Julià Guillamon
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) És autor de la novel·la La Moràvia (2011) i del llibre de narrativa La fàbrica de gel (2021), tots dos publicats per Galàxia Gutenberg, que han introduït una mirada inèdita sobre el món postindustrial i la societat de consum. També ha publicat El barri de la Plata (L’Avenç, 2018), una tragèdia sobre una família bilingüe catalana-castellana, i El rellotge verd (Anagrama, 2024), una comèdia sobre els bons temps postmoderns. Ha renovat la narrativa sobre natura amb Les cuques (Anagrama, 2020) i Les hores noves (Anagrama, 2022). Ha publicat dues grans biografies corals, que permeten reconstruir la vida cultural de Barcelona, entre el 1917 i el 2000: Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (Galàxia Gutenberg, 2014) i El jove Palau i Fabre. Una família de l’Eixample, el somni d’Eivissa i la Guerra Civil (Galàxia Gutenberg, 2024). El 2026 publicarà també un altre llibre panoràmic, sobre el 1900: Nonell, Vallmitjana i els gitanos.
Brioixeria industrial
A les tres de la tarda, al bar O’Xestal un dònut, dos croissants i un croissant de xocolata que han sobrat de l’esmorzar s’esperen dins d’una vitrina, a sobre del taulell, cadascun sobre un tovalló de paper, en un platet de postres. Semblen nadons en una incubadora. Al taulell del fons, al costat de quatre ampolles de vi encetades –dues de negre i dues de blanc– hi ha piles de gots de paper de cap per avall, per a la gent que s’emporta el cafè o el cafè amb llet per prendre a la feina. A sobre hi ha un cartell escrit a mà, «Hay miel gallega», i una lleixa de vidre amb set ampolles: Licor 43, Cointreau, Aperol, Campari, Malibú, Martini blanc i Martini negre. En una altra incubadora, al costat, una pila de magdalenes en bosses de cel·lofana i dents de Toblerone en sobres individuals: menjar que no es passa.
El dònut està inquiet perquè és improbable que, per l’hora que és, entri un senyor que encara no ha esmorzat i demani una pasta. Un passavolant que seu en un tamboret engruna un tall de truita de patates gruixuda, i va posant-ne els trossos sobre unes llesquetes de pa amb tomàquet. Entra un altre senyor, conegut de l’amo, i demana un altre tall de truita amb llesquetes.
El dònut es desespera.
–Una altra oportunitat perduda. Valdria més haver nascut amanida russa.
A la vitrina del costat hi ha una plata d’ensalada russa aplanada amb espàtula, per estrenar. Quan s’acabi el dia, l’amo retirarà l’ensalada russa del taulell i la desarà a la nevera.
L’endemà la tornarà a posar a la vitrina i potser a algú, que no s’adonarà que és del dia abans, li farà goig.
Un dels dos croissants, que encara no ha perdut del tot l’esperança, fa el maco:
–Sou massa dolços, amb el sucre glaçat i la xocolata per sobre. Jo, en canvi, encara puc servir de berenar. L’amo em tallarà transversalment, m’hi posarà un tall de pernil dolç i un de formatge, em passarà per la sandvitxera i seré un entrepà boníssim.
Entra un home que, amb l’excusa d’un cafè, demana una copa de conyac. Va passant la tarda i, dins de la vitrina, el dònut, els dos croissants i el croissant de xocolata sembla que seguin al banc dels jubilats. Quantes il·lusions perdudes des d’aquest matí, quan, acabada d’engegar la màquina de cafè, el bar O’Xestal s’omplia amb el soroll del tub de vapor que es fica dins del pot per escalfar la llet. Que prometedors semblaven els cops del portafiltre, que anava escopint cafè al calaix del marro. Entrava un riu de gent que demanava dònuts, croissants i croissants de xocolata, i l’amo els treia directament d’una safata. N’anaven sortint sense parar i semblava que aviat els tocaria a ells. Quina tristesa el destí de les pastes que ja no poden fer servei a la societat, rebutjades per velles i seques.
–Quanta injustícia! –crida el croissant de xocolata.
Un paio que ha pres tres cerveses ho sent, però es pensa que no pot ser.
A quarts de vuit l’amo comença a recollir. Arriba una noia amb una Brompton i s’endú les quatre pastes per un euro.
Avançament editorial per gentilesa de Galaxia Gutenberg
