Clàudia Rius

Clàudia Rius (Capellades, 1994) és periodista cultural, presentadora i guionista del pòdcast La contracoberta de l’editorial Barcino i col·laboradora de mitjans com Núvol, el diari Ara, El País o SER Catalunya. Treballa com a autònoma, fent projectes comunicatius diversos lligats a la cultura. Anteriorment ha sigut directora de comunicació del Departament de Cultura (2021-2024) i redactora en cap de Núvol, mitjà digital de cultura (2014-2021). És membre del Jurat del Premi Mercè Rodoreda de Contes d’Òmnium Cultural. Ha impulsat projectes per tal de normalitzar el català en el món digital, com el pòdcast Gent de Merda o la plataforma Canal Malaia.

Jordi Cussà (Berga, 1961-2021), novel·lista, dramaturg, contista i traductor. Autor de culte arran de la seva primera novel·la, Cavalls salvatges (2000), que s’endinsa en el món de la droga i l’addicció i alhora endinyà una etiqueta a l’autor que el va perseguir de per vida. Cussà és molt més que l’autor de Cavalls salvatges. Per començar és un traductor pulcre de llengua viva, àgil i elàstica. Gràcies a ell hem llegit Patricia Highsmith, Chuck Palahniuk, Truman Capote, J. K. Chesterton o Lou Reed, però també autors com John Boyne, Donna Leon, John Le Carré o Rick Riordan. Al 2009 va guanyar el premi de novel·la El lector de l’Odissea per El noi de Sarajevo, i al 2021 el premi Crítica Serra d’Or per L’emperador i la reina Lluna, i arran de la publicació d’aquesta novel·la i el gran èxit tant de crítica com de públic que tingué, el seu nom i la seva vàlua literària va ser reconeguda gairebé sense l’etiqueta que com una llufa el va perseguir tota la vida. Formentera Lady (2015) és considerada com una segona part de Cavalls salvatges, però Cussà ha escrit molts més llibres, i la major part del seu teatre continua inèdit, tret de Fígols, 1932: la revolta (2013). El seu corpus novel·lístic vist en conjunt fa que ens lamentem de la seva mort prematura, perquè és ben bé que tot i que sempre fou un autor inspiradíssim, els últims anys gaudia d’un estat de gràcia creatiu especial, tal vegada perquè començava a sentir-se reconegut pel món literari català, tan hostil quan escrius des dels marges en més d’un sentit. La seva última novel·la, Les muses (2022), ja va ser publicada pòstumament. I hem de dir que també va escriure poesia. Però si avui li fem un lloc a Paper de vidre (i no per primer cop, perquè ja va publicar un conte inèdit i un parell de contes traduïts a casa nostra) és per recuperar un dels contes del recull Contes d’onada i de tornada (2009).

El Guillem i la Tina m’han proposat seleccionar un conte pel Recuperat. El primer que m’ha vingut al cap ha sigut «La ratlla i el desig» de Pere Calders. Fa pocs mesos vaig sentir a la Irene Pujadas llegir-lo en veu alta i em va emocionar. Quant de respecte que hem de tenir pels exiliats de la guerra civil. Potser ja l’havia llegit abans, però tinc molta mala memòria i oblido massa sovint allò que em fascina. Fa anys ho vivia com un desfici, però ara ho visc com un privilegi: sempre que agafo un llibre, les històries i les paraules se’m presenten com si fos el primer cop que les saludés, i si són bones, m’impressionen com si encara no hagués caigut mai en el seu encanteri. Em consola, que el plaer lector no tingui final, ni que sigui per una deficiència del meu cervell.

Però no he escollit Calders. He pensat que a Paper de vidre segur que ja l’han publicat molt, i m’he encaminat cap a les lleixes de la meva llibreria a la recerca d’un conte més contemporani. Allà, he vist un pòstit groc que sobresortia d’un llibre de Jordi Cussà Contes d’onada i de tornada (Edicions de l’Albí, 2009). L’he obert. El conte que vaig marcar no sé quan, no sé on, es titula «A trenc d’onada». L’he tornat a llegir i he entès per què vaig deixar-hi el punt.

