Isaac Cortés

Isaac Cortés (Barcelona, 1978) és el guanyador del Premi Guillem de Belibasta l’any 2021, del Premi Francesc Candel l’any 2022 i finalista l’any 2020 del Premi Vila de Begur de Narrativa Curta. Ha publicat contes a revistes com Paper de vidre, Directa, Paral·lel oh! i Núvol, i ha participat en diversos reculls de relats. Escriu per necessitat, per entendre millor el món que ens aclapara, i no com a forma d’evadir-se de la realitat.

Esquerdes

Sempre hi ha un plec al plec, així com una caverna a la caverna.
Gilles Deleuze

Parada Paral·lel, línia tres. La boca del metro m’engoleix. Baixo les escales i em trobo amb les cares grises de cada dia. El torn automàtic em diu que el bitllet mensual ha expirat. N’he de comprar un de nou. Trobo un turista que no és capaç de resoldre els enigmes que li proposa la màquina expenedora. Arribaré tard per culpa d’aquest idiota. L’ajudaria, però corro el risc d’acabar la poca paciència que em queda per anar pel món. A més a més, el meu anglès és una utopia, una entelèquia tan llunyana com l’horitzó. Miro cap a un cantó per descarregar la tensió. Merda, ja hi som, una altra vegada. Una esquerda de la paret s’obre per mostrar-me un món diferent que malda per sortir d’entre l’enrajolat. La imaginació. No la puc controlar. Cada dia em vessa del cervell per traspassar el dic de la realitat. Em farà parar boja, maleït estrès. Sobtadament, l’esquerda escup un embalum de rates negres. Això no ho havia vist mai. Sembla que algú les empenyi des de l’altre cantó de l’envà. Torço el coll cap al sostre i veig una horda dels petits mamífers caminant com aràcnids. Ara venen de tot arreu, sobretot de les andanes. Riuades de rates infesten l’estació i, en un tres i no res, es forma una munió peluda i voraç. Saliven com llimacs, deuen estar famèliques. Definitivament, ho estan. Per sort, només ataquen els turistes. Els devoren amb una fal·lera bulímica. No en deixen ni els ossos, ni la roba, ni el seu embadaliment crònic; només els bitllets que alguns acaben de comprar.

El comboi va ben ple, com cada matí. Flairo l’olor d’algun cos mal desodorat. Això no ajuda a dissoldre aquest ambient tan viscós. Connecto els auriculars per no haver de sentir els músics ambulants. Quasi sempre aprofito l’avinentesa per perdre’m en un scroll infinit a Instagram o per escoltar llibres d’autoajuda que no m’ajuden en res, ni tan sols per apaivagar l’ansietat que em genera la menopausa precoç, eixuta com un desert.

Aixeco la mirada. D’entre la multitud, s’obre pas una dona que passa de la setantena. Cabells blancs i esbullats. Arrugues profundes com cicatrius i cos esprimatxat. Sembla que passi fam, però té bon color. Va vestida amb una indumentària morada de començaments dels anys vuitanta; ho sé per les muscleres prominents. Camina sense sabates, encara que calça un parell de mitjons desparellats molt i molt gruixuts. El més curiós de tot plegat és que del clatell li penja un marc de fusta que duu lligat amb un cordill i li rebota contra el pit, com si fos un esquellot. No demana almoina. Només mira els ulls de la gent esperant alguna cosa. Quan passa pel meu costat, em toca amb l’espatlla. El tacte és una bona manera de saber si el que veig és real o irreal. Puc llegir-li el document que hi ha a dins del marc. És un títol universitari amb tots els ets i uts. Psicologia. Dedueixo que és una psicòloga ambulant. No n’havia vist mai cap. Un home li fa un gest i la vella se li acosta amb parsimònia, però amb decisió. Parlen durant cinc parades. S’acomiaden amb una abraçada, l’home baixa del comboi molt agraït i la vella continua el seu camí vagó enllà.

Arribo a la planta baixa de l’edifici de la feina. Saludo l’operari. Ja fa dies que està reconstruint un tros de paret que s’ha esquerdat profundament. La clivella torna a aparèixer una vegada i una altra, és com una ferida infectada. Ell i la recepcionista sempre discuteixen pel soroll de les obres. A mi em cau bé, l’operari. Cada matí quan arribo li dic bon dia i ell em torna la salutació amb un somriure empolsimat, però autèntic, sincer; d’aquests que es mereixen una abraçada que encara no m’he atrevit a fer-li.

