Marc Artigau
Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) és autor de teatre, narrativa i poesia. Ha publicat les novel·les Aurora, Jo era el món, La vigília (Premi Josep Pla) i, en l’àmbit juvenil, Els perseguidors de paraules, així com el poemari Vermella (Premi Martí Dot). En teatre ha estat traduït a diverses llengües i ha obtingut dos Premis Max, dos Premis de la Crítica i el Premi Teatre Barcelona. El 2019 es va editar el volum Teatre reunit 2009-2018. Actualment col·labora a El món a RAC1 i Catalunya Ràdio.
Els bons
A través de les persianes mig abaixades, intuíem els cossos barallant-se o fent l’amor. Fins i tot podíem omplir-los les boques de promeses i retrets. Dibuixàvem les siluetes i completàvem amb imaginació si allò era una peça de roba o si aquell soroll era l’eco d’una música distorsionada.
Ara canten.
La idea va ser del Marçal:
Comprem uns prismàtics.
Perquè des del nostre balcó poguéssim veure sense ser vistos.
Ens els trobàvem sortint del forn, amb el pa d’espelta i un croissant que mossegaven a traïció i amb la xocolata regalimant-los pels llavis. Fent-se aquells petons que amaguen sorpresa, o amb gavardines i ulleres de sol, com els models d’una revista, esperant el verd en un semàfor mentre la claror els acaronava els cabells i es xiuxiuejaven qualsevol bajanada a cau d’orella.
El nostre lloc preferit per coincidir-hi, segons el Marçal, era la cua de la fruiteria. Tots dos callats, repassant els correus electrònics al mòbil, pensant en ves a saber què, o comentant alguna cosa de feina de la qual nosaltres, rere seu, no podíem treure l’entrellat.
Jo pagaria per entrar dins dels seus caps una hora, o un dia sencer.
Però ¿què collons dius, Carla?
Érem invisibles als seus ulls i no vam saber mai si això ens estimulava o ens entristia.
¿De què treballen? ¿Tenen germans? ¿Els pares estan vius? ¿On han nascut?
La seva intermitència, d’horaris i gemecs, ens va confondre i durant un temps vam creure que només eren amants. Potser ho van ser al principi. Però ¿com es devien conèixer? Amb el Marçal ens agradava imaginar-ho així: ell deixant una relació nociva, crits i amenaces a les tantes de la nit en un pis minúscul del Born amb una noia guapíssima, nascuda nord enllà, on la gent és rica i noble, i vagarejant per la ciutat, aturant-se en un McDonald’s, cruspint-se una hamburguesa amb formatge, meditant què fer, i llavors començant a escriure un whatsapp: Ja sé que no són hores, però…
I ella casada i amb criatures, el Pol i la Greta, infeliç i angoixada, abandonant-ho tot en rebre un missatge d’auxili, la pantalla il·luminant-se a la tauleta de nit, ella aixecant-se curosa, tancant-se al lavabo, i la veu del marit que pregunta si tot va bé, i una altra mentida, tant se val, una altra mentida, quan creues una línia la resta fa costa avall, i respondria que no, que ha sorgit un imprevist. ¿Un imprevist, ara? Sí, un imprevist. D’un treballador a la feina, poques dades, mala informació, confusa, i aleshores quedarien en una plaça poc transitada, la plaça de la Concòrdia, per exemple, i allà s’abraçarien com s’abracen els addictes que no tenen res més, i s’escaparien junts cap a una vida nova plena de possibilitats.
Ho trobo massa cursi, Marçal. No sabem ni com es diuen.
Ja, potser s’han conegut pel Tinder.
Una tarda, davant el neguit i l’enigma d’aquelles vides que encara no eren les nostres, vaig aprofitar que un veí havia deixat la porta de l’edifici mig oberta per una mudança i vaig entrar, fent-me la despistada. Vaig repassar les bústies, hi ha principal i entresol, si no em descompto viuen al tercer. Volíem saber-ne el nom, o com a mínim un cognom que ens servís per imaginar una part d’ells que encara ens mancava.
Tercer primera: Família Gómez.
Tercer segona: Família Vanetto.
