Xavier Mas Craviotto

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) va estudiar Filologia Catalana i un postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials a la Universitat de Barcelona. És un dels cofundadors de Com ho diria, una plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català. Durant quatre anys, va ser professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol, al Regne Unit. També ha fet de corrector per a diverses editorials i institucions, i ha treballat en nombrosos projectes de llengua i literatura. Ha publicat les novel·les La mort lenta (Premi Documenta 2018) i La pell del món, i també els poemaris Renills de cavall negre (Certamen Art Jove Salvador Iborra 2018), La gran nàusea i La llum subterrània (Premi Ausiàs March 2022). Ha guanyat una vintena de premis literaris de narrativa i poesia, ha publicat en reculls de relats col·lectius i ha participat en un gran nombre d’esdeveniments literaris arreu dels territoris de parla catalana i també a l’estranger.

L’iceberg

A un certo punto della vita,
tutto quello su cui posiamo gli occhi per la prima volta ci è estraneo.
Lo guardiamo da turisti, con interesse ma freddamente.
Appartiene agli altri.
Natalia Ginzburg, La città e la casa

L’iceberg flota enmig de l’aigua grisa amb una naturalitat que els fa sentir incòmodes. Estan repenjats a la barana de la coberta del vaixell, els braços encreuats sobre el ferro fred, els genolls entaforats entre les barres horitzontals blanques, perfectament paral·leles les unes a les altres. Van abrigats fins a dalt, els anoracs cordats a l’altura del coll, mitja cara amagada rere el folre polar que duen a sota, les mans enguantades, els peus encofurnats dins les botes humides. A l’esquena, la motxilla negra, amb uns guants de recanvi, un mapa de la capital del país amb dibuixos de les principals atraccions turístiques, el carregador del mòbil, un imant que han comprat en una botiga de records a prop del port i una novel·la d’un cèlebre autor que es va suïcidar fa un any i mig. El terra de la coberta del vaixell és ple de trossos de gel que llisquen sobre la superfície amb el vaivé de l’aigua. La nau va d’un cantó a l’altre, somnolenta. Com un cadàver que es deixés portar pel mar i amb cada capficall hagués d’enfonsar-se.

—Tants quilòmetres per veure un tros de gel —deixa anar ell.

Ella fa espetegar la llengua contra el paladar. Encara hi nota el regust del te verd que s’ha pres abans de pujar a bord. Se’l queda mirant una estona amb uns ulls gla­cials, però ell no se n’adona perquè té la mirada clavada en l’iceberg, que cada vegada sembla que sigui més a prop. No n’havien vist mai cap, d’iceberg. I necessitaven veure alguna cosa nova. Alguna cosa que no haguessin vist abans. Ella mou els dits balbs a dins dels guants per desentumir-los del fred. Trepitja fort la coberta per treure’s la neu dels relleus que li fan les soles de les botes. Està agafant fred, i això la irrita. Té ganes d’arribar a l’ho­tel i banyar-se amb aigua calenta. Mira endavant. I torna a veure el mar, d’un color tan gris i tan apagat que no sembla el mar, i aquell iceberg que flota, solitari i estrany enmig de tota aquella aigua pàl·lida. La veu de la guia, amplificada pels altaveus, continua parlant sobre la formació dels icebergs. Deixa anar dades com qui dispara una metralleta, amb un automatisme robòtic, inhumà. De sobte fa alguna referència al Titanic que deu ser divertida perquè la resta de passatgers riuen. Però ells dos no obren la boca. Ni tan sols se l’escolten. Les seves mirades convergeixen en l’iceberg, els ulls d’ell i els ulls d’ella posats calmadament sobre aquell tros impressionant de gel que sura a la superfície amb una placidesa insòlita.

 I ell ho torna a dir.

—Tants quilòmetres per veure un tros de gel.

Però aquesta vegada ho diu amb una veu poc consistent, gairebé com si ho hagués dit en un murmuri. Ella s’allunya d’ell i va cap a la popa del vaixell. Ell ni tan sols aixeca el cap.

