocitats seran ja per sempre inesborrables. Aquest és el poder de la paraula feta Literatura.

I d’aquell llenguatge oral a aquest més periodístic amb què l’autora basteix el relat que clou el llibre i que tot seguit reproduïm. «20 hores i 11 minuts». El moment precís en què es va avisar la ciutadania del que ja era una tragèdia horrorosa i consumada. La tria d’imatges i d’escenes, l’estructura, la cronologia exacta, l’alternança de l’agenda institucional amb la crua realitat als carrers… Contra les mentides i els intents de manipulació, tenim el nostre costat la realitat feta literatura. Contes. Sí, contes!

20 hores i 11 minuts

L’aigua esbotza la porta i entra furiosa a casa seva. Arrabassa la cuina, armaris, tot. Sotraga la dona a banda i banda. L’arrossega fins que xoca amb una paret. Pot arribar a la sortida, se l’endú, però ella s’agafa a la reixa de la finestra. Els cotxes baixen en un caos empès pel corrent. Passen arran. Té sort i no la colpegen. Els veïns ploren des de les finestres. D’impotència. Criden. I l’aigua que no para de pujar. Són les vuit del vespre i el carrer ja és un riu opac, rabiós. Ella s’enfila per la paret. S’aguanta dreta a la caixa d’un aire condicionat que hi ha al primer pis. Té l’aigua a tocar. I una veïna que crida agarra’t als cables grossos. Ella li diu que això caurà. L’altra, que no, tu agarra’t. Ho fa. Puja una mica més. I se sent un zumzeig molt estrident. Ve dels mòbils. És l’alerta d’emergència. Ara l’envien. Algú diu aidéumeu. Mentrestant, la dona, xopa de cap a peus, ha arribat a una finestra, alça una cama fins a l’ampit, hi ha braços que s’estenen, les veus diuen fica-t’hi, fica-t’hi, i ella ho fa. La gent crida i plora i aplaudeix i tot al mateix temps.

∗

7 hores i 31 minuts: els meteoròlegs eleven a roig (màxim) l’avís per gota freda a la Foia de Bunyol i rodalia. Passats cinc minuts, ho estenen al litoral nord de València, que inclou l’àrea metropolitana. El perill és extrem. Expliquen que cal evitar desplaçaments i allunyar-se de barrancs i plantes baixes. Els meteoròlegs no tenen l’atribució d’establir mesures, ni d’alertar la població; els meteoròlegs exposen situacions.

9 hores: ple ordinari del Consell. L’home que ocupa el càrrec de president penja a les seves xarxes socials una fotografia al Palau de la Generalitat, que és un bell edifici del gòtic tardà, i hi posa música del DJ suec Avicii.

These are the days we won’t regret. These are the days we won’t forget.

∗

Hi ha cinc xiquetes a la biblioteca de Paiporta. Quinze anys, setze. Són de Picanya però avui havien quedat de venir aquí, que és més a prop de casa. Just a l’altra banda del barranc, però més a prop. A mitjan vesprada desallotgen l’edifici. Que la gota freda i que l’aigua que baixa de Xiva, de tot arreu. El cel és negre i amenaça. Ja no poden tornar, el barranc va desbocat, travessar és perillós. El carrer s’inunda i de seguida queda brut, marró, movedís. Corren. S’aturen a un portal, truquen tots els timbres, així, amb la mà oberta, de dalt a baix, rrrrrrrrt!, una altra vegada, rrrrrrrrrt! I pugen. Seuen a terra, al primer replà. Tremolen. Surt una dona i els ofereix la casa, un pis que ara és buit, davant d’on visc, al segon, diu. Entra un home al portal. I un altre. I un altre. A les vuit del vespre el nivell de l’aigua arribarà als dos metres i deixarà marca. Se n’ha anat la llum. Mama, que estem bé, que estem bé. I tu? I el gat? Puja a dalt, per favor, agafa el Tigre i puja al pis de dalt, ja no tinc bateria, ara s’hi posa la dona que ens ha acollit.

I per favor no penses què haguera passat si.

∗

9 hores i 13 minuts: es publiquen imatges de l’autopista A-7 inundada, al voltant de l’Alcúdia. S’ha tallat el metro entre Castelló de la Ribera i Alginet.

10 hores i 20 minuts: a la Ribera Alta, rius i barrancs ja baixen amb còlera, plens i marrons. S’inunden els baixos de les cases. Els garatges. Un corrent de menys de dos pams d’aigua pot endur-se una persona. Hi ha ràfegues de vent de 80 quilòmetres per hora.

