Jordi F. Fernández Figueras

Jordi F. Fernández Figueras (Cartagena, 1952) és activista cultural: publicista i coordinador de cursos, seminaris, taules rodones, recitals, exposicions…, com a responsable de la programació de les activitats literàries, multidisciplinàries i de pensament a l’entitat terrassenca Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Ha publicat textos de creació: En el corazón de las cenizas (2004), Potlach (2018) i Grisalla, claroscuros y penumbras (2025). També ha prologat Reflexions de la vellesa (2003) d’Anna Murià, i ha traduït al català Estoiru (2019) d’Antón García.

Per què recomanar la lectura d’un conte de Diego Ruiz, el metge filòsof?

Perquè, tot i que la megalomania de l’autor i les seves murrieries (comprensibles en qui visqué gairebé sempre en la misèria) embrutaren la seva imatge, perquè tot i que els seus llibres juvenils de pensament (ètic, estètic, dialèctic, lògic), rotunds per instants, són esquemàtics i imprecisos (tret de Del poeta civil i del cavaller, dedicat a la política), els seus contes són l’obra d’«un element exòtic en la nostra ànima, i exasperat, i dolorós i pertorbador [que] us arrossegarà i us retindrà fortament amb tot i les vostres extremituds, en aquella regió, que li és familiar i preferida, del contacte del conegut amb el desconegut, del vivent amb les causes i de la por a les remors estranyes que se senten en el confí dels sentits, a l’altra banda del mur que és el nostre límit, parant-hi bé l’orella en la quietud de la nit».Després d’aquestes paraules de Joan Maragall en el pròleg de Contes d’un filòsof (1908), què hi podria afegir jo que fos millor per qualificar les seves narracions?

Diego Ruiz Rodríguez nasqué a Màlaga el 1881 al si d’una família amb certa tradició en la pràctica de la medicina. Després que el pare morís (o s’esfumés… com molts altres emigrants) a Buenos Aires, la família, mancada de qualsevol mitjà de subsistència, es desplaçà el 1894 a Barcelona, on residia l’oncle Rafael Rodríguez Méndez, metge, catedràtic i futur rector de la Universitat de Barcelona entre 1902 i 1905.

A la Ciutat Comtal, estudià a la Facultat de Medecina i el 1902, en acabar, aparentment, la carrera, es desplaçà a Bolonya, becat per doctorar-se en l’especialitat de Psiquiatria. He dit aparentment perquè, si se’n consulta l’expedient universitari, es pot comprovar que, tot i tenir unes notes excel·lents, no arribà a cursar el darrer any. Tot i això, sembla que a la Regia Università di Bologna sí que conclogué els estudis, ja que el 1903 presentà la seva Tesi di Laurea.

Diego Ruiz, durant la segona estada a Catalunya, entre el 1905 i el 1913 —a més de fer centenars de conferències i escriure nombroses col·laboracions en tota mena de publicacions culturals fins a convertir-se en un personatge de renom—, escriví en castellà i català diversos llibres de contingut filosòfic com Genealogía de los símbolos. Principios de una ciencia deductiva (1905); Llull, maestro de definiciones: nueva disertación sobre los principios del método en la historia de los sistemas (1906); Jesús como voluntad: dialéctica de la creencia cristiana (1906); Teoría del acto entusiasta (bases de la ética) (1906), i De l’entusiasme com a principi de tota moral futura: preparació a l’estudi de l’estètica (1907); a més d’un parell de llibres de contes, Contes d’un filòsof (1908) i Contes de glòria i d’infern; seguits dels diàlegs i les màximes del Super-Crist (1911), i d’un llibre de caràcter programàtic d’orientació modernista, escrit suposadament per guiar la formació política i cultural d’unes noves elits conductores de la nació catalana, Del poeta civil i del cavaller (1908).

Tanmateix, alhora que desenvolupava aquesta trajectòria fulgurant, el seu comportament conflictiu i la seva agressivitat discursiva li anaven tancant portes i creant enemistats.

