Víctor Garcia Tur

Víctor García Tur (Barcelona, 1981) va guanyar el Premi Documenta amb un recull de contes, Twistanschauung (Empúries, 2009), i amb la novel·la Els ocells (Empúries, 2016), va obtenir el Premi Marian Vayreda 2015. D’altres relats seus han estat inclosos a Veus de la nova narrativa catalana (Empúries, 2010), Black Pulp Box (Aristas Martínez, 2012), Els caus secrets (Moll, 2013) o Riplay (Adriana Hidalgo Editora, 2015). En col·laboració amb Emily McBride, ha publicat Misanderstunding (New Niu Press, 2014) i Afterword (2015). Podeu visitar la seva web.

 

El barril d’amontillat*

Arribat el Carnaval, la ciutat es tornà el Món del Revés. Jo mateix participava en la mascarada, considerant que si a tot gest terrenal li correspon la seva rèplica celeste, les requestes mundanes mereixen exacta atenció que les espirituals. O sigui que m’hi aplicava a consciència —a les follies de la festa, dic— i mentre perseguia una dona que es ventava amb les plomes d’un ocellot oriental, vaig topar amb l’estampa rígida de Montresor. El bon home, atent al seu proverbial senderi i a l’estoïcisme que el seu cognom imposava, no vestia disfressa ni antifaç. Em reconegué malgrat el meu vestuari bufonesc i l’infame companyia d’aquella coqueta. Encaixàrem la mà, sacsejant-la dotze cops —perquè dotze són les cases zodiacals— i així vaig deduir que Montresor era un Germà i que, tal i com jo havia sol·licitat, m’enviaven un guia. Era ell qui em menaria a l’indret triat per a celebrar la cerimònia! Era ell —el meu Montresor, mecenes de les Ciències i paladí de la Raó— qui oficiaria els serveis hermètics! I jo, a la fi, ascendiria un grau fonamental. Com que aquest nostre món està construït pedra a pedra per ço que, assolida certa posició, el nostre auge social depengui de com remuntem els esglaons de la Germandat; si volia procurar-me nous contactes i favors, m’interessava ultrapassar aquest graó.

Vist que la dona del plomissall i la màscara còrvida seguia al nostre costat, a Montresor li tocà dissimular què tenia per cor. Intel·ligentment parlà d’un vi amontillat, del qual n’acabava d’adquirir un barril sense tenir-les totes pel que feia a la qualitat. Sol·licità el recurs del meu paladar d’entès i vaig accedir a acompanyar-lo al celler de la família. I així que la dona volgué sumar-se a la gresca i degustar el tal vi, a Montresor li tocà repussar-la educadament, advertint què inapropiat seria que una signora seguís un parell de tafurs com nosaltres. Comsevulla que ella insistí, tot al·legant que era filla d’un baró i que tal descortesia tindria conseqüències de seguida que el carnestoltes passés i caiguessin les màscares, Montresor contestà que amb més raó; no permetria la deshonra d’una dama distingida, ni tal sols durant la folga carnavalesca on —se sap— tota atrocitat queda impune.

D’un plegat, a la llum dels protocols del Gran Orient, les insinuacions d’aquella femella em semblaren tan procaces com irrellevants. Em vaig desprendre del con cosit de dríngoles que em cofava i vaig llançar a terra l’antifaç de seda per a revelar la meva identitat —sí, sóc Fortunato, en persona— i fer-li saber que abandonava tota galanteria. Em disposava a participar en un altre joc. Observar unes altres regles.

