Jaume Creus

Jaume Creus és un dels traductors més prolífics de les lletres catalanes. Ha traduït de l’alemany, del txec, del francès, de l’italià, del rus i de l’anglès autors com Akhmàtova, Bulgàkov, London, Rilke, Roth, Verne o Tolstoi, entre molts altres. També és poeta, narrador i té un considerable treball assagístic. A més, ha tocat altres disciplines artístiques: pintura, música i, sobretot, fotografia.

Mark Twain (1835-1910) és el gran humorista de la literatura americana; si ens guiem per William Faulkner, directament és el pare de la literatura estatunidenca. La popularitat a la qual va arribar en vida no pot comparar-se amb la de cap escriptor de la seva generació. El poder dissolvent dels seus relats ataca sense pietat els saltataulells del periodisme, els mercaders de la por, els ultracapitalistes i els falsos ecologistes, entre d’altres espècimens de la seva època, i descriu perfectament la gran transformació dels Estats Units de finals de segle XIX i principis del XX.

La mordacitat és una virtut

Els que vam créixer amb els llibres «juvenils», com en deien aleshores, i ens vam engrescar amb en Tom Sawyer i el seu inseparable Huck Finn, que jugaven en una lliga més lliure que nosaltres, els lectors de l’Espanya franquista, i ens feien babarotes amb el seu tarannà deseixit, divertit i decidit, per no dir arris­cat, potser tenim una idea una mica esbiaixada de tot el que significa Sam Clemens, àlies Mark Twain. A part de llegir les aventures del Tom i el Huck, segu­rament molts vam veure la pel·lícula Un yanqui en la corte del rey Arturo, que no estic segur que fos la del 1949, amb Bing Crosby i Rhonda Fleming, devia ser alguna posterior (o ho he somiat); però també va córrer, potser gràcies al film, el llibre. Jo tenia l’edició de la col·lecció Historias, i la vaig perdre en deixar-la a un company d’escola. Fora d’això, no era gaire més el que el jovent d’aquells anys podia llegir de Mark Twain. Els llibres de viatges que el van fer molt famós a Amèrica, aquí no havien fet gaire forat (hi havia, però, una traducció al castellà, Los inocentes en el extranjero, a Ediciones Nausica de Barcelona), i no era gaire de l’interès dels infants. Per tant, ens per­díem bona part de la seva obra més crítica, els contes.

Amb l’edició en català d’alguns dels seus magnífics relats extravagants (en algunes edi­cions castellanes en diuen «cuentos divertidos») per part de Comanegra, posem a les mans dels lectors una mostra d’aquesta mor­dacitat galopant que feia servir Mark Twain per criti­car usos i costums de la seva època, però amb mirada llarga, perquè han arribat a la nostra amb els mateixos vicis, i encara més exacerbats.

Podem dir amb tota tranquil·litat que en els contes de Twain la mordacitat és una virtut. I no és pas estrany. Un home que, des de ben jovenet, ha estat enmig de la gent en tots els sentits, pendent dels fets humans, com a impressor, pilot de vaixell de vapor, periodista, miner i fins i tot, breument, milicià confederat, en el conflicte civil americà, porta a les espatlles i a la ment una visió una mica més descarnada de les actituds humanes. I una manera de pal·liar-ho és la ironia i la mordaci­tat, i això, que en el seu cas és una virtut, ajuda també a viure; no debades va arribar als setanta-quatre anys, que en aquells temps no era pas poca cosa.

