Carme Caum

Carme Caum Julio (Barcelona, 1988). Ha format part del taller d’escriptura de Planeta Babel, i el 2012 ha participat en la publicació d’un recull de contes il·lustrats (Cuentópolis, Paisajes imaginarios). Ha guanyat el VII Premi de Narració Curta Vila d’Alcarràs pel conte «Crònica d’un drapaire», al 2012. I amb «Le quattro stagioni», que ara publiquem, rep el Premi Maig 2015. Actualment viu a París i està acabant d’escriure Teranyines, la seva primera novel·la. Paral·lelament, amb dues dibuixants franceses, treballa en la creació d’un blog bilingüe que combina escriptura i dibuix.

Le quattro stagioni

Applausi

Aquest vespre, la companyia júnior de dansa estrena espectacle amb els quatre concertos per violí de Vivaldi. Des de les cortines carmí de l’escenari, la Carla no se’n sap avenir: el pont de maniobres és massa amunt, més que de costum. Com se suposa que arribarà fins a la corda? Amb la remor de la sala plena de gom a gom, sembla que ho hagi de fer per primera vegada, quan als assajos sempre surt bé: la Mariona l’aixeca amb força, ella salta, escala l’arbre caduc de cartró i toca la corda. Avui, quan estiri la corda, s’esquinçaran les bosses de cotó. L’escenari es cobrirà sencer de blanc i es farà un llarg silenci. El públic quedarà bocabadat, i bocabadat, que consti, encara és quedar-se curt. Però primer la Carla haurà de trobar la manera d’arribar a la corda i, amb l’espectacle a punt de començar, ja no hi ha temps per als dubtes d’última hora.

L’estate

La Carla se sap la peça de memòria, com les taules de multiplicar. Quan el quartet respira per començar una nova frase, ella és qui dóna el tret de sortida: arrenca decidida, impetuosa i, com una llebre que coneix el territori, amb el seu cos traça per tot l’escenari un dibuix ple de detall. Les altres ballarines la segueixen lànguidament, com si els arribés la música amb retard, de molt lluny. Són precisament elles qui l’han ajudada a buscar tot allò que li falta. Dins de la Carla, diverses veus li repeteixen fil per randa la minuciosa llista: per començar no té pits, ni pèls allà baix, ni pèls a l’aixella. I formes, tampoc! On són les seves formes de dona? I ni una mica de coqueteria ni de seducció… és que res de res, tu! Li falta tant per arribar a ser una dona encara…! Llavors callen, per fi. I ara que torna a estar sola, com en cada espectacle, la Carla es troba impregnada d’una sobtada bogeria. Dalt de l’escenari, es torna tan ximpleta que oblida qui és; tanca als vestuaris la nena de tretze anys, aquella que es deixa escanejar sense dir ni piu, i dóna pista lliure al seu cos foll perquè brolli tota aquella verbositat continguda.

L’autunno

L’única que realment pot distreure la Carla enmig d’un escenari és la Mariona. Ella és qui sap jugar millor a escapar-se de la pluja a La primavera o a tenir fred quan és L’hivern. La Carla se la mira sempre en els assajos, sense que es noti. Contempla com se li arruga cada plec del rostre, com es mor de fred. A vegades, li ve al cap la idea descabellada de tapar-la amb el seu cos. Però al final res, mai no ho fa, seria una ximpleria però si el fred fos de veritat no s’ho pensaria ni dos segons. A la Mariona no li agrada copiar com ho fan les altres. No és cap mim: simple i sense sucreries afegides, la Mariona és ella mateixa, diferent de la resta; una manera de ser i estar que la Carla no havia conegut mai abans.

Enmig d’aquest vals, vestida de fulla amb els colors de la tardor, la Carla es demana què caram li passa: balla despistada, absent, com si per dins sabés que ha oblidat una genollera o que ha sortit amb un sol mitjó. Fa uns minuts estaven totes dues fora de l’escenari, embolicades en el mateix retall de cortina vellutada. És com si fos ara. Les cames de la Carla tremolen sota els efectes dels nervis. La Mariona li acaricia dues vegades els cabells mentre li diu a l’orella anirà genial i ho faràs molt bé, tu, com sempre… Eren els pocs segons en què els músics del quartet aixequen els seus arcs, el públic aprofita per estossegar i es canvia de moviment.

A La tardor, després del vals, la Carla continua sense trobar el seu lloc. De tant en tant xoca accidentalment amb alguna de les noies i aquestes li contesten llançant-li una mirada pudent, destructora, que rellisca sobre la Carla com si res. És aquesta olor, l’olor de préssec dels llavis de la Mariona, el cop de vent que ensordeix les frases dels violins, la boira que la deixa desorientada! Mentre li parlava darrere la cortina vellutada, es pregunta fluixet, ha estat de debò el que ha sentit? Oi que li ha mossegat el coll, la Mariona, amb els seus llavis?

