Ramon Erra

Ramon Erra (Vic el 1966). Viu entre Canet de Mar i el Lluçanès. Llicenciat en ciències polítiques. És professor a l’itinerari de Novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació escrits. El 2001 va obtenir el premi Rafel Cornellà per un retrat literari de Bohumil Hrabal. La seva primera obra publicada va ser la novel·la juvenil, escrita amb Jordi Martí, Operació gàbies buides. És autor del llibre de viatges A Bòsnia ens trobarem (Emboscall, 2004). El seu primer llibre de contes va ser La flor blanca de l’estramoni (2001, edició revisada 2009). El 2007 va publicar el llibre de narracions Pólvora del quatre de juliol. El 2008 va publicar la novel·la Desfent el nus del mocador, premi QWERTY a l’autor revelació en català, finalista del premi Crexells i premi Salambó de novel·la en català. Ha estat traduit al castellà per a l’antologia Voces. Antología de narrativa catalana contemporánea, i també al portuguès, el conte Enxerto destinado ao fracasso. El 2010 va publicar la novel·la Escolta, Volòdia! El 2011 va ser premi Mercè Rodoreda pel llibre de narracions La vida per rail, i el 2014 va rebre el premi Marian Vayreda de novel·la per l’obra Far West gitano (que sortirà a Empúries). Aquest setembre ha publicat, junt amb tretze autors més, el recull de relats eròtics A l’ombra del Decameró (Editorial Gregal).

L’home del camí

Amb barba de molts dies i dejú de vint-i-quatre hores, arriba per fi a la ciutat. Una ciutat diguem-ne francesa, amb tramvia surant solcant silenciós els carrers del centre històric, clinc, clinc, ciutat amb flors als fanals, pantalla gegant informativa a la cantonada més cantonada, el rovell de l’ou: aujourd’hui, au Grand Théâtre, soirée magique, hipnotique…I un cel atlàntic de núvols tous es va movent molt a poc a poc per damunt les teulades cap a no se sap on, perdent-se. L’home deixa passar un tramvia, fa tentines. Agafa un carrer empedrat. Jaqueta d’ant revellida, barret tou, sandàlies de pelegrí marca tapioca, l’home diguem-ne jovenàs s’atura davant la porta de vidre de l’establiment renoc i els genolls diuen prou: s’aclofa.

—Senyor, senyor, ai déu meu, un home s’acaba d’aclofar aquí defora, ens poden ajudar?

Correm-hi tots. Diu la noia que ha cridat. Potser no és res o potser es mor. Això, això, estigueu ben tranquils, això només és cansament, i és que n’abusen. N’abusen molt. Entreu-lo. Ja ens en cuidem. Tu noia ja pots marxar, si tens feina. Vas a agafar el tramvia? I quin jaquetot que porta, i com el fa suar, que sota hi deu dur roba esportiva de la que permet que transpirin les aixelles, amb perdó. I uns sandaliots, podent dur botes de caminar! Deixeu-me que m’hi encari. Mira’m als ulls… A partir d’ara parlarà ella, la mestressa vella i molt pintada de l’establiment renoc, un catau que amb prou feines té dues taules i una ja l’ocupa el seu diguem-ne home que fa la mida de dos personatges mitjans, de gros que és, però mai ha aconseguit el sí de la tavernera, que tot i així es deixa estimar i arrambar perquè ell és un admirador consentit. I és a ell a qui posa de testimoni del seu xerrar enganyós, mentre apaga la tele que ocupa més de la meitat de la miniparet.

