Margalida Amengual

Margalida Amengual Garí (Lloret de Vistalegre, 1986) és llicenciada en Periodisme i en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Sociomusicologia per la Université de Montréal amb una tesina sobre el grup de rock indie Arcade Fire. Va ser periodista de llibres a l’Agència Catalana de Notícies i després va marxar a viure a Mont-real on li van inocular una francofília incurable. Actualment, viu i treballa entre llibres i autors a Barcelona, i esgarrapa hores a la nit per escriure contes i fer provatures literàries. Lego, el primer conte que treu del calaix, va quedar finalista del Concurs de Conte Curt de Montuïri 2017 i es va publicar a la revista Bona Pau. En aquests mons digitals és @lidamengual.

Lego

Me distreu, m’al·lucina,
Me concentra, me despista,
M’allibera des meu ego… Lego.
JOAN MIQUEL OLIVER

Avui, quan he tornat de l’escola, he trobat la padrina que plorava. No he tocat el timbre perquè estava empès i quan he passat la porta, ella, des de la cuina estant, m’ha dit «Hola costelleta!», i m’ho ha dit fort i mig rient, així com m’ho diu ella cada dia quan vénc a dinar perquè mon pare i ma mare encara són a fer feina. Idò m’ho ha dit així, fort i mig rient, com sol fer ella, però de reüll he vist que s’eixugava la cara amb el davantal. A vegades se l’eixuga quan ha tallat una ceba i li han caigut unes llagrimotes galtes avall culpa de la coïssor de la verdura, però avui quan he entrat, l’olor delatava que ja tenia el sofregit molt avançat i la ceba era ben morta. He pensat que no podia ser que ploràs per la ceba perquè devia fer massa estona que estava tallada. M’he posat molt trista de veure-la així, eixugant-se les llagrimotes amb el davantal.

Com és que una padrina plora? Jo no en sé, de consolar la gent quan plora. Bé, a vegades, quan la meva amiga Aina, d’un curs menys, plora perquè ha caigut al pati i s’ha fet mal, aquestes vegades sí que en sé perquè me’n record molt bé d’on està la farmaciola de l’escola i sé que li he de posar aigua oxigenada amb un cotó i després uns miqueta de mercromina, anant molt alerta que no regalimi cama avall i que no taqui els calcetins, perquè la mercromina no fuig ni amb aquell producte que ho taca tot de blanc i que a casa està amagat en un prestatge altíssim. O això em diuen mon pare i ma mare.

Quan he entrat a la cuina m’ha dit «Com t’ha anat l’escola, costelleta?». M’ha tornat dir «costelleta» i he pensat que sí que devia haver plorat, perquè si està contenta com sempre no me diu «costelleta» dues vegades en un dia: me diu un pic «costelleta» i llavors me diu «reina meva» i després «sa meva nina» i fins i tot, si me menj tot el que hi ha per dinar, «la reina de la casa», però no em diu mai dues vegades seguides «costelleta»! Avui la padrina no em devia esperar tant d’hora i quan he arribat ella devia estar pensant en aquesta cosa que la fa plorar tant i ja no ha tengut temps de pensar en alguna altra paraula que no fos «costelleta», i ho ha dit dues vegades seguides.

Fa un temps la padrina va plorar molt, molt més que avui. El padrí havia estat malalt i finalment se n’havia anat, m’havien dit que havia pujat cap al cel i que a partir de llavors era una estrella. El que havia passat, però, és que s’havia mort, el padrí s’havia mort i la padrina tenia molta pena perquè ella volia el padrí assegut a la butaca del menjador i no penjat d’una estrella en el cel. Idò en aquell moment, la padrina havia vessat llàgrimes i llàgrimes, i molts de dies seguits. S’havia vestit, a més, tota de negre: les espardenyes que sempre eren blanques ara eren negres; les calces que transparentaven i deixaven entreveure aquelles taques que la padrina té a les cames, també eren negres, i el vestit que sempre era de flors, també era negre. Em feia un poc de por la padrina vestida així, però per més que li deia, ella fort i no et moguis s’hi vestia cada dia, de negre. A vegades em feia ganes ficar tota aquella roba dins una ribella plena del producte que ho fa tornar tot blanc i que a casa està estotjat en un prestatge altíssim.

La qüestió és que s’hi va vestir fins que na Maria, la meva cosina gran, va fer la comunió i la meva tieta li va dir «Ai, mumare, trobau que heu d’anar de dol a sa festa de sa nina?» i la padrina va remugar una estona en veu baixa i no li va tornar a dir res pus en tot lo dia. Jo no sabia que el dol era el mateix que el color negre, perquè a l’escola no ho deim així, però ho deu ser perquè el dia de la comunió de na Maria la padrina es va posar un vestit que s’havia fet cosir abans que es morís el padrí. Era un vestit de flors grosses, més grosses que les dels vestits de cada dia. Idò a partir d’aquell dia de festa, la padrina va tornar a dur vestits de flors i avui també en duu un, així que no plora pel padrí.

El sofregit de la padrina m’encanta. A ca nostra no m’agrada menjar ceba, trob que fa massa olor i fa un «crec» que m’escarrufa, però a ca la padrina sí, perquè ella la talla petita i fineta, i quan la posa dins la greixonera no sé ben bé què li fa, però la deixa ben morta. Quan he vist que la padrina plorava he pensat que potser avui la ceba no li havia quedat tan bona com cada dia, però quan he tastat els macarrons, mare meva, he sabut que tampoc no plorava per la ceba: eren deliciosos! Ja no sé com explicar a mon pare i ma mare que l’haurien d’aprendre a cuinar com ho fa la padrina. Potser així també en menjaria a ca nostra.