La breu bona fortuna de Diego Ruiz conclogué de manera definitiva per una conjunció de factors relacionats amb el seu nomenament com a administrador i director mèdic del Manicomi de Salt el juny de 1909. En primer lloc, només prendre possessió del càrrec, aplicà tractaments psiquiàtrics innovadors que incloïen un règim obert d’entrades i sortides per als pacients, i, a més, feu de manera pública una dura denúncia de les condicions misèrrimes en què havien viscut fins aleshores. El 1910 escandalitzà les classes acomodades gironines amb la publicació del llibre La locura de Álvarez de Castro. Ensayo sobre la psicología patológica de un episodio heroico (1910), coescrit amb Prudenci Bertrana. Finalment, sembla que es descobrí la impostura de la seva titulació mèdica i el juliol de 1912 hagué de renunciar al càrrec de director del centre, que exercia indegudament.

Durant els mesos següents, rebutjat pels noucentistes i distanciat d’alguns dels modernistes més interessants, malvisqué de manera bohèmia fins que, el 1913, després d’una breu estada a França i Suïssa, decidí abandonar Catalunya i instal·lar-se a Itàlia. Durant el període comprés entre 1913 i 1930, continuà publicant llibres i opuscles en italià, francès i alemany.

El 1931 tornà a residir a Catalunya. Les seves obres distaven molt ja de tenir gens d’interès intel·lectual, però, això sí, ell continuà protagonitzant nous episodis singulars i polèmiques que anaren renovant i incrementant la seva fama de personatge excèntric. Un cop closa la Guerra Civil, s’exilià a França, on moriria el 1959.

Per què he triat concretament el conte «L’enuig del Messies contra el Pare Etern»?

Contes de glòria i d’infern seguits dels diàlegs i màxims del Super-Crist consta de 17 narracions i d’un conjunt de 71 proposicions sobre religió, eutanàsia, moral, ètica, lògica, ciència i política recollides en els diàlegs mantinguts amb un mestre anomenat Eladi Khataros, El Pur, i 44 aforismes teològics suposadament transcrits d’un vell quadern pertanyent a aquest mateix personatge.

Els diàlegs i les màximes són, en conjunt, una petita obra mestra en què el pensament de Diego Ruiz es mostra de forma concisa i diàfana, i amb un to líric suau molt encertat.

Els contes es poden dividir en dos grups: vuit que contenen històries que, com en Contes d’un filòsof, mostren casos en què la potència psíquica afecta els processos corporals o determina estats i vincles que van més enllà de la lògica mèdica clàssica, i nou que es construeixen a partir de referències al món mític de les Sagrades Escriptures de les religions abrahàmiques, però que qüestionen les seves doctrines i pressupòsits per oferir una visió alternativa o heterodoxa d’alguns dels personatges que hi apareixen.

«L’enuig del Messies contra el Pare Etern» aferma que Diego Ruiz estava fascinat per la figura de Satanàs, tal com l’havia interpretat Giosuè Carducci: «Satana […] è la bellezza, l’amore, il benessere, la felicità […]. Satana è il pensiero che vola, Satana è la scienza che esperimenta, Satana il cuore che avvampa, Satana la fronte su cui è scritto: Non mi abbasso».

A més, Diego Ruiz, coneixedor del magma de les idees dels gnòstics cristians, especula com alguns d’ells amb la hipòtesi que, encara que pugui existir un Déu tot bondat que ens és desconegut, Jehovà, el Déu bíblic, el creador del món material, és en realitat el demiürg que ha originat tota la maldat.

Aquesta tesi herètica és la mateixa que es troba a les proposicions i els aforismes amb què conclou aquest llibre. No ens ha d’estranyar que, pocs anys més tard, Diego Ruiz sentenciés: «La blasfèmia és la rosa de foc de la virtut.»

En aquest context d’idees, Jesús no seria res més que un home que pretén transcendir la seva condició humana, que vol divinitzar-se (ser en l’Esperit) i que anuncia a la humanitat que aquesta ascensió està a l’abast de tothom.