En aquest relat, l’escriptor barreja realitat i ficció i ens presenta una història d’amor que trenca les barreres entre consciència i somni. I no és això, estimar? I escriure, és clar…  (I drogar-se? No ho sé). «L’home feia dies que tenia por, perquè els dominis de la realitat i els regnes de la ficció se li mesclaven en excés, sense avís previ ni control racional a l’abast», però, en canvi, «aquella sensació el deixava sadollat d’una serenitat inaudita». Aquest conte em fa pensar en versos de poetes que s’imaginen el petó d’una dona, com Salvat-Papasseit («Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa») o Nichita Stănescu («Digues, si un bon dia t’agafés / i et besés la planta del peu, / oi que coixejaries una mica / per por de no xafar-me el bes?…»). La ment literària s’entreté sovint en la cruïlla del record passat i la projecció futura, en què la memòria només és una escaleta per a la imaginació. Suposo que Cussà vivia en aquest espai ple de passions i de guerres on el cervell és un òrgan fràgil, però també meravellós. Espero que aquest conte se us endugui d’allà on sou, i que us agradi tant com a mi.

A trenc d’onada

El mar era una planúria tan extensa que insinuava la corba que cenyeix totes les coses vives. El cel en canvi era un batibull de núvols en diferents plànols per entre els quals ara, però no adés, s’escolava un ullet de sol. El mar era d’un gris quasi metàl·lic, massa fred i fosc per comparar-lo als iris de la noia, que s’havia assegut sobre un roc per descalçar-se, tot i que l’hivern s’acostava pas a pas i l’aigua, a més de salada i mansa, seria glaçada.

La noia, com a dona, era alta i prou jove per conservar la gràcia esvelta dels joncs. L’home, noi ja no, era més aviat panxut i duia la cara empastifada d’una setmana de pèl més blanc que negre. Un quartet de pescadors que amarraven la barcassa a l’escullera, a deu metres de distància, els miraven com els pescadors enfeinats solen mirar els turistes, i molt especialment les turistes. Ella no en feia cap cabal i ell molt poc: ja feia temps que s’havia acostumat a que els mascles (tots en general i alguns en particular) llambreguessin de biaix la seva companya. Alguns fins intentaven seduir-la, convençuts que eren pare i filla, o tiet i neboda o, simplement, un marit massa vell per satisfer-la.

El sol ara s’havia amagat, com si també jugués a espiar-los sense ensenyar-se, i el mar i el cel, durant un moment dels que duren sempre més, es van confondre dins un gris blavós, gairebé violaci, que sí s’assemblava al to magnètic dels iris de la noia, ja dona d’altra banda. Ella just llavors s’aixecava, amb els mitjons dins les sabatilles i les sabatilles penjant d’una mà, per oferir l’altra i un somriure suau, gairebé mandrós, a l’home, encara fos dins la bombolla d’aquell fugaç etern. L’home va somriure en dos temps, primer distret i encisat a parts iguals; i després amb tot el rostre, encisat i absolutament conscient de l’encís que compartien. També va acceptar l’oferiment de la mà i va allargar la mà per estrènyer-l’hi, potser besar-l’hi com li agradava fer des que s’havien conegut, deu anys enrere. Feia deu anys que es coneixien i deu anys que venien, vuit dies comptats, a aquest racó de costa, íntima i reposada com el sentiment que els relligava. Cada dia una mica més.