El fred és intens. Amb la seva ràbia esmolada es va ficant, diligent, per tot arreu. El cel encapotat els penja al damunt. Darrere de totes aquelles nuvolades, el sol és una insinuació blanca i resplendent. Trista i desapassionada. El vent es calma i s’esvera a intervals irregulars i imprevisibles, i els talla la cara. Ella col·loca les mans sobre la barana i mira endavant. Un altre cop el mar, ample i obert, estenent-se fins a la línia primíssima de l’horitzó. De cua d’ull, encara veu l’ombra blanca de l’iceberg, uns metres enllà. Torna a sentir la veu de la guia, que és a la proa del vaixell amb el micròfon. Es gira i veu que hi ha un altre altaveu a prop d’on és ella. S’esforça a escoltar-la. S’esforça a concentrar-se en alguna cosa. Dedicar tota l’energia a entendre, després de tant de temps, alguna de les coses que passen fora de si mateixa. Només alguna. I sent que parla de glaceres i de ban­quises, de latituds i de corrents marins, d’estructures he­xa­gonals i de la morfologia del gel. De sobte, li ve la son. Amb les mans encara sobre la barana, blega l’esquena i recolza la barbeta sobre la llana dels guants. Tanca els ulls i es relaxa notant com una fiblada de vent gelat li despentina els cabells. S’escolta les ratxes furibundes, fins que la veu d’ell s’hi superposa:

—Sé que vam dir que no en parlaríem, però és que…

Veu el seu home, a la seva dreta.

El vent continua remugant.

—Amb tot aquest gel al davant, he pensat en la Ma­riona.

Ella obre els ulls, les parpelles ràpides, les ninetes enrigidides per l’esclat inesperat de llum sinistra que ha fet aquell nom.

—Què?

—La Mariona.

Ella assenteix amb el cap, desorientada, i els ulls se li recobreixen d’un tel espès i lletós. Quan torna a sentir aquell nom, una nàusea feixuga se li enfila fins a la gola i li omple la boca d’una tebior pastosa.

—Quan la vam dur a la neu per primera vegada. Te’n recordes? Tenia quatre anys. Quan va baixar del cotxe i va veure tot el paisatge tan blanc es va posar a riure com una boja. Tan petita i com reia.

Ella calla.

Ell continua.

—Va anar cap a la neu i es va estirar a terra. Com s’hi rebolcava… Encara teníem aquell trineu de plàstic vermell. Encara no l’havíem llençat. La vaig fer pujar al trineu. Jo em vaig asseure al seu darrere per tenir-la ben agafada. Era tan poca cosa que em feia por que sortís volant. I després vam baixar per aquell pendent. Encara la sento riure. Em sembla que mai més la vaig veure riure d’aquella manera. Cada vegada que ens deixàvem cau­re pendent avall reia com la primera vegada.

Quan sent tot això, sense saber per què, ella pensa en la foto que encara té al despatx de l’oficina. La Mariona amb vint-i-un anys, quan va anar d’Erasmus a Berlín. Estava dreta al davant de la Porta de Brandenburg, amb una jaqueta texana i una samarreta blanca de ratlles vermelles a sota, somrient a la càmera amb una mena de sornegueria que sempre l’havia tret de polleguera. Cada vegada que l’enganyava ho sabia precisament perquè quan deia una mentida li somreia així. Li deia Vaig a casa de la Laura, i feia aquell somriure impostat que volia irradiar una certa aparença de normalitat, i ella de seguida sabia que allò no era veritat, que no anava a casa de la Laura, que segurament devia haver quedat amb algun noi, i per això no li deia res tot i saber que li estava intentant aixecar la camisa. Ella sempre feia veure que s’ho creia, feia que sí amb el cap i li deia No tornis tard. I es quedava desperta al llit, ell roncant al seu costat, fins que sentia la dringadissa de les claus; la clau que, en diversos intents, provava d’encertar el pany en la foscor; la clau que sempre acabava trobant-lo, i després el grinyol de les xarneres de la porta; la porta que es tancava amb esforços inútils per no fer soroll; els seus passos cauts i alhora maldestres cap a la seva habitació; la porta de l’habitació, que no grinyolava però que sempre tancava amb un estrèpit sord seguit d’una mena d’eco buit i flonjo. I es deia Ja és aquí, i llavors podia adormir-se. Mai mirava l’hora que era perquè no volia saber-la. No volia saber les hores de son que havia perdut i les hores de vida que la Mariona havia guanyat pensant-se que la seva mare no sabia que les guanyava. S’adormia immediatament. Tot tornava a ser segur, el món podia ensorrar-se allà fora, perquè tots tres eren a casa, i això l’alliberava de totes les pors imaginables d’una manera gairebé instantània. I quan per fi aconseguia desfer-se de tota aquella tensió de l’espera, el cos li defallia, i és per això que queia rendida, el cap sobre el coixí, els braços rectes als costats del cos. Els roncs d’ell s’allunyaven, la foscor de l’habitació es confonia amb la foscor que hi ha a dintre dels ulls quan s’abaixen les parpelles. I quan tornava a obrir-los ja era de dia.

