Vicenç Pagès

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963). Entre les seves primeres obres figuren Cercles d’infinites combinacions (1990), Grandeses i misèries dels premis literaris (1992) i El món d’Horaci (1995). L’any 1997 va veure la llum el seu primer gran èxit, la novel·la curta Carta a la Reina d’Anglaterra, que narra en cent pàgines mil anys de la vida del protagonista. A aquest llibre el seguirien Un tramvia anomenat text (1998), un assaig sobre l’escriptura, i la novel·la La felicitat no és completa, premi Sant Joan 2003. El 1999 va obtenir el premi Documenta amb el recull de contes En companyia de l’altre. El 2004, el recull El poeta i altres contes va obtenir el premi Mercè Rodoreda. El 2006 va aparèixer De Robinson Crusoe a Peter Pan, un assaig sobre literatura juvenil. Tres anys més tard va publicar Els jugadors de whist, que va ser un èxit de vendes i va obtenir el premi Crexells a la millor novel·la de l’any. El 2011 va publicar l’almanac literari El llibre de l’any, i el 2013, a banda de publicar el llibre infantil La llentia viatgera, va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb Dies de frontera.

 

El noi era al passadís bevent un got de te

I

Els que en saben, amb un sol moviment de la mà —precís i elegant sense deixar de ser violent, que al capdavall et maten— et fan fora i alhora col·loquen un substitut de l’altre bàndol al teu lloc. Quan m’eliminen així, senyal que la batalla serà breu. En canvi els melodramàtics et venten un cop sec i et fan caure perquè els agrada veure’t rodolar entre els altres, sense cap mà que t’agafi o que t’empari, maldestre i humiliat. Els més cretins són els que em projecten lluny, a terra: hi ha perill que en la caiguda se m’escantoni el musell o una orella, que les tinc punxegudes com les d’un gat.

            A la caixa no saps mai qui hi trobaràs. Si sóc dels primers a arribar-hi, els altres em van cobrint de mica en mica, com terrossos, i tant pot ser que a tocar hi tingui un germà o un enemic, un soldat o una reina. El que em molesta més és que no sé mai quant temps m’hi estaré, immòbil, a les fosques, ofegat pels altres cossos. Poden passar minuts, dies o, en alguna ocasió, anys. Fa l’efecte que s’han oblidat de nosaltres fins que de sobte algú retira la tapa, es fa la llum, ressuscitem. Llavors, sense temps de desentumir-nos ni de desvetllar-nos del tot, adoptem les nostres posicions en ordre de batalla. Són els millors moments perquè congreguen un espai, una geometria, la claror, expectatives, futur. Ens sentim vius, llavors, preparats per sacrificar-nos, per combatre cos a cos, per defensar-nos encara que estiguem en minoria, per emprendre les gestes més improbables.

            Es pot donar el cas que ens mantinguem en la posició inicial durant un temps prolongat. Un dels meus dubtes, llavors, és si m’estimo més aquesta rigidesa a la intempèrie o l’amuntegament de cossos a la caixa. Tot depèn de com es presentin les relacions amb els altres, sobretot amb el meu germà. Quan preferim estar a prop ens separen, i quan ens hem discutit resulta que ens obliguen a aplegar-nos. Al destí li agrada riure-se’ns a la cara.

            Segons qui s’encarrega de nosaltres, se’m gira més feina. N’hi ha que no es recorden de mi fins als últims moviments, d’altres em fan sortir a batre’m de seguida. Depèn de l’edat, de la moda, de les presses, no ho sé del cert. Abans em sentia important quan formava part de la torre índia, protegint el bisbe, disposat a donar la vida pel nostre rei. I encara abans m’agradava enforquillar adversaris, llançar-me contra les seves files, donar suport a una dama intrèpida. Ara prefereixo mirar-m’ho de lluny, com si fos un espectacle del qual no formo part.

            El pitjor de tot, amb diferència, va ser el dia que uns nens ens van agafar i ens van fer servir primer de bitlles i després de projectils, que no sabria dir què és pitjor. Anys enrere, un altre nen —potser el pare del primer— ens havia dut a la banyera. Quin malson, l’aigua. El feltre que tinc a sota no es va acabar d’eixugar fins al cap d’uns quants dies. Vaig tardar més a refer-me de l’ensurt, i més encara a reduir els fets a una anècdota lleugera que m’explico sense pressa a mi mateix quan la caixa tarda a obrir-se.