Van estar a punt d’enllaçar els dits, però en el darrer moment ella va fer un saltiró per esmunyir la vora de les faldilles d’un blancall extemporàniament erecte. Es van posar a passejar en silenci, mentre ella es remullava els peus i triava carculles (en tenia una col·lecció considerable a l’aparador de la saleta, minuciosament ordenada segons colors), i ell es xopava en la contemplació del mar, el cel, i la noia, imaginant voluptuosament les pessigolles que les ones li feien als peus. Remota però real, va notar la familiar sensació d’un conat de d’allò, com si la sensualitat tota d’aquell espaitemps, i molt especialment la d’ella, hagués convergit de sobte en el conducte sanguini del gland. Va somriure com un adolescent, meravellat que encara reaccionés amb aquella sinceritat química a prova de decadències físiques, i un pèl avergonyit, perquè aquell fil primíssim de passió li havia estroncat la madeixa de sensacions que l’abrigava. Com una pell enamorada.

La dona es va girar amb una carculla petita entre les dues mans (era rosa i taronja per fora i grana i lila per dins), i un somriure igualment petit entre llavis (també d’un rosa sanguini per fora i un carmí carnós per dins). Les dents, per descomptat, eren idèntiques al nacre de la carculla però més netes. L’home va eixamplar el somriure, com si temés que la dona li pogués llegir aquells pensaments, cursis i extemporanis. Quan ella va fer un pas, per posar-li els llavis a frec de llavis com tenien per costum des que s’havien conegut, ell va insinuar una passa enrere. Però no hi va ser a temps.

En el precís instant de notar els llavis sobre els llavis, l’home es va enretirar de la taula, sobre la cadira amb  rodes, convençut que cauria del llit d’un moment a l’altre. Però no podia caure del llit de cap manera perquè no era al llit, sinó assegut davant la taula de l’ordinador, assaborint amb la punta dels dits una marina amarada de tendresa. I sobre els llavis, tènues però perfectament carnals, sentia els llavis de la noia, els sentia en aquell moment i en el següent, estupefacte davant la pantalla, entregirat amb la intenció d’encendre un cigarret o aixecar-se a pixar, per trencar com fos l’embruix. Però no podia, és clar: ni que li hagués anat la vida no s’hauria mogut d’on era ni una micra de mil·límetre.

S’havia begut un parell de cerveses i tenia un porret a mitges, però ni l’una cosa ni l’altra no li havien proporcionat mai una al·lucinació tan rotunda, perfecta, esbalaïdora, i encara més coses. Va notar de seguit, avergonyit, sobtadament temorós de rompre aquella màgia impossible, una insinuació d’inflor manyaga, familiar, amable, domesticada. Ja feia anys que havia après que el desig és com un gos de companyia: si l’eduqués bé i saps com situar-lo en el context de les persones, és un company fidel que et manté viu malgrat les arrugues; però en cas contrari, si és ell el que tiba la corda, o borda i corre quan i com vol, és un microbi infecciós, perillós i, més pitjor, francament lleig. Però mentre pensava tot això en un segon o la meitat de la meitat de la meitat d’un segon, l’al·lucinació d’aquella besada tènue, impossible perquè a l’àtic no hi havia ningú més, no va pas desaparèixer. Al contrari, semblava com si la dona s’hagués acostat una engruna, per estrènyer el petó i fer-lo créixer, i l’home, instintivament altre cop, es va enretirar amb la cadira fins a topar amb la paperera i la paret. Si no hagués tingut els llavis, precisament els llavis, enrampats en una altra dimensió, l’home probablement hauria cridat. Potser fort, de por, per si finalment s’havia tornat boig del tot; o potser fluix, de goig, perquè finalment s’havia tornat boig del tot.

Al cap d’una fracció de temps definitivament inquantificable, imponderable, sense espai ni mesura, va aconseguir tancar els ulls i passar-se un índex tremolós per sobre els llavis. El regust de la pell d’ella, de la pell i la nata nutritiva que es posava sobre els llavis, era tan evident, tan aparent i indiscutible, que l’home va inspirar, tossir i ennuegar-se en una única convulsió. Finalment, amb un esforç que li va deixar el front nacrat de suor freda i els genolls trontollant, va aconseguir arrancar el cul de la cadira i forçar les cames a desfilar endavant com dos soldats de plom. Fins al lavabo.