Una altra venda que se m’escapa. Una altra trucada fallida. Avui tothom em penja el telèfon sense que pugui dir res. Cada dia se’m fa més que difícil vendre assegurances. No aconseguiré l’objectiu d’aquest mes, i tampoc no l’he assolit els darrers sis mesos. Dec ser la pitjor venedora de l’oficina, sens dubte. M’angoixo quan ho penso. Sento el cortisol emmalaltint-me el corrent sanguini i succionant-me la serotonina. Aquesta feina ja no em motiva; de fet, no sé si m’ha motivat alguna vegada. Aconseguir l’objectiu és com un orgasme sense consistència, un petit plaer absent de preliminars agradables. Sí, aquesta feina és una merda.

—Si haguessis estudiat, Paula!

—Calla, papa!

L’Amanda, la meva cap, em té l’ull posat a sobre de fa setmanes. Deu tenir menys de trenta anys. És una noia tibada, alta, punxeguda, no és ni guapa ni lletja, però té més de quatre mil seguidors a Instagram i llueix una dentadura que es deu haver passat molt de temps tancada entre els barrots d’algun invisalign. Si jo fos un paio, la tindria en compte per a un clau de discoteca. La molt malparida acostuma a passejar-se per l’oficina amb una ampolleta tèrmica de disseny mastegant xiclet de poma; l’alè li put a ambientador de cotxe. És una motivada. Suposo que és el que s’espera d’ella, de tothom. Crec que l’apassiona executar, com un botxí ben ensinistrat. Estic seguríssima que em vol fer fora.

Un altre client torna a penjar-me el telèfon. Noto la mirada implacable de l’Amanda des del seu despatx fet de parets de vidre, l’urna del mal. S’acosta l’hora del descans. El que anomenen el break. M’embadaleixo un moment i miro per l’ampli finestral que il·lumina tota la vuitena planta. Puc silenciar la remor constant de les meves companyes i el so dels telèfons. Entreveig una mena de núvol de dimensions anormals que s’acosta a la velocitat d’un globus aerostàtic. Ja hi tornem a ser. El vidre es clivella i s’acaba trencant. Corro fins a la finestra. Sento molt de fred als peus. Ara veig que no es tracta d’un núvol, sinó d’un iceberg gegant. Segurament s’ha despenjat del pol Nord i s’ha posat a flotar per ves a saber quina mena de reacció gasosa. Deu ser cosa del canvi climàtic. En el cim, distingeixo la silueta d’un vaixell. És el Titanic! L’he reconegut per les xemeneies i, és clar, pel record que tinc de la pel·lícula. L’he vista unes trenta vegades. Sempre he pensat que el final és molt injust, si la pija de la Rose li hagués fet un lloc al pobre Jack en el tauló de fusta ara estaríem parlant d’un final feliç, encara que el meu pare ja es va preocupar d’explicar-me des de ben petita que els finals no han de ser sempre feliços, que la vida és dura, cruel i, sobretot, injusta. L’iceberg estaciona al costat de l’edifici. Tinc l’alè de fum. Les meves companyes continuen trucant compulsivament, ignorant l’esdeveniment naval. Del vaixell en surt un home. Prim, ros, jove. Així de lluny sembla en Leonardo DiCaprio. No en tinc cap dubte. És en Leonardo DiCaprio! Em fa un gest perquè surti de l’edifici. No m’ho penso ni un segon i salto fins a l’iceberg. L’Amanda em mira amb enveja, vol retenir-me llançant-me una xarxa d’alè de poma àcida, però jo ja soc fora. Fes-te fotre, bruixa! L’aire és fresc, net. Les mans de l’actor són càlides, com una benvinguda. El capità del vaixell té ben falcat el timó. Ara apareixen els músics a la coberta del vaixell. Interpreten un vals. En Leonardo em convida a ballar oferint-me la mà dreta i fent una petita reverència. No puc dir-li que no. M’agafa de la cintura amb molta suavitat i ens impulsem cap al cel. Voleiem plegats desactivant la llei de la gravetat i totes les altres lleis que encara no s’han descobert. Travessem núvols que fan olor de Vicks VapoRub. Giravoltem com planetes desorbitats i donem tombs fins que arribem a l’altura de la finestra de la sala de cafè de l’edifici, on sempre faig el descans. L’actor s’acomiada de mi amb una reverència. L’iceberg marxa per on ha vingut.