Vaig seguir el meu Virgili al palazzo dels Montresor. Fins aquell moment no havíem creuat cap paraula que comprometés els nostres —els carrers bullien amb profans, llunàtics i pillards de tota raça—. S’escoltà el lladrament fidel dels mastins de la casa però cap servent sortí a rebre’ns. Montresor havia llicenciat el personal —cuiners i tot— amb motiu de la festa. Érem ell i jo. Ningú més. Estranyat perquè Montresor mantenia la farsa de l’amontillat, vaig pensar en el shedeh egipci, la poció d’Eleusis, el vinum sabbati, els beuratges secrets de les reunions de cavallers templers i, després, llurs fills rosicrucians i, després, nosaltres els… ¿Amontillat, per què no? Despenjàrem dues torxes dels aplics, a fi de baixar a les catacumbes familiars. Així s’encetava el ritual: amb un descensus ad inferos que em predisposà a la interpretació dels emblemes, tots. Creuàrem múltiples i confuses sales fins a l’arcada que antecedia les criptes. Amb un neguit impropi, Montresor encaixà la clau en una porta centenària amb els reblons perdudament rovellats. Grinyolà en obrir-se i l’ambient es tornà abruptament fred. Montresor m’estudià per a saber si jo seguiria endavant o si vacil·laria en el moment de la veritat. Vaig fer una passa per a creuar el marxapeus i després, amb la mà, vaig indicar al meu amic que complís com a cicerone. Descendirem, llavors, per una escala de cargol, mentre ell demanava cautela, no fos que inoportunament em malferís. I un cop al fons, trepitjàrem el sol rellent de les catacumbes dels Montresor. Se sentia la nostra respiració, excitada, i el buf de les torxes quan les orientàvem per a descobrir una rata escàpola. Les parets s’havien emblanquinat a causa del salnitre. Una tossera terrible m’indisposà per un minut llarg. O dos. O tres. Montresor s’amoïnà per la meva salut i suggerí que reculéssim; proposta que vaig rebutjar d’immediat. Mig refet, vaig exigir avançar cap a l’ansiada meta. I encara vaig patir un nou i violent accés de tos i va caldre que Montresor em sostingués la teia, mentre jo em colpejava la pitrera. Calia mostrar-se recte i magnífic davant els passos rituals, però els estossecs em contrariaven. Ell tornà a recomanar que ajornéssim el tast d’aquell vi i jo li vaig respondre que una tossida de no-res no em mataria. Contestà que ja ho sabia, que la tos no acabaria amb mi, i li vaig endevinar una lluïssor intrigant als ulls tal i com reconeixem en els murris venedors de someres o en certs —i destacats— homes d’Església.

D’una filera d’ampolles de terra, agafà un Medoc i m’oferí un glop reconfortant. Vaig voler mostrar respecte vers l’amfitrió i vaig suggerir un cin cin pels avantpassats sebollits en aquelles galeries subterrànies temps era temps. Per la seva part —amb una deferència parella de la meva— Montresor brindà a fi que jo gaudís d’una llarga vida. N’accentuà l’adjectiu, llarga, gairebé cantant-lo, i vaig tornar a detectar-li aquella espurna sorneguera als ulls, aquell aire d’home refinat per l’or familiar malgrat que, en la seva essència espiritual, es mantenia més aviat primari. Un filisteu del bressol a la tomba, seria aquest Montresor. De sobte, em semblà una màscara, el seu rostre, i —perquè sóc humà— em vaig quedar dubtós, tement-me mal interpretar Montresor. ¿I si m’invitava a un simple vi, sense segones i ocultes intencions, i el pobre desgraciat no tenia cap lligam amb la Germandat? ¿I si, de tant il·lustrat i materialista, era cec als anhels de l’esperit? Vaig ser directe i el vaig interrogar sobre la seva pertinença a la Lògia, tot exigint-li un signe. Hesità, de primer, però del seu roquelaure va treure una paleta de mestre de cases. Això em convencé que la situació s’ajustava a l’arquitectura d’una prova reglamentària i que aquell estri seria un element —una clau— a considerar per tal de superar-la. Em vaig posar en mans del meu guia, de bell nou, i tant bon punt m’oferí un flascó de De Grâve la meva gola l’acceptà. Si Montresor pretenia emborratxar-me per a sotmetre a judici la meva temprança, jo sabria resistir amb tot l’autocontrol possible. Esgotaria una bóta sencera d’amontillat, però com hi ha Déu que no relaxaria el meu bon seny!

Deixàrem enrere tot de murs formats per piles d’esquelets, entre els quals apareixien també barrils i grans tonells. Així arribàrem a la part més recòndita d’aquell atzucac. Ell em prengué del braç amb força. Es mostrà més ansiós, encara, del que ja estava. Patia pel meu benestar, digué. Em féu notar com el salnitre prosperava i les gotes salicaven entre les ossades. Vaig estossegar, sols una mica, i vaig entendre que aquella terrible humitat era deguda al riu que sobrevolava les nostres testes com un drac serpentí. Continuàrem fins a una profunda cripta, on l’aire era tan corrupte que les torxes deixaren de flamejar i amb prou feines il·luminaven. A l’extrem més allunyat d’aquell nínxol en naixia un altre, d’unes quatre colzades d’ample i una alçada de sis o set… Contra les parets s’havien apilat restes humanes. Resultà infructuós que, alçant la pàl·lida torxa, tractés de veure el fons del forat. La poca flama evitava calcular-ne la profunditat. A partir d’aquest punt tan sols la Llum de la Raó il·luminaria el camí.

Montresor ordenà que continués.

Així ho vaig fer.