11 hores: en un acte al Palau mateix, el president rep un certificat empresarial de qualitat turística. Quan li lliuren el diploma, el mossega per fer la gràcia i pronuncia un discurs. La foto de l’acte a les xarxes socials té musiqueta electrònica d’un duet americà que fa melodies per a anuncis comercials. La que escull el president es diu «Dreams to Reality».

∗

Ha anat a recollir els nets a l’escola i els du a ca la filla. Com cada vesprada de cada vesprada entre setmana. Deu i cinc anys: dos terrabastalls dins del cotxe. Quan veuen l’aigua que els encalça, callen de cop. Els arrossega. Topen amb un senyal de trànsit. I contra una palmera. Queden allà, encallats. L’aigua puja i puja molt ràpidament. I ell veu que s’han d’enfilar dalt del cotxe. Al sostre. Ha de ser ràpid. No els vol espantar més. O que rellisquin. No. Trenca el vidre. En treu un. I seguit l’altre. Això fa. I ho fa bé. Després hi haurà una furgoneta i un veí que durà les criatures a casa seva i que aconseguirà avisar la mare i ella respirarà molt molt al fons de tot i l’endemà a punta de dia sortirà desesperada per trobar el cos. Sota els cotxes, als camps, al barranc, on siga.

∗

11 hores i 30 minuts: es desborda el barranc de Poio, a Xiva. En quatre hores de pluja s’hi acumulen tres-cents seixanta litres per metre quadrat.

11 hores i 35 minuts: a la mateixa sala on hi ha hagut el lliurament del premi, el president enregistra per als mitjans una declaració sobre la gota freda. S’ha posat ulleres. Mentre comença a parlar, darrere seu alguns dels assistents a l’acte turístic se saluden i riuen i xerren distesament, es fan fotos. Fins que un subaltern se n’adona i els aparta perquè quedin fora de càmera. Ell es treu les ulleres, continua llegint i diu que no es té constància de danys personals, que els embassaments acumulen l’aigua que reben sense problemes, que el temporal es desplaça cap a la zona muntanyenca de Conca i que s’espera que cap a les 18 hores en disminuirà la intensitat. Recomana cautela i paciència.

11 hores i 41 minuts: la Universitat de València suspèn també l’activitat administrativa, d’investigació i cultural. Ahir al vespre ja havia anunciat que a causa de la climatologia adversa no hi hauria activitat docent.

Migdia: el president arriba a la seu d’una Direcció General, als afores de València, per presentar-hi l’estratègia de salut digital. En diuen així: estratègia de salut digital. La música que escull per a acompanyar la fotografia del moment és «Live Your Beautiful Life», de Lights Follow.

Don’t you realize how lucky we are

Open up your heart, baby, let it all go, tonight (ooh-ooh)

∗

No hi ha llum. La mare és a la feina encara. El pare els calma i els diu que estem segurs, que veniu amb mi al menjador i que quan trobe la llanterna jugarem a endevinar. Tanquen la porta de la seva habitació. Hi ha lletres blanques enganxades que els agraden molt però que ara no es veuen perquè queden de la banda de dins i perquè és tot tan fosc. Formen dos noms: Izan i, a sota, Rubén.

No ho faré llarg: és insuportable de pensar-ho i d’escriure-ho i de tot. Izan té cinc anys i Rubén, tres. Són a casa, a les fosques, se sent el torrent com baixa, el pare els abraça, els aferra i de cop ja no té res. Una llengua d’aigua sense brides colpeja les parets i les arrenca, els mobles, el sostre, ho buida tot. I s’ho endú.

El pare també surt empès pel corrent. S’arrapa a un arbre. S’hi aguanta, malferit, una hora i mitja. I plora i pensa si no es deixarà anar.

∗

12 hores i 20 minuts: alerta hidrològica a l’entorn del barranc de Poio. Es desborda el riu Magre al seu pas per Utiel, i més avall, a la comarca de la Ribera, voreja l’altura dels ponts.

13 hores: ja hi ha poblacions sense llum ni telèfon.

13 hores i 45 minuts: el president manté l’agenda prevista i es reuneix amb empresaris i sindicats. Fa bromes. Diu que la suspensió d’activitats a la universitat és una exageració. I que no podrà allargar gaire la reunió perquè té una cita.

∗

Ha sortit de casa ràpidament. El barranc se n’ha eixit, diuen, i ja se sap: a poc que pugues, mou el cotxe, treu-lo del garatge, canvia’l de carrer.