Coincideixo amb el Guille a l’hora del break, com cada dia. Ell és del departament d’informàtica. Té una retirada al Leonardo DiCaprio. De fet, el tinc guardat a l’agenda del meu telèfon com a GuilleDicaprio. Ens saludem amb un somriure cobert d’una timidesa que amaga un desig inconfessable, carnal. Ja fa temps que aquesta estona és només nostra. L’hem trobada una mica espontàniament i molt volgudament. Ara mateix me’l follava sobre la taula on posem els cafès, tot i que encara no ens hem fet ni un petó. Ens agrada parlar de cine, de sèries, de llibres. També de les nostres misèries laborals i matrimonials. Ell sempre em diu que està fart de la feina i de la seva vida en general. Avui m’explica que li agradaria deixar-ho tot: feina, dona, filles, i fer la volta al món amb una furgoneta Camper. Me n’aniria amb ell a ulls clucs i faríem l’amor a cada país desconegut que ens acollís per engalanar-lo amb la sonoritat dels nostres gemecs.

Tornar cap a casa al vespre és com veure una pel·lícula que ja he vist al matí, però amb menys llum. De l’oficina fins a  l’estació sempre duc posats els auriculars per escoltar música. Decideixo treure-me’ls un cop m’he assegut al vagó del metro. Trec de la bossa un bloc de notes i un bolígraf. Sempre escric a la tornada. És l’únic moment del dia que el frenesí dels horaris m’ho permet. Són uns quaranta minuts en què plasmo sobre el paper alguna de les coses extraordinàries que em passen pel cap o que, simplement, em passen sense que passin. És una necessitat, perquè sento que a mesura que a la meva vida se li va esvaint el sentit, la meva imaginació va ocupant el lloc de la realitat. Crec que si no escrivís aquesta estona, acabaria perduda en el bosc de la ficció. Un xerric inesperat fa que brandi el cap a banda i banda del vagó. La majoria dels altres usuaris del metro estan absorts davant de les pantalles del telèfon. D’altres llegeixen i d’altres baden. La veig una altra vegada; la psicòloga ambulant. Per ser tan vella, resol amb prou elegància el vaivé del vagó en marxa. Quan arriba a la meva altura em clava la mirada. Seu al meu costat.

—No —dic.

—No, què?

—Que no vull el seu servei.

—No et penso cobrar la primera sessió. Però tu mateixa. Encara que jo diria que fas cara de necessitar-me.

La veig fent el gest ferm d’aixecar-se.

—Espera! Tinc unes vuit parades, hi ha temps?

—Amb vuit parades faig meravelles, nena.

—D’acord.

Li pregunto com va això de la teràpia mòbil. Es presenta, és la primera Paquita que conec a la meva vida. Em diu que a partir de la segona sessió cobra cinc euros per parada. Després em demana que li expliqui el que m’inquieta. Que per quin motiu li he demanat que es quedi asseguda al meu costat. Al començament titubejo, però no sé què té aquesta dona que em fa sentir tranquil·la. L’hi deixo anar:

—Crec que m’estic tornant boja.

Li comento els episodis d’avui: les rates devoraturistes, l’iceberg, en Leonardo DiCaprio. Em pregunta pel bloc de notes que reposa sobre la meva falda. «Escric», li dic. No en té prou.

—Què escrius?

—Les coses que imagino.

—Puc?

Em fa molta vergonya, però hi accedeixo. M’agafa la llibreta i la fulleja ràpidament. Després, aixeca l’esguard i mira cap als llimbs somrient. Tanca la llibreta i me la torna. Seguidament, em col·loca la mà dreta sobre la cuixa esquerra. No sé per quin motiu em pregunta pels meus pares. Li dic que tots dos són morts, que van morir consecutivament. Li explico que mon pare era un home de poques paraules, tosc, forjat en l’esforç i el sacrifici i que a ma mare li importava massa l’opinió dels altres, inclosa la de Déu.

—En una sola sessió no et podré ajudar. Ens haurem de tornar a veure. Si vols, la setmana vinent ens podríem trobar aquí, en aquesta mateixa línia, encara que haurà de ser en el metro que passa per Urquinaona a les vuit i dotze minuts del matí. Per ara, l’única cosa que et puc receptar és que treguis temps d’on puguis per escriure més del que ja ho fas. Escriu! Et proposo que el pròxim dia portis una història inspirada en alguna d’aquestes coses que s’escapen de les teves esquerdes.

Assenteixo. M’aixeco perquè arriba la meva parada. Ella mira com m’allunyo i m’agafo a una barra per no caure i, abans que les portes automàtiques del comboi s’obrin, em fa una darrera pregunta.

—Creus que ets escriptora?