I en poques passes vaig palpar el fons rocallós del nínxol i em vaig aturar, esperant noves instruccions. Però el meu company no tenia res a afegir. Es va limitar a passar-me —m’agradaria dir que solemnement— una cadena al voltant de la cintura i a aferrar-la en una argolla. Em vaig deixar encadenar pel germà Montresor —la litúrgia ho exigia—; així simbolitzàvem les limitacions del cos de l’Home, empresonat al Pla Material.

A continuació, un Montresor que no podia veure en la penombra, començà a fer soroll tot removent una matraca de fèmurs i costellams, i en traginar el que vaig inferir que serien pesats blocs de pedra. M’arribà el soroll de la paleta enfeinada, els cops metàl·lics i els xerrics de quan el morter és estès sobre la pedra. Montresor, vaig comprendre, em tapiava en aquell cau negre i fètid. I no m’enorgulleix confessar que, tan bon punt la llum de la torxa començà a titubar, vaig cedir a la paüra més irracional. Dubtant en veu alta, vaig interpel·lar Montresor —Montresor! Company! Montresor!—, si bé ell s’entestava a ignorar-me. La cadena s’arrossegà furiosa amb el meu neguit i vaig acabar per cridar, primer el seu nom i després, ja desesperat, alliberant els alarits incongruents d’un boig… De l’altra banda estant vaig escoltar l’eco d’un segon alarit. Montresor s’esgargamellava cada cop que jo ho feia. Cosa que em desconcertà. Sortosament, el propi desconcert dissipà l’encanteri del pànic. M’assaltà la imatge dels Bessons, aleshores, els dos Cossos de l’Home separats pel Mur: Montresor era el meu ressò i jo era el ressò de Montresor. Vaig intuir el ritu, seguint el curs acordat, i vaig fer el possible per a no tornar a mostrar-me ridícul en presència d’un dels meus Germans.

Montresor reprengué els treballs, sorollosament, i jo em vaig limitar a seure en aquella cripta gèlida, en silenci, per tal de ser la contra-imatge especular del meu Germà: jo el cos passiu, ell l’actiu; jo la inversió d’ell i ell la inversió de mi. Vaig esperar que Montresor tapiés l’entrada amb la darrera de tretze rengleres —perquè tretze són els graons— mentre, a terra, la torxa moria. Ara comptaria amb el temps necessari per a reflexionar sobre el viatge iniciàtic que em corresponia emprendre. Victoriosa la foscor, descobriria el Coneixement que roman apartat dels sentits humans i, sovint, del simple enteniment.

Montresor degué posar fi a la tasca, atès que s’imposà el silenci més estricte.

Així vaig quedar aïllat del món.

En l’obscuritat total —prou que m’ho esperava— els sentits es desvetllaren. Vaig contemplar, ben il·luminades, les mans arrugades de la mare i, després, les mans carnudes i rosades de quan era jove. Però tan sols les mans. El cos matern em fou censurat. I tot seguit vaig retrobar la sina gegant de la dida que em nodrí, un ninot de drap que jo arrossegava per tot arreu, l’àvia al taüt i d’altres records vivíssims de la remota infantesa. Desfilaren davant meu escenes sense ordre ni concert: els agapornis que el duc de Bomarzo exhibia en una gàbia daurada, el meu primer corser perlat per la suor, cert fondista amb el nas de porc, una mampara duta del Catai amb unes grues rogenques sobre fons negre, uns gravats obscens amagats en un petjapapers buit i, després, començaren a aparèixer evocacions que no em pertanyien sinó que floten als registres eteris d’algun dels Set Cels: un cal·lígraf sassànida que acabaria orb com llurs antecessors, rengs de llances de bronze inclinant-se —a l’alba— per a rebre l’enemic, una gossa orinant contra la portalada d’una catedral gòtica que és el model de totes les altres catedrals, una barca inscrita en una columna de la Casa de la Vida d’Heliòpolis —també llurs passatgers, déus amb caps animals—, una teranyina brillant al centre d’una negra piràmide, un ou de cristall polit propietat d’un tal C. Cave, una caravana gitana, un cabàs de pomes, un cuc —però en una altra fruita—, una serpent marina prou gran com per a fer del mar Oceà una taca de tinta en un mapa i, al final d’aquest enfilall de visions, vaig albirar el Gran Arquitecte, traçant les òrbites planetàries amb un compàs titànic, mentre el sol li despuntava rere la clepsa… I de tot plegat en vaig ser testimoni sense moure’m d’allà. Al recer d’una cripta. Kryptē en grec. Ocult! Heus-la aquí, la clau! No vaig ser capaç de somriure davant la troballa perquè ja no dominava els músculs de la cara. La pròpia anatomia no em pertanyia. El cos, el meu Bessó, restava a l’altra banda del mur. Jo era una consciència flotant ara. Si en cert moment existí una cadena, obstacles, límits, ja no tenien poder sobre mi.

