Pol Estrada

Pol Estrada (Castellcir, 1998) Encara no ha fet res.

L’home se suïcida

L’home (ens referim a un Home amb Nom i Cog­noms i d’una popularitat notòria al municipi en qüestió, que sospesava la idea des de feia un bon gra­pat de mesos, potser un any i tot, però que en feia menys, de mesos, un cop s’havia decidit fermament a prendre aquell camí i només aquell camí, que rumiava, o diguem-ne que intentava convèncer-se d’allò en cas que li sorgissin interrogants, de quina manera duria a terme la idea perquè és evident que la seva popularitat, així com la popularitat de la seva depressió, de la seva manca de salut mental, o de la manca de bona salut mental, haguessin encès les alarmes i posat en marxa tots els protocols públics si hagués fet segons quina comanda a la farmàcia sense recepta mèdica o si ha­gués sortit de la ferreteria havent comprat segons què, o directament només si algú l’hagués vist entrar a la copisteria del carrer del riu (en aquest cas el pro­tocol públic no l’hagués fet saltar per un perill que l’interpel·li només a ell, és a dir, a l’Home amb Nom i Cognoms, sinó perquè la copisteria del carrer del riu la regenta la seva exmuller i mare dels seus fills de dos i quatre anys, una femella de cabellera rossa, pits prominents, esquena una mica encorbada i tarannà d’aspiradora de positivitat i de qui es va separar de mala manera deu fer cosa de dos anys després que ella li confessés que només el volia pels calés, que no l’havia estimat mai (afirmació que no es va atrevir a contraa­tacar escridassant-la amb mala bava, fent-li saber que ell tampoc no l’havia estimat ni l’estimaria mai per una qüestió evident però que no volia acceptar per tota mena de pors, per una qüestió evident i irrefutable que es diu homosexualitat però que l’Home amb Nom i Cognoms sí que refutava amb tota la seva energia, apagant la televisió quan dos mascles es besaven, evi­tant les platges nudistes i girant el cap quan la seva mirada coincidia amb la d’un individu atractiu, una qüestió irrefutable però que sí que refutava perquè ha­via vist com els intolerants n’apallissaven un (en concret un que l’Home amb Nom i Cognoms sí que estimava, que estimava amb passió i amb una bogeria adolescent i recíproca i que va haver de veure com colpejaven de mala manera a la terrassa d’un club de la costa, que va ser testimoni de com li estripaven el llavi inferior i les dues orelles i de com li esberlaven el crani i la columna vertebral fins a deixar-lo en una cadira de rodes que desgraciadament va haver d’estrenar, després de sortir de la unitat de cures intensives de l’hospital, al pas­seig marítim d’un poble que en les postals s’intuïa paradisíac i en el qual havien decidit passar les prime­res vacances després de complir la majoria d’edat i, per tant, de deixar de dependre de l’empara, o més aviat de les pautes ridícules però inamovibles que els imposava l’internat on havien passat la infància (un internat i una infància que ningú més o menys afortunat s’atreviria a envejar perquè realment havia estat una experiència dolorosa, d’aquelles que no desitjaries ni al teu pitjor enemic, i que si tens la desgràcia de viure no pots fer altra cosa que assumir que els dies vagin passant amb els records vívids i reals a la retina, uns records vívids que es fonamenten en capellans totalitaris i en cantar himnes falangistes per obrir i tancar el dia i en càstigs cruels com agenollar-se damunt un graó amb una bí­blia a cada mà, i sobretot en contemplar una única via d’escapament que consistia a comptar, o en aquest cas a descomptar, quants dies quedaven perquè algun fa­miliar compromès es presentés a les instal·lacions amb la bona notícia que passaries aquelles vacances a casa seva (cal subratllar-ho, a casa d’un familiar compromès però indeterminat, indeterminat amb totes les lletres i amb tota la potència de significat perquè cap de les vegades que l’Home amb Nom i Cognoms, aleshores criatura, va passar uns dies fora d’aquella mena de pre­só els va passar en un lloc i amb una gent que conegués d’entrada, és a dir, que sempre que tenia la fortuna que en la seva vida apareixia un parèntesi en forma de tres dies en un àtic a les perifèries de qualsevol capital de comarca o en forma d’una setmana en una masia per­duda al bell mig d’una plana deserta i desèrtica i xafo­gosa es tractava d’una novetat per a ell, d’una novetat que mai no el va violentar perquè, com a mínim, li servia per traçar mentalment un arbre genealògic que el consolava amb els seus orígens i, més en concret, amb l’absència d’una mare (val a dir, una absència que no s’havia donat per la mort de la mare durant el part, o per la mort de la mare d’un atac de cor o d’una em­bòlia sobtada o d’un mal dolent o de cap mena de mal, una absència, al capdavall, que no s’havia donat per la mort de la mare, sinó directament perquè la dona va decidir abandonar-lo quan era un nadó, quan no tenia ni un any de vida, al llindar de la porta principal d’un sanatori per a tuberculosos que al cap de pocs anys va evolucionar en el fotut internat, i tot plegat per una sèrie d’actes-conseqüència que s’havien succeït un cop el pare de l’Home amb Nom i Cognoms havia aparegut mort a la via del tren, esclafat, una matinada després d’assabentar-se que la segona criatura (¿I qui sap si la