Ens podíem inventar els noms. Seria fàcil. I anar-los canviant, com qui s’emprova vestits fets a mida. Però vam decidir —el Marçal i jo— que havien de ser els Vanetto: la Vanetta i el Vanetto, i que un d’ells, segur que ella, tenia ancestres italians.
Deixa’m els prismàtics.
Ara ella es treu discretament la sabata i col·loca el peu —amb un mitjó de color verd— entre les cames d’ell. Ara ell aixeca els ulls, un moment, ¿què?, ¿què passa?, res. ¿Segur? Ara ell aixeca els ulls per assegurar-se que no és massa tard, mira el rellotge. A dos quarts ha de marxar a la feina, ¿oi?, però tant se val si fa tard, encara guarden aquella espurna del desig que és obscena, i rodolen per una part de la casa que no podem veure, merda, no la podem veure.
La nostra existència, a poc a poc, tenia la mida justa d’aquelles parets, els metres quadrats mal il·luminats, la roba que havien triat, els llocs on anaven, i quan tornàvem de la feina, si el Marçal havia arribat abans, apuntava en una llibreta els esdeveniments més importants.
¿T’imagines coneixe’ls?
Seria pitjor, Carla.
¿Per què?
Perquè a allò que admires no t’hi has d’acostar mai.
No diguis parides. ¿No voldries parlar amb ells?
No.
Mentia, evidentment que mentia. Se’n moria de ganes. Hi volia coincidir, a primera hora del matí, al forn de pa, i que el somriure educat de cada dia el dugués a un comentari petit, i que el comentari anodí al cap d’unes setmanes es convertís en un parell de frases, i les frases, ben preparades, és clar, amaguessin alguna coincidència. Si havien anat a un concert, portaríem una samarreta del grup, si llegien un llibre, dur-lo uns dies més tard, enviar senyals com les naus espacials que busquen captar vida en algun racó ignot de l’univers.
Un dimarts com qualsevol altre, la història va canviar mentre fingíem a la cua de la fruiteria i la dependenta va pronunciar els seus noms.
Marcelo i Clara. No pot ser.
Era una broma de mal gust o un missatge diví. Se’ns va gelar la sang.
Ens vam presentar. Encantats. Marçal i Carla.
Vam repetir-ho unes quantes vegades.
Marcelo i Clara. Sí, sí. Marçal i Carla. Quina coincidència!
A ells no els va semblar remarcable, però tots vam riure. Aquella semblança fonètica ens va servir per deixar de ser invisibles. Ara no podrien ignorar-nos des de l’altra banda de la vorera, ara no podrien fer veure que no ens havien vist comprant al mercat, ara de sobte teníem un cos i un desig i érem aquí.
Vam discutir-ho cada matí i cada tarda durant una setmana, perquè les ganes ens consumien, però no volíem delatar aquell fervor. Així que com qui no vol la cosa vam proposar-los de fer un cafè perquè el Marçal havia aconseguit, a través d’Instagram, trobar un amic d’una amiga en comú i ens vam inventar que aquell estiu volíem viatjar a Romania.
¿A Romania, de debò?
Sí!
No en teníem cap ganes.
Vam buscar noms de ciutats i aeroports. Cluj-Napoca. Brasov. Bucarest.
Ells hi havien anat feia tres mesos.
Descobrir-los a les xarxes socials ens va obrir les portes a una intimitat inabastable. Un oceà de felicitat ens cridava per llançar-nos-hi de cap. Eren d’aquella mena de gent que creu que compartir al món amb qui fan un cafè, on van de vacances o els llums estroboscòpics d’un concert dota la seva existència d’una aura singular. Això ens va decebre i excitar alhora. La seva necessitat d’agradar ens alimentava. Fins i tot, durant un temps, vam oblidar els prismàtics, en teníem prou amb les pantalles.
El Marçal li va enviar un missatge directe al Marcelo. Era fàcil aconseguir la seva atenció, es tractava d’adular-los sense caure en el patetisme.
I vam anar a fer un cafè.
¿A Romania, de debò?
Fa temps que estem planejant el viatge i hem vist que vosaltres hi heu anat. Heu fet unes fotos xulíssimes, quina enveja… Era per si ens podíeu recomanar alguns llocs… poc turístics, és clar.