N’abusen molt. Aquí mateix, a l’empedrat, a terra, hi ha la petxina d’aram que acredita que per davant del meu establiment hi ha passat tota la vida el camí de Compostel·la. Això, tot i que fa uns anys una servidora ni ho sabia, això marca molt un localet, avui. Les autoritats van anar llegint documents antics, van anar trobant itineraris i, un cop tot força clar, van decidir que s’havia de promocionar el fet històric, aquesta sort, de tenir el camí dels pelegrins que passava per la nostra ciutat. I així, als temps medievals, la gent sortia de París, d’Orleans, de Tours, de tot arreu, i camina que caminaràs passaven per aquí davant mateix amb el bastó, la carbasseta d’aigua, i encara els quedava qui sap lo per arribar a veure la tomba desitjada del sant. Ara torna a ser igual: si en passa de gent! Esclar que això és un carrer molt transitat ja de normal i a vegades fa de mal dir si passen només per passar o de veritat peregrinen. Alguns, ja es veu, oi?, alguns n’abusen molt. Aquest mateix, pobret, aixequeu-lo i feu-lo entrar que li donarem una mica d’anissette del meu i es refarà i que dormi i demà ja no es recordarà de res. Butllofes als peus, estómac buit, cap desmarxat, ah, però ells anar tirant i fins que els genolls afluixen. Entreu-lo i aviam. Ho diuen els de l’ajuntament, que s’ha d’aprofitar que abans el camí passava per aquest davant de porta. I ara també, s’ha d’aprofitar.

—La síndrome de Compostel.la…

A partir d’ara qui parlarà serà un home, un qualsevol que s’ha trobat allà de-ca-su-a-li-tat, va dient, que ha fet molt per ajudar a aixecar el caigut i que s’ha volgut quedar pel que faci falta. I ho dirà amb la veu primeta i uns ulls esverats i estranyots i grisos i freds sota un cap blanc de cabells llargs, llargs, com si fos professor o poeta o músic o contista o hipnotitzador. D’això en dic la síndrome de Compostel.la, diu. I aquesta síndrome té una part física i una part espiritual, diu. La gent d’avui no està preparada per caminar trenta o quaranta quilòmetres diaris, tot i les millores en el calçat i la roba, tot i les facilitats d’un decatló, d’un lecoqesportif. I els set quilos que aconsellen les guies que ha de fer la motxilla! Si no cauen ara, els caminants, ja cauen abans de travessar la Loira o la Dordonya, allà al pont de ferro imitació Eiffel, per dir un indret. Si arriben aquí, aquí mateix pleguen, retuts. Els hostals en són plens. Abans tenien la religió al cap i els peus els anaven sols, ara tenen la religió als peus i el cap els diu que no saben quina part de la història es poden creure. Són les noves religions, ben igual que les de sempre. Energia, autoconvenciment, fe, esperança, culpa, fugir d’un mateix, entrar dins un mateix, deixar-se entabanar, no pensis en res, no pensis en res, clec, dorm. I si passen d’aquí, si arriben a sortir d’aquesta ciutat entabanadora, encara allarguen perquè llavors és tot pla, ben pla, i un cel immens els acompanya fins que els toca pujar cap a Roncesvalls, allà on expliquen que va morir Roldan. I la part espiritual voldria dir també prescindir de les coses supèrflues, desconnectar el mòbil, no escoltar música ni mirar teles als bars. Tot per poder-se capbussar dins el seu propi abisme. I què hi trobem avui dia dins nostre? És en moments com aquests, de màxims de cansat, que la persona perd el seu ús de raó i queda a mercè del que faci falta. Gran moment, oi? S’ha d’aprofitar per ficar als caps idees que de normal no hi entren… Ep, tu!

—Ja estic més bé, em penso. Gràcies. Tot i que em sembla que per moments perdo el món de vista. Cansat, si que n’estic. Gràcies. Tinc calor. O fred.

