Anna Vilar

Anna Vilar (Barcelona,1956) ha exercit de mestra a l’escola pública durant 37 anys, la major part dels quals a l’Hospitalet de Llobregat. Quan es va jubilar va retrobar-se amb l’escriptura. Als anys vuitanta havia publicat tres novel·les infantils amb La Galera. El 2019 va guanyar el Premi Ciutat de Badalona de narrativa juvenil amb una novel·la sobre l’assetjament escolar, Tot plegat semblava una broma (Animallibres, 2019). Ha publicat algunes novel·les infantils més aquests darrers anys. La veritable història de la Flora Pomerània (Animallibres 2024) va rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2025 de novel·la juvenil. Aquest és el segon conte que publica per a grans i espera que no sigui l’últim. Escriu des del seu estudi amb vista als altiplans a Granyena de Segarra.

L’armari

Miri, senyora directora… Com? Què diu? Maria del Mar? D’acord, Maria… Què? Millor Mar? Molt bé. Esperi que em canviï de cadira, és que he de posar l’orella bona del seu costat, comprèn? Bé, ara sí que la sentiré. Escolti, Mar, el que passa és que no ens hem separat mai, sap? Ja ho sé que les normes de la residència són les que són i vostè no les pot canviar així perquè sí. Tot això ja m’ho ha explicat, però ha d’entendre que ho he d’intentar fins al final, oi? Ell necessita més ajuda que no pas jo, i si estigués sol seria millor tenir-lo al pavelló rosa, ho entenc. Però no està sol, jo hi soc. N’he tingut cura fins ara, amb ajuda, però ens n’hem sortit. Sí, jo també necessito ajuda, és veritat. No, esclar, té raó, no tanta com ell, amb una mica de supervisió en tinc prou. No, no, és veritat, ell no en té prou, li cal ajuda més intensa al llarg del dia. Una mica per tot, sí. Però si ens poseu junts a l’habitació jo me’n faré càrrec a la nit. També li puc donar el menjar. Només em tremola una mica el pols. Sí, ja ho sé que no seré més jove cada dia, en soc conscient, però puc donar un cop de mà. Miri, l’hi demano per favor, si vol l’hi suplico, no ens separin. Ja ho sé que puc anar a veure’l tant com vulgui, però li agrada que ens adormim agafats de la mà. Està més tranquil si em sent respirar a la vora, si em pot explicar el que li passa pel cap, sobretot a la nit. No, no li he demanat un llit de matrimoni, no. Això ho entenc, dos llits, però els podem posar junts, no? No? Doncs potser s’ho podrien plantejar, oi?, que hi ha parelles que no es volen separar. Escolti, senyora Mar, vostè no ho entén. No es desperta de nit i té por? Doncs ell sí, i li agrada que ens donem la mà o que l’abraci, llavors dorm millor. A mi també m’agrada, no ho pot entendre? Vostè és tossuda, però jo també. Potser haurem de buscar un altre lloc on vulguin parelles. Com diu? M’ho pot repetir cap a l’orella bona? Vet-ho aquí, ja ha sortit! Què diran! Què vol que digui la gent? Que tenim un tracte preferent? Escolti, que nosaltres ho paguem tot, trinco-trinco dues places. Què diran! Una altra vegada! Què vol que diguin aquest estol de vellards xacrosos? Prou feina tenen amb els seus mals i les seves pors. No, no em digui res més, m’ha tocat el viu. Ja som allà on havíem de ser. Vostè no ho troba complicat per les cures que ens cal, ni pel llit doble o dos llits, no, vostè pateix pel que diran! No m’hauria pensat mai que a la meva edat em podrien dir que ves què dirà la gent.