Tot d’una, la Carla desperta d’aquesta apnea prolongada: el moment del salt és només a dues respiracions! Ha tingut la sort de trobar-se a la cantonada correcta de l’ampli escenari. Pel que fa a les altres, es dispersen, corrent de puntetes, fins a desaparèixer entre les cortines de color carmí. No hi ha temps per badar, l’instant serà curt i decisiu. La Mariona corre cap al mig de l’escenari. La Carla corre també; està a punt per saltar! Mentre la Mariona s’aproxima al centre els seus braços s’estiren lluny per dur la seva companya fins a l’arbre, ajudant-la a fer aquest gran salt que ningú s’espera. Però, amb els ulls fixats en les arracades blaves i ovalades de la Carla, la noia no ha vist aquella fulla verda i tendra, tan relliscosa, que tenia just al davant. Quan se n’adona que l’ha enganxada de ple, que el turmell li fa figa i que s’estamparà contra el terra, improvisa una caiguda digna: rodola com una fulla presonera del vent. La Carla, sense preguntar-se si la cosa va així, rodola també.

Les dues noies roden, penetren pilons de fulles seques fins que tot l’impuls que havien acumulat pel gran salt s’esgota i acaben trobant-se. El públic, captivat, respon amb eufòrics aplaudiments que fan tremolar el terra de l’escenari. Dins del petit pit de la Carla, ressona un batec irregular, emocionat, com el d’un alegre tamborí. De seguida, però, creixen frases neguitoses de processó, cada vegada més fredes i esquerpes, fins que arriba L’hivern, un hivern sense flocs de cotó.

L’inverno

La Mariona i la Carla han passat tot L’hivern en forma de fulla tardorenca, amb les galtes calentes fregant-se i els cabells bruns i castanys barrejats, plens de fullaraca; les dues noies han esperat estirades de panxa a terra al bell mig de l’escenari, la Carla lleugerament a sobre de l’altra. Darrere les cortines de carmí, les companyes, esgarrifades, envien senyals insultants a les dues noies perquè reaccionin i solucionin aquell desastre. N’hi ha que ja han corregut a buscar la professora a crits; d’altres no poden fer res més que eixugar-se aquelles llàgrimes de frustració que els espifien tota la feina de maquillatge.

La primavera

Els músics del quartet es miren dos segons, temps necessari per acordar que continuaran amb el darrer concerto de La primavera passi el que passi dalt de l’escenari. Des de les primeres notes, la resta de les noies, en mallot i amb ales de papallona pintades als rostres, irrompen triomfalment a l’escenari: els toca representar l’allegro radiant de La primavera, malgrat que encara hi hagi les dues noies pel mig. Al mateix temps, el sofista del teatre acaba de tornar d’una llarga escapada al lavabo. Des del pont de maniobres, es pregunta com és que les bosses de cotó estan intactes al minut trenta-cinc de la peça. Sense resposta, estira de manera impulsiva la corda perquè, d’una vegada per totes, comenci L’hivern.

Enmig de les companyes que ballen i d’aquella nevada, la Carla obre els ulls i es desenganxa lleugerament de la Mariona; són dues fulles vermelles cobertes, ara sí, de flocs de cotó. La Mariona sap que no podrà posar el peu al terra durant almenys dues setmanes, tal com li ha passat amb els altres esquinços. Es veu en els ulls verds i rodons de la Carla i somriu; de fet, està a punt d’esclatar de riure.

A la Carla li ha encantat la sorpresa de no saltar. Mou els llavis per parlar però l’altra no l’entén. L’hi explicarà més tard; després, al vestidor. Mentre es canvien, li dirà que ha oblidat tota la coreografia i que això ha estat segur, seguríssim vaja, per culpa de la seva olor de préssec, que no sap com però que li ha emboirat el cervell. I riurà una bona estona perquè ho troba molt curiós i creu que a la Mariona li pot interessar això del préssec. Llavors li dirà t’estimo molt. Què? Sí, això, que l’estima, no tant com un noi, esclar, no s’ha tornat boja! Amb un noi, tot i que encara no li ha passat, d’alguna manera deu ser diferent. Com de diferent, això és un misteri… Així que, de passada i tan sols per curiositat, li preguntarà per l’olor dels llavis dels nois quan fan un petó a una noia. I només si ella riu tan alegrement com ho fa sempre, li demanarà si li pot fer un petó de prova, un d’entrenament. Més tard, haurà d’aprendre a fumar, a beure i a vestir una mica millor, amb pantalons texans foradats i samarretes amples com les de la Mariona. Amb formes de dona. Però això últim, francament, ve més tard i li interessa molt menys que la qüestió del petó.