Diu el que a partir d’ara parlarà i és l’home de la jaqueta d’ant, el barret tou i les sandàlies tapioca. Porto vint-i-quatre hores dejú i no ho hauria d’haver fet, diu. Els genolls m’han dit prou perquè el cos no el pots posar al límit i en canvi el cap aguanta molt més. O és tot el contrari? Jo vaig sortir de més amunt de París amb un pes al cor, un pes molt més dur de pelar que la motxilla, que són set quilos, màxim, segons aconsellen, i vaig anar fent el quilometratge recomanat, dormint als albergs que hi ha pel camí i res de parlar amb gent perquè em vaig proposar de no parlar amb ningú. Avui, ara, és el primer cop que obro la boca per dir ase i dir bèstia des de fa dies i dies i això ha costat moltíssim tenint en compte que jo abans, abans del tràngol, era una persona molt xerraire i molt sociable, pero a més la gent no t’ho respecta això de no voler parlar. Fins i tot m’he trobat amb algú que ha provat de comunicar-se amb el llenguatge dels signes i li he hagut de parar els peus. Les mans. Vull dir que la gent no ho pot aguantar de ser-te company de corriol una hora o dues i que no tinguis la dignitat, diuen, ni de deixar anar un bon dia. Doncs no senyor. Silenci, demano, també. I semblaria que amb gent que peregrina això hauria de ser ben senzill, oi? Doncs no. Se us veu emmurriat, que us passa alguna cosa? Que purgueu algun pecat, bon home? Que esteu tristoi, company? Au, va, que no n’hi ha per tant! Segur que la vostra cabòria té solució! I així fins a la sacietat. I ells què cony en saben de la terrible cabòria que m’ha portat a fer aquest camí? Què cony han de saber de les meves penes, dels meus mals! Total, que me’n vaig afartar. De manera que he fet la major part dels trams de nit. Però de nit hi ha coses que ocorren i que un no sap. Sempre, ja de normal, s’expliquen contes, del camí, misteris. En diuen l’altre camí, com si hi hagués un camí que va en paral·lel, com si hi hagués un moment que entres o que surts i llavors vas per un lloc, no ho sé, diuen que diferent, com si fos més espiritual o què hi sé jo. Passen un munt de coses pel camí de Sant Jaume que la gent que xerra tota l’estona, la gent de les colles organitzades, no saben veure. I si vas de nit, tot es complica. Primer, que hi ha trams perdedors, però això rai. L’altre entrebanc és que a molts llocs no t’hi volen per dormir a les hores del sol, no estan preparats per aquesta variació de l’ordre normal de les circumstàncies. Després, de nits no trobes ni una taverna ni un supermercat ni una parada d’entrepans, re de re hores i hores. Hi ha gent que s’espanta per una llanterna que travessa la carretera o diuen que han vist un llum estrany rere un arbre o s’adonen que treus el ganivet, un ganivet que duc, gros, esmolat, plegable, potser sí que sembla exagerat per tallar un rosegó de formatge! (l’ensenya). I tenen una esgarrifança i te l’encomanen. O bé t’esperen per veure’t més bé i et fiquen la por al cos només de topar, només de preguntar-te, i de l’ensurt el cor, que ja el duus prou nafrat, se t’accelera i perds el control que faries, arribaries a fer qui sap què, com si algú dins teu t’obligués a cometre qualsevol bestiesa irreparable. I de dies has de dormir a mig tram, en un blatdemorar, en un marge d’una vinya d’un château, però vigila que no t’enxampin o que no lladrin els gossos o que no vingui un tractoret i ja t’he passat per sobre, déu meu, planxat! Total, que tenia pressa per arribar aquí, perquè quan entres en una gran ciutat com aquesta els perseguidors et perden el rastre i per això porto vint-i-quatre hores dejú i fa temps que no dormo seguit i tot jo estic desfet i el meu cap ja no pot més i m’ha dit prou perquè començava a veure una mica borrós tot i que de fet són els genolls els que han dit prou, o la veu que sento (mira amunt), i aquí mateix m’aclofo, he pensat, damunt la petxina d’aram d’aquest carrer empedrat. Sembla que estic més bé, però també sembla que no. Ara mateix noto…

La síndrome de Compostel.la, la síndrome de Compostel.la. Encara no li heu tret la jaqueta d’ant? Se’ns ofegarà, i no ens interessa. Entreu-lo a la rebotiga. Entre tots dos no podeu? Va, vinga, un petit esforç i ja ho tenim. Estireu-lo aquí mateix, al sofà. No, espereu, espereu un moment, que hi poso un cobertor, que fot una bravada de tant dormir de dia, pobrot. Vinga, no tingueu manies. Tu, tanca la porta del carrer amb clau, tanca els porticons i posa el cartell de FERMÉ. Mireu-li les butxaques. Va, va, no perdeu el temps, mireu-li bé les butxaques.

 

Un, dos, tres…Va. L’home. Jaqueta d’ant revellida, barret tou, sandàlies de pelegrí marca tapioca. Fa tentines. Es va intensificant la llum. Se sent una veu que crida:

—Senyor, senyor, ai déu meu, un home s’acaba d’aclofar aquí defora…