 

* * * * * * * * * * * * *

 

Certament, si he perdut res durant el ritual de pas és la tramposa noció del temps.

He remembrat un gat casolà i afable, Giorgino, que cada nit saltava al meu llit per a compartir son i flassades fins que el gall cantava. He mirat d’imaginar-lo, de carn i ossos, per tal que el seu batec faciliti el còmput dels segons que passen; resultà impossible. Quan invoco la figura d’aquest felí abans amigable, no tarda en transformar-se en un llampec i després s’esmuny adoptant la forma lliscadissa d’una bívia, i allò que començà essent Giorgino esdevé ràpidament molsa, roselles, el vent udolant, un degotall en una cova de gel i, així, fins a l’infinit de les formes —incloent-hi un mineral de quars i distintes espècies de papallones fugisseres. Colpit per tals contemplacions, he estat exempt de la fal·làcia del temps i la garjola del cos.

Amb tot, em consta que al novè dia d’aquest empresonament emblemàtic —nou dies pels nou mesos de gestació— apareixerà un Germà de grau superior. Només em caldrà pronunciar la clau oculta i se’m permetrà renéixer. Sortiré novament a la llum del món que —ara se m’apareix amb tota claredat— no és ni la meitat d’intensa que la Llum de la Raó.

Quan el susdit Germà em cridi pel nom —noms de pila, vés quina excentricitat— em costarà donar-me per al·ludit.

 

*De tothom és sabut que El barril d’amontillat (1846) és un dels contes més reeixits del nostre Edgard Aleu i Pou (Balaguer, 1809-Badalona, 1849). Cap antologia que es vulgui canònica pot prescindir-ne. El relat ha esdevingut famós, a força d’impressionar successives fornades de lectors i atiar la imaginació d’una bona colla de literats (no tan sols a casa nostra; coneixem diverses derivacions franceses, àdhuc una argentina). Pocs lletraferits, tanmateix, saben que El barril d’amontillat s’origina en la reescriptura d’un text aliè. Aquesta és la realitat (un xic embrollosa): cap a 1845, Aleu i Pou s’enemista amb el polític i escriptor Tomàs Duran i Anglès, a causa de cert escàndol relacionat amb una soprano vigatana. Ambdós escriptors s’acusen de mentir i alimentar enraonies tan descabellades com ultratjoses. Un vespre coincideixen en una representació al Liceu. L’encontre acaba amb el nas trencat de Duran i Anglès (una bastonada) i amb la cella sagnant d’Aleu i Pou (l’anell de casat del seu rival). Aleu i Pou jura que matarà Duran i Anglès; una vintena de persones en són testimoni. Passats uns dies, però, la sang es refreda i Aleu i Pou es decideix a complir el jurament homicida per mitjà de la única arma que li pot assegurar la impunitat total; la literatura. Manllevant un dels relats de Duran i Anglès (de títol, El barril d’amontillat), el refà per tornar-lo una història cruel amb el rerefons d’una venjança. El personatge de Montresor enreda el pobre Fortunato per atraure’l fins a un celler subterrani i sepultar-lo en vida; Montresor està pobrament esbossat, però els trets de Fortunato pretenen caracteritzar-lo com a Duran i Anglès. Els lectors de l’època, per descomptat, copsen la referència ràpidament; cosa impossible avui dia, perquè ¿qui recorda Tomàs Duran i Anglès.

Enguany Julià Guillamon acomplirà el somni truncat de Joan Perucho i tants altres (una edició de les obres completes d’Aleu i Pou, profusament anotades, i parangonades —sempre que calgui— amb la copiosa paperassa que restà a la mort del poeta, al mas de Montgat, i que ara és accessible a la Biblioteca Nacional de Catalunya: valgui aquesta nota per reivindicar la necessitat de sistematitzar la publicació dels nostres clàssics, amb formats que els afavoreixin i que satisfacin tant l’erudit com el lector de pas). Efectivament, El barril d’amontillat de Duran i Anglès s’incorporarà a aquesta nova edició amb fins comparatius i explanatoris. Al text, veritablement, li manca la gràcia d’Aleu i Pou, i peca d’inconcreció cap als darrers paràgrafs però, acarat amb el seu conte cosí germà, esdevé un document irrenunciable.

Avui presentem el relat original a la nostra revista. En modernitzem l’ortotipografia per aproximar-la als usos del lector actual.