primera?) que esperava la mare no l’havia engendrat ell, és a dir, el teòric pare, sinó el seu millor amic, és a dir, el millor amic del teòric pare, la qual cosa va deri­var en el tràgic accident de la mort del teòric pare, en la persecució de la mare, embarassada d’un mascle inapropiat, per part d’alguns vilatans armats i en la fugida cap al nord, bosc a través, dels dos adúlters després que la mare decidís, amb les llàgrimes que li vessaven com una cascada, que la seva primera cria havia estat un error de dimensions tan titàniques) que va creure bo abandonar-lo a la seva sort com si fos un gos sarnós, que va decidir treure-se’l de sobre com qui es talla una ungla llarga i bruta i plena de fongs, situa­ció que, amb el pas dels anys, va derivar en el fet que tots els germans de la mare, tots els tiets de la mare i fins i tot algun dels cosins de la mare se sentissin cul­pables que un infant innocent i que duia la seva sang visqués abandonat en aquella mena de traster per a canalla, i, esclar, com que el mecanisme que sustenta la càrrega moral té el mateix funcionament que el d’una bola de neu rodolant per un pendent, que si no ets capaç de destruir s’engrandeix a cada moment que passa, els germans, tiets i cosins de la mare es van organitzar les vides de tal manera que almenys una vegada, o diguem-ne que una vegada i prou, es pre­sentaven per sorpresa al vestíbul sòrdid de l’internat fent saber al conserge del centre que s’enduien l’Home amb Nom i Cognoms de sis o set o vuit anys uns dies amb ells) i ben lluny d’aquell internat que xuclava qualsevol aspiració que pogués proposar-se de cara a un futur que intuïa lliure i que, de fet, només va co­mençar a ser-ho de veritat des del primer dia, amb setze anys, que va fer l’amor a les golfes de la bibliote­ca amb el mascle que s’estimava amb fervor jovenívol, dia que va precedir-ne centenars de calcats i que van servir perquè l’Home amb Nom i Cognoms i el seu estimat planegessin una nova vida, una vida perfecta un cop complissin la majoria d’edat, una vida que es veuria mutilada violentament només dues o potser tres setmanes després d’emprendre-la, en una terrassa d’un bar de la costa, a més de cent quilòmetres d’on havien passat la infantesa i la tirania, i el romanç) i la pubertat, cosa que va dur a l’Home amb Nom i Cog­noms a entrar en una situació asfixiant d’agorafòbia dues setmanes o tres setmanes després d’haver tastat la selva de l’adultesa, després d’haver tastat el gust que té el fet de prendre i assumir les teves pròpies decisions, un gust molt més amarg que l’amargor que implicava la rígida normativa d’un internat ple de ca­pellans pertorbats i de capellans en definitiva, i en el qual si donaves alguna pista que algú podia intuir com un desviament sexual només et fuetejaven l’esquena i et citaven davant la direcció de l’internat per humi­liar-te de la manera més imaginativa que en aquell moment els passés pel cap, diguem-ne, és a dir que podies anar tirant sempre que no donessis cap pista d’estar posseït per la immoralitat o el vici, però que en cap cas t’estripaven el rostre i et partien en dotze trossos la columna vertebral per gesticular de manera efeminada o per encarnar determinades actituds) de gai en públic, i és cert que denota poca valentia no sortir de l’armari per pors, per temors, però també de­nota una realitat tangible i tristíssima que l’Home amb Nom i Cognoms no volia que funcionés de con­trapès al gaudi de la vida absurda, de la vida petita, al gaudi de fer cerveses a la plaça sense notar mirades de reüll, de sentir l’orgull de les tietes quan els dius que seràs pare, aquell gaudi d’absurditat que sí que li ofe­ria l’aparença, l’heterosexualitat fingida, i per tant el matrimoni heterosexual fingit, encara que la llosa del fingiment fos pesada i encara que se sentís un impos­tor besant, dalt de l’altar, una femella que no havia estimat mai) i que també sabia que no estimaria mai, tessitura que, a la llarga, va comportar el divorci, pri­mer, i després denúncies encreuades per la custòdia dels fills, denúncies encreuades perquè sí, i una ordre d’allunyament de cinc-cents metres només per a l’Ho­me amb Nom i Cognoms, la qual cosa va suposar l’empenta definitiva al pou de la depressió per qües­tions evidents com ara la solitud o l’escarni públic, però també per la coerció que suposa haver d’evitar xafar una part del municipi contra la teva voluntat, la part del municipi on hi ha els bars o l’estanc, per exem­ple, i també, evidentment, la copisteria del carrer del riu) que regenta la seva exmuller, per això, decidit a anar fins al final amb la seva idea, assumint totes i cadascuna de les conseqüències i apostant per un pro­jecte de vida que molts posaríem en dubte o que di­rectament ens en mostraríem contraris, l’Home amb Nom i Cognoms, d’una popularitat notòria al munici­pi en qüestió, per no fer saltar cap alarma ni activar cap protocol públic, no entra ni a la farmàcia ni a la ferreteria ni a la copisteria del carrer del riu, sinó que es decanta per sortir de casa passades les dotze de la nit, escalar el pont de l’estació fins a asseure’s a la biga mestra més alta i contemplar el buit que s’aixeca sota seu però que aviat s’hi aixeca al damunt) se suïcida.

Avançament editorial per gentilesa d’Edicions de la Ela Geminada