Va engegar l’aixeta amb un doll que l’esquitxava i, fent cullera amb les dues mans, es va vestir la cara, els cabells i el clatell, d’aigua freda com… Com els blancalls de la platja de. Com si s’autoanalitzés per atrapar el trauma, mentre orinava quatre gotes acollonides, mentre es tornava a rentar els dits i a mullar la cara, i mentre tornava a l’estudi per agafar un cigarret i l’encenedor, l’home es va forçar a refer la seqüència dels fets reals.

Havia conegut aquella dona feia dues o tres setmanes i ni eren parella ni tenien gaires probabilitats de ser-ho tampoc. Ella així l’hi havia explicat, més d’un cop, i ell li havia assegurat, més d’un cop, que ho entenia i se’n feia capaç. Capaç de què?, es va preguntar en sortir al terrat amb el cigarret viu gronxant-se entre dos dits i una llàgrima somorta gronxant-se entre els dos ulls. Capaç de… va mirar l’alçada de la casa, de planta i tres pisos, i es va dir com mil vegades abans que no oferia cap garantia. Com deia un seu amic, poeta celebrat, a la vida es pot fracassar en tot, perquè un bon fracàs sempre fa bonic, menys en el suïcidi. En això, un cop determinat, cal ser primmirat i escrupolós. Ni de broma: ell no tenia cap pressa per morir (i per trencar-se la carcanada encara menys), sinó més aviat una certa angúnia enfront de la lentitud dels anys que li havia tocat viure els darrers anys. I que valgui la redundància, per una.

Per una dona com aquella, es va dir aixecant lentament la mirada des del quitrà i les personetes cap a les teulades i els núvols, per conviure una dècada amb una dona com aquella, donaria, com els iakuzes japonesos, el dit xic de la mà esquerra. O potser millor el de la dreta, que davant del teclat no fa ni la meitat de feina. Però, és clar, qui l’havia de voler i per a què, el seu dit xic de la mà que fos, deixant per bojos aquells que creuen descobrir algun enigma en l’absurd de l’antropofàgia. Això, perquè la ment dels humans és capriciosa i la dels humans mascles un pèl morbosa, el va portar a pensar en menjar-se-la sencera. Però sexualment, per descomptat. Va somriure, un pèl trist, mentre passejava cap a ponent comptant els membres d’una nuvolada arrissada cap a llevant, com els blancalls pessigollers de la platja serena. De la platja fictícia.

L’home feia dies que tenia por, perquè els dominis de la realitat i els regnes de la ficció se li mesclaven en excés, sense avís previ ni control racional a l’abast. Sabia del cert, perquè se’n recordaria segur (el que se’n diu completament segur), que no havia fet mai l’amor amb aquella dona, i que no era la seva parella, però, ni que s’ho repetís mil cops al dia, la sensació que li brollava de dins era més aviat la contrària. I per acabar-ho d’adobar, en comptes de posar-se el termòmetre i demanar hora al psicòleg, aquella sensació el deixava sadollat d’una serenitat inaudita. Tot plegat era rotundament inversemblant, més apropiat per a una de les novel·letes que s’engiponava per enganyar els forats del gruier on sobrevivia. On sobrevivia a la guerra que ell en persona havia estat durant molts anys.

Va contemplar el perfil de les muntanyes, el crepuscle sobre les teulades dels edificis i les capçades dels arbres, com si en fos amo i senyor. Com si ella fos just al seu costat i tot allò, tot aquell món infinit, els pertanyés només a ells dos. Més al·lucinacions, intenses com el conat de llàgrima que li esborrallava les coloraines celestes, aquella llàgrima eterna massa interna per solidificar-se, lliscar com tot el que és viu i perdre’s en l’espai igual que en el temps.

Perdre’s una temporada, lluny de tot i de tothom, havia dit ella, entre dues rialles, la primera alegre, divertida a l’avançada per l’especulació, i la segona trista, perquè de moment no era pas possible i li constava. Perdre’ns una temporada, havia preguntat ell, sense gosar alçar la veu, temorós en el fons que el sentís i li donés una resposta clara. Ella afortunadament no havia contestat amb cap paraula, sinó amb una mirada, profunda com el mar, immensa com el cel, fugissera com la brisa.