La Clara tenia una veu aguda, duia les ungles pintades de verd, era dissenyadora d’interiors i bevia aigua amb gas. El Marcelo xerrava menys, semblava més desconfiat, treballava de professor d’història en un institut, duia ortodòncia invisible i deia que Romania tenia una campanya de publicitat nefasta, perquè el país era meravellós i poca gent ho sabia. El Marçal va fer la broma que si no tenien turistes potser era una estratègia collonuda per sobreviure. No els va fer gràcia.
Però ens era igual. Els teníem tan a prop… Ens queia la bava. Ara podíem comprendre el delit dels devots fidels que entreguen ofrenes als sants.
I aleshores vaig veure un joc de claus, allà, damunt de la taula, entre la cervesa i el telèfon. I no li vaig dir res al Marçal, perquè ja ho sabia, m’hauria dit que era una mala idea, que què m’havia passat pel cap, què fots, Carla, estàs boja, això acabarà malament, però nosaltres —aquells dies— no crèiem que res de tot allò pogués acabar (ni bé ni malament). I mentre la Clara explicava la diferència entre les esglésies catòliques i les ortodoxes, mentre el Marcelo afegia algun detall morbós sobre l’afusellament del Ceaușescu i la seva dona, vaig aprofitar per anar al lavabo, disculpeu és una urgència, i en alçar-me vaig tombar la cervesa, quin desastre, ja ho plego jo, de veritat, tot em cau i tot ho tiro. Amb l’escampall que havia fet a terra, ningú va veure (de debò que ningú, ni el Marçal, ni el Marcelo, ni la Clara) que vaig agafar les claus.
Em sentia poderosa, amb aquell joc a les mans. M’agradava sostenir-les, imaginar quina porta obria cadascuna i què s’amagava dins de cada habitació. Les del cotxe, les de la moto, ¿deuen tenir segona residència?, la de casa els pares…
En tornar, vaig detectar pels silencis que alguna cosa havia canviat. Algú havia trencat l’encanteri. Potser només era un mal pressentiment, o la meva dosi de culpabilitat per dur les claus a la bossa. Però ells, de sobte, tenien pressa. ¿Què els has dit, Marçal? ¿Jo? Res.
Hem de marxar.
¿Ja?
Sí, perdoneu, tenim un imprevist. Familiar.
No patiu, ja he pagat les birres.
Gràcies.
No, gràcies a vosaltres, ja tornarem a quedar un dia, per explicar-vos què tal per Romania.
Quan vulgueu. Ho va dir, però sonava molt decebedor, als seus llavis.
¿Ara de cop i volta apareixia un imprevist familiar? ¿Segur que no ha passat res, amor?
Que et dic que no.
Aquella mateixa tarda vaig córrer a fer un duplicat de les claus i mentre pagava vaig rebre un missatge del Marçal que em deia que el Marcelo li havia escrit perquè havien perdut les claus o potser les hi havien robat. ¿En sabeu alguna cosa?
No, nosaltres no en sabem res.
Aquesta ciutat cada cop és més perillosa, Marçal.
Havia pensat tornar-les, com més aviat millor, però un robatori aliè m’aplanava el camí de les rajoles grogues, i aleshores hi vaig caure. Si creuen que ha estat un robatori canviaran el pany de la porta. ¿Què podia fer? Vaig ser prou ràpida.
Merda, Marçal, les tinc a la bossa.
¿Què?
Sí.
¿Com que les tens a la bossa?
Les dec haver agafat per error.
Fins i tot els mentiders més mediocres elaboren millor la seva defensa.
Em vaig oferir per dissimular, soc molt despistada, i fer veure que no sé on tinc el cap. Les vaig confondre, sí, és clar, pensava que eren les nostres, s’assemblen molt. La Clara no hi va donar més importància, el Marcelo m’observava callat. Pel posat vaig saber que ell tampoc em creia. ¿I si ens havia vist alguna vegada amb els prismàtics? ¿I si ells també ens espiaven i sabien de què treballàvem, si teníem germans, o si els pares eren vius?