Quan dinàvem he pensat que potser plorava per culpa del dentista. La padrina fa molts d’anys que duu un barram postís, molts més anys dels que jo tenc. Ho sé perquè quan era més petita l’espiava en el moment que es ficava al bany per fer-se’l net. M’agradava molt veure-la sense dents, em feia entre gràcia i por, i quan ella em notava allà darrera la porta, mirant-la per l’escletxa, agafava el barram i me l’acostava, com si m’hagués de menjar, i jo partia corrent, ara amb més por que gràcia, i ella s’esclatava de riure. He pensat, idò, que potser plorava perquè ahir ma mare la va acompanyar al dentista i la padrina va tornar a ca seva sense el barram: resulta que l’aparell tenia tants d’anys que li havien de canviar unes quantes dents i estarien uns dies a tenir la feina feta. Potser li feia tanta vergonya anar sense dents que pensava que tothom del poble la miraria i en parlaria. Potser, també, que no li agradàs anar sense barram perquè només podia menjar purés i sopes, i la padrina sempre ha estat més d’aguiats. N’estava ben convençuda, que plorava per això, i li he demanat si volia que anàs al forn de prop –que és més dolent que l’altre, però que hi farem– a comprar un poc de «pa flonjo» com li diu ella, però m’ha dit que no passàs pena, que aquests darrers dies no tenia gens de talent.

Mentre jo menjava macarrons i la padrina feia voltes amb la cullera dins el plat de brou, he sentit madò Francisca, la veïnada de davant, que guaitava pel portal. Molts de dies entra, madò Francisca, a veure la padrina, a explicar-nos com està el seu nét Pau o a xafardejar una estona sobre el que ha sentit aquell dia quan esperava torn a la carnisseria. Avui, però, la padrina no li ha donat ni temps d’entrar: madò Francisca encara no havia acabat de dir «Hi sou? Puc passar?», que la padrina ja era a l’altra part de casa. Les he vistes que han quedat dins el batiport, ni dins ni fora de la casa, i allà, totes dues, s’han posat a conversar fluixet, com si xerrassin d’alguna cosa que ni jo ni els que passaven per damunt la vorera poguéssim sentir.

Em volia aixecar de la taula i acostar-m’hi un poc per escoltar, d’amagat de darrere la cortina, què és això que li deia la padrina a madò Francisca. He pensat que a ella potser sí que li explicaria per què avui li cauen unes llagrimotes galtes avall. No m’he aixecat, però, perquè mon pare i ma mare un dia que discutien tancats dins el quartet de la rentadora – ja em diràs tu, quin lloc per discutir – em varen trobar darrera la porta i em varen fer prometre que no tornaria a escoltar mai més allò que els altres no volen que jo sàpiga. No m’he mogut, però he parat l’orella, i li he sentit dir que «Al poble tothom en parlarà…» i que «Ara que vénen les festes de la patrona, què dirà la gent?». No sé si vol dir que tot el poble parlarà d’ella, del padrí, del sofregit o del barram, però jo, per més que hi pens, no m’imagín totes les dones, tots els homes, tots els nins i totes les nines del poble xerrant de la meva padrina al mateix temps. Crec que les altres dones i homes i nins i nines també tenen padrines de qui xerrar, que potser ja en els basta amb parlar d’elles i que no tendran temps per parlar de la meva padrina.

Quan me n’he tornat a ca nostra, que devien ser les cinc passades perquè ja havia dinat, havia fet horeta i havia berenat, he decidit que avui demanaria a mon pare i ma mare si sabien per què la padrina plorava tant: la veritat és que, si no, no sabia si el vespre em podria adormir, pensant en aquesta cosa que preocupa tant a la padrina perquè totes les persones del poble en xerraran. Quan ja m’havia desvestit per posar-me el pijama –duia els calçons que mon pare m’havia comprat feia un parell de dies i aquella camiseta que sempre m’ha agradat molt perquè de veres que és la més «xula» que he tengut mai–, els dos han entrat a l’habitació amb una cara així, molt seriosa, d’aquelles cares que només fan quan ha passat una cosa greu i que jo només els he vist aquell horabaixa que es va morir el padrí després de caure de la bicicleta quan tornava de llaurar a l’hort. M’han aturat la música que escoltava i s’han assegut els dos al meu llit.

Tot d’una m’he pensat que ells també s’havien adonat que avui dematí la padrina plorava, i que li havien demanat què li passava i que potser, fins i tot, li passava alguna cosa greu. M’ha fet por pensar que la padrina podia estar malalta o alguna cosa així, i m’he assegut al llit esperant que em donassin alguna mala nova. M’han posat un poc nerviosa mon pare i ma mare, perquè un ha començat a dir-me que m’estimaven molt i que jo era el més important de la seva vida, i després ha continuat l’altre dient-me que procurarien que les coses no canviassin gaire, i després tornem-hi el primer dient que intentarien fer-ho tot molt fàcil, i parlaven i no acabaven d’arrencar, perquè deien i deien coses i no m’explicaven res. I al final, que ja estava nerviosa perquè no sabia què m’estaven dient i no entenia quina era la cosa que em volien dir ni per què la padrina plorava, he demanat que em fessin amanida russa per sopar, a veure si així s’espavilaven o deixaven de dir-me aquestes coses que tampoc no volien dir res. Idò quan he dit això, mon pare ha abaixat els ulls i m’ha etzibat que entenien que era una sorpresa desagradable saber que a partir d’ara els meus pares viurien separats i que jo tendria dues cases i dues famílies.

He respirat alleugerida. Per sort, jo ja fa un parell de dies llargs que vaig repartint les peces del Lego en dues bosses diferents.

—Amb l’amanida russa, m’hi podria menjar també un ou bullit?

© Foto de l’autora: Clara Aliaguilla Cortina