La primera cosa que passa quan travesso el llindar de la porta de casa és que el Marc, el meu marit, em ve a rebre amb un petó. Abans m’encantava, perquè aquest petó solia acabar amb una sessió de sexe desenfrenat que, fa setze anys, va provocar-me un embaràs que va regalar-nos el Nil, el nostre fill. Però ja fa força temps que una sobtada halitosi del Marc ha convertit aquest moment en un suplici quotidià. Ara tanco els ulls, deixo de respirar uns segons i la femta amb llavis m’estampa un petó que esclata de pudor. Seguidament, visito l’habitació del meu fill. Juga a videojocs com ho faria un professional. Seu a la seva cadira de gamer envoltat de bosses buides de patates xips. L’habitació fot fàstic. Tot put a adolescència i a feromona reprimida. Ell i la seva illa d’escombraries. Crec que els mobles i armaris que el suporten diàriament ja s’han contagiat de la fortor hormonada i deuen tenir acne i pèl púbic a les frontisses. Li dic «hola». No em fa gens de cas, més aviat sembla que l’hagi interromput fent alguna cosa d’amagat. No me’n puc estar, entro a dins i obro la finestra. «Surt mama!», em crida. Segur que s’estava masturbant, segur que mirava porno, segur que, pare i fill, es masturben per la casa quan jo no hi soc. Maleïdes polles desorientades.

La rutina familiar és implacable, com un tumor. Sopar, tele i llit. Fa més de sis mesos que no follo. Fa massa temps que l’única cosa de la qual parlem amb el Marc és de com ens ha anat a la feina. Un dia vaig atrevir-me a llegir-li un dels esbossos que havia escrit en el meu bloc de notes, em va dir que tenia la imaginació d’una nena i després vaig sentir l’implacable tutum de Netflix. Vaig odiar-lo, l’odio.

Sempre anem a dormir seguint un protocol quasi científic. Pijama, higiene bucal, llit. Dormim sense tocar-nos, de costat, esquena contra esquena. Tot per no veure’ns, tot per no creuar-nos l’alè. A mi, per sort, moltes nits se m’apareix el Guille. Normalment, s’espera amagat sota el llit i a quarts de tres de la matinada se’m presenta al davant ben despullat. Avui m’aniria bé una visita. En Marc emet el seu ronc gruixut de sempre, li toco el costellam per assegurar-me que dorm com un tronc. Faig una llambregada sota el somier. Veig el meu amant imaginari entre la penombra, ben amagat. Li faig un gest perquè surti. S’aixeca sigil·lós, com un gat. Duu una capsa de sabates a les mans. «És un regal per a tu», em diu. Quasi m’emociono perquè, des que els meus pares van traspassar, gairebé no rebo regals de ningú. Obro la capsa. Un llum de led integrat a dins n’il·lumina el contingut. Quasi ploro de l’emoció quan en Guille m’explica que són tots els mitjons que he perdut al llarg de la meva vida. Te’ls he guardat tot aquest temps. I jo me’l menjo a petons. Abans de fer l’amor, me’n poso uns quants, l’un sobre l’altre, perquè sempre tinc molt fred als peus. Follem a terra, al costat del llit. Les juntures de l’enrajolat ens absorbeixen i traspassem aquest món per acabar en una mena de purgatori on estic obligada a emmudir els meus orgasmes clandestins.

L’endemà em llevo una hora abans del que acostumo. En Marc em pregunta quina hora és, i li dic que és molt d’hora i que continuï dormint. Em fa cas. Registro la meva bossa i trobo el quadern. Em preparo un cafè i sec a la taula del menjador per seguir el consell de la psicòloga: escric.

Durant mitja hora el blanc de la pàgina m’absorbeix com si fos paper de cuina. Entro amb simbiosi amb les paraules i amb la meva imaginació. El neguit que em persegueix diàriament marxa, m’oblida. Sento una mena de plaer gratificant, com si les endorfines i la creativitat s’haguessin confabulat per transportar-me al terreny de la satisfacció personal. Se m’acudeix una idea per a un conte i el temps s’atura, les paraules s’entrellacen com sanefes. Sobtadament, el Marc interromp el moment. Apareix en escena en calçotets. Panxa peluda, esquena folrada de borrissol; halitosi fulminant.

—Ja et lleves?

—Sí, l’olor de cafè m’ha fet fora del llit.

Demà hauré de muntar-m’ho d’alguna altra manera perquè l’olor torrefacta no arribi fins a les fosses nasals del meu marit. Potser li tallaré el nas o, simplement, li demanaré al cafè que faci olor en veu baixa.