II

Nou de cada deu vegades caic a terra de cap, rarament de costat i quasi mai protegint-me amb el feltre —que seria la millor opció—, suposo que perquè pesa menys. Em van fer amb ulls de boig i m’obliguen a moure’m fent ziga-zagues, però sóc reposat per naturalesa, potser perquè no he tingut mai cames. Les meves caigudes de cap són tan freqüents que potser només me’n faltava una —la d’avui, que ha estat considerable— per accedir a colors nous, formes que s’escapen, un passadís sense fi, la boira.

            Avui ens han tret de la caixa. Des de la meva posició en el camp de batalla, quan s’ha obert una línia entre les figures, m’he delectat observant l’euga negra de l’altra banda: la suavitat de les galtes, la tremolor dels narius, la delicadesa de la crinera -que es prolonga en una cresta esculpida amb coqueteria-, el serrell feréstec, la mirada de boja, també, perquè ella i jo som les dues cares d’un mirall, només que jo sóc blanc. Sentia la necessitat d’acostar-m’hi. Si tingués cames, m’hi agenollaria al davant; si tingués veu, li renillaria dolceses.

            El centre s’ha omplert de soldats disposats a morir matant. Per primera vegada a la vida —si se’n pot dir així—, m’ha exasperat la meva immobilitat. Volia partir de dret cap a les files de l’enemic per veure de prop l’euga negra, ni que hi arrisqués la vida. Perquè el pitjor no és morir —he mort moltes vegades—, sinó morir sol, absurdament, sense ganes. Si de cas que ens haguessin tombat a tots dos i potser hauríem tingut la fortuna de mantenir-nos junts durant una temporada en un racó de la caixa, amb sort lluny del meu germà.

            Una mà s’ha acostat i s’ha endut el meu veí com si fos una branca. Al cap d’un moment, després d’una successió d’atacs i contraatacs, ja sóc al seu costat a la caixa.

            He quedat situat de manera que em sembla distingir un noi al passadís bevent un got de te. He d’afegir que sempre, d’ençà que ho recordo, que he estat miop. Amb prou feines hi veig més enllà dels límits de la batalla, i albiro amb moltes dificultats les figures que em queden lluny, com el noi del passadís.

            ¿És perquè no m’hi veig que la vull veure? ¿Perquè he caigut de cap la trobo a faltar, o, al contrari, és aquest sentiment el que m’ha fet perdre l’equilibri?

            No sé com, m’acosto a l’euga negra. Tot i que em sento el crani adolorit —o potser per això—, ens mirem amb els nostres ulls de boig i de seguida ens posem d’acord. Ballem, giravoltem, rodolem sobre el dors, fem veure que perdem el control. Ara que m’hi fixo, té el nas en flames. ¿O sóc jo que cremo? De sobte, m’arriba el dolor que havia passat per alt tots aquests anys. Li enfonso els dits —¿quins dits?— a la crinera. A l’interior, topo amb un material dur i angulós: una escala. Hi pujo.

III

Hem travessat els rails. Som en un lloc anomenat espai, a la vora de l’aigua.

            Els sementals àrabs s’han acostat en forma d’onades i ens han encerclat sense deixar de girar. Els cavalls no correm gaire de pressa, però ens agrada saltar al damunt dels altres.

            L’euga negra brilla de suor. Sento que el seu coll és vulnerable davant qualsevol instrument punxant que em pugui imaginar.

            Una veu de dona va repetint qui som una vegada i una altra com si ens insultés, com si estigués enutjada.

            Hi ha un mar, allà dalt. Tot el que imagino és millor del que m’ha succeït. No vull ser mogut, ara. Que ningú gosi separar-me de la meva euga.

            M’imagino a mi mateix, o potser em veig davant el mirall. La boca oberta dibuixa una ganyota a mig camí entre l’amenaça i el somriure tens.

            —¿De què va, aquest joc?

            Si ella pot parlar, jo també m’hi veig amb cor.

            —Va de calmar-se —li contesto—. Va de no rendir-se.

            El noi fa un altre glop de te. Imagino ganivets que s’enfonsen, tot d’imatges sangonoses. No podem perdre els nervis, ara no.

            Només hi ha una possibilitat i l’acomplim: esdevenim cavalls de mar. Nedem en un oceà daurat, que al principi és melmelada i que de mica en mica es va tornant te. Ens hi capbussem en silenci, practiquem balls asimètrics mentre expel·lim bombolles. Giravoltem a ulls clucs, ingràvids, endevinant un ritme. L’euga, brillant com una flama, segueix el corrent, ara vermellós, i jo la segueixo a ella. No calen cames per deixar-nos lliscar fins al fons.