I dels usos i costums humans, i potser vicis i tot, des­crits des de la crítica, dura i humorística alhora, ens parlen els seus contes. Començant pels periodistes que no saben un borrall de la feina que tenen entre mans, i continuant per la burocràcia immo­bilista i contradictòria, l’obsolescència programada de les noves tecnologies, la ximpleria de la fama, el consum compulsiu, la poca fiabilitat d’alguns judicis humans, la fabricació de mentides, les pràctiques insensates per falta de maduresa, de seny o de prudència, les diva­gacions i divergències de la societat política, portades a l’extrem, en un cas de canibalisme al tren (per cert, molt semblant al cas de l’avió estavellat als Andes amb un grup de futbolistes), i les pretensions de tota mena de segons quins personatges que, d’altra banda, són enlairats socialment sense mèrits reals. D’això ens parla Mark Twain i d’això encara patim, però de manera molt més accentuada en època de xarxes socials, fake news, polítiques falses, mentideres i plenes d’incompliments, consumisme ferotge ja clarament enfocat als més petits i vulnerables, o la fama espúria i no merescuda de pre­sentadors, influencers, predicadors i altres animals de pell gruixuda, per no dir cara dura. No cal que Mark Twain ens posi al davant aquests miralls on veure’ns encara més grotescos, nosaltres sols ja ens hi posem i els trobem prou atractius; deu ser que ens creiem atrac­tius, i sempre per damunt dels altres.

I una darrera cosa. S’ha dit força sovint que l’ame­ricà de l’oest, el conqueridor de les terres de l’oest, no tenia gens en compte l’Europa del seu moment. I en bona part devia ser veritat, si no, no hauria arribat a ser un tòpic. Però no era ben bé cert. Part dels que duien els plans d’expansió cap a l’oest, gent prou rica i amb recursos, continuava pendent de les modes parisenques i viatjava sovint des de l’est al Vell Món. I molts dels que anaven arreplegant territori cada cop més i més cap a l’oest, exterminant de passada les tribus autòctones, provenien, lògicament, del Vell Continent (Trump és un immigrant, per molt que brami contra la immigra­ció). I Mark Twain, per molt del Mississipí que fos, tenia en compte també els usos i costums de la vella Europa, i també amb la seva mirada crítica, per descomptat (el seu ianqui de Connecticut a la cort del rei Artús en seria un bon exemple, precisament). Fins i tot podríem pensar que al final de la seva vida hi pensava encara més i tot: en morir va deixar tres novel·les inacabades, i totes tres tenien un substrat idèntic, els valors humans en una suposada Europa antiga (una Àustria, situada als segles XV o XVI), en un exercici de ponderació dels éssers humans. Un Satanàs indiferent i simpàtic, però sobretot encisador, nebot del Satanàs més conegut, és curiosament, críticament i també humorísticament, l’encarregat de la ponderació. Més mordacitat no es pot demanar.

Com vaig dirigir un periòdic agrícola

No em vaig fer càrrec de la direcció temporal d’un periòdic agrícola sense tenir els meus dubtes. Com tampoc un home de terra endins es faria càrrec del comandament d’una nau sense tenir els seus dubtes. Però jo em trobava en una situació que feia del salari un objectiu. El director habitual del periòdic se n’anava de vacances, i jo vaig acceptar les condicions que m’oferia i vaig ocupar el seu lloc.

La sensació de tornar a treballar era tot un luxe, un goig, i vaig estar escrivint tota la setmana amb un infa­tigable plaer. Quan el número va sortir de màquines, vaig esperar tot el dia amb certa preocupació per veure si el meu esforç havia despertat alguna atenció. En abandonar el despatx al capvespre, un grup d’homes i nois al peu de les escales es dispersà de cop sobte mentre m’obrien pas, i llavors vaig sentir que un o dos deien: «És ell!». L’incident em va deixar tot content. L’endemà al matí em vaig trobar un grup semblant al peu de les escales, i parelles o individus sols repartits aquí i allà pel carrer i al llarg del camí, que em mira­ven amb interès. El grup es disgregà i reculà en acos­tar-m’hi, i vaig sentir que un dels homes deia: «Mireu-li els ulls!». Vaig aparentar que no m’adonava de l’atenció que suscitava, però secretament n’estava encantat, i em vaig fer el propòsit d’escriure a la meva tia un informe de tot plegat. Vaig pujar el petit tram d’escales i, quan era a tocar de la porta, vaig sentir unes veus alegres i tot de sonores riallades. La vaig obrir i vaig distingir un parell de joves d’aspecte camperol que, així que em van veure, van empal·lidir i contraure el rostre; tot seguit es van llançar per la finestra amb un gran estrèpit. Em vaig quedar ben sorprès.

