Neus Canyelles

Neus Canyelles (Palma, 1966) va començar la seva trajectòria literària amb Neu d’agost. Un llibre de memòries (Premi Bearn de narrativa, 1998). El seguiren les novel·les Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2002), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lector de l’Odissea 2006 i finalista del premi Llibreter 2007), La novel·la de Dickens (2010) i el llibre de contes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mèrcè Rodoreda, 2013). La publicació de Les millors vacances de la meva vida (2019), Autobiografia autoritzada (2021, premi Lletra d’Or) i Milady (2023) l’ha situat, sense cap mena de dubte, entre les veus més interessants de les nostres lletres.

El quist

Feia molt poc que ho havíem deixat. Potser mig any. Però el dia que em va confessar que n’hi agradava una altra, també em va dir que no volia que jo deixés de formar part de la seva vida. Jo tampoc ho volia. Per això vàrem continuar veient-nos amb una certa regularitat. Fins i tot es podria dir que ens trobàvem més que abans. Era més fàcil fingir que érem dos amics que anaven a prendre un cafè en un bar que mantenir la ficció que ni ens coneixíem, cosa que havíem simulat durant deu anys. Ens coneixíem. I molt.

Aleshores jo treballava pel meu compte i compartia una oficina amb un amic de la meva germana. Cadascun tenia el seu propi quarto, amb una taula, una prestatgeria i un ordinador. Ell es dedicava a les finances. Jo era articulista en un diari local. Com que el meu company pagava una quantitat més gran de lloguer, ocupava el despatx més ampli i amb vista al carrer. El meu només tenia un finestró que guaitava al forat de l’escala de l’edifici. Però a mi m’agradava més el meu. Tenia el bany més a prop, i havia posat una estoreta amb motius ètnics damunt la moqueta i un cossiol d’aquells que són fàcils de cuidar (ara no record com es diuen). Sempre m’he conformat amb poc: simplement un detall o dos que facin les estances més acollidores. La part més gran era la sala d’espera, amb un radiador. Els clients de l’amic de la meva germana no passaven fred. Hi havia mitja dotzena de cadires negres folrades amb pèl de cavall, comprades en una botiga de segona mà, i una tauleta de vidre en la qual s’amuntegaven algunes revistes d’economia. Ell hi anava als matins, i jo, als horabaixes. Gairebé mai coincidíem, perquè ell sortia a visitar empreses. Jo, quan hi entrava, tot d’una col·locava les revistes, que solien estar escampades pertot.

Com que ens havíem separat i no teníem un lloc per veure’ns —excepte alguns bars, com he dit—, jo li vaig proposar que algun horabaixa podíem quedar al despatx. Tants de bars de vegades em cansaven. I ell sempre accedia a tot. Ho havia fet durant deu anys i ho continuava fent.

Així, ens vàrem seguir relacionant d’amagat en aquella oficina. Jo l’esperava impacient.

Un dia d’hivern, mentre jo escrivia, vaig sentir la seva moto al carrer i vaig baixar a obrir el portal. Plovia, i ell anava una mica banyat. Ja a dins, es va treure l’impermeable i jo el vaig penjar en una de les cadires i la vaig acostar al radiador.

—En pocs minuts estarà eixut —li vaig dir.

Ell em va besar al front i em digué que estava molt cansat. Però no em va explicar de què. Jo també estava cansada. Perquè me l’imaginava amb una altra dona que no era jo, i de vegades no podia evitar jugar a veure quant de temps ho podria suportar. És un joc que he practicat en altres ocasions i en diferents circumstàncies, i he de dir que em prova. Pot semblar una mica masoquista, ho sé. I una pràctica poc sana. Però també és una manera de tornar-se més fort.

Ens vàrem estirar damunt la moqueta i ens vàrem treure les sabates. L’escalfor del radiador ens arribava a les galtes.

—Com estàs? —em va preguntar—. Vares anar al metge?

—Sí, és clar. Ja fa una setmana.

—I?

