Irene Zurrón

Irene Zurrón (Palma, 1990) va estudiar Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears i més endavant va fer una tesi sobre la representació del suïcidi a la literatura, sobretot a l’obra de Mercè Rodoreda. Ara és professora de literatura catalana contemporània a la Universitat Rovira i Virgili. El 2021, va publicar la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya (Tàndem Edicions) i fa no gaire ha guanyat el Premi Documenta amb el llibre de narracions Un gat negre al jardí (L’Altra Editorial, 2025).

Cinquanta anys

D’aquí a uns mesos per aquest carrer vagarà un ca abandonat. Travessarà sense parar esment. Remenarà les escombraries. El mirarem una estona per endevinar si pertany a algú, però el carrer estarà desert i veurem que té el pèl brut i gana. Li donarem aigua i menjar, i ens distraurem pensant què n’hem de fer. Ara, però, un entusiasme de llums i veus m’acompanya fins que puc veure les lletres grans, desgastades, que anuncien un teatre, que en realitat, com el carrer, com tot, en les entranyes és una altra cosa: una sala de cinema, un espai per a associacions, un bar. A l’entrada hi ha tres arbres més aviat petits, amb campanetes i cintes de colors, perquè n’Enric ha pensat que l’anunci d’un bosc de Nadal atraurà la gent. Em somriu d’aquella manera seva, amb els ulls, i mentre vaig cap a la sala miro el mòbil perquè sento que cap gest em sortirà natural. M’apareix un vídeo d’un grup d’homes vestits amb jerseis de Nadal que passegen cans de la protectora. Es veu que els costa controlar-los i això els fa riure. Hi reconec el meu marit, amb dues corretges estirades per cans plens d’energia que respiren fort, amb les llengües defora, i mouen la cua i s’ensumen. N’Enric em crida i em fa tornar a l’entrada. Treu un paquet: «Va ser el teu aniversari i encara no t’havia pogut fer cap regal». El desembolico i per un moment em sento beneita perquè m’ha fet vergonya que sigui conscient que he fet cinquanta anys. M’ha regalat la portada emmarcada d’un diari del dia del meu naixement. De vegades n’Enric fa unes coses que no acabo d’entendre, com els tres arbres que fingeixen ser un bosc. De petita, els pares em contaven que quan vaig néixer se sentien els taps de suro de les ampolles de cava i es veia una gentada voltant pel carrer, perquè als joves els havien donat festa, i sempre que ho explicaven em creia especial. Més tard vaig entendre que la celebració no era per mi i em vaig sentir com si ja m’haguessin pres el pèl tot just arribada al món. «Franco ha muerto», en lletres grans. «No he trobat cap portada en català», es justifica n’Enric, però mentre ho diu gira el quadre i en el revers ha escrit el poema de Brossa que acaba amb un «ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!». Hi ha morts que es despatxen molt de pressa i morts que s’arrosseguen. Mig segle. El món semblava una jugueta per peces que et penses que pots muntar així com vols, com si les figures que pots fer no estassin totes previstes. Havia de ser el començament d’alguna cosa. I jo, que vaig créixer envoltada de reivindicacions i gent que sortia al carrer, només cercava escletxes per als meus desitjos petits i egoistes: que pugui volar amb unes ales de branques, que pugui parlar amb els animals, que pugui córrer més que ningú, que em deixin de créixer els pits, que em comprin roba nova, que em paguin el viatge, que em creixin els pits. Gairebé no m’hi reconec, com si fossin els desitjos d’una altra. Quan n’Enric va cap al bar, em disposo a passar la granera per la sala, però aviat se m’acosta i em demana si crec que fa fred, si hauria d’apujar la calefacció, i quan m’ho diu penso que em tocarà el braç, però no s’hi atreveix, com si sense dir-ho haguéssim acordat que sempre hi ha d’haver aquesta distància entre nosaltres. El miro quan va a preparar el projector i al cap d’una estona sento que em crida «ja està aquí la teva neboda». Abraço una Clàudia radiant. Li demano si el seu germà vindrà i em diu que «està al gimnàs dels collons». Música forta, renou de màquines, miralls que no deixen escapar de la pròpia imatge. Tot i que l’entenc, em cansa aquesta fascinació adolescent, com quan vàrem anar a l’exposició on hi havia un mirall que reflectia un paisatge devastat per les bombes i na Clàudia va posar-se davant del mirall i es va quedar embadalida mirant-se, atrapada, com si el mirall no reflectís res més. De vegades jo mateixa li espio el perfil de la cara, la pell, els cabells. I penso que una neboda és millor que una filla, encara que en realitat sigui la neboda del meu marit. Em demana si he vist el vídeo del tiet i els seus companys de feina passejant cans que embullen les corretges amb una versió moderna del fum, fum, fum de fons, i troba que el final és molt graciós, i em diu que en unes hores l’ha vist molta gent, i que ara ningú no se’n recorda si fa un any varen sortir aquelles notícies als diaris. De sobte em ve al cap que per als meus nebots el dia del meu naixement queda molt enfora, i tinc la sensació que el món ens fa passar per noves coses que són molt velles, que tot s’oblida i després torna, cada vegada més de pressa, un vaivé anestèsic. Ara neix un déu que haurem de tornar a matar, un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet. Matarem el minyonet i ressuscitarem la llengua. Va arribant gent i l’entrada i el bar són plens. «Estàs contenta?» em pregunta na Clàudia, i li voldria dir que ara sí, perquè d’un temps ençà m’ha tornat una mena d’amor propi, perquè feia massa que no mirava de debò ningú als ulls, perquè a casa no m’aguanten la mirada més d’un segon, però acabo per dir-li que és fantàstic que tanta gent hagi vingut a veure la pel·lícula. Se’n va al mig perquè han arribat els seus amics i jo m’entretinc saludant els coneguts. Quan tot està preparat n’Enric s’asseu al fons de la sala. No sé cap on anar. Em quedo una estona dreta, fent veure que m’asseguro que tothom té lloc. Veig que la neboda no atura de riure i per un instant m’entra por i sento que no la voldria perdre mai. No vull ni imaginar-m’ho. Vaig a la porta principal per comprovar que defora no queda ningú. Davant del vidre torno a pensar que d’aquí a uns mesos per aquest carrer potser vagarà un ca abandonat, cercarà menjar, un aixopluc, ens mirarà desconfiat i per un moment imaginarem que ens el quedem i ens l’enduem a una casa que no existeix. Potser jo vagaré amb el ca, perduda, pensant on he d’anar, com la Mila quan davalla de la muntanya. Però ara encara no. Entro a la sala i apago la llum, tothom està quiet, expectant, i mentre surten els crèdits inicials a la pantalla veig que n’Enric em mira i em fa veure que hi ha un lloc al seu costat. M’hi assec, com si res, i la música va creant una atmosfera que ens du a una ciutat estrangera, a una massa de gent, a un home que puja per unes escales de fusta d’un edifici antic, i sento la nostra respiració i la distància que s’ha estret, i potser sense voler-ho els genolls de tant en tant es freguen, i mentre contemplem l’escena en què el dia de Nadal els protagonistes juguen a cartes al llit, penso que ja sé com acaba aquesta història.