Probablement això també eren cabòries de contista, maquinacions de rondalla, el marge cada dia més difús entre els somnis que escrivia i els que li semblava viure des que, feia un parell de setmanes, havia conegut aquella dona. De debò podia ser real, aquella dona? Segur que no. Segur que seria una personificació potencial de les pròpies mitificacions literàries, amb aquell punt d’urgència i perfecció que arrodoneix els personatges perquè siguin, sinó versemblants ni congruents, estètics. La diferència fonamental entre una persona i un personatge, es deia l’home, és que les persones són imprevisibles encara que no ho semblin, mentre que els personatges són sempre previsibles ni que aparentin el contrari. Però no totes ni tots, evidentment.

La nit, a més de penombres i obscuritat, portaria vent de cua. El vent, arremolinat damunt la plaça, sobre les capçades dels arbres, li esbarriava els cabells davant del front, dels ulls, i l’home va veure la noia, com si la tingués al davant, suspesa a trenta metres de l’eixida del darrere, amb una dotzena de fils de cabells esbarriats davant del front, dels ulls, potser del cor i tot, després d’un dels pocs petons que havien compartit de debò. O no havia estat un fet concret, allò tampoc? Els hi havia pentinat cap a l’esquerra amb un dit incorpori, per reprendre la besada, i ella l’havia frenat pel simple procediment de somriure, més ulltrista que la princesa de l’autopista. Devia sonar la cèlebre balada del Dylan o una bossavella difusa en la fusa. A l’aparell de so de l’àtic o en l’aparell de so que tots dos duien sempre connectat a dins del cap (cadascú el seu de moment, però temps al temps i espais per gaudir-ne junts).

Va esbufegar i es va girar just a temps per sentir el timbre de la porta. I hi va acudir corrent, amb un cop al genoll inclòs contra el caire de la taula dels collons, perquè eren les set i set, i potser, potser, potser, seria ella. La dona.

En el precís instant de pitjar el botó que obria electrònicament la porta del carrer, l’home va notar una enrampada a la punta de l’índex, ara el de l’esquerra perquè amb la dreta sostenia la llosca del cigarret. Ella, definitivament, era d’aquelles noies que prefereixen l’escombra d’una bruixa a la vara d’una fada, massa entremaliades i humanes per a l’asèpsia infantil dels contes de tul virginal. Això per descomptat no tenia res a veure amb l’estètica ni amb l’atractiu, ja que de bruixes bellíssimes la història del món, la real i l’adobada, n’és plena a vessar.

A vessar de pensaments inconnexos, gairebé absurds, es trobava l’home, encara epidèrmicament fiblat per l’al·lucinació del petó, mentre la dona pujava, sola, sola davant del mirall, dins l’ascensor. Fins podia entrellucar-hi una metàfora de la civilització anterior: una dona que s’emmiralla de cara al present i un home que s’esmicola per endevinar el futur. Però si la bruixa era ella, es va dir l’home, mentre apagava el cigarret ja apagat i arreplegava la gerra tèbia de cervesa, el qui havia d’esbrinar el futur per força havia de ser ella. Això: l’hi diria ara mateix, sense fletxes apressades ni perdre pistonada: qui havia de destriar els grisos i els liles, els roses, els taronges i els granats d’entre tots els colors amb què l’existència dels adults pot arribar a empegotar l’entelèquia del futur, era ella i només ella. La dona. O la bruixa?