La gent ni ens miren. Sap que tenim drets? Sí, tenim drets i els reclamaré allà on calgui. No, no vull tornar a sentir el reguitzell de normes i raons que té preparades. Que no m’alteri? Com vol que m’ho prengui? No m’hauria pensat mai que a la meva edat, després de veure-les de tots colors i d’una vida més complicada que no pas amable, em veuria en aquesta situació. Això que vostè vol no ho acceptaré. Li diré una cosa, Maria del Mar, em va costar molt ser on soc ara, no ho pot saber. Jo em vaig casar jove, com tocava. Vaig tenir dos fills, nen i nena, com s’esperava d’una parella jove. A quaranta anys em vaig enamorar d’una persona, que va resultar ser ell. I vet aquí que era un home i jo també. Vaig viure-ho molt malament, en silenci, amb por i fàstic cap a mi mateix. Fins que la dona ho va endevinar. Sí, ella em va ajudar a acceptar-me i a fer el pas. Als fills els va costar força al principi, però després ho van assumir millor que jo mateix. Va ser un trasbals, sí, va ser molt dur, també. Però, sap què?, encara que no s’ho cregui, està més acceptat que no es pensa i la gent té prou feina a pensar en les seves coses. Creu que algú ens insultarà a la sala de la tele? Que ens faran el buit al menjador? Al contrari, els alegrarem una mica, tindran alguna cosa diferent en què pensar. Com diu? Creu que és millor que tornem a l’armari per poder ser en aquesta residència que no ens accepta? Està

molt equivocada. Miri, plantegi-s’ho, trucaré a la filla per veure què hi podem fer legalment i si no buscarem un altre lloc on l’armari pugui tenir les portes ben obertes! Apa, siau!

Bon dia, Elies. M’has trobat a faltar, oi? Sí, ja ho sé, les nits són llargues i fosques. Jo també em trobo sol a l’habitació. No, no fa tant, només fa tres dies que som aquí. Sí, l’habitació està bé i el menjar és força acceptable. Sí, és veritat, les noies són amables i simpàtiques. Ah, sí? T’ho ha preguntat? Quina?, aquella que és baixeta i té els cabells enrinxolats? I què li has dit? La veritat, esclar. No, ara no ens posarem a amagar que som parella, no, només faltaria! I què ha dit, ella? I tant, què ha de dir, que fem patxoca! No, no, de moment no me n’he sortit, la directora és un os. No ho tenien previst, això nostre. No, ara mateix no tenen cap parella a la mateixa habitació. Sí, n’hi ha una que ell està en aquest pavelló i ella al meu. No ho han demanat, d’estar junts. Potser estan tips l’un de l‘altre. No, nosaltres no estem avorrits de ser parella. Sí, ho he exigit, de fet he dit que trucaré a la nena perquè ens assessori. Podem buscar un altre lloc, però aquest és a prop de casa i m’hi puc escapar de tant en tant a veure com està tot. És veritat, això ho poden fer els fills. Haurem de sacrificar la proximitat per continuar sent una parella. Tens raó, és injust i inhumà. No, no, no ens hi barallarem. Si podem reclamar ho fem i si no la nena que ens ajudi a buscar un lloc on ens acceptin com a parella. Ja és ben veritat, s’han de posar al dia, aviat hi haurà més parelles que voldran una habitació compartida i, sobretot, que no voldran amagar-se ni deixar d’anar agafats de la mà o fer-se petons en públic. Tota una vida lluitant pels drets que qualsevol ha de tenir i de vells, més lluita! No ens ho mereixem. No, no, de cap manera tornarem a l’armari!

Senyora Mar, puc passar? Bé, li vull dir que he parlat amb la meva filla i s’ha escandalitzat perquè no es respecten els nostres drets. No, no, no cal que en parlem més, de drets, que vostè diu que els respecta. Ja ho sé que quan vam venir a veure les instal·lacions no vam dir res de tot això. Sí, vam ser ingenus, vam donar per sabut que ens posarien junts. Bé que ens vau ensenyar una habitació de dos llits que dona al jardí. Un malentès, sí. Doncs, vostè dirà, ¿s’ho han repensat o li dic a la filla que ens busqui una residència amiga de les parelles gais? No, no, no volem un lloc només per gais, volem una residència normal i corrent, només que ens respecti. Senyora, com a la vida! No vivíem pas en un carrer de gais o en un bloc de pisos exclusiu per gais. Volem viure normal i corrent! No, no m’esvero ni m’enfado. D’acord, entenc que n’ha de parlar amb la junta. Ja els ho ha explicat? Molt bé, ara espera resposta, oi? Doncs esperarem tranquil·lament. Vol que ho pregunti als residents, què en pensen? No cal? Vostè mateixa, l’opinió dels altres vells potser l’ajuda a decidir. Ho entenc, vostè no hi té res en contra, és més tolerant del que crec, ho accepto. Ja ho sap que la paraula tolerant porta implícita la superioritat? No la vull ofendre, només és per puntualitzar. Vostè és tolerant, però les normes són les normes. D’acord, farà unes trucades. Vol que m’esperi fora? Doncs seré al jardí.