—Res. El quist està igual. No s’ha fos.

—Ja. Em sap greu.

—Realment era una possibilitat bastant remota. Però de vegades passa. Ho havíem de provar. És un quist d’aigua.

—I ara què? Has d’esperar més?

—No. Me l’hauran de treure. Aviat.

Va canviar d’expressió. Va alenar profundament i després tancà els ulls.

—El metge n’està segur?

—Totalment. Si no, es podria rebentar en qualsevol moment.

—Et fa mal?

—Ara, no.

Em posà la mà damunt la panxa. I em va somriure. Però era un somriure trist.

—Hi ha coses pitjors —li vaig dir—. I vaig posar una mà damunt la seva.

Ens quedàrem una estona així, en silenci, mirant al sostre.

—Mira, hi ha una encletxa. Sembla la cara d’una persona.

—On? —li vaig preguntar.

—Allà. —I va assenyalar un racó entre el sostre i la paret.

Ho vaig mirar. Era com un perfil. El front, el nas, la boca i el principi del coll. Era un perfil més aviat femení. I jo vaig apartar els ulls d’aquella figura. Em semblava que era ella, que ens espiava des de les altures. De veritat també has de ser aquí? No ens pots deixar una estoneta per a nosaltres?

—Sí, aquestes finques antigues n’estan plenes —li vaig dir, com si no m’importés gens.

M’abaixà la cremallera dels texans i canvià de mà.

—Ara el tenc més a prop —va somriure.

—No sé com ho fas perquè ara estiguem així. Com si no ens hagués passat res…

—Perquè t’estim.

Vaig riure. Sí, m’estimes molt, pensava jo. Per això no et puc deixar sol amb l’altra, que fins i tot ens vigila aquí.

—Estàs segura que no entrarà ningú de sobte? És estrany que mai ens hagi trobat.

—Home, algun dia podria venir, però no passaria res. Em guardaria el secret.

—Ja, no ho dic per això. És que mira quina pinta que feim, aquí en terra, i jo tocant-te.

—No em toques. Només em consoles. Perquè estic malalta. I som amics, no?

Ens tornàrem a quedar callats. Ell va encendre un Ducados i jo em vaig aixecar a cercar un cendrer que tenia amagat. L’amic de la meva germana no volia que fuméssim allà.

—Ves alerta amb la moqueta —li vaig dir.

—Sempre em dius el mateix.

—Em preocuparia més que et caigués el cigarret i deixés un forat a la moqueta.

—Més que què?

—No ho sé. Més.

Quan acabà de fumar vaig anar al lavabo a buidar el cendrer i, en tornar, ell estava assegut en una de les cadires.

—No estaves bé, allà? A mi m’agradava.

—Vine —em va dir allargant-me els braços—. Vine, per favor.

Em va abraçar i em va asseure a la seva falda. Jo semblava una nina petita en un bressol.

—Saps de què tenc por?

Va fer que no amb el cap.

—Que, quan em desperti, em posi a cridar-te desesperadament. I si et crid, a causa de l’anestèsia? Pot passar que digui algun disbarat, mig adormida. I que demani per tu, sense voler. Ja em diràs què faria… És una idea que em turmenta. Tothom ho sabria. Tanta angúnia… Tanta soledat… I no hauria servit de res.

Ell no em contestà. No va fer cap comentari. Tan sols continuà sostenint-me entre els seus braços, amb els ulls tancats i el cap una mica enrere, reposant a la paret.

I jo també vaig callar. Ens quedàrem així, en silenci, fins que es va fer fosc i els primers fanals del carrer es varen encendre. Allà, a les fosques, estàvem millor. Per molt que mirés cap al sostre, ja no hi veia res. Encara ens quedaven uns minuts abans d’acomiadar-nos. I record que vaig pensar: abans d’anar-me’n, he de pensar a regar el test; ves a saber quan podré tornar.

© Foto de l’autora: Teresa Ayuga

Avançament editorial per gentilesa d’Empúries