Em vaig disculpar una altra vegada.
No vam tornar a quedar mai més.
Va ser fàcil convèncer el Marçal.
Ens sabíem de memòria els seus horaris, havien marxat de cap de setmana als Pirineus. Les hores del dissabte a la tarda, tancats al pis empassant-nos una altra sèrie, se’ns feien insuportables. Ens miràvem avorrits i en pijama al menjador i no sabíem ni qui érem.
¿Ho intentem?
No va respondre i vam baixar espantats cap al carrer.
Quan vam entrar a casa seva vaig sentir una gran decepció, com les criatures que descobreixen massa d’hora qui són els Reis. Allò era real i per això deixava d’interessar-me. Enllà dels vidres, en la distància, amb els prismàtics, tot tenia més a veure amb una visió, amb espectres que imaginàvem, no amb una certesa. El parquet, sí, els quadres, d’acord, això és caríssim —va dir el Marçal excitat—, tenen tan bon gust, el lavabo net i brillant, entesos, les tovalloles perfumades, apunta’t quin suavitzant fan servir, la nevera, mira què mengen, saníssim.
Les pulsacions se li van disparar.
Vull que ens enduguem alguna cosa, va dir.
¿Què collons et vols endur, Marçal?
No ho sé… alguna cosa que no necessitin, que no els faci sospitar.
Vaig rebuscar entre els llibres, per mi era important entendre com era la seva biblioteca; la majoria eren llibres de filosofia i d’art.
Vull follar.
¿Què?
Ara. Aquí.
No saps a quina hora tornaran, Marçal.
¿I què? És un moment. Un moment i ja està.
I em va començar a mossegar el coll d’aquella manera, vampírica i traïdora, i a mi se’m van posar els pèls del clatell de punta i em va començar a acaronar les cuixes, i a descordar els pantalons, i em va tirar la cinta dels cabells al sofà, i vam acabar follant com dos animals desorientats en una casa que no era nostra.
No havia vist mai el Marçal reclamant d’aquella manera tant de plaer.
Exhausts, amb la mirada clavada al sostre, vaig proposar vestir-nos com ells, ¿per què no? Però després de l’orgasme el Marçal tenia pressa per marxar.
No siguis criatura, hòstia.
Vaig obrir l’armari i vaig quedar meravellada. La Clara tenia un estil que m’enlluernava, el problema era que aquelles sabates no em quedaven tan bé, que aquella brusa m’espatllava el pit. I el Marçal que no parava amb les presses: vinga, marxem… i les floretes buides: això et queda tan bé, preciosa, molt guapa, però hem de fotre el camp…
Per fi el vaig convèncer perquè s’emprovés uns pantalons i la gavardina.
¿On tenen les ulleres de sol?
Ens hi assemblem.
Ens vam fer un munt de fotos, per tot arreu, amb els seus objectes, que eren una mica nostres, amb la seva roba, que era una mica nostra, amb els quadres i els llibres, estirats al sofà, despullats a la dutxa, i quan començava a fer-se fosc, vaig claudicar a les súpliques del Marçal.
Que sí, que ja marxem.
Vam ser curosos deixant-ho tot endreçat. Jo els hauria rentat un parell de gots que hi havia a la pica, però el Marçal estava furiós.
Em vaig endur una colònia, perquè el seu perfum també era una mica el meu.
Aquella nit vam tornar a fer l’amor, sentíem un ímpetu desbordat, estàvem desinhibits, com si haguéssim deixat els nostres cossos enllà dels nostres cossos. Ens descobríem parts que havíem oblidat, aquest ventre, aquest melic, aquest lòbul, aquest ditet, ¿això és real, Carla? Després vam demanar menjar japonès i ens vam emborratxar amb unes quantes ampolles de vi blanc que corrien per casa. Estàvem de celebració, estrenàvem una nova existència. Vam apagar els llums i mentre ballàvem no ens va caler dir-nos res perquè sabíem que hi tornaríem i viuríem les hores que ells no hi fossin. Viuríem una altra vida, sense renunciar a la nostra. Una doble existència. Tot eren avantatges.