—… i vam dinar en aquell refugi de fusta que hi havia a la muntanya, i la nena no va voler menjar res perquè estava cansada i es va adormir amb els braços plegats a sobre de la taula. Sempre s’adormia a tot arreu. Quan sortíem a sopar a fora sempre s’adormia a la taula. I quan vam tornar a casa després d’aquells dies a la neu, la Mariona va/

—Calla.

Ell obeeix.

Es crea un silenci desconcertant i tens. Les paraules interrompudes li han quedat penjant de la boca una mica tortes i una mica insegures, com si basculessin cap al buit. Indecís, se li acosta. Li posa una mà pacífica a l’esquena, el guant de llana d’ell sobre l’anorac blau elèctric d’ella. Ella sospira. El baf blanquíssim s’encela i es confon amb la grisor que els envolta.

—No vull que parlis d’ella. Ara no.

—Però/

—Ara no.

Ell assenteix amb un murmuri i es repenja a la barana, al seu costat. Tomba el cap i es mira l’iceberg una altra vegada. La veu de la guia calla de sobte. Se senten els aplaudiments, que venen de la proa de l’embarcació i s’a­llarguen durant mig minut fins que de mica en mica s’esvaeixen. La gent es disgrega per la coberta, parelles, famílies amb nens, persones solitàries que caminen a poc a poc resseguint la barana i traient el cap de tant en tant per veure bé l’aigua i el gel. Un nen es posa al costat d’ells, se’ls queda mirant fixament amb la impertinència de la canalla, i després crida la seva mare, assenyala l’horitzó i diu en anglès:

—Vull veure les balenes.

I la mare, una dona amb els pòmuls forts i xuclada de galtes, se li acosta i li respon:

—Potser no n’hi ha, de balenes, avui.

—La guia ha dit que hi ha balenes.

—Però de vegades no es veuen.

—Jo vull veure balenes.

—Estan dormint.

—Estan dormint?

—Estan dormint al fons del mar.

—…

—Anem, va, que estàs molestant aquesta gent.

Ella es gira i es mira la mare d’aquell nen, fa un somriure forçat i fa anar el cap d’una banda a l’altra. Ell també somriu a aquella dona, un somriure més sincer, un somriure de comprensió.

El nen, emmurriat, s’allunya d’ells i va cap a la seva mare, que l’espera unes passes enllà. Tots dos s’allunyen per la coberta i les seves veus es van difuminant fins que deixen de sentir-se completament.

—Em sento ridícula —diu ella, de sobte, quan s’han quedat sols una altra vegada.

—Per què, ridícula?

—Perquè tens raó. Tots aquests quilòmetres per veure això.

—Però…

—Tots aquests quilòmetres només per ser lluny.

Ella inhala aire, fort, i es nota el fred rabiós als pulmons. Ell, en canvi, l’exhala.

—Però havíem dit que ens ho agafàvem com una pausa. Ens està anant bé, no? Necessitàvem aquesta pausa. Estàvem al pou. I ara som aquí. Amb el mar. Amb l’iceberg. Jo em pensava que ens estaven anant bé, aquests dies.

—Em sento ridícula per haver volgut fer aquest viatge. Fa dies que em sento ridícula. Em sento ridícula veient paisatges i visitant glaceres i esperant que l’aigua surti dels guèisers amb la càmera de fotos com si fóssim idiotes. Em sento ridícula fent excursions i em sento ridícula caminant entre casetes amb les teulades d’herba i em sento ridícula comprant postals per penjar-les a la puta nevera.

Ell se l’escolta amb les celles baixes. No diu res, deixa que continuï.

—Em sento ridícula per haver necessitat anar-me’n.