Al cap d’una mitja hora, un vell senyor de llarga barba i cara agradable, bé que una mica severa, entrà al des­patx i, a invitació meva, s’assegué. Semblava ben bé que alguna cosa li ballava pel cap. Es va treure el barret i el deixà a terra; va treure un mocador vermell de seda i un exemplar del nostre periòdic.

Se’l va posar a la falda i, mentre es netejava les ulle­res amb el mocador, va dir:

—És vostè el nou director?

Li vaig dir que sí.

—Ha dirigit mai un periòdic agrícola abans d’ara?

—No —vaig dir—, és el meu primer intent.

—Això sembla, sí. Té alguna experiència pràctica en el camp de l’agricultura?

—No, em penso que no.

—La intuïció ja m’ho deia —respongué el vell senyor, tot abaixant-se les ulleres i mirant-me per sobre amb asprivesa, mentre doblegava el periòdic per poder lle­gir millor—. Vull llegir-li el tros que m’ha fet tenir aquesta intuïció. És aquest editorial. Escolti i digui’m si és vostè qui l’ha escrit: «Els naps no s’han d’arrencar, això els perjudica. Val més enviar un xicot a l’arbre i demanar-li que el sacsegi».

»I ara digui, què en pensa, d’això?… Perquè suposo que ha estat vostè qui ho ha escrit, oi?

—Què en penso? Doncs em penso que està bé. Crec que té sentit. No tinc cap dubte que cada any es malmeten milions i milions de quarteres de naps només en aquest municipi, perquè es cullen a mig madurar; en canvi, si s’envia un noi a sacsejar l’arbre…

—Sacsegi sa tia! Els raves no es fan als arbres!

—Ah, no? No?… I bé, qui diu que ho facin? Ja s’en­tén que és llenguatge figurat, molt figurat. Qualsevol que hi entengui sabrà que el que jo volia dir era que el noi havia de sacsejar la parra.

Llavors aquell ancià s’aixecà, estripà el seu periòdic a trossets petits, els trepitjà i trencà diverses coses amb el bastó, tot dient que el meu coneixement sobre aquella matèria era més petit que una puça. Immediatament, se n’anà i, en sortir, va donar un bon cop de porta: ras i curt, actuà de tal manera que em va fer pensar que alguna cosa l’havia descontentat. Però sense saber quin era el problema, no podia pas ajudar-lo.

Al cap de poc, un individu alt i cadavèric, amb lli­sos flocs de cabells que li penjaven fins a les espatlles i barba d’una setmana que s’eriçava per sobre dels pujols i les valls del seu rostre, entrà disparat per la porta i s’aturà en sec, es quedà immòbil, amb un dit als llavis i el cap i el cos en actitud d’escoltar. No se sentia ni un mal so. Continuà escoltant. Cap soroll.

Llavors girà la clau de la porta i vingué cap a mi amb precaució, caminant de puntetes; quan ja era a poca distància de mi, s’aturà de nou i, després d’escrutar una estona la meva cara amb intens interès, es va treure de la pitrera un exemplar plegat del nostre periòdic i va dir:

—Això ho ha escrit vostè, oi? Llegeixi-m’ho, ràpid! Tranquil·litzi’m. Perquè pateixo.

Vaig llegir el que segueix; i, mentre les frases m’ana­ven sortint de la boca, vaig poder veure com li retor­nava la tranquil·litat, vaig veure com se li relaxaven els músculs i li marxava l’ansietat de la cara, i com la calma i la pau l’envaïen novament, com la compassiva llum de lluna sobre un desolat paisatge:

El guano és un magnífic ocell, però cal tenir una gran cura en la seva criança. No s’ha d’importar abans del juny o després del setembre. A l’hivern s’ha de man­tenir en un lloc calent, on pugui covar les seves cries.