Bon dia, senyores, quin airet més bo sota aquests pins! Els fa res que m’hi assegui. Sí, soc nou. Només fa tres dies. M’estic al pavelló verd. Sí l’habitació està bé, però jo voldria anar al pavelló lila, que les habitacions són dobles i donen al jardí. No, no vull pas compartir habitació amb un desconegut, és que hi tinc la parella, aquí. Sí, és al rosa, la directora no ens vol posar junts. Els diré un secret, no ho vol perquè ell és un Elies i jo un Marcel, comprenen? Ah, riuen! Sí, som una parella d’homes. Sí senyora, ara en diuen gais. Això mateix. No s’escandalitzen?

Ah, senyores, són molt amables! La directora diu que potser als altres residents no els agradarà veure’ns de la mà o que potser pensaran que no està bé que dormim junts. Esclar, hem dormit junts gairebé quaranta anys, ara ens trobem a faltar. Són vostès més modernes que aquesta senyora Mar! Sí, senyores, gràcies per les seves paraules tan acollidores. Sí, ja ho entenc, les dones sempre són més inclusives. Vostès en són un exemple. És cert, potser els senyors no ho veuran igual. Què els sembla si els ho pregunto? Sí? A la sala petita? És l’hora del dòmino, doncs ara hi vaig. Gràcies per tot! Sí, esclar, si veuen la directora ja li poden dir el que pensen de tot plegat, oh, i tant!

Bon dia, senyors i senyores! Unes bones partidetes? No, no, facin, jo miro. Sí, un altre dia m’hi afegiré. Sí, sí que en sé, de jugar a la botifarra, al tute, també. La meva parella n’és un expert. És al pavelló rosa. Sí, aviat ens posaran junts al lila, en una habitació doble. Llavors podrà jugar amb vostès. Sí, va en cadira de rodes, però el cap i les mans li responen prou bé. Jo, Marcel. No, no és ella, és ell, es diu Elies. Senyors, quin silenci, es pot tallar! Em miren tots! No, no ho duc escrit enlloc. Ah, ja somriuen! Què els fa res que hi hagi una parella rondant per aquí? No, ja m’ho penso que no n’han de fer res. Esclar, cadascú fa el que vol. Sí, tenen raó, som ben lliures de fer la nostra. Així, no els molesta? És que la directora ens hi posa pegues. És tossuda, aquesta dona. Sí, això estaria bé, si volen dir-li que no hi ha cap problema. No, esclar, vostès no cal que ens imitin, Ah, són de la broma, eh? Perfecte, doncs, quan sigui al pavelló lila amb l’Elies vindrem a fer la partida. Molt amables.

Ep, senyora, què diu? No m’insulti que no em coneix de res! Ah, li han dit que soc gai? Escolti, que soc ben normal i corrent, com vostè. No n’ha de fer res d’amb qui m’allito! No, senyora, mariconades no en fem. No fa fàstic, no, si un cas el mateix que vostè fent-se petons amb un vellot! Au, deixi’m passar, mal educada!

Sí, m’he trobat una vella xaruga al passadís. Ha estat una mica desagradable. Esclar, hi ha de tot aquí, com a tot arreu. Gent més amable i gent més antipàtica. Les treballadores sou més amables, oi? Esteu més acostumades a tractar amb tota classe de persones. Ah, el noi del taulell? Que no me’n refiï? És una mica gallet? No li agraden els gais? Ho ha dit mai? Ah, sovint en fa comentaris. Doncs ara tindrà de què parlar. No, no penso provocar ningú, jo. El que volem és que ens deixin viure en pau, com tothom, oi? Bé, no t’hi amoïnis, anirem amb compte amb aquest fatxenda.