Espero la Paquita on vam quedar. La veig venint cap a mi, esquiva la gent amb força gràcia, es nota que està bastant acostumada a la concurrència del metro. Duu posat el mateix vestit de l’altre dia. Es planta al meu davant i em diu que hauríem de seure.

—No hi ha lloc —dic.

—Segueix-me el rotllo.

M’agafa del braç i em demana que avancem. Fa veure que coixeja, que està cansada, que és una vella amb els dies comptats. Quasi caiem. Un parell de nois s’aixequen i ocupem els seus seients. Ella els agraeix el gest amb un somriure entranyable.

—Has escrit?

—Sí.

—Doncs va, ensenya-m’ho.

Li entrego la llibreta just a la pàgina on comença el conte. Deu ser una lectora voraç perquè en tan sols dues parades ja ho té llegit. Tanca el quadern. No em diu què li ha semblat.

—Com t’has sentit aquests dies?

—Millor, tot i que les esquerdes encara s’obren.

—I continuaran fent-ho, estimada. I saps per què? Perquè ets una escriptora.

Ella calla un instant. Jo em quedo atònita. No sé si aquest diagnòstic és bo o dolent, però té tota la pinta de no tenir cura. Llavors, assenteixo i deixo que m’ho acabi d’explicar.

—Hauràs d’escriure per apaivagar les visions i poder distingir entre la realitat i la ficció, això és tot, no et tornaràs boja si trobes temps per a tu. Ara parla’m dels personatges del conte; són reals?

—Bé… la bruixa està inspirada en ma mare i l’Amanda, en la meva cap de secció.

—I el sultà i el seu criat?

—Podrien ser el meu fill i son pare.

—I el noi ros que viatja en parapent?

—És un company de feina.

—T’agrada?

M’ho penso un moment abans de respondre. Serà la primera vegada que parlo d’en Guille i verbalitzo el que sento per ell.

—Sí, molt.

—I què penses fer amb aquest sentiment?

No responc, em quedo callada i faig una llambregada al meu voltant. La psicòloga ambulant em col·loca una mà a l’espatlla, em recomana que escrigui i que em qüestioni seriosament què vull a la meva vida. Jo ja ho sé, però no m’atreveixo a dir-ho en veu alta.

—Quant t’haig de pagar?

—Són cinc euros per parada, ja t’ho havia dit, no?

Faig la multiplicació mentalment i li dic l’import; ella fa que sí amb el cap. Pago en efectiu i em cita per d’aquí a una setmana al mateix vagó, a la mateixa línia; però a la darrera hora de la nit, just abans que el metro tanqui.

—Crec que tindrem una darrera sessió molt especial, estimada —em diu.

Quan en Guille em pregunta si soc escriptora no sé què contestar. Li acabo dient que he començat fa uns quinze dies a fer-ho seriosament. Li explico que ja he acabat un parell de contes i que això em fa sentir molt bé. Ell em mira amb ulls de gripau embruixat i em diu que se’m nota, que em veu més guapa que fa dues setmanes, que em nota com canviada. Sento com la cremor del rubor em sotmet les galtes. És la primera vegada que em fa un comentari com aquest. Ell també s’ha posat vermell com un pebrot. Miro el meu telèfon, queden deu minuts perquè s’acabi el descans. Penso en la conversa amb la psicòloga que vam tenir fa una setmana. Què penses fer amb aquest sentiment? Estem molt a prop. Puc llegir-li el desig a les pupil·les. Només haig d’acostar-me un pam perquè l’atracció polaritzada dels llavis faci la resta. Ho faig i, sobtadament, en Rafa del departament de màrqueting entra i ens interromp. Puto màrqueting!

Després del break, trobo l’Amanda penjada a una de les bigues de la planta vuit. Des de fa uns dies que es va morint per les cantonades de l’edifici. A vegades apareix amb un llapis clavat a un ull, a vegades me la trobo escales avall amb el cos dislocat. L’altre dia algú va tallar-li el cap amb la radial de l’operari del somriure sincer. El problema és que la molt malparida sempre acaba reviscolant. Segurament són els xiclets de poma que li atorguen més vides de les que hauria de tenir.

Quan arribo al meu lloc sento l’olor de poma àcida al clatell. La tinc al meu darrere. Torna a estar viva i sense marques al coll. Em fa un gest per dir-me que quan acabi la trucada passi pel seu despatx.

—Fa sis mesos que no compleixes els objectius, Paula.

—Ja ho sé.

—Doncs, no podem continuar així, cap de les teves companyes està decreixent, només tu.

