Mar Bosch Oliveras
Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) és llicenciada en filosofia i especialitzada en periodisme cultural per la Universitat de Girona. Actualment treballa per l’Aula d’Escriptura Vicenç Pagès Jordà com a cap d’estudis i professora i ho compagina amb les col·laboracions a premsa i dinamització lectora. La seva primera novel·la, Bedlam. Darrere les hores càlides (Empúries), li va valdre el XXXII Premi Just M. Casero. Després ha publicat Les generacions espontànies (Premi Setè Cel), Vindràs amb mi després del diluvi, La dona efervescent (Premi l’Illa dels llibres), El dia de l’Esquerda i L’edat dels vius, que va rebre el premi Crexells 2023.
Un lloc per a cada cosa
A la propietat privada
En un racó indeterminat de la vall de Sant Daniel hi ha una casa. Dos vells s’estan adormint darrere la finestra d’aquesta casa, estreta i punxeguda com un ganivet que surt de la terra amenaçant el cel. Tenen la mirada penjada al jardí. Sembla que se’ls encomani la letargia que ve del fred i la neu mentre desplacen els ulls per l’exterior al ralentí. Els relaxa repassar cada cosa: el petit estany, els arbres de sinuoses branques i els nans, tots set, arrecerats sota el porxo perquè als brètols del barri els costi més ultratjar-los.
De sobte, la Carmeta fa un bot d’aquells que només fa quan s’altera profundament. Ha vist una taca vermella i imprecisa al bell mig del jardí.
—Què és allò? Ho veus? —fa tot sacsejant el braç del seu home.
Surten a fora sense a penes cordar-se les bates. La veloç Carmeta avança l’Ignasi d’una manera imprudent, per la dreta. S’atura quan arriba al lloc de la màcula. Clava el bastó a la neu marcant l’assumpte i reposa les mans a la ronyonada. Esbufega.
—Això! Ho veus? —Es refereix al cadàver que li embruta el blanc jardí.
—Això? És el noi de les pizzes. Tu n’has demanat una?
Al voltant del cos estès del repartidor s’ha constel·lat tot l’arsenal que duia per lliurar, com si algú l’hagués sorprès per darrere —per davant, per tots costats— i ho hagués deixat anar tot bruscament. Potser s’havia obert el cap amb el cantell d’alguna pedra de les que flanquegen el caminet que du fins a la casa. Potser ha sigut en Damià, el fill petit d’aquell parell de vells, que gaudeix espantant les visites. I se li n’ha anat de les mans, i qui diu petard diu granada, i quin xafarranxo, quina escampadissa. Tant se val: com ha mort el noi que jeu al seu jardí els importa ben poc.
Només veuen clapes de sang a la neu i el pepperoni i l’extra de formatge i bocins de pinya; (65) tot de coses que no hi haurien de ser i que pertorben la bellesa del paisatge. Primer els passa pel cap que podrien trucar a la policia o a algun veí d’aquests que sempre saben què fer a casa dels altres. Però pensen en el seu fill. Pensen en més botes trepitjant la neu verge. Pensen en tot d’intrusos voltant la màcula, escampant-la encara més amb el seu tragí. I l’envoltarien amb una cinta groga de plàstic perquè ningú el toqués amb les mans, excepte el forense i els dos portalliteres que se l’enduran dins una bossa com la de guardar els abrics. I vindria gent de fora; més gent damunt el seu jardí i la seva calma. Així que després d’un d’aquells llargs silencis plens, matrimonials, decideixen fer una altra cosa.
Incorporen el mort com poden. Després, van untant-lo de neu, pressionant-la fortament contra el cos, compactant-la. Arrodoneixen les formes de manera que oculten el difunt sota dues boles de neu, una de més petita al cim d’una altra de molt més grossa. Fet això, la Carmeta corre cap a dins de casa i en surt amb un barret i una bufanda, uns quants botons, una pastanaga i una escombra. Ho fan servir per guarnir les dues boles, que van prenent la forma d’una silueta entranyable i sinistra.
En acabat, se’n tornen cap a dins de casa per descansar. No hi ha res que els relaxi tant com seure darrere la finestra i repassar que cada cosa sigui al seu lloc: el petit estany, els arbres de sinuoses branques, els nans, tots set, i un ninot de neu que els dedica un gran somriure tot esperant la primavera. (66)
65. Pinya en una pizza? Com es creen dos personatges psicòpates sense dir que són psicòpates. Ben fet, autor. Dir i mostrar.
66. Que el temps ho posa tot a lloc quasi sempre és veritat. Menys amb la carn en general. El temps és com una gran mà cobdiciosa que surt de terra i arreplega totes les coses de la superfície. Vol nutrients per continuar girant. Per això, la cara ens cau amb el temps. Els lòbuls de les orelles se’ns allarguen —qui diu els lòbuls, diu qualsevol altra part del cos que abans solíem tenir més amunt—. És la mà de la terra, que ens estira cap on és. El lloc on tots acabarem tard o d’hora per complet. Comencem per fer-hi tendir la carn i després hi enviarem tota la resta. Bon dia.
Fotografia de l’autora: © Sílvia Poch
Avançament editorial per gentilesa de l’Editorial Empúries
