Sara Serrano

Sara Serrano Valenzuela (Manresa, 1990) és llicenciada en Filologia Catalana per la UAB. El darrer curs el va fer a la Università di Roma La Sapienza, motiu pel qual s’ha interessat sempre per aquesta cultura i tradueix de l’italià. És coordinadora de Visat, la revista de literatura i traducció del PEN Català, i ha escrit a El Pou Digital, El Pou de la Gallina, Núvol, Negratinta i també a Visat. Publica contes periòdicament a la revista cultural Catorze.cat. Quan piula, és @swarua.

T’estimo molt

«Et trobo i em somrius
i ja no vull saber
de quin color és la mort que em toca plorar avui
—quin bocinet de seny
se t’ha desprès de nit mentre dormies.»

SÒNIA MOLL

Amb el temps s’ha estimat més deixar-se els cabells blancs que no pas continuar tenyint-se. Llegeix una cadena de WhatsApp que han enviat al grup de Family i se’l mira de reüll, assegut al seu costat, xiulant la cançó que sona a la ràdio com si la reconegués.

—Mira, ara diu que arribarà un dossier que deixarà el Mas de cap enlaire, però que no en fem cap cas, que això és per influir en la tria del vot. Jo estic ben cansada de ximpleries. La teva filla diu que vol que s’acabin ja les eleccions perquè n’està ben farta. Però ara són les eleccions i després seran els resultats… I ja se sap. Pobra filla nostra, en té per estona.

—Estàs molt guapa.

—Diu la nena que ens portarà la Clara demà quan surti de l’escola, que avui ja hi va el seu cunyat a buscar-la.

Continua xiulant com si sabés de quina cançó parlen. Ella s’estima més concentrar-se en la pantalla i continuar llegint missatges de Family, descarregant-se les fotos que envien les nenes —el Martí en pijama, la Clara a la banyera, el Martí dins del llit, la Clara jugant amb les sabates de la mare, el Martí abraçant un peluix, la Clara plorant perquè li han tret les sabates— o entrar a la pàgina web de l’Ara. Gràcies a Déu que van inventar el wifi i que l’estan posant a tot arreu.

—T’estimo molt. I tu, que m’estimes?

—Pensa que demà haurem de tornar amb l’autobús perquè tenim hora al metge a les 12. Te’n recordes?

—És bonica aquesta cançó. I aquest color dels seients, oi? Estàs molt guapa.

—Per tornar agafarem el mateix autobús que hem agafat avui i serem a casa abans que ens portin la Clara, d’acord?

—T’estimo molt. I tu, que m’estimes?

Li sembla mentida que unes paraules tan plenes de sentit, abans, ara siguin buides. No vol plorar a l’autobús perquè la gent de seguida comenta coses. La gent sempre té ganes de comentar coses. S’aguanta les llàgrimes als ulls. Quan s’hi troba, manté les parpelles obertes perquè si les tanqués li caurien les dues llàgrimes que s’esperen als ulls. Respira fons, compta fins a deu o fins on sigui, fins que els ulls se les empassen endins i ja no ha de patir perquè caiguin. És un bon sistema, però demana pràctica i paciència. Ell continua embadalit amb el color dels seients, un verd fosc horrible amb unes taquetes grogues de tant en tant. Somriu i mira per la finestra amb la curiositat d’un nen de cinc anys. Ella mira endavant, intenta concentrar-se en una altra cosa. Qualsevol cosa va bé en cas d’emergència per plorera. Un fil musical, una conversa, un paisatge, un cartell o el model de brusa de la veïna d’autobús.

Amb els mesos pren consciència de com ha de funcionar. Tot just està aprenent a no ensorrar-se —si més no, en públic— però sobretot, sobretot, en privat. Ha de ser valenta i adaptar-se a la situació perquè no hi ha cap altra opció possible. Els éssers humans tenen aquesta capacitat més que cap altre animal: adaptació. Si la gent fuig del seu país i s’adapta al que convingui, si els matrimonis es divorcien i continuen compartint pis perquè la situació econòmica ho demana, ella també s’hi adaptarà, a l’alzheimer. El que passa és que encara necessita temps, una mica més de temps, només una mica. El més dur és que només se’n recorda d’aquelles frases i es passa el dia repetint-les. Estàs molt guapa. T’estimo molt. I tu, que m’estimes? Les frases que més goig li havien fet tota la vida, les més importants, ara són ganivets. Si com a mínim repetís alguna altra cosa, si parlés del poble o del Barça, seria diferent. Ara les paraules més significatives de la boca més estimada s’han convertit en un indici de malaltia, de pèrdua. El que més l’omplia ara la buida i la sacseja per dins. Per això té les llàgrimes a la porta dels ulls i ha de comptar fins a deu i aguantar-los ben oberts fins que se les empassin.

Alguna estona, alguna esperança, ell sembla que torni i que recordi el significat de les paraules. Sembla que ell encara sigui ell, però no sap si s’ho imagina per la manera com la mira o el to que utilitza. La veïna de la brusa per a no pensar ja ho ha entès i fa un somriure de plàstic i llàstima. Encara una altra vegada abans que arribin a la parada d’autobús, ell se la mira, afable:

—T’estimo molt. I tu, que m’estimes?

—És clar, amor meu. És clar.