—Què m’estàs volent dir?

—Que estàs com despistada i, si aquest mes no arribes, potser haurem de fer alguna cosa.

—Per què no fas aquesta cosa ara mateix? Estic fins al cony de tu, d’aquesta oficina i dels maleïts objectius.

—Calma’t, no t’estic acomiadant.

—Que em fotis fora! Que vull que et moris definitivament!

Recullo tranquil·lament les quatre coses de la meva taula. Cap de les meves companyes em diu res. Són com ànimes que s’han entregat a l’auricular del telèfon per fer desaparèixer la seva identitat humana; autòmats entregats a la causa de vendre assegurances per a la llar. No dic adeu a ningú del departament de vendes. De camí cap a l’ascensor escric un missatge al GuilleDicaprio: «M’han fet fora». Pitjo el botó de la planta baixa per escapar-me per sempre més d’aquest malson. Quan les portes de l’ascensor s’obren com una escletxa, em trobo la sala d’estar de casa dels meus pares. Merda. Vull recular, però l’ascensor s’ha tancat per enfilar-se cap a una altra planta. Veig el meu pare assegut al seient que sempre ocupava quan era viu. Fuma amb la pipa que sempre fumava quan era viu. Llegeix el diari esportiu que sempre llegia quan era viu. M’observa per sobre de les ulleres, com quan em jutjava.

—I ara què? Què penses fer, Paula?

—Papa, no suportava la feina; ja trobaré una altra cosa.

—A la teva edat? Sense cap carrera? Sense saber anglès? A mi tampoc m’agradava la meva feina, però bé que vaig aguantar; per tu i per ta mare.

—I t’ho agraeixo, però jo no soc com tu.

—Ets una egoista. Has pensat en el Nil? I el pobre Marc? Què et penses, que podràs viure de les teves historietes? La vida és dura i cruel, filla.

Cada pipada, estranyament, fa sonar un garranyic estrident, gairebé insuportable. El fum del tabac s’espesseix i genera una boira densa que ocupa tota l’estança. Ja no puc veure res més que blanc.

—Papa? On ets, no et veig.

—Demana-li perdó a l’Amanda, potser encara hi ets a temps!

—Papa?

—Vols fer el favor de sortir a fora a fer això? Ostres noi, m’intoxicaràs al final!

La recepcionista increpa l’operari que ha tallat un tros de marbre amb la radial, just al davant de la porta de l’ascensor. M’aclareixo els ulls amb els dits i sento l’escarritx ocular rere les retines. Faig esvair el fum amb les mans. La boira escampa. M’acosto fins a l’operari. Ell em somriu amb aquell somriure tan i tan autèntic. Veig que l’escletxa que el té tan enfeinat està quasi arreglada. L’abraço, no sé per què, però l’abraço. Ell em torna l’abraçada amb total naturalitat i em diu a cau d’orella: «Fot el camp d’aquí».

No miro enrere, només camino. Em sento lleugera. Alleugerida. Les cames em diuen que corri. I corro d’alegria, com quan era una nena i la il·lusió em foragitava l’ànima les vint-i-quatre hores del dia, fins que la mare m’acabava dient: «No corris, és de mala educació córrer en públic». Per a ella, mostrar-se en públic significava no mostrar-se. Sento el vent a la cara. Ric. I salto, crec que podria volar. I noto com el mòbil vibra dins de la butxaca. És un missatge d’en GuilleDicaprio: «Que fort! Quedem per fer un cafè quan plegui?».

L’espero en una cafeteria a prop de l’edifici de la feina. He demanat un tallat per a mi i una aigua amb gas per a en Guille. Tinc unes ganes boges de compartir amb ell com he estat capaç d’engegar l’Amanda. El veig arribar amb cara de circumstàncies.

—Et veig molt bé —em diu.

—És que estic molt bé. Creu-me. Hauries de fer el mateix.

—Ui, jo no podria; ja ho saps, les nenes, la hipoteca.

—Què et penses? Jo tinc el Nil i una hipoteca, també.

—Ja, però tu…

—Jo què, Guille?

—La feina no feia per a tu.

—I tu? Fa dos anys que em dius que vols deixar l’empresa i la teva dona, i que vols comprar una furgo per fer la volta al món.

—Tot això són fantasies, somnis impossibles. Em sembla molt bé que estiguis contenta perquè t’hagin fet fora. Però, què faràs ara?

El xiscle de la cafetera escalfant la lletera provoca una fumera que s’espesseix davant de la cambrera.

—Tu i jo també som una fantasia, Guille?

