Iñaki Rubio
Iñaki Rubio (Barcelona, 1974) és llicenciat en Humanitats a la UAB. Viu a Andorra, on es dedica a la docència i a la divulgació cultural a través de la revista Portella. Andorra, lletres, arts. És membre de la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO. El 2011 va publicar Trencadís. L’últim llibre de Frederic Picàbia (Editorial Andorra) i el 2014 ha guanyat la 50è premi Joaquim Ruyra de narració (dins dels Premis Recull de Blanes) amb el llibre de relats L’altre costat del mirall (Pagès, 2015). Ha guanyat diversos premis de narrativa breu i ha participat en antologies i obres col·lectives. És col·laborador del Diari d’Andorra i de Ràdio Nacional d’Andorra, i autor del blog La vida en contes.
Instruccions
(Homenatge a Cortázar)
No pateixi. Cal no posar-se nerviós. Abans de començar, és fonamental conservar la serenitat en tot moment. Respiri fondo i tot seguit expulsi l’aire a poc a poc, concentri’s a sentir com es buiden els pulmons, en la sensació que amb el darrer alè s’ha esvaït la inquietud, ben normal per altra banda. Un cop s’hagi assecat les mans del tel inoportú i llefiscós de suor, podrà entrar a l’imponent edifici administratiu. No es deixi intimidar per l’aspecte de búnquer gegantí de la façana: a dins hi trobarà uns despatxos funcionals i moderns on l’esperen els professionals de l’administració pública. Obri la porta amb naturalitat i saludi amablement el policia que vigila l’entrada. Només fa falta dir bon dia, sense més ni més, no pretengui donar explicacions innecessàries i massa sospitoses.
Un cop dins, és essencial continuar controlant la respiració, només així podrà mantenir els nervis a ratlla. Però ara ha de fer-ho amb naturalitat per dissimular la impaciència. No es preocupi pels altres visitants, ells no seran cap obstacle. Al cap i a la fi vostè s’ha preparat a consciència. El veritable problema són els oficinistes, autèntics funcionaris, professionals que poden detectar el mínim indici de nerviosisme o inseguretat. Posi’s a la cua sense demanar res a ningú, amb naturalitat i sense dubtar, com si no fos la primera vegada o com si ja hi hagués anat fa poc. Aquest moviment és bàsic, perquè els oficinistes són molt hàbils i ho controlen tot encara que la finestreta sembli molt llunyana. Pensi que no deixaran d’observar-lo des que condueixi les seves tímides passes cap a l’interior de l’edifici i vostè ni s’hi fixarà; fins i tot li passarà per alt que al fons a la dreta hi haurà un taulell gairebé sense cua. Però quan se n’adoni, no hi vagi. Serà massa tard. No es faci notar.
No paga la pena perdre el temps intentant calcular quanta estona triga la noia amb cada visitant perquè és pràcticament impossible, hi ha massa factors en joc i el temps dedicat a cada intrús pot ser aleatori i arbitrari. Dediqui l’espera a fer alguna cosa més profitosa. Per exemple, repassi mentalment tot el que ha preparat abans de sortir de casa. Les fotos de mida carnet dins d’un sobre petit a la butxaca de la camisa (per si de cas, ja sap que convé portar més fotos de les que li van dir, mai se sap); el carnet de la CASS a la butxaca interior de la caçadora amb els quaranta-vuit euros preparats a la cartera (també és convenient dur més diners per si es presenta algun imprevist d’última hora); la sol·licitud reglamentària perfectament emplenada, doblegada en dues parts, a la butxaca exterior dreta de la jaqueta, i així de forma successiva i endreçada amb tot. Això sí, per res del món no faci moviments bruscos ni posi cara d’estupefacció si no aconsegueix recordar on diantre ha posat aquella maleïda fotocòpia que li demanaran. La clau de volta és que, mentre du a terme totes aquestes operacions, ha d’esforçar-se a mantenir en tot moment la respiració pausada i profunda, evitant la suor freda que comença darrere l’orella i rellisca traïdora fins al clatell.
Si la filera de gent avança, vostè avanci. Si la cua està quieta, esperi’s quiet. Mai no ha de mirar el rellotge. Aquesta mostra d’impaciència pot ser entesa pels corresponents funcionaris com un acte d’agressió, més encara si va acompanyada d’un impertinent i sonor bufit. Tampoc no és gaire convenient sospirar, i encara menys xiular o establir cap mena de contacte amb altres persones de la cua. Si es troba un conegut, no deixi que el desconcentri i provi de desempallegar-se’n tan de pressa com pugui. Si la persona que hi havia al principi de la filera se’n va precipitadament, sobretot si la veu marxar tota contenta, i aleshores davant seu només queden una o dues persones, concentri’s mentre fa veure que és feliç en aquella cua i no en cap altra.
Per fi ha arribat el seu gran moment. Conservi la calma, tot anirà bé. Reguli la respiració amb inspiracions i expiracions profundes. Ara no és el moment de dubtar: el seu esforç serà recompensat. En primer lloc saludi amb amabilitat, tal com ha fet amb el vigilant de la porta: digui bon dia i prou, però procuri que no li tremoli la veu. No és adequat que miri la funcionària directament als ulls. Si tot va bé, ella també dirà bon dia, el seu primer èxit. Aleshores, amb tota cura, tregui la sol·licitud de la butxaca, desplegui-la i ja la hi pot ensenyar. Faci veure que està a punt de dir alguna cosa, però no digui res, perquè en realitat no té res a dir. Ella ja sap fer la seva feina, vostè ha de concentrar-se en la seva.
—Aquí no és. Per renovar el permís de residència ha d’anar al Servei d’Immigració.
Conservi la calma, aquestes coses passen. Pensi que a ningú li surt bé la primera vegada. En aquests moments, al Servei d’Immigració hi deu haver algú fent cua a qui molt probablement li haurà passat el mateix. No pateixi. Ara tot anirà bé. Cal no posar-se nerviós. Abans de començar, és fonamental conservar la serenitat en tot moment.