—Tots dos ho necessitàvem. I això no ens fa més dèbils, em sents?

—Això ens fa absurds.

—Absurds?

—De què ens escapem? De què collons intentem escapar-nos?

—No ens escapem de res. Ens hem agafat uns dies. Uns dies per veure les coses amb distància, per pensar, per entendre. Si ens ho va recomanar la doctora és perquè ens anirà bé.

—Quina distància? Quina distància, collons? Ja fa quatre mesos. Quatre mesos. I encara que m’escapi, jo continuo veient-la a tot arreu. Asseguda en aquell banc, dreta en aquesta coberta, repenjada en aquesta barana. Hauria de ser aquí amb nosaltres. Ho entens? I ara no sé on collons és. No sé on collons és. No pot ser que les coses siguin així. No pot ser. I no em parlis de distància. No em parlis de distància perquè no n’hi pot haver, de distància. No hi pot haver cap puta distància perquè ho tenim tot aquí. —S’assenyala el front, el cap—. Tot aquí, tot aquí tancat a dintre del cap. No sé de què ens escapem. Però que no ho entens? No ens podem escapar de res. Som nosaltres. La mort de la nena som nosaltres.

I comença a plorar en silenci. Es nota les llàgrimes calentes que li regalimen per la cara i li busquen la boca. Se les eixuga amb el guant de la mà dreta, i la llana les absorbeix, però no pot parar, els ulls li continuen rajant. 

—Sé com et sents.

—Tu no saps res.

Ell intenta abraçar-la, ella l’aparta violentament.

—No em toquis. No puc. T’ho juro que no puc. Vull tornar a casa. Quan aquest puto vaixell ens deixi al port, anem a l’hotel, fem les maletes i agafem el primer avió que surti. Jo he de ser a casa. He de ser a casa. Ho entens?

—A casa per què?

—Perquè ella és a casa.

—Ella ja no hi és.

—Ella és a casa.

—Ella ja no hi és, collons!

I li clava una bufetada. Amb la mà plana i oberta. La llana del guant esmorteeix una mica el cop, però tot de sobte l’home es nota els queixals ressentits, el pòmul adolorit, el cervell lleugerament atordit. Abaixa el cap, es mira els peus. Es nota el cor cansat, la salabror a dintre del nas i de la boca.

—Va ser culpa meva —diu ella en veu baixa, un fil de veu primíssim que es fon en la remor del vent i del mar. I torna a veure aquell somriure sorneguer de la Mariona, i torna a sentir, clara i nítida com mai, la veu de l’última mentida. Anem a prendre alguna cosa amb la Laura i els altres. El somriure sorneguer, les ninetes enceses rere la brillantor de les còrnies, les mans nervioses que es cordaven l’abric i que es posaven les claus a la butxaca, les claus que ja no dringarien, les claus que ja no provarien d’encertar cap pany en la foscor mentre ella, des del llit, sospira alleugerida perquè ha arribat a casa. D’acord, però no tornis tard. Que menteixi, que menteixi, s’anava dient, tu no tens una mare com les altres, petita meva, tu no tens una mare controladora i protectora com les mares de les teves amigues, tu tens una mare que ha tingut la teva edat i que ha fet les mateixes coses que has fet tu, una mare que t’entén, que sap qui ets, una mare que diu No tornis tard, però que voldria dir Queda’t, no m’enganyis, queda’t amb nosaltres, casa és un lloc segur, jo sé el que hi ha allà fora, jo sé el que hi ha allà a fora i tu no en tens ni idea, però la Mariona se’n va anar, amb l’abric negre, llarg, les claus a la butxaca, les xarneres que grinyolaven i la porta que es tancava sense cura, i més tard el silenci de la casa interromput compassadament pels roncs d’ell, la intranquil·litat d’ella vibrant-li al centre del pit, l’angoixa com un pèndol matusser que tot ho trinxa i ni així vol aturar-se, la foscor de la nit i la foscor de les parpelles, que ja no sabia quina era quina, mentre les ho­res passaven i les orelles esperaven, pacients, la dringadissa de les claus, la insistència del pany que s’obstinava a resistir-se, les orelles que esperaven però que no sentien res més que aquell silenci primer irritant i després angoixós, aquell silenci enemic, aquell silenci que sempre s’acabava trencant pel soroll de les claus i de la porta i de les passes cap a l’habitació, aquell silenci que aquella nit va entossudir-se a ser silenci, que va entossudir-se a callar, va entossudir-se a callar fins que el va trencar el crit del telèfon, partint-lo pel mig, el crit insistent del telèfon que els reclamava des del menjador amb una urgència cega, i ella que es va treure els llençols de sobre amb un gest brusc i va córrer pel passadís, descalça, i ja ho va saber, ja ho va saber, que aquella nit la dringadissa no arribaria. Ja va saber que la porta no s’obriria. Ho va intuir tot en un segon, i el temps va desaparèixer. El seu passat va tornar-se intranscendent, com si tot el que havia viscut fins llavors tan sols hagués estat un simulacre o una mera preparació per a aquest moment que havia de venir, com si tots els esdeveniments que conformaven la seva existència fins aleshores de cop i volta només poguessin tenir sentit en relació amb aquell fet que li marcaria la vida sencera; el futur va tornar-se grotesc i ridícul, i tota aspiració més enllà d’aquell moment va tornar-se absurda, totes les possibilitats circums­crites a un demà van quedar anul·lades d’una tacada per sempre més, perquè aquell instant va alçar-se com un mur i no va deixar passar mai més res a través seu. I és així com tota la vida passada, present i futura se li va concentrar en aquell instant. Tot el món condensat en aquell moment brevíssim que s’ho va empassar tot, en aquella engruna de temps on el món va quedar tancat per sempre, una engruna minúscula i hermètica feta d’un sol moment, una engruna petitíssima que a partir de llavors s’enduu a tot arreu i que li cremarà per sempre més a la butxaca. Com un amulet dolorós, com una ferida sub­terrània.