És cert que havíem de tenir clars els horaris i les rutines, preparar tota la logística, entendre que sempre hi ha un imprevist i que els imprevistos ho poden fer saltar tot pels aires. Aquell diumenge cap a l’hora de sopar havien de tornar i van tornar. El Marcelo i la Carla, és a dir, nosaltres.
Van discutir amb els llums encesos fins a la matinada i pel que ens va semblar hi va haver plors i algun petó de reconciliació frustrada. Més d’una hora de batalla. ¿De què discutim? No podíem desxifrar bé les paraules. Era una discussió apassionada. Gesticulàvem molt i ella l’agafava pel braç. De cop i volta, ens assèiem a terra i ell m’acaronava el clatell.
Potser a partir d’ara necessitaran uns amics que els aconsellin, una espatlla on plorar, una veu guaridora per a la pobra Clara… no vam saber mai com va acabar la nit.
Però l’endemà —dilluns—, a primera hora, ens havien bloquejat de totes les xarxes socials. Vam pensar que era un error, que se n’havien donat de baixa. Un temps de pausa sempre va bé. Però el Marçal ens va buscar des d’un altre compte i no, seguíem penjant imatges del Pirineu i fotografies de cafès fumejant mentre una llum acabada de néixer tacava la tassa.
¿Què ha passat?
No ho sé.
¿Què hem fet malament?
No ho sé.
Ens vam quedar en xoc. Sacsejats com un boxejador just abans de caure a la lona. No em vaig poder concentrar en tot el dia, a la feina anava despistada, no parava d’escriure al Marçal. ¿En saps alguna cosa? No. ¿Potser és un malentès? No ho crec. Al vespre vam tornar a mirar pels prismàtics i la Clara ja no hi era. El Marcelo es movia pel pis, neguitós, parlava per telèfon i quan va sortir a fumar al balcó ens vam amagar.
Feia cara d’haver-ho perdut tot en un esvoranc. Feia cara de patir un malson i no haver-se’n despertat encara. Després d’un cigarro, un altre.
¿Què hem fet malament? —vaig repetir angoixada.
No ho sé.
Havíem comès un crim i no sabíem quines proves ens delataven.
Aquella nit no vaig dormir, el Marçal tampoc.
Donava voltes entre els coixins, em llevava a beure un got d’aigua, seia una estona, m’observava els peus, mirava alguna pel·lícula de Netflix, tornava al llit, menjava un tros de pa, bevia llet i mentre un cuc em rosegava la consciència, em va esclatar una imatge al cervell. La cinta dels cabells. ¿Què? Merda, la cinta dels cabells. Desperta’t, Marçal. ¿Què? Ens la vam deixar al pis.
No pot ser.
Vull tornar-hi.
¿Però què dius?
També és casa nostra i vull saber què ens ha passat.
El Marçal m’ho va prohibir, i evidentment a primera hora del matí, quan el Marcelo va anar-se’n a treballar, nosaltres, mentint a la feina i corrent un risc innecessari, vam travessar el carrer i vam pujar les escales.
No m’ho puc creure…
Em vaig quedar amb les claus a la mà.
Han canviat el pany de la porta.
Tres setmanes més tard, el Marcelo va fer la mudança i a la Clara no la vam tornar a veure mai més. Vam desaparèixer de les nostres vides. Així, de cop i volta.
Però reconec que vam tenir la sort, durant un temps, de ser tan bons i de tenir-nos a prop de casa.
Pensàvem en ells, ens oblidàvem de nosaltres.
Amb el pis del davant buit, mirar el Marçal era acceptar que un home desconegut et pot acompanyar tota la vida.
De mica en mica, ens vam anar transformant en una gent que detestàvem.
¿Què devia enyorar de mi el Marcelo?
¿Com seria la meva vida sense la Clara?
Aviat arribaran uns nous inquilins, ompliran el pis de mobles incòmodes i pintaran les parets de colors nefastos. Ja no serem nosaltres, ja no tindrem a qui mirar, ni amb qui consolar-nos, ja no farem l’amor, ja no discutirem, les claus tornaran al seu lloc, guardarem els prismàtics.
Foto de l’autor: © Marta Mas
Avançament editorial per gentilesa de l’editorial Empúries