Quan l’ascensor, més lent que una tortuga coixa, arribava al primer pis, l’home va recordar l’única vegada en tota la vida que havia patit (sense drogues especialitzades) una experiència semblant a la del petó. Havia estat vint o cent anys enrere, en una altra casa i en una altra vida. Una visita casual, o rotundament causal, li havia demanat permís per posar-se una gota de perfum d’una ampolleta, gairebé evaporada, que feia anys que guardava sobre la lleixa dels diccionaris. Ell mateix havia agafat l’ampolleta i l’havia obert per oferir-li, però en destapar-la l’havia embolcallat amb tanta intensitat l’univers de la propietària del perfum, difunta des de feia uns quants anys, que l’ànima i l’ampolleta se li havien esmunyit dels dits i s’havien esmicolat per igual contra les rajoles multicolors. L’home recordava amb dolorosa exactitud que el flascó era gairebé buit, però l’olor i la presència de la companya desapareguda se li havien infiltrat dins l’espaitemps on treballava i on sobrevivia la guerra nostra de cada dia, i havia trigat molts dies a vèncer una por atàvica, tremenda, absoluta. Sens dubte perquè era inefable i l’aprenent d’escriptor s’esfereïa enfront de les coses que no es poden expressar amb paraules.

Com allò. Tot allò que li estava passant ara mateix, en present continu, amb aquella altra noia, la que pujava dins l’ascensor, ja per sobre del segon pis, de cara al mirall i d’esquena a ell o just el contrari. Fins i tot hi podia entrellucar una paràbola del destí que, llis o cargolat, junts o separats, els esperava en una platja sense nom ni calendari.

Va mirar el rellotge de la cuina impacient, com si estigués convençut de veure-hi un ou ferrat oblong estil Dalí, d’aquells que més que devorar el temps el converteixen en una matèria còsmica amorfa lleugerament fastigosa i vomitable. Com una mena de plasma sense jerarquia quàntica. L’ascensor finalment va arribar al tercer pis damunt la planta, es va aturar esbufegant com si hagués acabat els torrons i va obrir les portes com si necessités un quart suís de repòs abans d’intentar una altra odissea hel·lènica per dins el túnel vertical on sobrevivia com un esclau etíop.

Ella, la dona real, va sortir de l’ascensor amb un somriure sonorament més alegre que el somriure que l’home, l’home de les ficcions, veia i sentia quan ella no hi era. Quan no hi era en totes les trenta-quatre dimensions com ara, perquè ser-hi, de fet, calia reconèixer que hi era sempre. Ell, a estones feliçment i altres com un turment, la sentia, sentia, sentia, sempre present en present. I fins i tot en passat, com si ja haguessin compartit… deu anys de vida i encara més coses. Va ser llavors, quan ella, la dona, va fer un pas endavant i li va posar els llavis a frec de llavis, gairebé sense tocar, com tenien per costum des que quinze dies enrere s’havien inventat una versió intransferible del cargol labial esquimal. Va ser llavors quan l’home va notar una fiblada al colze esquerre, massa real per ser literària, i un corrent d’infart que s’escampava cap al muscle, el plexe i el cor.

Mentre queia, mentre es desmaiava i perdia els contorns del món real, l’home es va dir que moriria d’un atac de cor, però no pas del cor que bombeja sang com un robot inconscient, sinó d’aquell que els poetes havien sublimat, divinitzat, prostituït i banalitzat: el cor que estima i estima i estima, fins i tot quan no l’hi demana ningú, ningú, ningú, fins que per pura simpatia un bon dia explota.

L’home, encara sota la sorra opaca de la inconsciència, va notar una salabror familiar sobre els llavis, tènue però carnal i olfactable, i ja abans de parpellejar, somrient feblement però sense por, va comprendre que ara sí que era a la platja serena on el mar i el cel es confonien com ell i aquella dona en un únic paisatge, per no dir llenguatge, per no dir univers.

Tenien setanta o vuitanta anys i encara més coses, i en feia tants que venien, any rere any, a passar quinze dies al poble que fins els pescadors ja se’ls miraven com si fossin carculles que la marea, a través dels temps, havia arrossegat fins aquell espai. On sorres, roques, mars i cels compartien un color que els era tots i cap. On la realitat i la ficció, i els espais de múltiples temps, s’entreteixien contínuament a trenc d’onada.

(De Contes d’onada i de tornada, L’Albí, 2009)