Aquest conte està profundament relacionat amb els dos que l’antecedeixen: «Jesús fou Satan» i «La filla del Crist», però és el més harmoniós i reeixit dels tres. Al primer, el narrador ens proposa la possibilitat que Jesús visqui encara entre nosaltres, en nosaltres, ja que el mateix Jesús, aparegut entre els seus somnis o somieigs, li revela que, com ell mateix feu, els éssers humans, si no fugen de si mateixos, si són creadors, si s’enfronten al Déu categoria, poden aspirar a una vida en la divinitat interior, a ser l’Ésser. Al segon, a més de condemnar la castedat com una forma de mutilació, queda de manifest de manera tràgica la veritable naturalesa purament humana de Crist.

Jordi F. Fernández Figueras

L’enuig del Messies contra el Pare Etern

Tota carn vindrà a prosternar-se davant meu, i m’abandonarà.
Isaïes, LXVI, 23

A en Vasseur (Américo Llanos)

I

La Temptació més tràgica de Jesús fou la de l’Orgull.

Però d’aqueixa temptació no en diu res l’Evangeli.

És l’Art, que l’ha de treure a la llum. L’Art, que ha de crear la situació aquella…

Per a evocar aquella Temptació l’artista ha de fer aquí, més que en qualsevol altre cas, un ofici difícil i no sempre brillant: l’ofici de Déu. Ha de crear del no-res…

Perquè en Joan calla, en Lluc calla, en Marc calla, en Mateu calla…; no hi ha documents, no hi ha res. Cap guia, cap direcció. La nit i les tenebres. Sols la Lògica fa el miracle, aquí. L’artista es troba davant de coses que han hagut de passar, donada la hipòtesi de l’existència històrica de Jesucrist, perquè —pressuposta aqueixa existència— lògicament havien de passar. Sense cap més raó que aquesta.

Així, el no-res del qual l’artista fa sortir la història és un no-res com el no-res amb el qual treballa Déu per a fer sortir el món; un no-res molt relatiu…

Però hi ha aquí una grossa, i, segons com es miri, invencible dificultat.

Fixeu-vos-hi: en tota Temptació ja se sap que hi entra el Diable. I, al costat del diable, una matèria de la temptació i un subjecte passiu. De manera que en tota temptació tenim: el temptador, el temptat —diguem— i el Llaç que uneix el primer amb el segon. ¿No és així com expliquen, en l’Escola de Lògica, que es realitza això que sembla tan senzill: un coneixement? ¿No diuen allà també que hi ha un Subjecte, un Objecte i una relació del coneixement?

Doncs la dificultat de la qual parlo és aquesta: la incognoscibilitat del diable. La ignorància general respecte d’aital personatge. Aquesta ignorància és fatal pels resultats que anem perseguint…

—Què és el diable? Posada concretament aquesta qüestió, la major part dels cristians tenen ja feta una resposta: l’enemic de Déu. L’enemic d’una cosa és, en general, el contrari d’aquesta cosa. Així dir diable equival a dir contradéu. L’antítesi de Déu…

Està bé. Però, no invertim mai les nocions aquí? ¿El nostre «Déu» no serà realment el «diable», i el nostre «diable» no podria ésser realment «Déu»? Aquesta inversió de valors no sembla impossible, dins el camp de la Lògica. Són tan relatives les nostres nocions! N’hi ha tantes i tantes proves!

La gran dificultat per a tractar artísticament la temptació —única via possible, en aquest cas— està aquí.

II

Anem però als resultats històrics d’aquesta obra artística de reconstrucció històrica, i diguem:

Si ha existit, en un temps determinat, una figura humana que es deia Jesús de Natzaret; i si existeix, de tota eternitat, un Àngel revoltat contra Déu —pressupostes totes les idees cristianes—, hi ha hagut lògicament una hora en la qual el Diable ha parlat i ha fet dialogar d’aquesta manera el Messies:

—Tu ets el Fill de Déu?

—De tota Eternitat.

—La Segona Persona de la Trinitat Santíssima?

—La Segona i no la Primera ni la Tercera.

—De manera que ets ben bé el Fill de Déu?