És evident que tindrem una estació tardana pel que fa al gra. Per això serà bo que els grangers comencin a treure les tiges de blat de moro i plantin pans de fajol al juliol en comptes de l’agost. A propòsit de les carabasses. Aquesta baia és la favo­rita dels natius de l’interior de Nova Anglaterra, que la prefereixen més que no pas les groselles per fer pastissos de fruites, i també li donen la preferència per sobre dels gerds com a aliment per a les vaques, perquè és més nutritiva, omple més i és plenament satisfactòria. La carabassa és l’únic comestible de la família de la taronja que creix bé al nord, si exceptuem el carbassó i una o dues varietats de cítrics. Però el costum de plantar-les al pati del davant amb els arbustos aviat passarà de moda, perquè ara és generalment admès que la car­bassera no és un arbre que faci bona ombra.

Ara, com que ja s’acosta la temporada càlida i els ocs comencen a pondre…

L’excitat oient va fer un bot cap a mi per donar-me la mà i digué:

—Això, sí, fins aquí, ja n’hi ha prou. Ara sé que tinc tota la raó, perquè vostè ho ha llegit exactament com jo, paraula per paraula. Però, xicot, quan ho he llegit aquest matí per primer cop, m’he dit que mai, mai abans no ho hauria cregut, ni que estigués sota l’atenta vigi­lància dels amics; però ara sí, ara crec que estic boig; tot seguit de llegir-ho he amollat un udol que es devia sentir a dues milles de distància i he sortit corrent a matar algú… perquè, miri, com que ja sabia que tard o d’hora passaria, he pensat que tant se valia començar de seguida. He rellegit un dels paràgrafs per estar-ne ben segur, i llavors he calat foc a la casa i he sortit a correcuita. He lesionat unes quantes persones i he fet enfilar un individu a un arbre, on, si vull, puc anar a trobar-lo. Però he pensat que podria passar per aquí i assegurar-me’n del tot; i ara veig que és cert, i ja li dic jo que l’home de l’arbre ha tingut molta sort, per­què segur que, en tornar, l’hauria matat. Adeu, senyor, adeu; m’ha tret un bon pes del damunt. La meva raó ha resistit el xoc d’un dels seus articles d’agricultura, i ara sé que res podrà mai més fer-me-la perdre. Adeu, senyor meu.

Em vaig sentir una mica incòmode per les lesions i incendis amb què s’havia entretingut aquell home abans de venir, perquè no podia evitar sentir-me’n d’alguna manera còmplice. Però aquests pensaments van quedar ràpidament escombrats perquè va entrar el director habitual. (Jo vaig pensar per a mi mateix: «Veu?, si hagués anat a Egipte com li vaig recomanar, jo hauria pogut tenir l’oportunitat d’aconseguir-ho, però no ha volgut i ja és aquí. De fet, ja l’esperava, ja…».)

El director semblava trist i perplex, i decebut.

Contemplà el desastre que havien causat el vell ener­gumen i aquells dos joves grangers, i llavors va dir:

—És un afer trist… molt trist. L’ampolla de mucí­lag (1) trencada, i sis vidres també, i l’escopidora i dos candelers. Però això no és el pitjor. La reputació del periòdic ha quedat tocada, i em temo que per molt temps. És cert que mai no havíem tingut abans tanta demanda del periòdic, ni havíem venut una edició de tant tiratge, ni aconseguit tanta celebritat… ¿però qui vol ser famós per la seva follia i fer fortuna amb les seves insanitats mentals? Amic meu, tan cert com que soc un home honest dic que el carrer, aquí fora, és ple de gent —i d’altres enfilats a les tanques— que esperen poder-lo veure ni que sigui un moment, perquè es pensen que és boig. I en tenen motiu, després de llegir els seus editorials. Són una desgràcia per al periodisme. Perquè ¿com se li ha ficat al cap que podria dirigir un periòdic com aquest? No sembla que conegui ni les beceroles de l’agricultura. Parla d’una regata i d’una segada com si fossin la mateixa cosa; parla de l’època de muda de les vaques, i reco­mana la domesticació de les mofetes per la seva jovialitat i la seva excel·lent vàlua com a raters. La seva observació sobre el fet que les cloïsses resten quietes quan senten tocar música és supèrflua… supèrflua del tot. Res no destorba les cloïsses. Sempre s’estan quietes. A les cloïsses els importa un rave la música. Ah, en nom del cel i de la terra! Vaja, que si hagués fet de l’obtenció d’ignorància l’objecte d’estudi de la seva vida, no s’hauria graduat amb més alts honors que avui. No havia vist mai res d’igual. El seu comentari dient que la castanya com a article de comerç a poc a poc està guanyant en acceptació està simplement calcu­lat per ensorrar aquest periòdic. Vull que renunciï al lloc que ocupa i se’n vagi. Ja no me n’aniré de vacan­ces, no les podria gaudir. Segur que no amb vostè a la meva cadira. Estaria tothora aterrit per la següent cosa que pogués recomanar. Perdo la paciència ca-da cop que penso en la seva disquisició sobre els bancs d’ostres sota la capçalera «Paisatge enjardinat». Vull que se’n vagi. No hi ha res a la terra que em pugui convèncer d’agafar més vacances. Oh! ¿Per què no em va dir que no sabia res d’agricultura?