Igual m’he passat de directa, però se me’n fot. Es queda callat. M’agafa les mans. Té el cap cot. No vol mirar-me als ulls.

—Haig de marxar. M’esperen l’Alba i les nenes. Molta sort.

Veig com paga el tallat i l’aigua a la barra, com si pagar el compte compensés els deutes que té amb la seva vida. Surt per la porta del bar sense girar-se. La cambrera s’acosta i em pregunta si vull alguna cosa més. Nego amb el cap. Del no-res apareix un toll d’aigua gèlida que m’acaricia els peus. No m’havia adonat que no duc ni mitjons ni sabates. Sento l’esgarrifança del fred per tot el cos. L’aigua puja de nivell ràpidament, s’escola per unes escletxes que s’han dibuixat sobtadament a les parets del bar. Tothom s’aixeca de la cadira. Tot és inestabilitat, com en un terratrèmol. El mobiliari del bar s’arrossega amunt i avall. Nedo cap a la sortida per no quedar-me atrapada contra el sostre. La ciutat sencera està inundada. Els cotxes suren amunt i avall xuclant aigua per les finestretes. Les puntes dels edificis treuen el cap per respirar. Hi ha gent que neda i d’altres que no saben nedar i que acaben ofegats a les profunditats, sobre les voreres. Algunes rates devoraturistes floten panxa enlaire per entregar les seves ànimes al més enllà dels rosegadors. M’adono del que ha passat quan veig que l’iceberg que tenia encastat el Titànic fa un parell de setmanes s’ha plantat al bell mig de la ciutat i ha decidit desfer-se com un gelat. Localitzo el Guille entre la multitud caòtica. Navega sobre un tauló de fusta, és a uns cinquanta metres de la meva posició. Vol salvar-se tot sol. Aparta cadàvers amb un senyal de trànsit que utilitza per remar, també aparta alguna gent que li demana ajuda. El crido. Nedo per seguir-lo. Però la boca d’un contenidor d’escombraries em barra el pas sobtadament.

—Què cony et passa?

—Que et fa pudor la boca, Marc. No vull que em facis un petó.

—Collons, com et poses. Em rentaré les dents.

—És igual. No vull que em facis cap més petó, mai més.

—Què vols dir?

L’hi repeteixo, però no ho entén. Llavors, l’hi deixo clar.

—Que et vull deixar.

Només faig que sentir la seva veu repetint: «I el Nil, i el pis, i jo?» I després m’arriba el seu alè, com un eco podrit.

No faig cap mena d’equipatge, simplement agafo la bossa i marxo sense acomiadar-me del meu fill. Camino sense cap rumb determinat. S’està fent fosc. Penso que hauria de buscar algun lloc on passar la nit. Agafo el mòbil per connectar-me a Booking, però sento una gran necessitat d’escoltar música, potser així podré fer callar la tempesta de pensaments que m’estan agredint. Connecto els auriculars i trepitjo una clivella tatuada en una llamborda. Trobo un paper a dins. Sembla la pàgina d’un llibre. L’agafo. Llegeixo el contingut. Hòstia! És exactament el mateix evangeli que va llegir el capellà el dia del meu casament. El llenço a la primera paperera que trobo. La meva mare se’m planta al davant. Merda. Va vestida d’estar per casa, com sempre anava: bata estampada de flors i sabatilles amb borles. Regira la paperera com regirava la meva habitació a la recerca d’algun indici pecaminós. Troba l’evangeli que acabo de llençar. Se’l cruspeix. Em diu que el matrimoni és per a tota la vida. La frase em colpeja la culpa. Arrenco a córrer. Ma mare em persegueix, com en un malson. «El matrimoni és per a tota la vida! Has abandonat el teu fill! No corris! Córrer en públic és de mala educació!»

—Surt mama!

Entro a la primera boca de metro que trobo. Baixo les escales tan de pressa com puc. Miro enrere. Ma mare ha desaparegut. M’aturo un moment per recuperar l’alè. En aquesta estació no hi ha ningú. Els llums halògens del sostre fan pampallugues i crepiten d’electricitat malmesa. Consulto l’hora al telèfon i em dirigeixo cap a la cita amb la terapeuta.

