Jaume Puig
Jaume Puig (Blanes, 1962) és advocat. També ha fet de músic, d’empleat de ferreteria, de fotògraf, d’escorta d’un comandant, de gerent d’una fundació cultural i de cooperant a l’Índia. Com a escriptor ha publicat la novel·la Momssen (A Contravent, 2011) i va ser finalista del premi de novel·la Just M. Casero els anys 2013 i 2014.
Pola Negri
Una nit, una sola nit fugaç, vaig ser l’amant de Pola Negri. Ella va morir fa vint-i-set anys a Texas, gairebé tenia noranta anys. Però ahir ens vam conèixer a la cua per comprar pa, al forn que hi ha a dalt de la ronda de Sant Antoni, ara no en recordo el nom, és aquell que sempre hi ha una gentada i has d’agafar número per fer cua. Era una noia de la meva edat, uns vint-i-cinc anys, no n’hi faria més. No sabia que era una actriu tan important, una celebritat de la història del cinema, però curiosament vaig trobar que s’assemblava molt a l’Helena Bonham Carter, l’actriu anglesa de Retorn a Howards End. Són clavades, com dues gotes d’aigua. I ben mirat, era més lògic pensar que s’assemblava a la Bonham Carter que no pas que la noia que assenyalava un pa d’espelta davant meu fos una estrella de Hollywood de cent anys enrere. No podia deixar de mirar-la, la Bonham Carter devia rondar els cinquanta i aquella noia era de la meva edat, segur. Vestia una mica antiquada, però tinc una amiga poeta que es vesteix com si anés a ballar el xarleston i a tothom li sembla tan modern. La pell se li endevinava suau i primaveral, sense plecs, estries ni anys rebregats. La boca menuda i ben dibuixada. Els ulls molt grossos però plens de tristesa, amb una ombra de maquillatge fosca que en destacava el patiment. El nas perfecte, no devia contenir ni un sol moc. Era molt bella i em feia sentir insignificant. Exhalava malenconia i això va ajudar perquè un tímid patològic com jo em decidís a fer el pas i m’hi adrecés. Quan li vaig dir que s’assemblava molt a la Bonham Carter em va respondre dient-me «fill de puta». Així, en sec i sense més històries, només ho va acompanyar d’una mirada violenta. I gràcies a aquesta resposta ens vam poder conèixer. No pas perquè jo sigui masoquista i m’agradin els insults. Sóc un noi sa i mitjanament intel·ligent. El que va passar és que ella no em va dir exactament «fill de puta» sinó «skurwysyn». És el mateix, però en polonès. En condicions normals un noi de Barcelona, que fa cua per comprar una magdalena, conclou que acaba de topar amb una turista poc amistosa i que la vida sexual humana és més difícil que caçar el lleopard africà en el Serengeti. Però jo no sóc un noi de Barcelona, sóc de Varsòvia. Visc a Barcelona des que tenia deu anys i amb els pares només parlo polonès. Quan vaig arribar a Barcelona els nens de la meva edat presumien del nombre de televisors que tenien a casa, jo tenia la mateixa quantitat però d’imatges de la verge de Częstochowa. A l’habitació, en lloc dels pòsters de Bola de drac la mare hi havia penjat una fotografia de Jerzy Popiełuszko. Però vaig poder demanar disculpes en polonès per haver-la molestat i llavors, amb el pa d’espelta dins de la bossa de paper, un somriure es va escapolir dels ulls més foscos i encisadors del món. Vaig oblidar la magdalena i la vaig seguir al carrer. Com ho faria un ratolí de la Baixa Saxònia amb un flautista. Em vaig permetre l’agosarament de convidar-la a anar a prendre alguna cosa plegats. Va acceptar i no recordo exactament què va dir, però sí que vaig notar-li un accent anglès molt marcat que la feia dolça i vulnerable. Devia fer temps que no parlava polonès amb ningú.
Vam entrar en una cerveseria espantosa. Era igual de freda que la cambra frigorífica d’un escorxador. Fosca, per ocultar la brutícia, i amb uns cambrers que vestien granota negra i sabatilles esportives. La taula era metàl·lica i greixada amb el contacte de les pells desconegudes que ens havien precedit. L’home de la granota negra va repartir aquell sèu abandonat de manera uniforme per la superfície de la taula amb una baieta. I ens va portar l’ampolla gran de cervesa amb dos gots corrents. Amb la primera d’aquestes ampolles em va parlar de Lipno, el seu poble natal. No en sabia res, de Lipno. Avui he trucat a la mare i m’ha dit que un cosí seu hi tenia un restaurant, d’aquells que només serveixen cafè polonès, però no havia sentit a parlar mai de Pola Negri. He d’aclarir que a la cerveseria es va presentar com a Barbara. Quan el tsar va enviar el seu pare a Sibèria, ella va anar a viure a Varsòvia. Em parlava de la Polònia que estava sota el tsar! Els seus records de Varsòvia devien ser els de la meva besàvia, al cel sigui. Allò era un misteri incomprensible i, al final de la primera ampolla, vaig gosar demanar-li l’edat. Va repetir la resposta: «skurwysyn». I no reia. Vaig passar una altra ampolla sencera explicant-li una Varsòvia diferent: la de la meva infantesa. El pare em portava al futbol i li vaig explicar l’any que el Legia va guanyar la lliga, però l’avorria. La nostra memòria comuna només va coincidir en la gastronomia: el bigos, els pierogi i l’ànec rostit. I amb la tercera i última ampolla va plorar. Jo estava desconcertat, tenia una Helena Bonham Carter polonesa al davant, plorant mentre evocava l’ànec rostit. Després de tres o quatre sanglots va arribar l’explicació: en Rudy adorava el kaczka. Es va aixecar de la cadira i la va fer caure enrere amb estrèpit. Jo em vaig alçar d’una revolada i li vaig passar el braç per l’espatlla, amb l’afany de consolar-la. Potser en Rudy només era un yorkshire gourmand. Hi ha moltes persones que perden el cap per una mascota. Però el desconsol semblava més profund. En Rudy havia de ser un rival, fugat o difunt, que havia deixat una empremta en la noia. Es va girar cap a mi, sense desfer-se del meu braç, i va descansar el cap sobre el meu pit mentre m’abraçava amb força. Les seves llàgrimes salades em tacaven la camisa i vaig notar una tensió vigorosa sota els pantalons. Vam sortir de la cerveseria sinistra i, abraçats dins la foscor dels fanals, em va confessar que havien de casar-se, però en Rudy havia mort. Només tenia trenta-un anys, era l’home de la seva vida, el millor. N’hi havia hagut molts altres, no em pensés que era la Kowalska, però no li arribaven a la sola de la sabata. Damski era un estirat, Chaplin un nen, immadur i arrogant, i Mdivani un impotent. Mae West era fantàstica, la millor amiga que poguessis desitjar. Però en Rudy era el sentit últim de totes les coses. Finalment, em va aclarir que parlava de Rodolfo Valentino, segons ella l’italià més dissortat i infeliç del país dels saltimbanquis. En aquell moment ja era plenament conscient que tenia un panorama desolador al davant. La noia m’agradava amb deliri, però m’explicava una suposada vida seva de gairebé cent anys enrere com si fos la setmana passada. Quan li vaig fer veure l’extravagància de tot allò, va decidir donar-me el seu nom autèntic. Ningú la coneixia com a Barbara, sinó com a Pola Negri.
Els semàfors s’apagaven i la lluna s’encenia de verd. Ella em deia Rudy i jo em deixava esgarrapar.
© Fotografia de l’autor: Laia Puig Fontrodona