—Sí, de tota eternitat…

El Diable sembla aquí un jutge, president del Synhedrium; però la lògica ho vol així. Aquí no es tracta d’una temptació per l’astúcia, una temptació en la qual el Temptador és més feble que el temptat i s’ha de valdre de mitjans indirectes, d’hipocresies, de subterfugis, per a no sortir vençut de seguida… No: aquí el Temptador és fort més que ningú; més que la temptació mateixa. Perquè és una raó indestructible: vista, convenç; exposada, s’apoia; presentar-la és ja demostrar-la…

Aquí Satan és un jutge. I no podia ésser res menys que un jutge davant Jesús.

—¿Tu ets el Fill de Déu, i has vingut a la Terra per la Salvació dels homes?

—Així m’anunciaren els profetes; així m’ho sento a dins meu…

Aleshores Satan, d’un sol vigorós salt, amb la braó que sols dóna la dialèctica:

—I per què no baixava el teu Pare? És massa fàcil el sacrifici imposat. ¿No hi hauria més grandesa per a la Primera Persona de la Trinitat Santíssima a sacrificar-se ella mateixa, a no delegar el sacrifici?…

Jesús no contestà: era la primera vegada que dubtava. La primera vegada que callava davant de Satan.

Satan digué més aquell dia:

—Observa com els fills se sacrifiquen sempre en lloc dels pares! Del cel a la terra, la història és la mateixa: no se sacrifica Abraham, sinó Isaac; no Agamèmnon, sinó Ifigènia; no se sacrifica el Pare Etern, sinó Jesús… Treu tu mateix les conseqüències!… Estàs sotmès a la llei dels fills. Els pares els aprofiten. Ets un esclau!

A partir d’aquí, el que en diríem «consciència messiànica» de Jesús quedà destruïda, i ja no raonava: delirava…; anava a les palpentes, ferit de mort pel seu adversari:

—Sí, la salvació de la Humanitat… la llei de Justícia… el Pecat…

—No et nego res de tot això i parlo sempre des de la teva hipòtesi, respectant totes les teves conviccions professades fins ara… Però, ¿per què havies d’ésser precisament tu, el Fill i no el Pare, el Salvador dels homes? Per què havies de patir tu i no el teu Pare? ¿Per què has de morir tu i no el Pare?… No ets més —tu ja ho veus—, no ets més que un Isaac o una Ifigènia. Oh, l’afecte paternal! L’amor dels pares!…

De sobte, Jesús va trobar una raó: va semblar que parlava inspirat.

—Sí, però observa que hi ha més sacrifici en el fet de que un Pare ordeni el sacrifici d’un Fill, que en el fet de que el Pare se sacrifiqui directament… Car, en el primer cas, el Pare pateix el doble: tots els dolors del Fill són dolors que ell mateix sent…

Al sentir això, Satan rigué amb una rialla desconcertant, sarcàstica:

—Ah! —digué a la fi—. Quanta força tenim per a suportar les desgràcies d’altri! Oh, l’amor dels pares!…

I tornà a riure.

Gràcies al sacseig d’aquella rialla, morí la «consciència messiànica de Jesús». Jesús morí com a Messies i ressorgí com a Satan; absorbit per Satan, transsubstanciat en Satan, Satan mateix, revoltat contra la llei dels fills; i vegé clar, i féu del lema de la Serp, Eritis sicut Deus…, la seva insígnia, el seu penó.

És que el Diable —sabeu?— no era sinó Jesús mateix, en els moments més intensos de la seva vida: i això eren les «temptacions», tan estúpidament interpretades pels Evangelistes…

Quan Jesús reconegué el seu origen i la dignitat de la seva Vida, esdevingué l’enemic de Jehovà, l’enemic del Pare, el contradéu.

I és el no tenir en compte aquesta transformació el que dificulta l’obra de l’Art en la construcció lògica de la Història, falsejada pels Evangelistes.

D’aquella victòria de Satan, d’aquella transformació de Jesús en Satan, comença l’amor del Crist per la Samaritana, el naixement de la seva filla —ai!, i també la ingratitud dels homes i l’odi mortal dels Sacerdots.

Però no està dit que Satan no s’hagi d’aparèixer una tercera vegada…

Res no ho impedirà, si ell s’ho proposa. I creix, creix cada dia el seu enuig contra «l’Etern».