Caterina Pérez

Caterina Pérez (Sant Cugat, 1978) es va llicenciar en art dramàtic a l’Institut del Teatre, i tot seguit va fer la formació de moda a Francesca Bonnemaison. Des d’aleshores, la seva vinculació amb el món del tèxtil i la imatge ha estat contínua, fet que li ha permès treballar en disseny de vestuari d’espectacles, o com a estilista en editorials i campanyes gràfiques. El 2016, inicia el recorregut de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i a partir d’aleshores, alguns dels seus contes han estat publicats en plataformes com Paper de vidre o Núvol. El 2021, Godall Edicions publica el seu primer recull de relats, Ruderals, que va rebre una menció especial als Premis Ciutat Barcelona. Fa uns anys, va obrir una escola de costura a Sant Cugat, La Vora, que compagina amb la vida i l’escriptura. Ara publica el seu segon llibre de contes, Aixecar-se de taula, també amb Godall, i us n’avancem un del recull.

Les cosines

Dimarts, diria. Sí, diria que eren els dimarts el dia que anava a casa la Martina. M’agradaven molt aquells dimarts. Sortíem plegades de l’escola i quan arribàvem a casa seva llançàvem les motxilles al terra de la cuina, agafàvem unes llesques de pa de pagès de la bossa de darrere la porta i trèiem el pot de Nocilla de l’armari. Llavors ens assèiem a la taula i discutíem sobre si era millor untar-ne una capa fina o una bona capa per ofegar la molla sota aquella pasta oliosa de xocolata. Jo sempre el preferia així, tot sucat de xocolata, suposo que perquè a casa no n’hi havia, de Nocilla.

Després ens tancàvem a l’habitació. També m’agradava molt l’habitació de la meva cosina i em feia una mica d’enveja, la veritat, perquè ella tenia dues germanes més grans, però dormia sola, i jo també tenia dos germans i volia dormir sola, i m’hauria agradat molt dormir sola, però mira, va anar així. Em sembla que el que més m’agradava de l’habitació era l’escriptori, em tornava boja aquell escriptori amb el seu llum i els seus calaixos, i sobres i papers bonics per escriure cartes, i pinces de coloraines i una col·lecció de gomes d’esborrar tan ben endreçada que ara seria digna d’un museu de dèries infantils. El seu llit m’encantava, també, perquè tenia el capçal antic de fusta envernissada de color mel, els barrots tornejats i feien unes giragonses que jo trobava molt elegants; em semblava el llit d’una princesa dels Pirineus.

Ens tancàvem a la seva habitació després de tot això de la Nocilla, i ens posàvem les mitges i els mallots. Mitjons, jerseis i pantalons, tot per terra! A vegades dèiem, juguem a l’striptease?, i ens trèiem la roba cantant fluixet perquè les meves altres cosines, que rondaven per la casa, no ens sentissin, i ens pixàvem de riure! Suposo que imitàvem algunes coses que havíem vist a la televisió, però ara no sé ben bé quines. Tornant a les mitges, a mi em costava molt embotir-me-les. Aquelles mitges es cargolaven com un budell i quedaven totes entregirades i em feien nosa a l’entrecuix. Em fixava molt en com ho feia la Martina, això de posar-se les mitges, perquè hi tenia una gràcia especial i, com que era més gran, jo ja veia que de tot en sabia més. També ens posàvem els mallots, estrets, sí, el de la meva cosina no ho sé, però el meu em tibava per tot arreu, les espatlles em quedaven encongides sota aquella tela que semblava un barret de piscina una mica, eh? La veritat és que si hi penso, res era còmode per a mi en aquella disfressa, però és que a casa meva no eren de vestidets, al revés, em posaven texans, pantalons de pana, botes de cordons tipus Kicker’s…, i aquell mallot i aquelles mitges empipadores eren la indumentària que jo tenia que més s’assemblava a la d’una ballarina, així, gràcil, i només per això ja estava molt contenta.

La Martina es feia un monyo, o a vegades es recollia els cabells en una trena frondosa. Me la mirava embadalida perquè jo m’havia de conformar amb apartar-me el serrell amb un parell de clips, i normalment el serrell no es deixava enretirar tampoc, que sempre he tingut uns cabells que han fet el que han volgut, però aleshores jo pensava que, potser quan tingués dotze anys com la Martina, jo també tindria uns cabells llargs i dòcils i castanys, com ella. Després ens tornàvem a posar els pantalons i la dessuadora sobre el mallot i les mitges. Aquella sensació d’enganxament per a mi ja era el súmmum de la incomoditat. Ens calçàvem les vambes i amb una bosseta de tela on dúiem les sabatilles de ballet, fèiem cap al Casal. Bé, nosaltres no en fèiem, de ballet, eh? La nostra classe era de «rítmica», li deien «rítmica», però ens feien dur aquelles sabatilles, i a mi, no ho sé, les trobava tan roses, tan toves i de noia fina, que també em feien molt contenta.

