Ana Svetel

Ana Svetel és professora adjunta i investigadora d’antropologia cultural a la Universitat de Ljubljana. És autora de la monografia acadèmica Changing Landscapes of Northeast Iceland: Weather, Time, Light, and Darkness (2024) i coeditora de Sensory Environmental Relationships: Between Memories of the Past and Imaginings of the Future (2023). També és activa en el camp de la literatura: ha publicat dos reculls de poesia (Lepo in prav, 2015; Marmor, 2022) i dos reculls de contes (Dobra družba, 2019; Steklene stene, 2024), ambdós finalistes a importants premis literaris a Eslovènia. El seu darrer llibre, Steklene stene, va rebre el Premi de la Iniciativa Centreeuropea, el Kritiško sito (Premi de l’Associació de Crítics Literaris Eslovens) i el Premi Maruša Krese al millor llibre de prosa curta. Els seus contes i poemes han aparegut en nombroses antologies i revistes i s’han traduït a més de deu idiomes. Diversos dels seus contes van ser adaptats a una sèrie per la Ràdio Nacional Eslovena. També és columnista mensual per a l’edició de dissabte de Večer.

Dos talls de pastís de llimona amb merenga

—Faig la comanda? —va preguntar. Intentava sonar tranquil·la i no delatar el desfici amb el qual s’aferrava a aquests últims moments.

Es va quedar sorprès, però només per un instant.

—És clar —va dir—. El mateix de sempre.

La veu no el va trair, encara que, tanmateix, parlava massa baix. Parlava igual de baixet com quan va dir-li aquelles paraules que es van desprendre com un iceberg del cos d’ella i que de seguida es començaven a allunyar, centímetre rere centímetre.

—Quan torno d’aquí, entendrit i càlid, el Marko cada cop em salta a la falda mentre encara estic ple de tu. Després, anem junts a buscar la Nataša i mirem d’arribar a Domžale tot i l’etern embús. Els dimarts em sento com un autèntic idiota… No vull ser aquesta mena de persona.

Va apartar la mà que li volia tocar els cabells, va agafar la camisa de seda fina, rebregada, al marge del llit i es va vestir. Mai discutien cap possibilitat, cap perspectiva, no reconeixien cap altre temps que el present extàtic i embruixador i com qualsevol que cultiva una esperança creien que el seu ara duraria per sempre més. Les mirades se’ls havien creuat per casualitat en un congrés perquè el ponent remarcava «això no és cert» i ell va girar els ulls i ella va aixecar les celles. A causa d’aquell instant es van buscar després al hall, ell li va donar la mà i li va dir: «Si em permet, em voldria presentar». I com que ella va riure i li va replicar: «És clar, m’encantaria que et presentessis», es van enamorar. A l’instant. Era tot molt fàcil, però també irreal.

S’estava cordant la camisa. El corrent s’emportava l’iceberg amb lentitud. «No soc de les que pidolen», va dir-se. Va ser la primera vegada que es va adonar qui era ella des de sempre. L’amant. Va ser la primera vegada que va pensar en l’orgull. Tot i que dins seu cridava «Si us plau, queda’t», callava.

Només sentir el seu «és clar» va agafar el telèfon i va obrir l’aplicació. Va escollir la mateixa comanda de sempre. «15-20 minuts» va llegir a la pantalla i sabia que només pitjar el botó, aquests escassos minuts començarien a córrer.

*

Va lliscar per la pantalla que vibrava. El local era a un pas. Va aparcar la bici i es va encaminar cap a la pastisseria. Va agafar el paquet —dos talls de pastís de llimona amb merenga— pensant que era estrany demanar només dos talls de pastís a l’hora de dinar. Dos talls de pastís signifiquen dues persones, va pensar, mentre s’acomiadava amb un ràpid gest de la mà de la jove rere el taulell que ordenava els pastissets ja prou ben posats. Era amable i segurament una estudiant que necessitava guanyar diners. Dos talls de pastís idèntics, a més, seguia pensant. Això vol dir que la comanda l’havien fet dues persones que s’estimen. El pastís de llimona amb merenga no és res d’extravagant, però tampoc és una opció gaire clàssica.  

—Adeu, cuida’t —li va respondre l’estudiant.

Amb la motxilla voluminosa es va obrir camí entre els clients asseguts a la terrassa i va revisar de nou el lloc d’entrega. Coneixia bé l’edifici, no tenia cap oficina ni cap saló de perruqueria a la planta baixa, només hi havia habitatges en totes les cinc plantes. Què fan dues persones que s’estimen a casa al migdia, a l’hora de dinar? Què fan mentre l’esperen? S’estava aproximant a la seva bici sòlida i poc vistosa. Es va carregar la motxilla i es va ajupir per obrir el cadenat. Amb un gest hàbil va embolicar la cadena a l’armadura sota el seient. Va agafar la bici i la va estirar. No va cedir. Va estirar amb més força. «Per què m’emprenyes», va murmurar i es va ajupir per comprovar què passava. «Merda», va dir amb més força.

El cadenat de la bici del costat abraçava la seva bici, l’havia atrapat ben fort, com si li volgués dir «tu et quedes amb mi».

*

—Que falta gaire? —va preguntar mentre es posava el rellotge. Ja estava vestit, només els mitjons estesos sobre el parquet deixaven intuir la nuesa.

—No ho sé. És estrany, mira —li va apropar la pantalla als ulls.

—Podem esperar —va dir amb tendresa com si li sabés greu que abans havia estat massa brusc. Va acostar-se. De nou, era ben a prop. Estava indecisa. La pantalla ja no comptava els minuts.

Traducció de Simona Škrabec

© foto de l’autora: Sabina Felber