Gerard Torra

Gerard Torra i Llibre (Barcelona, 1998) forma part de la generació que va créixer amb el contingut audiovisual del 3XL. Va estudiar Història a la Universitat de Barcelona, i això el va ajudar a entendre com funciona el món i li va fer perdre una mica l’esperança en la humanitat. Després va prendre dues decisions claus a la seva vida: va fer un curs de meditació budista i es va apuntar a un curs d’escriptura. La meditació va complementar el seu coneixement sobre el budisme, i va entendre millor com funciona la ment per ser més feliç i ajudar els que el rodegen. Amb l’escriptura, va aprendre a escriure contes i a gaudir encara més dels secrets que amaga la literatura. Actualment, treballa com a llibreter.

«Una ficció sobre ceguesa i cortesia» pertany al seu primer recull, Quatre síl·labes de vida (inèdit), en el qual explora l’aferrament des d’una perspectiva budista, ambientant els contes en un món fictici amb pinzellades de ciència-ficció i fantasia.

Una ficció sobre ceguesa i cortesia

Així millor per a tots, rumies. Més fàcil i menys problemes. No crec que ho trobi pas a faltar tant. Queien les primeres fulles de la fageda quan vas sentir els crits d’auxili. Vas treure el cap per la finestra del mas que dona a ponent. No vas deixar que t’acompanyés la teva dona, per seguretat. El volum del seu ventre et començava a fer pensar que, ara sí, naixeria l’hereu ben aviat. En sortir vas comprovar que l’auxili no era fingit. Vas deixar la destral a terra per córrer cap a ells i ajudar-los.

Eren dos homes coberts de pols, com dues serps que s’haguessin arrossegat pel camí que du cap al poble, amb la roba esparracada i agafats de la mà. Vas cridar que ja hi anaves, i aleshores et vas fixar que empraven una branca per palpar què tenien davant seu i no entrebancar-se. Vas veure-la sortir amb una manta per guarir-los i no vas impedir-li-ho. Et van demanar clemència, ajuda i pietat, perquè havien begut d’un riu contaminat per les mines i ja no hi veien. Un dels germans inclús va plorar pregant, si us plau, que li tornés la vista. Però no depenia de tu curar la ceguesa; i els vas acompanyar cap a dins per calmar-los i oferir-los alguna cosa calenta.

Et feien falta mans, tant a dins com a fora del mas, i la teva dona se sentia més feixuga cada dia. T’intentava ajudar en tot, però li ordenaves reposar, que no era sa treballar i gestar un hereu alhora. Els germans cecs t’estaven molt agraïts per aquells dies. Van oferir-se a donar-te un cop de mà en tot allò que poguessin, fent servir les mans com a ulls. Aviat et van alliberar de recollir llenya, vigilar la llar de foc o preparar la massa del pa, entre altres feines.

Des del punt de vista mèdic no hi entenies res, dels ulls o de la vista. I menys ara, que professes tanta cortesia. Aleshores se’t va acudir descriure’ls, amb tota mena de detalls, el paisatge de la fageda que muda les fulles en plena tardor. Gràcies al seu ajut podies dedicar més temps a acompanyar la teva esposa en el seu malestar diari. Al camp, però, t’hi trobaves sol, cosa que et va permetre elaborar una descripció poètica del paisatge que els germans es veien privats d’assaborir amb la vista.

Fica’t en la nostra pell, et van respondre. Mai no podrem tornar a contemplar ni admirar tals meravelles. Ens parles de la joia que se’ns esmunyirà eternament. Els vas respondre que ho feies de bona fe, que no era pas el teu propòsit causar-los enveja. Però et van tornar a demanar compassió i que t’imaginessis el que havien arribat a perdre. Que com creies que s’havien de relacionar amb altres persones des que begueren d’aquell riu contaminat. I tu no volies faltar-los pas al respecte. Et vas guardar els secrets del paisatge i vas decidir compartir-los només amb la teva estimada.

En el fons et senties beneït per haver aconseguit un parell de mans addicionals quan l’última fulla de la fageda va donar pas als flocs de neu. Te’n feies creus d’aquell parell. S’havien après de memòria tots els racons de ca teva i es movien sense por. Encara més, amb les mans podien arribar a tot arreu i empraven qualsevol estri que necessitessin; fins i tot van ocupar-se de fer sabó i de fer-vos la bugada quan la teva dona amb prou feines podia bellugar-se.

Et van animar a embenar-te els ulls per comprovar si, així, podries fer vida normal després que et proposessin buidar la neu de la teulada. Vas oposar-te a aquesta tasca perquè temies que es fessin mal o que et trenquessin alguna teula. Que hi havia coses que es podien fer sense veure-hi i d’altres que no. No van acceptar-t’ho. No estaven d’acord amb aquella afirmació d’algú que no havia provat de viure sense veure-hi. Era poc cortès, et remarcaven, que els tractessis com a inferiors. No t’havien demostrat que us podien ajudar en tot? Qui havia tingut cura de la llar, de la dona i de l’hereu no nat abans que arribés l’hivern? I et vas acabar disculpant. Aquell dia vas embenar-te els ulls per comprovar si era possible moure’t per casa sense veure-hi. Ja ho crec, que et va costar, fins la teva dona va riure’s dels teus moviments maldestres. Ningú et va llevar el mèrit, però, d’aconseguir revifar el foc i penjar l’olla pels clemàstecs amb els ulls tancats.