—Va ser culpa meva —torna a dir—. Jo sabia que m’enganyava.

I es desfà sobre la coberta. Es mareja, la visió se li enterboleix, veu petits punts que giravolten, ingràvids, com petits insectes translúcids. Els genolls se li pleguen i el cos se li desploma igual que un ocell que morís sobtadament en ple vol. Ell s’agenolla al seu costat, li agafa el cap, li aparta els cabells de la cara, li acaricia les galtes molt de pressa, i va dient el seu nom, va dient el seu nom, va dient el seu nom com si dient el seu nom pogués tornar a aferrar-la al món.

El mar es remou amb força, el vaixell va d’una banda a l’altra, el cel s’omple de núvols grisos i el vent es regira amb ràbia. Alguns dels passatgers se’ls miren des de la distància, indecisos, expectants. No saben si han d’acostar-se a ajudar-los o val més deixar-los estar. Are you okay?, diu finalment un home uns metres enllà. Però ells dos no la veuen, tota aquesta gent. Ells ja no veuen ni el mar ni el cel ni el vaixell. De genolls sobre la coberta, només veuen l’iceberg. Veuen l’iceberg entre els travessers de ferro de la barana. L’iceberg flotant immens a sota dels núvols, l’iceberg que de tan blanc com és comença a encegar-los. De sobte se sent un motor, el clapoteig ronc de l’aigua. El vaixell comença a moure’s, es desplaça lliscant amb agilitat sobre la densitat compacta de les ones, i el mar va quedant enrere, però sempre hi ha mar i més mar, i ells dos, des de la popa, veuen com l’iceberg va fent-se petit; el veuen allà, quiet enmig de l’aigua grisa, estoicament blanc, resplendent i estrany; el veuen allà, surant al damunt de les balenes adormides; el veuen allà, eteri en la llunyania, com una engruna minúscula i absurda que s’entesta a ser-hi malgrat la pròpia insignificança. Fins que desapareix. Ella, quan deixa de veure’l definitivament, obre molt els ulls, els ulls com desguassos que s’empassen l’aigua bruta d’un món que ja no els pertany ni els pertanyerà mai més, els llavis que li tremolen lleugerament, les mans perdudes que no saben on aferrar-se. I de sobte, una espurna de comprensió dins la seva mirada morta.

Ell tomba el cap, mira endavant i fa un somriure feble.

Després li acosta la boca a l’orella i, en un xiuxiueig, li diu:

—Ja veig la costa.

Fotografia de l’autor: © Maria Rodenas

Avançament editorial per gentilesa de L’Altra Editorial