Però aquesta vegada és diferent.

Ningú no ho ha dit, que sigui diferent, i que no baixeu als carrers o que no agafeu els camions de repartiment o que no aneu a treballar o que deixeu estar els cot- xes que aquesta vegada tot és diferent, tot és diferent i tan perillós.

Per això ell ha sortit a moure el cotxe. Hi havia mig pam d’aigua. I ha estat tot tan ràpid que fa basarda de contar. Alguns veïns ho han vist. Aquest moment enganxat per sempre a la retina, encastat al cervell com un insomni: l’onada que arriba de sobte i que creix i que esborra els contorns del món i que l’empenta i ell que cau i que s’agafa a alguna cosa, un fanal o no sé què era fins que no pot més i el fang se l’endú i el cap surt encara un parell de vegades i desapareix carrer enllà.

Hi ha gent que tanca persianes i finestres, aquest gest consumit i terrible per deixar de sentir els crits.

Però és impossible.

∗

14 hores: a Utiel, l’aigua de fang ja ho arrossega tot: cotxes i ponts i murs i fanals i contenidors. Llisca amb fúria pels carrers. Entra a les cases. Rebenta portes i finestres i tant com troba al seu pas.

14 hores i 30 minuts: s’informa del primer desaparegut, un camioner que anava a l’Alcúdia.

14 hores i 45 minuts, aproximadament: el president entra al restaurant El Ventorro, on sembla que ha quedat per dinar amb una periodista. Plats de cullera, peix fregit, reservats que afirmen discreció. El dinar no forma part de l’agenda oficial. Tot el (poc) que se’n sabrà seran filtracions. Ell no explica ni on ni per què ni amb qui roman desaparegut durant més de tres hores i mitja. Sense cobertura. O sense agafar el telèfon. El que sigui.

∗

Hi ha un embús. A l’entrada de l’autovia de Torrent, els agents, sobre un fons de llums blaves intermitents, desvien el trànsit cap a la V-30. La gent circula molt a poc a poc. N’hi ha que ja han vist imatges de les inundacions, n’hi ha que no. N’hi ha que reneguen, n’hi ha que callen, n’hi ha que res. No tenen opció i avancen el trosset que poden, frenen, avancen una mica més i no saben que els envien directes a la gola del llop.

Ella tenia la ràdio engegada però ara ja no. Li cal concentrar-se, sentir què diuen els altres, els sorolls de fora i per sobre de la sinistra remor. Quan l’aigua ha començat a cobrir l’asfalt, els cotxes han anat fent mitja volta i ara van en contra direcció. Amb prou feines si han passat deu minuts des que és a la V-30, calcula, i l’aigua aviat cobrirà les rodes. Darrere seu, una noia surt del cotxe i crida que fugim, però ella se sent el cap entumit i es diu que no, que encara podem tirar, que dins del cotxe és més segur, i s’aferra al volant i avança una mica més. Però prou. S’aturen. Van sortint i ella també. Són les vuit del vespre i sembla mitjanit. Se segueixen els uns als altres i no saben què fer, no saben on anar, no saben on trepitgen, no es poden agafar enlloc. Veu un home amb un nadó als braços i una dona molt prima que l’agafa per la cintura i una altra que se’ls col·loca al darrere com un parapet, però és que el corrent regolfa per totes bandes i ara ja li arriba als malucs i la por i el fred tan agut que tot ho enrampa. Algú té una intuïció i el segueixen, qui ho pro- va sol i qui fa cadena amb els altres, i queden apinyats en un punt una mica més alt de la carretera. El telèfon d’emergències no respon. Pensen que haurien de mirar d’anar-se’n o que és millor quedar-se on són o que si no es mouen el corrent al final se’ls endurà o que si es mouen és tan fàcil relliscar. Ningú no plora. Tampoc els xiquets.

∗

15 hores: es convoca l’òrgan de coordinació d’emergències: Centre de Coordinació Operativa Integrat, cecopi. 15 hores i 29 minuts: a Utiel, la gent puja a les teulades. Una dona atrapada. Crida. Els veïns mouen a l’aire jaquetes, coses de colors, el que poden, perquè ho vegi l’únic helicòpter que hi ha. I aconsegueixen de rescatar-la. Vola, penjada amb l’arnès, protegida pel bomber, descalça i abraçada al seu gos.

16 hores i 30 minuts: els pescadors, amb les petites barques, treuen la gent refugiada als pisos alts. Les criatures, si n’hi ha, primer. Es veuen braços que surten de les finestres i sostenen els infants suspesos com una ofrena, un per favor. Les barques tornaran després a cercar els adults.