Començaves a pensar què hauries fet sense l’arribada d’aquells dos. D’ulls n’éreu els mateixos que mesos enrere. No era el cas de les mans. La teva dona t’avisava que en poc temps vindrien les contraccions i allò de trencar aigües. Aquella primera nit que no vas encendre cap espelma li vas comunicar que era per un bon motiu. Que els germans t’havien fet veure que es podia viure a les fosques. Amb un racó on hi hagués la llar de foc ja n’hi havia prou, afirmaves. Ja que vivien amb vosaltres i us ajudaven en tot i més, era un detall provar de comprendre’ls havent de moure-us per casa sense emprar la vista. Així s’esvaïa qualsevol mena de discriminació involuntària.

T’havies fet més d’un blau en desplaçar-te a través de la foscor, però un cop ho començaves a dominar et resultava molt útil. Sobretot quan havies de sortir fora per anar a l’estable i agafar més llenya o a l’hora d’embenar-te els ulls en algun moment del dia, quan els germans t’animaven a provar de fer, sense veure-hi, qualsevol tasca que ells feien a cegues. És cert que les mans hi veuen tant com els ulls, acceptaves cortesament quan xerràveu a l’hora de sopar. Ja no calia perdre temps fent candeles o gastar oli encenent les llànties. A casa teva no es discriminava ningú per patir ceguesa. Tots podíeu fer el que us proposéssiu, i et valia més tenir mans capaces de tot ara que el naixement de l’hereu s’apropava i la teva dona requeria més temps i més atenció.

Vas creure necessari avisar la llevadora del poble perquè estigués preparada. L’hereu es movia molt i la teva dona t’advertia que, ben aviat, trauria el cap al món. En explicar la situació als germans se’t van queixar per la descripció de l’estat físic en què es trobava la teva esposa. Si no li tocaven el ventre, no sabrien pas quin caire havia pres l’embaràs. Quan vas veure que li magrejaven la panxa sense el seu permís, vas mirar-la d’aquella manera: amb els ulls l’obligaves a no queixar-se. Hauria estat una falta de cortesia, vas creure, tractar-los com si hi veiessin perfectament tot i saber que eren cecs. Només podien observar el seu entorn d’una sola manera i vas permetre-ho pel bé comú de la convivència.

Un parell de dies més tard us van amenaçar d’abandonar-vos si els continuàveu discriminant. De nit no t’hi veies perquè no empràveu cap llum, és cert. Però de dia encara teníeu avantatges, ja que, amb l’hereu causant dolor a la teva dona, no deixaves que li tornessin a palpar el ventre per entendre la gravetat de la situació. Et van dir que se sentien desplaçats, com a simples eines dins d’una casa que els requeria en aquells moments delicats. Si l’hereu naixia i ells no hi eren, vas sentir-los dir, la vida del nadó correria perill. I, creient que era cert, que aquella situació et feia arraconar-los com a simples eines alterant greument el respecte mutu que us teníeu, vas acabar acceptant la seva proposta. T’havien aconsellat que el millor per a tots seria que tu i la teva dona us embenéssiu els ulls. Que visquéssiu com a cecs. Així us posaríeu a la seva pell en tot moment i ja no hi hauria disputes ni sentiments ferits. Necessitaves aquelles mans i aquells braços.

És per això que ara t’embenes els ulls després d’haver embenat els de la teva dona i creus que així serà millor per a tots. Més fàcil i menys problemes. No creus que trobis pas a faltar tant això de veure-hi amb els ulls. I d’aquesta manera arracones la teva visió a la intimitat dels somnis, on no pots molestar ningú ni causar enveja a cap altre.

Quan neixi el vostre hereu, i per respectar la cortesia que estarà imposada entre les parets de la teva llar, creuràs oportú, també, d’embenar-li els ulls. Abans, però, demanaràs a la llevadora que s’embeni els seus un cop entri per la porta. És el costum de ca nostra, argumentaràs sense poder veure el somriure dels germans cecs que ja no se sentiran inferiors. La llevadora s’acostarà a tu i et dirà a cau d’orella que és trist ser cec, però que encara ho és més fer que algú hi neixi o se’n torni.

Els germans palparan la carn tova del teu hereu nounat, així com la seva mare es veurà obligada a observar-lo amb les mans i res més. Quan te’n vagis a dormir encara somiaràs el món que veies. En la teva intimitat. Sense emprenyar ningú. Però el teu hereu no podrà fer el mateix quan creixi. Somiarà, si és que ho fa, la foscor dels cecs, la dels que no han vist mai caure les fulles d’una fageda en plena tardor.