Pujo al comboi. Està completament buit. He quedat d’aquí a dues estacions. Espero asseguda. Miro cap al fons del vagó que es retorça com ho faria l’interior d’una serp que fa massa temps que passa gana. La psicòloga puja un vagó enllà. Quan passa pel meu davant no s’atura. La segueixo a través del tren. Em fa un gest perquè baixem a la parada següent. Ho fem. Tot plegat sembla una cita entre dos espies. L’andana està deserta. Ara la veig saltant a la via. Des de baix, em fa un gest perquè la segueixi. Li faig cas. Entrem a dins del túnel. La foscor ens engoleix. Ella encén una llanterna petita per il·luminar-se els peus. Caminem ben bé un quilòmetre. S’atura en un revolt i jo amb ella. La veig palpar una esquerda que desemboca en una petita porta de metall incrustada a la paret. Em mira, l’obre i em convida a passar. M’haig d’ajupir per traspassar el llindar i no topar amb el marc superior. Tot és foscor fins que la psicòloga encén un canelobre que sosté tres espelmes. L’estança no deu tenir gaire més de vint metres quadrats. Un agent immobiliari diria que és un loft bufó, però la realitat és que l’espai és massa petit per tenir un nom. Veig piles i piles de llibres que s’amunteguen des de terra fins al sostre, com estalagmites. En llegeixo els títols. La majoria són d’autoajuda. Els he escoltat quasi tots en els meus pòdcasts. La Paquita desa el títol universitari just al costat d’una foto i del canelobre. M’hi acosto per xafardejar la fotografia. Hi veig una noia amb un birret i una toga.

—Qui és? —pregunto.

—La Patrícia, la meva filla.

—I on és ara?

—La va atropellar un comboi del metro el dia que es va fer aquesta foto.

—Ostres. El dia que es va graduar?

—Sí.

De seguida li dic que em sap greu. Em respon que fa molt de temps de tot plegat. Copso alguna cosa estranya en el seu to de veu. És alguna cosa que va més enllà de la tristesa. Em miro amb deteniment el títol universitari. El nom que hi figura és el de Patrícia Martínez.

—Aquest diploma és de la teva filla?

—Sí, va complir el meu somni, acabar la carrera de psicologia. Però, clarament, no era el seu somni.

Totes dues deixem una estona de silenci que fa reposar el moment. A mi em ve un vertigen amb el qual no comptava.

—Llavors, tots els consells que m’has donat, els has tret dels llibres d’autoajuda?

—Jo només t’he dit el que volies sentir.

Callo i descobreixo la resta de la cambra. Un llit, un armari, una cuina de càmping i un escriptori amb una pila de fulls en blanc i una màquina d’escriure al damunt. Llavors la veig seure sobre el matalàs i em demana que l’acompanyi.

—He deixat la feina, el Marc, el Nil i he descobert que el Guille és un imbècil. Ara què haig de fer?

—Ara ja no tens més opcions, perquè ja has escollit. Jo ja estic cansada de viure aquí. T’hi pots quedar, pot ser casa teva des d’ara mateix, si vols. Tens aquesta màquina d’escriure perquè escriguis tant com vulguis, era de la Patrícia.

—I de què viuré?

—Et deixaré el títol de la meva filla, algú m’haurà de substituir.

La psicòloga m’abraça amb la tendresa d’una iaia. Arreplega unes sabates de sota el llit, se les calça i se les corda com ho faria una nena que acaba d’aprendre a fer-ho. Llavors s’aixeca, em fa una carícia a la galta i marxa sense tancar la porta. M’aixeco per tancar-la, no sense haver mirat a banda i banda del túnel, no hi ha rastre de la psicòloga ambulant. De cop i volta em sento sola. Faig un tomb per la petita estança. Tinc fred als peus. Obro l’armari. Hi trobo tres vestits morats dels vuitanta, tots exactament iguals. També hi trobo una capsa de sabates plena de mitjons desparellats. Em poso un dels vestits i em calço uns quants mitjons que escullo a l’atzar. Després, m’emprovo el títol de psicòloga. Noto el pes del marc al clatell, però és suportable. El torno a desar al costat del canelobre i de la foto. Finalment, sec a l’escriptori. Agafo un full en blanc. La màquina d’escriure el rep encantada, l’enrinxola en el seu mecanisme i el deixa a punt perquè jo faci la resta. L’atac de les lletres contra el paper dibuixa paraules, paràgrafs; omplo una pàgina de seguida i, sobtadament, una esquerda s’obre a la paret que tinc al meu davant. Veig icebergs sobrevolant deserts assedegats. Veig l’arquitectura modernista de tot un clavegueram custodiat per rates dotades d’una creativitat infinita. Puc tocar els cromosomes que configuren l’entramat orgànic d’una espècie vinguda d’un altre planeta. Ja no em puc aixecar de la cadira, només escric.

Avançament editorial gentilesa de Viena Edicions