—¿Dir-l’hi, tros de panotxa, tros de carbassó, fill de la gran coliflor? És la primera vegada que sento uns retrets tan insensibles. Li vaig dir que he estat en el negoci periodístic catorze anys, i en tot aquest temps és la primera vegada que sento dir que algú ha de conèi­xer alguna cosa per dirigir un periòdic. Tros de rave! ¿Qui escriu les crítiques teatrals per als diaris de segona categoria? Doncs una banda de sabaters desvagats i aprenents de farmàcia amb fums que saben tant sobre actuació com jo sobre l’explotació agrícola, i no pas més. ¿Qui fa la crítica de llibres? Gent que no n’ha escrit mai ni un. ¿Qui redacta les feixugues pàgines financeres? Tipus que han tingut les més grans oportunitats de no entendre-hi gens ni mica. ¿Qui critica les campanyes índies? Senyors que no distingeixen el crit de guerra indi, el war-whoop, del wigwam, la seva tenda, i que mai no han hagut de córrer a peu davant d’un toma­hawk o d’estirar fletxes dels cossos dels seus familiars per fer la foguera del vespre. ¿Qui escriu les crides a la temprança i clama contra els bols de beguda tan plens que vessen? Gent que mai no estaran sobris fins que no baixin a la tomba. ¿Qui edita els periòdics agrícoles, tros de moniato? Homes en general que han fracassat en el terreny poètic, en la novel·la d’intriga, en l’obra de teatre sensacionalista o la informació financera, i que finalment aterren en el terreny de l’agricultura com un compàs d’espera abans d’anar a petar a l’asil de pobres. ¿Pretén vostè ensenyar-me a mi alguna cosa sobre el negoci del periodisme? Senyor, jo me’l conec fil per randa, de l’Alfa a l’Omaha, i li puc dir que com menys sap algú, més gran és la remor que provoca, i més alt el salari que rep. Déu sap que, si en comptes de cul­tivat hagués estat ignorant, i descarat en comptes de modest, em podria haver fet un nom en aquest món fred i egoista. I m’acomiado, senyor. Vist que he estat tractat com vostè m’ha tractat, me’n vaig de molt bona gana. Però he fet el meu deure. He complert el con­tracte fins on se m’ha permès de fer. Li havia dit que podia fer que el seu periòdic resultés interessant per a totes les classes socials… i això està fet. Li havia dit que podia augmentar el tiratge fins als vint mil exemplars, i si hagués tingut dues setmanes més de coll ho hauria aconseguit. I li he donat la millor mena de lectors que mai ha tingut un periòdic agrícola: ni un granger, ni un sol individu capaç de distingir un arbre de síndries d’un presseguer de vinya ni per mal de morir. Vostè hi surt perdent, amb aquesta ruptura, no pas jo, tros de bajoca. Adios.

I vaig sortir d’allà.

(1) Líquid gomós emprat com a adhesiu