Senyora, que puc seure aquí? Sí, la buguenvíl·lia està esponerosa. Molta olor, sí. Ah, també l’hi han dit. Les notícies volen en aquesta comunitat! Com a tot arreu, oi? Un secret? Vostè dirà, soc bo guardant secrets. Oh, quina tristesa veure morir la parella! Set anys, ja? És molt de temps, però no s’oblida, oi? Ah, el secret! Ningú no ho sap aquí? Esclar, no cal. Però vostè ha tornat a l’armari. No, nosaltres no ho farem. Si la directora no ens posa junts, buscarem una altra residència. La meva filla diu que n’ha trobat un parell de gay friendly. Sí, amics dels gais. Aquest jovent que tot ho diuen en anglès, com si el català no tingués prou paraules per parlar. Ben boniques, ja té raó. No, nosaltres ens entestarem a viure en una comunitat diversa, com aquí. En aquestes residències per gais, només hi ha gais. Esclar, la vida no va en compartiments. Miri, ara ve la directora. Gràcies per la confiança, senyora. No diré ni una paraula del seu secret. Vaig cap allà, adeu-siau.

Senyora Mar, em buscava? Sí, aquí fora s’hi està molt bé. Els pins fan ombra i sempre m’ha agradat l’olor de resina. Digui’m. Ah, ha parlat amb altres residents?

No, no, jo no els he dit res. Deu ser per iniciativa pròpia. La gent és més oberta que no es pensa. Faci una enquesta! No cal? Vostè està segura que no n’hi ha més, de gais, aquí? Oh, que vostè no ho sàpiga no vol dir res! Potser no han gosat manifestar-se per por del que diran. La mirada dels altres pot ser molt feridora. Ja ho sé que vostè és de ment oberta. Bé, a la idea, què li han dit? Ah, li ha trucat la nena? Està enfadada, sí. Ves, soc el seu pare, què esperava? Ha trucat al Patronat? I a la regidora! Bravo per la nena! És una dona ben decidida! I tossuda com el pare! No em faci gruar més, senyora Mar! Ha decidit res? D’acord, un període de prova. Dependrà de la reacció dels altres residents, ho entenc, encara que no és gaire democràtic, però vaja, ho acceptarem. Quants residents s’han de queixar per a què es plantegin la fi de l’experiment? Ha de ser un clam? Doncs no crec que hi hagi cap manifestació antigai. Bé, una senyora m’ha insultat al passadís. Ja, m’ho imagino, potser hi haurà algun altre episodi. No, segur que es normalitzarà amb el temps. Però, escolti, m’han previngut sobre el noi del taulell, es veu que fa comentaris sexistes i contraris al col·lectiu LGTBI+, ara en diuen així. Vostè el vigila, però si ens diu alguna cosa l’hi faré saber. Sí, no és el mateix un comentari d’un resident que el d’un treballador. Els treballadors han de tancar la boca, oi? Doncs quedem així, d’entrada un mes de prova i a veure què passa. La del pavelló lila que dona al jardí, sí, amb terrasseta. Esclar, adaptada a la cadira de l’Elies. Molt bé, gràcies per tot. Veu, ha sigut més fàcil que no ens pensàvem. Esclar, el Patronat, la regidora. Ah, la nena els ha amenaçat amb la premsa? Ai, la filla, com m’estima!

Elies! Ja està, a la tarda ens traslladaran a l’habitació que vam veure quan ens van ensenyar la residència. Sí, terrassa, bany adaptat i dos llits. No, els ajuntaré a la nit i, si cal, cada nit. Avui podrem dormir junts! Sí, et donaré la mà. No ploris, Elies, estimat! Ja ho sé que és de felicitat. Ho has passat malament aquests dies. Ara ja està, un mes de prova. Ah, la nena els ha collat a tots! És la nostra heroïna! Li he trucat fa un moment. Demà vindrà a veure’ns. Sí, ens estima molt! Au, ara sortirem al jardí, vull que ens conegui tothom. Sí, seurem sota els pins i ens donarem la mà i, a qui no li agradi, que s’hi posi fulles!