17 hores: es reuneix finalment el cecopi.

17 hores i 40 minuts: la consellera d’Interior ordena un recés de mitja hora a la caòtica reunió del cecopi. No han localitzat el president.

17 hores i 47 minuts: el vídeo d’un veí que va documentant l’evolució de la barrancada des de la finestra de casa seva, a Xiva, mostra el desbordament de tot. Després encara serà més gros.

18 hores: a Utiel, baixa el nivell de l’aigua i entren els llauradors amb els tractors i voluntaris amb maquinària pesant a rescatar la gent. Però la riuada hi torna després. I més virulenta. Els remolins de fang i d’escuma bruta arriben als sostres de les plantes baixes. No se sap on és el president. O no es diu.

18 hores i 28 minuts: quan al poble ja hi ha dos pams d’aigua pertot, el batlle de Cullera rep una telefonada. És el president. Fa servir un to despreocupat, com d’amigatxo, i li deixa anar que mira, que parlàvem de coses i ha eixit el teu nom i m’he dit, va, que telefone a Jordi, com estàs? No l’informa de res però afirma que la pitjor part ja ha passat.

∗

És una dona menuda, de cabells blanquíssims. Va embolicada amb un barnús groc llampant. Hi ha fang a les pa- rets, a la porta de vidre, al terra que no es veu sota el llim, als uniformes dels bombers forestals; hi ha fang pertot, llevat del seu barnús. No té forces. L’agafen entre dos fent-li la cadireta. No pesa gens. Ella sent que vola. Es mira la cara del jove que té a l’esquerra, el més alt, i li diu si no faríeu millor d’anar a ajudar algú altre, que jo soc molt major, ja, jo soc molt major.

Ha quedat tancada a casa. Amb la cuidadora de la seva cosina. No podien sortir. Els cotxes trabucats els uns sobre els altres i la brossa i el llot que cobrien el carrer, el portal barrat. Sense llum. Esperant.

Té vuitanta-set anys. Dos més que la seva cosina, que vivia a la planta baixa i anava en cadira de rodes; per això necessitava la cuidadora. De tant en tant dinaven juntes. Una vida normal.

Fins que va pujar l’aigua, així tota de cop. Si ens hagueren avisat, repetia després, a la nit, a les fosques, si ens hagueren avisat. Amb prou feines si ha dormit. Amb prou feines si ha menjat. De basarda i de pensar en la cosina, allà, sota el fang, els mobles esberlats. I tota sola.

L’aigua va arribar molt forta a Massanassa. En sentir la remor tan profunda, aquell bramul estrany, i els crits, ella va baixar com va poder l’escala i va trobar la cuidadora que intentava treure la cosina del remolí, cada vegada més alt, cada vegada més alt, cada vegada més alt i més difícil. L’agafaven entre les dues i no podien. No podien. I va ser ella, que els ho va dir: deixeu-me, pugeu, salveu-vos.

Com si no estigués espantada ni res:

—Salveu-vos.

∗

18 hores i 30 minuts: tornado a la Ribera, amb ràfegues de més de 200 quilòmetres per hora. Bolca camions a la carretera. El riu Magre es desborda a Carlet i a Algemesí. El cabal de la rambla de Poio és de 1.756,9 metres cúbics per segon a Xiva (la mitjana de l’Ebre és de 400). També es desborda més avall, quan es converteix en barranc de Torrent. Arrenca tot el que troba al seu pas.

18 hores i 55 minuts: 2.282,9 metres cúbics per segon. És la darrera dada que hi haurà perquè l’estació de mesuratge queda destruïda.

19 hores i 12 minuts: l’aigua s’endú un pont de Picanya. Sencer. Baaaarram!

19 hores i 30 minuts: quan la torrentada arriba a Benetússer a tota velocitat, la gent encara és als carrers. El president fa acte de presència a la reunió del cecopi.

20 hores i 11 minuts: a la televisió pública valenciana passaven imatges d’una dona tombada per l’aigua de color de fang beix llefiscós al mig d’un carrer, incapaç de deixar anar el seu petit paraigua de quadres, agafada amb l’altra mà a l’home que l’ajudava a sortir de la trampa, arrossegant-la com podia, i el brogit de fons i la cara de desesperació d’ella queden tapats per un so estrident que emeten els mòbils dels locutors: és l’alerta del Consell dient que per les fortes pluges s’evite tot tipus de desplaçament i que estiguen atents a futurs avisos a través d’este canal.