El Casal era a uns quinze minuts de casa la Martina. La majoria dels carrers del barri no estaven asfaltats, tenien molts solars buits a banda i banda i, en alguns trams, o bé no hi havia vorera, o, curiosament, la vorera estava feta i la resta eren camps; ara ja no és així, tot allò, però quan jo era petita aquell barri era una mica com un adolescent, tot a mitges, tot contrafet, i això sembla que no, però és bonic també, eh? La Martina, que es coneixia molt bé la urbanització, decidia la ruta i a mi m’agradava seguir-la. M’explicava anècdotes dels habitants de les cases per on passàvem, històries dels jardins, i a vegades també travessàvem els solars abandonats plens d’herbes altes. Ella era hàbil esquivant les espigues seques i els matolls, jo, en canvi, sempre m’enduia alguna punxa de gatosa dins de la sabata o enganxada a les mitges. Però m’era igual, jo seguia la meva cosina atrevida i que m’explicava coses.

La qüestió és que, un cop al Casal, la professora era rossa i duia un mallot lila brillant i estenia els matalassos a la sala i ens feia fer tombarelles, verticals i mortals. La Martina hi tenia molta traça, amb tota aquesta mena de proeses acrobàtiques i jo, si soc sincera, no en tenia gens, però no n’era conscient, i penso que les meves tombarelles i rodes tortes despertaven la tendresa de la professora, que m’animava com si fos una Nadia Comăneci, encara que jo volia ser més aviat una Eva Nasarre.

Quan acabava la classe tornàvem cap a casa, és clar. Fèiem una mica el romancer, ja fosquejava i els fanals s’anaven encenent. Llavors els nostres temes preferits eren els parts, els embarassos, la regla, i tot el que envoltava la mística corporal de la concepció, com aquell qui diu. Per a mi tot el que deia la meva cosina era informació de primera qualitat, perquè era dos anys més gran que jo i els més grans ja se sap. En fi, aquella tarda, era primavera, sí que era primavera si no vaig mal fixada, tornàvem per un carrer ample de terra que feia una mica de pendent; enmig de la calçada, saltàvem i brandàvem les bosses de les sabatilles enlaire, les llançàvem, intentàvem atrapar-les al vol i rèiem i rèiem, perquè encara érem unes cries. Em va semblar que passava alguna cosa quan de sobte la meva cosina va parar de riure i va minorar i la vaig notar molt enganxada a mi, com juntes i no va fer cap gest brusc, eh?, però m’empenyia una mica, m’empenyia cap a la vorera i jo vaig pujar a la vorera i la mirava encara amb l’esverament al cos, i em pensava que estava jugant, fent una broma de posar-se seriosa. La recordo que mirava endavant, els ulls clavats al final del carrer, i llavors jo vaig mirar una mica enrere i vaig veure un cotxe blanc atrotinat, d’aquells com esportius, que ens seguia de molt molt a prop. Em va semblar un tauró silen­ciós. I si haig de ser sincera, no em vaig espantar perquè anava amb la meva cosina i tampoc em vaig espantar quan se’ns va posar just al costat, seguint el nostre pas i la Martina em va agafar la mà fort, i jo la mirava i la recordo com si fos molt alta, alta com una mare, i jo petita, petita com una nena, però devia ser una sensació perquè només ens portàvem dos anys i no n’era pas, d’alta, ella, que era més aviat baixa, mai ha estat alta, la Martina. Llavors el conductor va baixar la finestreta i jo no el veia perquè ella me’l tapava, però sí que vaig sentir ¿Os llevo?,i jo primer vaig pensar coneix la meva cosina, i ella li va dir no, li va dir un no ben clar i ràpid. Llavors ningú va dir res més, però el cotxe ens seguia, ben enganxat. El conductor, ara sí que li vaig veure una orella menuda i un tros de samarreta blanca, amb el cotxe en marxa, va obrir la porta mirad, es grande, ¿eh? Jo volia saber el què, vaig estirar el coll perquè volia saber el què, però no vaig veure res perquè la meva cosina m’ho tapava. ¿Os gusta? Está muy grande, ¿verdad?, insistia. ¡Subid y os llevo! La Martina va dir no hace falta, però li tremolava una mica la veu i jo vaig pensar que ell no l’havia sentit perquè no parava d’insistir os llevo i cada vegada era més a prop, el cotxe, i jo quasi vaig dir que sí, que potser sí que m’agradaria tornar a casa en cotxe, i no ho vaig fer perquè la Martina, sense deixar-me anar, va accelerar el pas carrer avall i llavors vaig sentir l’Anna, la seva germana, que ens cridava al cap del carrer. Duia una caçadora texana, l’Anna, i es veu que venia a trobar-nos perquè es feia fosc, ens va dir després. El que va passar just en el moment en què jo la vaig sentir i la vaig veure amb la caçadora texana és que el cotxe va marxar amb un gran terrabastall, i l’Anna li va deixar anar un: animal! Recordo que, mentre baixàvem carrer avall, jo preguntava Martina, què tenia? I ella primer no deia res, però després em va respondre, no ho sé, i jo notava que sí que ho sabia, però no m’ho volia dir.

Quan les dues germanes es van trobar, la Martina va explicar a l’Anna el que havia passat, però jo no ho sentia del tot, perquè parlaven una mica fluix i deixaven les frases a mitges, i després xerraven una mica com si no hagués passat res, però a mi em semblava que alguna cosa sí que havia passat perquè no en vam tornar a parlar i perquè mai ho vam dir als pares, i perquè mai més vam jugar a l’striptease.

Avançament per gentilesa de Godall Edicions